29/12/10

Ja hem acabat de "trabajar en ello"!


Síiiiiiiiiiiiiiiiiiii, per fi actualitzem el blog, que ja sabem que som uns mandrosos i no us posem al corrent del que fem. A veure si ara el portem més al dia! Any nou, energia nova! Però abans d'acomiadar-nos del 2010 us farem un breu resum dels nostres dos últims mesos, on com sabeu alguns, hem estat a Bolívia i al Perú. I què hem fet? ...ejem...com us ho diria... ara és el moment de deixar de fer aquesta pregunta. No teniu res a fer? Ja sabeu per quin canal farà les campanades la Belén Esteban? Tic, tac, tic, tac...

Bé, als temeraris que us heu atrevit a continuar llegint us hem de dir que l'heu cagat!! Però ara ja és massa tard! Quedareu atrapats en el forat negre d'aquesta entrada. Però no us desanimeu, en realitat heu tingut sort: almenys us estalvieu unes quantes fotos del viatge. Per què? Doncs perquè a Lima ens van robar la càmera amb un munt de fotos que no havíem passat encara a l'ordinador, merda!

Però per sort nostra, de la boliviana Illa del Sol sí que tenim algunes imatges, amb uns paisatges preciosos! Aquí en teniu un exemple:





Hi vam arribar emocionats, amb un somriure d'orella a orella per tornar-nos a trobar amb el mar. Bé, en realitat és al llac Titicaca, però és tan immensament gran que sembla un mar. Quan vam desembarcar ens van caure els collons a terra, bé, a mi una altra cosa. A peu de platja ens esperàvem centenars d'escales que havíem de pujar si volíem arribar al poble i no dormir a la platja. I això, a 4.000 metres d'alçada i amb 4 motxiles a les nostres espatlles, era un repte massa important per dos treintanyeros poc entrenats. Collons, saps què? Quedem-nos al primer lloc que trobem! I així ho vam fer. L'endemà, lliures de càrrega, vam recórrer de punta a punta l'illa, i descobrint a cada poble que passàvem que aquell era el dia dels casaments. Sí, sí, en la seva cultura reserven uns dies del calendari per a que les parelles es casin, i nosaltres el vam ben encertar!

Després vam saltar al costat peruà del llac Titicaca i vam flipar coneixent les turístiques però impressionants illes de totora, unes contruccions d'uns 3 metres de gruix fetes a base de joncs que acumulen uns sobre els altres sobre la seva pròpia arrel, que flota com si fos suro! (aqui hi teniu unes fotos, no son nostres, però son igualetes a les que vam fer nosaltres... tipical photo turist) Allà hi viuen els uros, i és impressionant d'estar-hi perquè el terra es mou com una barca. I l'illa flotant la lliguen al fons marí amb cordes perquè no es desplaci, increïble! Com se'ls va ocórrer als uros deixar la terra ferma, fotre's el curro de construir aquestes illes flotants i anar-hi a viure? Uns diuen que els ho van fer fugint de l'arribada dels inques, i d'altres diuen que senzillament va ser una forma d'integrar-se millor a un sistema de vida basat en la pesca. Qui ho sap! Ara, encara que hi ha males llengües que diuen que els habitants d'aquestes illes només hi van per fer de figurants, hi ha gent que hi continua fent vida, encara que molts van i tornen cada dia a la ciutat per a treballar.

Després, òbviament vam passar per la bonica Cuzco (mes foticos), el melic del món, i la Vall Sagrada dels inques per endinsar-nos en el coneixement de les tècniques arquitectòniques d'aquesta civilització, a prova de terratrèmols i tempestes! Sabíeu per exemple que cobrien les construccions amb greix de llama per a impermeabilitzar la terra amb la que unien les pedres? Reseguint la petjada dels inques ens vam deixar meravellar pel Machu Pichu (foticotico ti), això sí, sense permetre que ens buidessin les butxaques amb les tarifes abusives que cobren els xilens per fer-nos-hi arribar amb tren, la principal via d'accés. Us recomanem una via alternativa: Agafar un bus fins al poble de Santa Maria, d'allà agafar un taxi col·lectiu fins a Santa Teresa i d'allà un altre fins a la hidroeléctica, el punt de sortida d'una bonica excursió que resegueix la via del tren i que acaba al cap de 3 hores a Aguas Calientes, el poble més proper al Machu Pichu. Molt
recomanable! Tampoc us perdeu, si aneu al Perú, les ruïnes de kuelap (d'aqui ja en tenim fotos, però en ha fet mandra penjar-les, per tant.. visca San Google!!), comparables a les del Machu Pichu, ni un dels millors museus que hem visitat fins al moment, el museu de les tombes del Senyor de Sipán (somriuuuu, que ve una foto!!), a Chiclayo, pertanyents als mochicas, una cultura mil·lenària prèvia als inques que alguns comparen amb els egipcis. Tenien la millor ceràmica i orfebreria que he vist mai, súper xula!

