19/8/11

Detrás de la tuberculosis


I a Rio vam xerrar amb la Rita, una lliutadora d'una de les faveles mes grans de Rio..

Detrás de la tuberculosis

Rita, una brasileña de 48 años, ha sobrevivido en dos ocasiones a esta enfermedad, y hoy trabaja como asistente social para ayudar a su erradicación. Ella nos muestra, a través de su vida, quién hay detrás de la tuberculosis.


Es pequeña, enjuta y habla con un hilo de voz, quebrada y grave. No puede elevar el volumen porque sus pulmones no dan para más y se cansa, debido a la enfermedad que le ha robado un 30% de su capacidad pulmonar.

Nació y creció en la Rocinha, la favela donde viven cerca de 70.000 personas censadas, y donde la basura, el hedor y la humedad rodean y se cuelan entre las apiñadas casas que se levantan alrededor de la montaña. Rita fue hija única, resultado del encuentro sexual entre una quinceañera inmigrada a Río de Janeiro desde el norte de Brasil, y un hombre casado que al poco tiempo de tener noticia del embarazo de la joven la abandonó.

Continueu llegint l'entrevista fent click aqui


Rio de Janeiro


I arribem a Rio just el dia abans del carnaval... ERROOOOOOOORRRRR.

No en teníem ni idea que anaven a ser els Carnavals, i al principi ens va fer gràcia però després....

Intentar anar als carnvals de Rio suposa gastar-te com a mínim en allotjament uns 40 euros per persona per dormir en una habitacio amb 8 persones més que segurament estaran la meitat del dia borratxes, i no tancaran precisament la llum de l'habitacio a les 10 de la nit, i entraran de puntetes per a no despertar-te mentre intentes dormir a 35 graus a la nit.

I no només 40 euros per nit, sinó que a més a més has de reservar 6 nits mínim!

Total, que vam engegar una campanya per a trobar allotjament a un preu raonable i gràcies al Taylor i la Flavia, dos brasilers que vam conèixer a Xile, vam anar a parar a casa de la Carmen... la Carmen... ais... quins records... em ella vam compartir... vam compartir.... gairebé res, la casa la teníem per a nosaltres sols gairebé i de tant en tant només venia per a fer servir la seva màquina-que-fa-soroll-per-la-nit-i-no-sabem-què-és.

Total, que ens vam allotjar a 5 minuts a peu de la platja de Copacabana!

No sé per què poso exclamació... suposo que la gent la té molt mitificada aquesta platja, però per a mi no deixa de ser una enooorme extensió de sorra (molt blanca, això sí) entre l'oceà atlàntic i l'oceà de blocs de 20 pisos d'alçada que forma la primera línia de mar de Rio. Una meravella? ejem... jo diria una Merdavella.

Flavia, Tyler, si llegiu això no us enfadeu... és que jo no soc gaire de ciutat....

I el carnaval? Doncs... des dels meus ulls, usease treintanyero que ja no li ve molt de gust estar despert fins a altes hores de la matinada i que prefereix aixecar-se de matí per a disfrutar de la llum solar, el carnaval és:

Una disco-mòbil, usease, un camió amb música brasilera a tota hòstia recorrent el carrers de Rio o bé parat en una cantonada, i centenars de persones borratxes o en procés de emborratxar-se ballant al voltant dels altaveus. Això ho multipliqueu per cent o 500 i ja teniu els carnavals de Rio.

I les ballarines que surten per la tele? Doncs al Sambodromo! Un espai tancat amb les entrades exhaurides fa mesos i que a la reventa (i ja quan surten) valen un ull de la cara i l'ojete del cul.

Total.. que nosaltres ens passem el dia anant al super, cuinant, fent Ioga i meditació, treballant una mica i de tant sortir pel carrer per adonar-nos que estar rodejats de borratxos ja no és lo nostre.

Això sí, aprofitem per a fer lo típic: Anar al Pao d'Açucar, a visitar una favela, al Cristo dels collons i totes aquelles coses que un bon guiri ha de fer mentre esta de viatge.

I també per a fer unes interessants entrevistes que podreu llegir en breu...

I ara unes foticos, pa que no se diga:







I de regal...