I a banda de l'experiència turística, vam tenir l'oportunitat de col·laborar amb una ong peruana que porta el 7è art als indrets més recòndits del continent. Es diuen Nómadas i gràcies al seu cinema itinerant fan realitat el somni de molts nens de veure una peli en una pantalla gegant, sense que hi faltin les crispetes! No sabeu com disfrutàvem l'Aleix i jo en veure la il·lusió que tenien els nens per veure "El delfin", una de les pel·lícules d'animació del moment i a més de producció peruana, o descobrir que entre el públic hi havia avis que l'última vegada que havien trepitjat un cinema era per veure Tarzán!




Com veieu, fins i tot vam sortir per la ràdio i la tele parlant les funcions! Presentats per una presentadora sense complexes que ens anunciava com "una pareja de españoles, olé y olé!". Només li faltava preguntar-nos pels toros i el flamenco!

22/12/10

No actualitzeu el blog?


Algú m'ha fet aquesta pregunta avui...

Bé, deixaré que el meu portaveu us n'informi:




Bones festes!



29/10/10

Niñas trabajadoras

I s'acabó lo que es donava. Vet aquí un gos, vet aquí un gat, l'Hemisferio XX, s'ha acabat.

Aqui l'última entrevista a unes nenes treballadores de Sucre, Bolivia:

Niñas trabajadoras

El hambre empujó a Marina y Angélica a salir a trabajar cuando aún eran unas niñas. Una haciéndose pasar por niño para poder limpiar las botas de los señores más adinerados de la ciudad. La otra vendiendo bolsas en el mercado para aquellos que pueden llenarlas. Sus historias son solo dos ejemplos de las vidas de miles de niños trabajadores de Bolivia que viven bajo el umbral de la pobreza.

Contineu llegint les entrevistes i mireu el video fent click aqui

25/10/10

La Paz i el cami de la mort


I ja a La Paz, a part de patir una salmonelosis i pasar-nos uns quants dies al llitet fent bondat, vam fer una altra guirada.

Baixar en bicicleta per el Cami de la Mort, un camí que ERA (i a vegades encara es) de la mort, ja que abans era l'únic pas per anar a Coroico des de La Paz, i clar, si en alguns llocs només fa 3 metres d'amplada i es creuen un camió i un autobús.... i a mes el camioneru te una mica de son, i potser plou i hi sumes que hi ha penyasegats de mes de 500 metres d'alçada... vaja, que no es un lloc on aniria a fer l'exàmen per a treure'm el carnet de conduïr.


D'altra banda, si vas en bicicleta (força mes estreta que un camió), si contes en que gairebé no hi passa ningú excepte uns altres 60 o 70 ciclistes guiris com tu amb bicicleta, i que els frens de les bicicletes estan allà per alguna cosa, no hi ha perill. A no se que et vulguis fer el guais i et passis de frenada en una corba i llavors facis una mena de bici-ponting i moris desnucat i destrossat, amb les extremitats repartides en una àrea de 50 metres cuadrats.... a mes d'un guiri l'hi ha passat això.


Però nosaltres... xino, xano, que el paissatge es mooooolt bonic i volem tornar a casa a menjar torrons i veure com el Barça guanya una altra copa d'Europa.

I de La Paz? Doncs una ciutat molt gran, rodejada de muntanes molt grans i amb un mercat i un museu de la Coca d'alló mes interessants. Sabieu que la Coca alimenta més que un plat d'escudella i de favada junts?

No?

Doncs apa, una cosa més que sabeu abans d'anar a dormir.

Bona niiiiiiit.

I tapa't.

21/10/10

El salar d'Uyuni

I cap a Uyuni hi falta gent.

Uyuni, el salar més gran del món mundial terraqui, per a que us en feu una idea, es tan gran com les províncies de Barcelona i Girona juntes. Tot i que ens l'imaginàvem més gran.


Hi vam fer un tour de 4 dies començant des de Tupiza.

4 guiris, el conductor, la cuinera i la filleta petiteta de la cuinera. I tot i que durant 3 dies no ens vam poder dutxar.... tampoc feiem tanta pudor.

Lilolí lilolá, entre aquestes dues fotos, no sé què posar.


I és clar, en un lloc on només hi ha sal pertot arreu, s'ha fer el que tot bon guiri fa al salar. Saltar i intentar fer fotos gracioses.



I ara cap a La Paz....

Propera estació, La Pau, correspondència amb línia 1, 3, 5 i Renfe Rodalies.

Potosí

I Potosí.

Haig de dir, que el Cerro Rico de Potosí es una de les coses que mes volia veure en aquest viatge.

Fa anys vaig veure aquest documental (si teniu una estona, no us el perdeu, es increïble) i volia saber com era la vida allà.

La mina del diablo


La mina del diablo (parte 1 de 3)


La mina del diablo (Parte 2 de 3)



La mina del diablo (Parte 3 de 3)

I la cosa es que encara es així.

Una de les dones que vam entrevistar per al repor que l'Anna va fer a una dona que guarda una entrada a la mina, Atrapada en la mina, tenia el seu fill que de tant en tant entrava a treballar a la mina.

Si senyors i senyores... any 2010 i les coses encara estan així.


La situació que explica l'Anna en el reportatge de l'Hemisferio XX, no es única, hi ha gent que ho passa realment malament allà. A dins i a fora de la mina.


Si voleu fer el guiri. A Potosí hi ha moltes agéncies turistiques que per uns 80 bolivianos et poden portar a visitar una mina per dins, algunes fins i tot t'ofereixen fer explotar dinamita.

Nosaltres en vam tenir prou amb la visita a les dones de la bocamina.

i tu que mires?


Yura


Només arribar a Potosí ens reunim amb ISALP una contrapart que SETEM te a Bolivia i deprisa i si te he visto no me acuerdo ens foten dins un 4x4 per anar a parar a Yura.

Recordeu aquesta entrevista?

"Imaginaba personitas dentro del transistor"

Doncs allà vam pasar 3 dies molt agradables xerrant amb la gent de l'altiplano profundo, plantant cebes i escoltant la veu de la Magda a través de les ones de rado del Jatum Ayllu Yura.

A voreeeee, que explicoooooooo..... em sembla que l'entrevista ja explica prou bé com es la vida al Ayllu... o si no podeu mirar en la wikipèdia.... ais si! les foticos, les foticos....


La majoria dels habitants son dones, ja que els homes marxen a treballar lluny de a terrra. Elles cuiden dels horts, dels animals, de la casa, dels fills, dels avis... de tot. El sexe dèbil?

I de Yura, torem a Potosí.

Sucre?

- No gràcies. M'agrada el café ben amarg.
+ Però has "d'endulsar" la teva vida!
- Doncs mel d'abella de la Granja San Francisco.
+ Si això es tot quimica! Sabies que a Holanda les abelles estàn en perill d'extinció?
- Qui t'ho ha dit això?
+ Un tipet a Cuzco.
- Perú?
+ Si.
- Però si encara no hi hem arribat alla!
+ Ops... per on anavem?

Sucre es la capital "virtual" de Bolivia, i una ciutat molt maca, on en un mateix carrer hi pots trobar 750 perruquers i en un altre 234 advocats.

Ens hi vam estar uns quants dies fent unes entrevistetes a Mis Bolivia 2009 i a unes nenes treballadores del carrer (aquesta serà l'última entrevista de Hemisferio XX) i també perque esperavem el festival de la virgen de Guadalupe.

Dies abans ja et trobaves pel carrer això:



I clar, ens hi vam voler quedar una mica. També hi va influïr l'infern del viatge des de Paraguay fins a Sucre. 27 hores de batidora! Al final les nostres cel·lules no sabien si eren eucariotes o procariotes. Aixi que ens vam dedicar a gaudir de la ciutat, descansar i també avançar feina.

Fins que va arribar el dia del Festival. ESPECTACULAR!

El divendres "només" sortien els petits. Total, "només" 50 grups de unes 200 o 300 persones cadascún ballant des de les 12 del matí que era quan sortia el primer grup fins la 1 o les dues de la matinada, que es quan l'últim grup arribava al final del trajecte de 5 kilòmetres per tota la ciutat.

I el dissabte els grans. Mes gran encara, grups enoooooormes. Tots ballant i ballant i ballant i ballant i ballant i ballant i ballant i ballant i ballant encara mes.

Aqui unes foticos.


Les voreres dels carrers les divideixen cada mig metre. I pots comprar la teva "parcel·la" per a veure el festival.... hi ha revenda! 200 bolivianos (22 euros) mig metre de vorera. Tenint en compte que estem a Bolivia, es un pastón!



I de Sucre... cap a Potosi!

Encara al Paraguay?

Ah!!! que teniem un blog per explicar allò que feiem? Ais... ja no ho recordava...

Per on anavem.... a si... acavabem de deixar Filadelfia, la ciutat Menonita del Paraguay per anar a parar a Mariscal Estigarribia, la capital del Chaco Paraguaià abans d'empendre el viatge cap a Bolivia... ais Bolia... us enrecordeu de Bolivia? Com? Encara ni he explicat Bolivia? Uissss... si que en queden de coses.

Doncs millor que finiquitem el Paraguay abans, no?

Doncs després de Filadelfia marxem cap a Mariscal Estigarribia amb la intenció de fer-hi algun reportatge, però quan arribem allà ens fa mandra i ens dediquem a pasar l'estona esperant a l'autobús que ens portarà fins a Bolivia.

I passant passant l'estona resulta que ens trobem amb un grupet que es dedica a portar cinema en patalla gegant a les comunitats indigenes. Es diuen Nomadas, i porten un patallón que el monten i el desmonten en un tres i no res.


Gran gent! Tres peruans, una catalana i una noia de castelló.

A veure si ens els tornem a trobar a Lima! Ja que van ser molt amables acompanyant-nos fins les 3 de la matina, quan vam agafar la coctelera que, després de 27 hores per camins de terra plens de bonys, ens va portar fins a Sucre, la ciutat mes dolça d'América :p

Ara si, Paraguay finiquitat.

Caca d'entrada? Doncs llegeix el BOE i ja veuràs que divertit...