4/8/11

Parir con placer

I la primera entrada del blog de Ellas amb dues protagonistes brasileres:

Parir con placer

"Horrible". "Insoportable". "Ni te lo puedes imaginar". "Menos mal que existe la santa epidural". Los relatos que hacen la mayoría de madres de sus partos suelen resumirse en estas frases escuetas y contundentes. A las embarazadas les desean "horas cortas" para el día señalado, y cuando algo ha sido muy largo y difícil de conseguir se recurre con facilidad al símil de que "ha sido como un parto". Pero ¿son todos los alumbramientos así? Hoy presento a dos mujeres brasileñas que disfrutaron de sus partos, siendo ambos naturales y asistidos en un hospital. Una lo califica de "cósmico". La otra asegura haber sentido placer sexual intenso durante la expulsión de su bebé. El parto con placer es uno de los secretos mejor guardados de las mujeres que han tenido la suerte de poderlo experimentar.

Continueu llegint les entrevistes fent click aqui

Sao Paulo (si, la megaciutat de Brasil)



Ueeeeeeeeeeeeeee, que tenim blog!

Ara farem veure que el que vaig a explicar ha passat fa dos pocs dies, ok? Molt be doncs...

Doncs despres de la meravellosa Colombia enfilem el vol cap al CARISSSSSSSIM Brasil.


La primera parada es Sao Paulo, alla ens acull a casa seva e
l grandissim Henrique Pantarotto, que per cert, te el cap igual de gran que el meu i que es un enamorat del Cami de Santiago...



I tambe actor..



A casa seva ens acull a pocs metres de la gran Avenida Pauli
sta de Sao Paulo, la ciutat amb mes trafic aeri d'helicopters del mon (es veu que els rics no es poden permetre les hores de caravana dins aquesta megalopolis).

Alla ens trobem amb un amic de Barcelona, el Carl, que ha vingut a fer les ameriques uns
quans segles mes tard (es veu que a Europa hi ha crisis i La Caixa s'ha hagut de reinventar i Zapa
tero esta que trina i Rajoy ja es frega les mans pensant en les eleccions que encara no sabem que seran el 20N perque ara representa que estem al mes de Mars (no hi ha c trencada ni accents a la India, ops! a Brasil vull dir, a Brasil!).

De Sao Paulo nomes en gaudim dos dies, aprofitem per a fer una entrevista i per a comensar a comprobar que Brasil es mooooooooolt cara, carissssima.
Aixo si, ho arreglem cuinant un pollastre a la llimona i veient el Barsa per la tele...

Que podriem dir de Sao Paulo que no trobarieu a la Lonely Planet... doncs que hi ha cosa per menjar que es diuen Coxinhas que son espectaculaaarrrrssss. I que la ciutat es mooooooooolt gran, ais no, aixo ja ho diu la Lonely... doncs... que si fas pipi a la tassa del water l'aigua cau igual que a les altres ciutats de Sudamerica i que... aaaaaaaaaaa, si....

Metro! Si mai aneu a Sao Paulo MAI aneu al metro en hora punta i carregats de motxilles.

Mireu aquest video....


Aqui podeu veure com molta gent entra al metro, forsa at
apeit per cert. Doncs quan vam arribar nosaltres nomes podien entrar 3 o 4 persones per cada porta de lo petat (jerga callejera) que estava, de fet, nosaltres vam haver d'esperar que la porta pares just davant nostre per a, simplement, deixar-nos espitjar i entrar dins la llauna de sardines (de fet, crec que les sardines tenen molt mes espai del que nosaltres teniem) i confiar en que, al arribar a la nostra estacio algu altre ens espitjes cap a fora.

Carl! Si trobes feina i has d'agafar cada dia el metro... que Deu t'agafi confessat.
I que mes? Ummmmmmm... doncs res, que deixem enrere al Henrique amb l'esperansa de tornar-lo a veure algun dia i a Sao Paulo amb l'esperansa de que li construeixin mes linies de metro.


Jul, jul....


14/5/11

Ahogadas gota a gota

Hola de nou, aqui teniu una nova història sobre dones.

Ahogadas gota a gota


En Colombia la pobreza hace proliferar la usura, una actividad ilegal que afecta en gran medida a las mujeres. Ellas, quienes engrosan mayoritariamente las filas de la economía sumergida debido a las menores oportunidades educativas y profesionales que han tenido en la vida, son el blanco perfecto para quienes se mueven en la ilegalidad. Sin embargo, para muchas de ellas, los microcréditos han significado una tabla de salvación.

Continueu llegint fent click aqui

2/5/11

Medellín i Cali

Quan arribem a Medellín la primera sensació que tinc és que arribem a una ciutat que torna a respirar. Com si després d'anys de constrenyiment a causa dels altíssims índex de violència que va comportar el càrtel de la droga, els seus habitants ara puguessin deixar-se anar i espolsar-se la por arrapada a la pell. Actes senzills i cotidians com anar a comprar el pa ara els poden fer sense pressa, sense el temor que una bala es creui en el seu camí.

La seguretat ha millorat molt en aquest país estigmatitzat pel seu conflicte. Nosaltres no vam trobar-nos amb cap problema i cap dels turistes amb qui vam parlar ens va comentar cap anècdota marcada per la seva perillositat. Però és cert que tot i així, hi ha una violència latent que es fa evident per la gran quantitat de policies i militars que patrullen per la ciutat. No podem oblidar que és un país en conflicte encara, i que malgrat els processos de desmovilització de guerrillers i militars que s'han dut a terme, continua havent-hi grups al marge de la llei que fan i desfan com volen per enriquir-se amb el negoci de la droga. Al camp, hi ha zones dominades per la guerrilla, i a Medellín, ens diuen que encara hi ha moltíssims negocis “vacunats”, és a dir, extorsionats, per els paramilitars que no es van voler acollir a la desmovilització massiva que es va fer i que es van reagrupar en bandes criminals.

La violència també se'ns fa present quan prenem més contacte amb la gent del carrer, amb la pobresa. Si bé a Bolívia, el país més pobre d'Amèrica del Sud, la pobresa tenia una pàtina de dignitat que em va deixar admirada, aquí la pobresa és més sòrdida i colpidora. És una pobresa violenta, resultat també de la història del país. Homes mutilats, tirats pel terra, abandonats. D'altres, alcholitzats, transtornats, fora de sí. És una pobresa que ens fa por, que ens fa mal i que ens fa apartar.

Però a banda d'això, Medellín és una ciutat que ens va agradar a primer cop d'ull. I no només perquè la primera nit que hi vam passar vam poder gaudir d'un fantàstic concert de salsa en directe, sinó també per la seva gent. Ens va acollir en Daniel, un jove extrovertit i inquiet que vam conèixer una nit a Salento. Us enrecordeu de Salento? Uhmmm...quins records! Doncs en passar per la seva ciutat natal, en Daniel i la seva estupenda familia ens van convidar a casa seva, i allà hi vam passar un parell de nits fent couchsurfing, compartint la deliciosa dieta vegetariana del Daniel, descobrint el seu gust pels teixits i la creació, i admirant-nos del seu art amb les malabars, i rient de la nostra traça inexistent. També vam anar al Parc dels Peus Descalços, on vam poder assistir a una instrucció militar, i fer-los fotos!

Mira que ben adaptats estan al parc!

Ara, que mira que en som malcarats que després de tants dies no li vam fer cap foto a en Daniel! Home...ja està bé! Però tota cagada sempre porta una oportunitat a sota el braç, i la nostra seria el repte de fer-li un retrat i esmerçar-nos en trobar el nostre lleguatge artístic propi.

D'acoooooord! Aquest no és nostre... és del Fernando Botero, però és que no me n'he pogut estar! Ell és de Medellín i allà es concentra gran part de la seva obra, al Museu d'Antioquia. Genial! Després de passar el matí saltant de quadre en quadre, a la tarda vam anar a conèixer l'obra de Débora Arango, una artista colombiana que ens va fascinar pel seu treball de denuncia. Xulíssim!

Si, sí! Absolutament fascinada vaig quedar! Però no tant com el Pepe (nom fictici amb el que batejo per la patilla el nen de 8 o 9 anys que ens va acompanyar en el notre petit viatge en telefèric per sobre de la ciutat vermella). El Pepe es va passar tot el trajecte bramant amb simpatia “y es que estamos en la quinta porra! Ahora sí que estamos en la quinta porra!”, cada cop que la cabina s'enfilava uns metres més amunt de la muntanya deixant cada cop més enrere les teulades de xapa.