20/10/10

Nova entrada a Hemisferio XX

Aquí teniu la penúltima entrada a "Hemisferio XX":

Miss Bolivia 200
9: "no habría sobrevivido a un año más de reinado"

Con 19 años fue coronada la chica más hermosa de su país. Guapa, inteligente, y ambiciosa, Claudia aceptó participar en el concurso de Miss Bolivia a cambio de una beca de postgrado para continuar con sus estudios de ingeniería industrial. Aunque admite que llevar la corona le ha subido la autoestima, asegura que es cansado: “hay veces que te duelen los músculos de la cara de tanto sonreír, pero no puedes dejar de hacerlo. Representas un país”. Tras un año de reinado, rompe una lanza a favor de la belleza que hay en la diferencia: “hay chicas guapas con las cejas raras o la nariz grande, y eso es lo que las hace bellas. No se trata de un molde, sino de armonía. Los países tercermundistas todavía no hemos aprendido eso”.

Si voleu continuar llegint, premeu aquí.

11/10/10

"Que el aborto sea ilegal mata muchas mujeres"


Nova entrada a Hemisferio XX.


Oculta su identidad por miedo, y no hay para menos, se juega su libertad. Sol se quedó embarazada hace medio año por accidente, e ignorante de su estado, durante los primeros días de embarazo se inoculó una vacuna contra la varicela para prevenirse del contagio de esta enfermedad, que se había extendido en su puesto de trabajo. Cuando los médicos le advirtieron del riesgo que corría la criatura que crecía en su vientre decidió abortar, infringiendo las leyes bolivianas que condenan esta práctica con un mínimo de 2 años de cárcel.
Contineu llegint l'entrevista fent click aqui.

4/10/10

Atrapada en la mina


Nova entrada a Hemisferio XX... aprofiteu, que en queden poques..

"Atrapada en la mina"

La pobreza la llevó a vivir en la entrada de una de las minas del Cerro Rico de Potosí, una de las montañas más perforadas y peligrosas del mundo, en Bolivia. Como muchas otras mujeres sin recursos que trabajan en la ladera de este monte, aceptó el trato que le ofreció una cooperativa de mineros: vigilar las 24 horas del día la entrada, la maquinaria y el material de trabajo a cambio de techo gratis y un mísero sueldo de 300 bolivianos al mes, unos 33 euros. Desde entonces, ella, su compañero, y su hijo de 2 años malviven en 5 metros cuadrados, sin agua ni luz; apartados del mundo. Sin embargo, lo peor no es el tiritar de su cuerpo durante las noches de invierno, ni el combate contra las goteras insistentes, ni el azote del viento castigador. La principal pesadilla de Elísabet es dormir con su enemigo: un hombre maltratador al que asegura querer.

Contineu llegint fent click aqui

30/9/10

"Imaginaba personitas dentro del transistor"


Una altra entrada a Hemisferio XX.


A los 5 años, la radio entró en su vida como un bálsamo. Las ondas de la Radio Panamericana traían hasta su humilde casita de Punutuma, una comunidad indígena al sur de Bolivia, la radionovela “Rigurita Sapallan”, las aventuras de una niña campesina huérfana de madre, relatadas en quechua, su idioma. Magda recibía consuelo con esta historia tan parecida a la suya, y dejaba volar la imaginación olvidando por una horas sus heridas. Más de 40 años después, Magda es quien se coloca cada día detrás de un micrófono para que su voz vuele a través de los cerros hasta los oídos de quien la quiera escuchar.

Contineu llegint l'entrevista i mireu el video fent click aqui

13/9/10

"Parí mi tumor, fue un milagro de Dios"

I vet aquí l'última entrevista del Paraguai. L'endemà vam marxar cap a la capital del Chaco: Mariscal Estigarribia, una petiiiiiita ciutat plena de indigenes que potser fa un any o mes que viuen al carrer esperant a tenir una tarjeta d'identificació, que es recuperin del Mal del Chagas o simplement tenir prous diners per a tornar a casa... al mig del chaco... lluny de tot.

Tot i això... alguns poden disfrutar d'una pantalla de cine inflable... ja us explicarem...

Ara, llegiu l'entrevista.


"Parí mi tumor, fue un milagro de Dios"

Elvira está convencida que Dios hizo un milagro en su vida, y de hecho, no hay explicación médica convencional para lo que asegura que vivió. A los 34 años le diagnosticaron un tumor en el útero del tamaño de una patata; tan grande era que para salvarle la vida debían extirparle el útero entero. Sin embargo, ella no aceptó que la intervinieran porque deseaba tener hijos naturales. Al cabo de 4 meses de sangrados diarios, asegura que expulsó su tumor con contracciones, como si de un parto se tratara. Hoy, 19 años después que su mioma viajara desde el retrete de su casa hasta las cloacas del Paraguay, Elvira está sana, tiene 2 hijos, e iluminada, predica la palabra de Dios como pastora de la Iglesia que ella misma fundó.

Contineu llegint l'entrevista fent click aqui

"Los rusos no eran malos, era su doctrina la que estaba mal"

I aquesta és la primera primer entrevista a una dona Menonita.

"Los rusos no eran malos, era su doctrina la que estaba mal"

El miedo ha quedado atrapado en sus ojos. Desde que era una niña ha sentido la persecución y el acoso de hombres y mujeres que llevados por sus ideales de igualdad empezaron a odiar aquellos que eran diferentes, y sobre todo, ricos. Elisabeth y su familia, miembros de la comunidad menonita en Rusia, fueron víctimas de la revolución bolchevique de 1917, que prohibió la propiedad privada en aras de redistribuir la riqueza, y eliminó la libertad de culto. Les robaron todo lo que tenían, y les prohibieron su manera de pensar. Así que, aterrados, este grupo religioso evangélico huyó del país que les había acogido dos siglos atrás y emigró en búsqueda de nuevas tierras donde vivir libremente. El viaje terminó en el Chaco paraguayo, el “Infierno Verde”, donde se instalaron hace 80 años.