I així, després de mitja hora de trajecte vam arribar finalment a la Quinta Porra, un parc fantàstic on vam poder fer una petita excursió sense haver d'agafar cap autobús. Això sí, també us diré que feia mal el cor veure tota aquella infrastructura del telèferic tallant tot un bosc d'arbres nadius en una cicatriu d'uns 70 metres d'ample. Calia?

Això és el que vam pensar quan vam arribar a Cali, calia? Je je... és que me desorino!

No vam veure res d'aquesta ciutat...fataaaal! Ni vam anar a ballar-hi salsa, quan diuen que és la meca d'aquest estil de música. Targeta vermella! Però sí que vam menjar arròs!

I també vam conèixer-hi unes quantes dones que vam entrevistar. La Maria Teresa Arizabaleta, la Marta i una altra que vol guardar la seva identitat. Elles ens van posar més al dia del conflicte i a última hora ens van salvar la vida!

I és que voliém anar al Putumayo a entrevistar unes altres dones afectades per les fumigacions del Plan Colombia, i per arribar-hi, havíem d'agafar un autobús i creuar una zona pràcticament deshabitada, presa per la guerrilla, i sense cobertura de telèfon mòbil. Ni elles acostumen a creuar la zona! Així que ens van desaconsellar d'anar-hi, perquè per si no n'hi hagués prou, resulta que aquell dia justament les FARC entregaven dues persones que havien tingut segrestades durant temps, i per poder fer l'entrega, l'exèrcit s'havia de replegar de la zona i la guerrilla transitaria a sus anchas, tu! Volem sortit a les notícies? Noooooooooo! Així que ens vam fer kk i ens vam quedar a caseta. Bé, al hostel, que a caseta fa temps que no hi anem! Ai, quina enyorança!

30/4/11

Tayrona i Taganga


Ja abans d'entrar a Colòmbia sabíem que fer-hi un curs de submarinisme hi resultava força econòmic i com que de diners no anem sobradissims però de ganes en teniem moltes.. l'únic que faltava era decidir on fer-ho en un país amb tanta costa i tanta oferta i tanta demanda i tantarantán tataaaaaan.

La decisió no va resultar gens difícil al veure el nom d'una bonica població a la vora de la ciutat natal de la novia de Piqué.

Taganga! Amb aquest nom no podia ser gaire car el curs...



Però abans... anem a Tayrona. Al ladito de la Caixa tu.. ais no, de Taganga, que esta al costat de Barranquilla, que no es la amiga de Carmen Rigal i tampoc treballa amb nosaltres. I que es Tayrona?... doncs es un parc natural que toca al mar on hi ha platges paradisíaques i selva.. ejem... mira tu, es veu que no em vam tenir prou amb Capurganá i Zapzurro.

Tranquilitat i bons aliments al càmping mes econòmic i mes allunyat de les ordes de joves teenagers que només pensen en veure Vodka i lligar amb espècimens altament calents com ells. Allà que hi vam fer?... sol, platja, agradables excursions per la selva amb el soroll de les onades de fons i de tant en tant una platjeta on gaudir de les càlides i fredes aigues caribenyes... depén del dia i la platja tu.






On es Wally?


I després d'això... al agua patos a Taganga!

Un curs de 4 dies per aprendre a respirar sota l'aigua i nedar al costat de peixos, meduses i tota mena de bitxos del fons marí. El que diuen del submarinisme es veritat, en 10 minuts veus mes animals diferents que 4 dies a la selva! Altament recomanable!

Aqui un bitxo raro de les profunditats marines

I un altre bitxo raro...







I entre immersió i immersió... passejar els vespres per Taganga, escoltant la batalla de “a veure qui la te mes grossa”.......

Que vull dir amb això? Doncs que els colombians “costeños” del nord de Colòmbia tenen una costum una mica rara. Consisteix en comprar l'altaveu mes gran que puguis aconseguir de rebaixes després d'una gira dels U2, endollar-lo a un reproductors de CD nurmalillu, posar un cd de cúmbia colombiana, enfocar el mega-hiper-altaveu cap al carrer i intentar deixar sords a la gent que viu a la costa sud dels EEUU o a tot aquell que passi pel carrer. I pel que es veu hi ha una guerra entre els veïns:

-Tu vols que escolit el teu disc de cúmbia? Doncs jo et posaré el meu! I oju que no t'enxufi l'última adquisició: Els altaveus fets servir per a la final de Mestalla! A veure qui la/el te mes gran!