Contineu llegint l'història fent click aqui


Filadelfia i Menonites

Després del Foro, enfilem el Chaco paraguaià per anar a parar a la ciutat privada de Filadelfia.

Privada? Si. Filadelfia, es una ciutat que es propietat d'una gran cooperativa de Menonites, i no és l'única, n'hi ha unes 3 ó 4 al Chaco, i més encara al Paraguay.
Aquí, no compres les cases, tens un contracte amb la comunitat i et deixen un espai on poder tenir la teva vivenda, sempre que siguis Menonita, treballis per a ell o siguis un indigena que hagis estat evangelitza't i hagis sortit del teu medi habitual per anar a treballar per a ells.
Hi ha gent que els acusa de participar en evangelitzacions brutals, o de crear una espécie de Apartheid entre ells i la resta del paraguay.

També estan els que els veuen com un gran motor econòmic que han portat riquesa i civilització allà on no hi habia ningú (com a ningú suposo que entenen els indigenes).

Llegint les dues versions de la història, hom es pot posicionar a favor o en contra depenent del que estiguis predisposat a creure. Per tant... que millor que anar-hi i experimentar-ho per tu mateix?

Voleu saber la nostra opinió? Doncs la sabreu quan tornem, perquè esta plena de "si, però...", "clar, es pot veure així però també aixà", "si uns han fet això, però els altres han fet allò", vaja, que ens faria falta viure tota una vida allà, estudiar història i antropologia i tenir una bola màgica que ens expliques "la veritat" i em fa mandra explicar-ho aquí.

A Filadelfia ens vam allotjar a casa d'una espectacular familia que ens van acollir espectacularment bé. Des d'aqui una abraçada ben forta a la Nati, el Kevin, la Nancy i el Chistian Lara.
Estàvem com en un hotel de 5 estrelles!!


Si voleu saber més sobre els menonites busqueu a la enciclopèdia o llegiu els propers reportatges de l'Anna a l'Hemisferio XX. Aixó si, els de Filadelfia son bastant més modernets que els que surten a les típiques fotos vestits com els Amish.

Respecte al Chaco.... era hivern... i a fora hi feien 35 graus i un vent amb pols calenta que no convidava a pasejar alegrement per una ciutat amb carrers megaamples, sense bars, ni cines, ni teatres... i amb mooooltes esglesies.

Aixó si, a casa dels nostres hostes.... de meravella!

I que hi vam fer allà?

Doncs treballlar, clar. I trencar prejudicis.

Hi ha de tot a la terra del Senyor.

I a continuació.... l'història d'una Menonita...

Foro Social de les Amériques


Després del Pantanal brasiler i de fer una parada a San Pedro per a fer una entrevista (si mai aneu a Paraguay, visiteu San Pedro, es una meravella de poble/ciutat, semblant a Atzeneta del Maestrat, la terreta mes boniqueta del món, conjuntament amb El Prat de Llobregat) tornem de nou cap a Asunción... i es que ens agrada aquesta ciutat! Per anar a allotjar-nos a casa de la Mari Liz i gaudir una mica del IV Foro Social de les Amériques.

Rigoberta Menchu, premi Nobel de la Pau

Ja sabeu, un Foro es on la gent es troba per a parlar de coses que els interessen i que creuen que son interesants i que poden interesar a la gent.

Hi ha els Foros dels rics, on per accedir has de demostrar que no portes cap arma nuclear i on milers de policies creen un perimetre de seguretat entre els representants del poble i el poble en general.

I hi ha els Foros dels pobres, on et pots pasejar como Pedro por su casa. Aixó si, també hi ha barreres en els foros del pobres. I a vegades son barreres tant difícils de superar com les formades per policies i tanquetes. I son les barreres ideologiques i l'anclament aferrat a una idea del món que moltes vegades es redueix a "ells o nosaltres". I, "naturalment", ells son els dolents que fan les coses dolentes i nosaltres som els bons que fan les coses bones.

Però.... com podem saber si fem una cosa que esta be o que està malament? I mes encara si aixó que fem afecta a una altra persona, com sabem si estem fent el be o el mal?I moltes vegades això ni es planteja en un foro. I si ho intentes plantejar... et converteixes en un del altres. Fins i tot en una reunió de No Violéncia Activa on es discuteix sobre formes d'activisme no violent no queda ben definit que es violencia. Potser es que no es pot definir?

Que es violència? Que és violent per a tu?

I el foro mooooooolt maco. Vam poder gaudir de les xerrades de la Rigoberta Menchú, del Evo Morales, del Pepe Mujíca, del Fernando Lugo y de tanta i tanta gent que te alguna cosa a dir.

I nosaltres, que ens agrada tant escoltar.

Evo Morales, president de Bolivia. Fernando Lugo de Paraguay. José Mujica de Uruguay

I de l'estada a casa la Mari Liz..... quedarà entre nosaltres.

Menjant truita de patates a ca la Mari Liz

Ara... qui es nosaltres?

Está bé això de participar d'un Foro on pensava que tothom pensaria igual que jo. Quan veig tanta gent que pensa igual que jo... m'espanto!

10/9/10

"Si quieres conocer una persona, dale poder"


L'ultima entrada de l'Hemisferio XX al Paraguay. A partir d'aquí... el IV Foro Social de les Amériques, i l'estada a casa de la Mari Liz, i el viatge a cals Menonites...

"Si quieres conocer a una persona, dale poder"

Quizá sea por su formación en matemáticas que Gloria no tolera las injusticias. Cuando la balanza pesa más de un lado que de otro, cuando las cuentas no cuadran o las estadísticas demuestran que el trozo de pastel más grande siempre se lo queda la misma minoría de privilegiados, Gloria levanta la voz para poner orden. Y eso es lo que hizo hace un par de meses en solidaridad con sus compañeros de gremio: se declaró en huelga de hambre para reivindicar mejores condiciones laborales para los maestros del Paraguay. A sus 51 años, Gloria aparcó a su esposo y a sus hijos en casa, y se instaló en una carpa al aire libre en la plaza del monumento de los Héroes de Asunción junto con 20 compañeros más. Ahí, pese al frío y a la lluvia, vivió 16 días a base de jugos y agua, jugándose la salud. Su capacidad de aguante hizo que se ganara el mote de “Duracell”.

Vols llegir mes? Fes click aqui

"Defender los derechos de las mujeres se ve como un suicidio político"


Nova entrada a Hemisferio XX. Mario aquesta també la trobaràs interessant ;)

"Defender los derechos de las mujeres se ve como un suicidio político"

Ha dedicado media vida a la lucha por los derechos de la mujeres. Empezó colaborando en organizaciones civiles durante la dictadura de Stroëssner, y actualmente es la número dos de la Secretaria de la Mujer del gobierno de Fernando Lugo, así como la vicepresidenta del partido de centro izquierda Encuentro Nacional, al que lleva afiliada 19 años. Teresita Silvero se ha ganado el puesto a pulso, sorteando cada una de las barreras que dificultan el acceso de las mujeres a la política: los roles, la invisibilidad y la falta de financiación. Sin embargo, las fronteras continúan ahí: este año, en las elecciones municipales del ayuntamiento de Asunción, la capital de Paraguay, Teresita ha quedado relegada a una tercera posición en las listas. Por sorpresa, pasó por delante suyo un chico regordete y simpaticón que anuncia una compañía telefónica por televisión. Por lo visto, debe haber vendido mucho.

Continueu llegint fent click aqui... i si no ho voleu llegir igualemnt feu click, que aqui pujen les estadístiques ;) Encara que es impossible que algú no es pugui interessar per uns articles tant interessants.

27/8/10

"Cuando entras en el cirque du Soleil pierdes tu nombre"


Nova entrada a Hemisferio XX:

"Cuando entras en el cirque du Soleil pierdes tu nombre"

Elegancia, perfección técnica, equilibrio y resistencia. Estas 4 cualidades se conjuran en una especie de obra de arte en vida cuando nuestra protagonista se contorsiona, casi flotando en el aire. Sus articulaciones se doblan hasta cortar el aliento a todo aquel que la mira: uno tiene miedo que en cualquier momento se vaya a romper. Con solo 18 años, esta joven acumula varios premios de los festivales de circo más importantes del mundo, y ha captado en varias ocasiones el interés del reputado Circo de Soleil. Sin embargo, hasta el momento ella ha rechazo sus ofertas. Todavía no es el momento de trabajar para ellos, piensa. Primero quiere forjarse una carrera y que conozcan su nombre: Elayne Kramer.

Segueix llegint i mira com aquesta noia es contorsiona fins a l'impossible en el video que va fer l'Anna fent click aqui

17/8/10

"Voté un candidato porque consiguió que yo tuviera cédula de identidad"

Nova Entrada a "Hemisferio XX":

Cerca de 600.000 personas viven en Paraguay sin identidad. Por razones económicas, sociales y culturales, no están inscritos en el registro civil. Otros tantos carecen de carnet de identidad y viven en un limbo legal, sin derechos ni obligaciones, excluidos de la escuela, del trabajo, del sistema político, judicial y financiero. La mayoría son pobres, y ni tan siquiera pueden acceder a ayudas y subsidios por carecer de documentos que acrediten que existen. No están presupuestados. Esta fue la situación de Ninfa durante la mayor parte de su vida, pero hoy, a sus 28 años, muestra satisfecha su cédula de identidad, un rectángulo de plástico que le permite acceder a todos los servicios que hasta los 20 años le fueron negados.
Continueu llegint aquí

"Quiero descubrir la verdad de las cosas"

Nova entrada a "Hemisferio XX":

Tres trenzas sujetan su pelo ondulado en un pueril y sofisticado peinado. Viste unos vaqueros ajustados que definen su silueta y una camiseta fucsia sin mangas. Oculta tras unas enormes gafas de sol de acuerdo con la moda, Cristiane se descubre guapa, luce una bonita sonrisa y unos ojos llenos de vitalidad. Es extrovertida y confiada, y no duda en compartír un pequeño pedazo de su vida con una europea desconocida en un autobús rumbo a Brasil. Nos dirigíamos hacia Campo Grande, la capital del Mato Grosso do Sul, ella de vuelta a su casa, tras una visita a su padre, instalado en Paraguay, y yo camino hacia la gran atracción ecológica del país, el Gran Pantanal. Tras unas cuantas horas de trayecto, esta joven brasileña de 19 años decidió dejar de ser desconocida, se dio la vuelta sobre su asiento, frente al mío, y su cabeza asomó por encima del respaldo con ánimo de intercambiar unas palabras. Me habló de su renuncia al baile para dedicarse a la química y de su sueño oculto de viajar para conocer el mundo, como yo.
Continueu llegint aquí

11/8/10

El Pantanal

Campo Grande, capital de l'estat de Mato Grosso do Sul, es el lloc on has d'anar si vols fer les típiques excursions que tot bon giri ha de fer en El Pantanal, posiblement l'ecosistema més ric del món en biodiversitat de flora i fauna (ho diu la wikipedia, i si ho diu la wikipedia es com si ho digués Déu mateix en persona... si existís)

Allà em fet servir per primera vegada per allotjarnos el Couchsurfing (es veu que si son dues persones es mes difícil que t'agafin, clar no tothom te espai... a mes a mes hi ha molta gent que l'utilitza per a lligar.. i clar... lligar amb una parella... a no se que vulguin fer trios... ) (per a que l'anterior part entre parentesis hagi fet gràcia s'ha d'haver llegit amb la veu que possava Pepe Rubianes en el seu penúltim espectacle quan parlava de la parella que tenia un compte corrent a La Caixa, queda clar?) i vam anar a parar a casa de la Vanessa i la seva mare, l'Ana, que ens va omplir de caipirinhes, caipiroskes, feijoá, pastis de chacaré (caiman) i suc de canya de sucre. I nosaltres a elles de gazpatxo, truita de patata, paella (o un intent de) i sangria... viva la fiesta y el colesterol!!!

Ana i Anna menjant pastis de caimà (jacaré en brasiler)

Un parell de nits i cap a El Pantanal.
4 dies i 3 nits veient bitxos.

- Eus aqui una petita mostra.
+ Petita? Però si es tot el que vam veure!
- Calla! Però ells no ho saben aixó.
+ No hem de mentir.
- Escolta. I quina culpa tenim nosaltres que haguem vist de la missa la meitat?

+ Ais... les expectatives... que et pensaves? Que seria com un reportatge del National Geografic?

I es que en els documentals d'animaliuts (i en les fotos de le agencies de viatges) només t'ensenyen les imatges mes bones, aquells 5 segons de Puma d'entre els 3 dies que van estar buscant i grabant per la selva. I clar, jo esperava veure el mateix en vivo i en directo.

I... tot i que no ha sigut així, hem gaudit d'aquests cuatre dies de "vacances giriguesques" on vam veure caimans, pescar piranyes, vam anar a caball i vam gaudir de molts i molts ocellets de diferents mides i colors

Ara si... les foticos.

Els jacares (o caimans) estan tot el dia amb la boca oberta per a que els hi entri el sol i d'aquesta manera morin les sangoneres que li entren a la boca per la nit, mentre caça.

El rosegador mes gran del món.

Un petita piranya. Les que menjen humans son negres i mooolt mes grosses.


Un macaco mascle pot tenir entre 8 i 9 femelles. Quan noten que una altra "tribu" s'acosta comencen a fotre uns crits (tota la colla de munitus) que es poden sentir fins a 5 quilòmetres lluny i que si no vas amb un guia que t'ho expliqui et poden fer cagar els calçotets/calces.

I una altra curiositat d'animals:

Hi ha uns animals (caca de vaka que no recordem el nom) que, si neixen impotents pot ser que es tornin bojos, llavors acostumen a matar als fills dels altres que si que poden "fer allò lleig", però si un d'ells sobreviu, quan es gran se'n a al cap del grup i li explica el que va passar. Llavors el cap del grup ordena que vingui el "assassí impotent" i tots els membres del grup se li pixen a sobre. De manera que com que l'olor del pipí no marxar ni a la de tres, queda marcat per sempre i es putejat per tots els de la seva espècie.

Cagate lorito.

Mes foticos de la nostra mini estada brasilera:


Fronteres

Per entrar a Brasil des de Paraguay s'ha de fer per la "frontera" que Pedro Juan Caballero (Paraguay) i Punta Porá (Brasil) dues ciutats enganxades.

Els que sou de barcelona o de l'Hospitalet sabreu que caminant, no sabeu quan esteu a l'Hospitalet o quan passeu a Barcelona, aqui passa el mateix.

+ Perdon, sabe donde puodemos encontrar un ciber.
- Un ciber? A estas horas en Brasil. Dos cuadras hacia delante y la primera a la izquierda.

Caminem el tram indicat.

- Bom dia. Internet?
+ Sim. Duas maquinas?
- Sim.
+ Número cinco eu sete.
- Obrigado


Mostra un mapa més gran

La linia gris es la frontera... com veieu comparteixen avingudes, carrers, anuncis de centres comercials....

Ara faig un salt en el temps i me'n vaig a la tornada de El Pantanal brasiler... a la seguent entrada ja us explicarem que hi vam fer allà.

Arribem a Punta Porá (Brasil) el diumenge al matí. A la terminal d'autobús. D'allà un taxi a migracions per a segellar el passaport de sortida del Brasil.

Segellem i de migracions Brasileres a migracions Paraguaies però....

aaaaa, se sienteeee. Elis elis. Es diumenge i no hi ha ningú fins les 19h a migracions (la frontera esta... tancada?), i l'últim bus cap a San Pedro surt a les 17h. Ajo i agua.

- Que fem? Tenim el segell de sortida del Brasil però no el d'entrada. Estem en la clandestinitat!!!
Ohhh my goooddddd!!!!
+ Bé, doncs, pillem un hotel a Pedro Juan (Paraguay) i demà serà un altre dia.
- Mr. motorista de táxi, o terminal do Pedro Juan, por favor.

Fronteres? Ara mes que mai veig l'estupidesa de la seva creació.

PD: senyors policies, ara ja tenim tots els segells en regla

Reflexions Aché-lils

Després de marxar d'Asunción i camí del Gran Pantanal brasiler, vam fer una ràpida visita a una comunitat indígena Aché. D'ells no en puc dir gairebé res perquè en prou feiens hi vam poder estar 3 ó 4 hores. No els hi arriba el transport públic i el paraguaià que ens hi va portar només tenia aquesta estona lliure.

Allà vam entrevistar a dues parteres que van venir secundades per una bona representació de la població femenina de la comunitat a mes dels dos mestres que ens feien de traductors (només parlen la seva llengua, l'Aché. Cal recordar que al paraguai les llengües oficials son el castellà i el guaraní) i alguns homes del poble, entre ells el cacique.


L'entrevista va ser curiosa i lenta pel tema d'haver d'estar traduint contínuament però vaja, el que mes em va sorprendre es la capacitat demanatoria que tenia aquesta gent (bé, demanar demanava el cacique i el nostre contacte que ens va ajudar a arribar allà).

Per arribar vam col·laborar amb:

Una càrrega de 20.000 garanies per al mòbil.
Una càrrega de gasolina de la moto per 30.000 garanies.
Una pilota de futbol Adidas per a la comunitat valorada en 100.000 garanies.
Pagar el lloguer de la moto del tipet que ens va venir a buscar al cruze de Mbutuy, uns altres 30.000 garanies.
Total, que a mi ja m'estava pujant la mosca al nas... però...

Auto-excuses per a afluixar la mosca i no pensar que t'estant estafant:

Per al mòbil: Clar, com que ens estant trucant tant per a ajudar-nos a fer el reportatge.
Per a la moto, tant gasolina com lloguer: Clar, com que ens han vingut a buscar al encreuament.
Per la pilota: Clar, com que ens van dir que està bé fer un regal a la comunitat com a símbol de respecte.

Peró son això, excuses barates per a intentar tapar el sentiment de fons: no m'agrada donar diners, no ho vull fer això i ho estic fent, merda!

El primer que vaig pensar es... joder! si tant malament estan de pasta doncs que reclamin a les autoritats, que es queixin i que exigeixin els seus drets!

L'Anna i jo vam viatjar a El Salvador fa temps amb la ONG Setem. Aquesta ONG te una filosofia que es que no s'ha d'anar a fer res als països del tercer mon (o del sud, com en diuen ara), sinó que el que s'ha de fer es deixar-los en pau per a que facin la seva vida.

Amb aquesta ONG vam fer un curs d'introducció a la solidaritat on ens van ensenyar que hi havia 4 tipus de ONG.

Les primeres son les típiques asistencialistes: Donar el peix per a que mengin els pobres.
Les segones les del: No els donis el peix, ensenyal's a pescar!
La terceres son aquelles que ensenyen a la població local a exigir i demanar els seus drets, els hi diuen com han de fer per a queixar-se del que els pertany, a exigir que algú (estat, empresa, etc) els doni el peix o els ensenyi a pescar.

Aquí es on em vaig quedar jo en un primer moment quan vaig pensar: Joder! Que es queixin!

Però hi ha un 4rt tipus de ONG, son aquelles que diuen: Si veus a un pobre... deixa'l en pau!

Com es que els Aché demanen?

Abans el Aché no havien de demanar res. Vivien del bosc. Vivien en el bosc. En el bosc hi tenien tot el que necessitaven.

Però clar... fa falta fusta. Com si no ompliríem els nostres pisos amb mobles de l'Ikea cada dos per tres? Quan dura un moble ara? Quan durava abans? Quanta fusta necessitem consumir avui dia?

I clar, si hi ha demanda hi ha negoci.

I quan hi ha diner pel mig.. que importa treure els recursos per a viure a una colla d'arreplegats? Gairebé res. Per no dir res.

Així es que els Aché van ser apartats de les seves terres, abans plenes de selva, ara plenes de vaques i soja transgènica.
Així es que els Aché ja no tenen res del que viure.
Així es que els Aché demanen ara.

Per què han de aprendre a queixar-se amb jutges i manifestacions per ciutats plenes de ciment i cotxes i contaminació?

Per què simplement no els deixen en pau?