L'altre veí, cabrejat per no tenir uns altaveus tant grans com els de Mestalla, pensava en reallotjar la seva família en algun altre lloc, demanava per a fer això la intervenció de l'alcalde, sinó no podia fer res amb la dona i els nens i aquell dia haurien d'escoltar el CD del veí... Aquí les declaracions que va fer a les nostres càmeres, els ànims estaven força caldejats..

Però també es un lloc on es pot gaudir també dels tranquils capvespres a la vora de la platja mentre veus als pescadors arribar amb les seves preses del dia i vendre-les a peu de sorra als veïns que s'hi apropen amb galledes i bosses de plàstic.




Un lloc que... si no hi ha molta guerra musiquil es una mer da ve lla..... que noooo, una me ra ve lla... de debóooooooooooooooooo.


Apa, bona nit i tapa't

Incís: Colombians simpàtics. Stop. Moltes ganes parlar seu país. Stop. Menjar peix bo. Stop. Musica dolenta. Stop. Gent borratxa balla sola. Stop. Discoteques a l'aire lliure. Stop. Pràctiques carnavalesques en marxa. Stop. Gent simpàtica. Stop. Cambrers amb ganes de parlar amb turistes. Stop. La coca molt present. Stop. Guiris molt presents. Stop. Passat molt present. Stop. Stop a l'Stop. Stop.

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip.

- Dios! Lo hemos perdido!

+ Que dius Pere?

- Que no trobo a Judes!

+ Normal! amb la crisi les estan retallant totes!.

Copirraijt: aleix





26/4/11

Cap a Cartagena hi falta gent!

Cartagena d'Índies, bonica ciutat colombiana emmurallada i edificada als peus del Carib. Destinació de milers de turistes d'arreu del món que quan hi arriben deixen les seves bermudes i les seves samarretes a l'hotel per vestir-se amb la típica camisa blanca de fil, el vestidet de tirants amb puntes i volantets, també blanc nuclear, o antinuclear, que no estem per punyetes..., i encasquetar-se un barret panameño, que ja em diràs tu què hi fa a Cartagena; i direu, el mateix que pinta el barret mexicà a les Rambles! Doncs sí! El cas és que el que fa la tropa de turistes quan arriba a Cartagena és anar a ballar salsa al compàs del piano i les trompetes, o passejar-se en alguna de les carrosses que esperen sobre l'empedrada plaça central del casc antic, que antigament s'utilitzava per a la venta d'esclaus. Nosaltres, com sempre fem la nostra, però com que diuen que allí donde fueres haz lo que vieres, ens mimetitzem amb la tendència aprofitant que és l'aniversari de l'Aleix.


"Es busca per guapo!"


I tu què mires? Jo amb calçotets? I ara!

I què hi fem a Cartagena a part de passejar sota les balconades innundades de buganvilies que decoren les acolorides cases colonials del casc antic? Doncs fugir de “Mr Madrid” i “Super Mario Bross”, dos camells que amb aquests noms es presenten i que cada dia que ens veuen ens recorden que tenen “de todo para que se lo pasen bien, mijo! Ens donen conversa, ens abracen i ens fan riure. Despleguen tota la seva simpatia sobre nosaltres per tal de guanyar-se un client nou abans que ho faci la competència. Fins i tot insisteixen en col·locar-nos la seva artilleria mentre nosaltres comprem en una paradeta del carrer un alvocat per a sopar. Aquí la discreció habitual per aquests temes sobra! Tothom es coneix i cap problema!

També descobrim que més enllà del bat i bull de camells i turistes que poblen el barri de Getsemaní, s'hi amaga l'ambient tranquil de poble que ens recorda temps passats. - Aix, això em recorda a Atzena- diu l'Aleix mentre deixa anar un sospir, i jo assenteixo distreta mirant els grups de gent parant la fresca, asseguts a les seves cadires de vímet mentre la fan petar aliens als seus fills que corren lliures pels carrers sota la llum de la lluna.


Hi ha una altra cosa que ens deixa de pasta de moniato: el parc central de la ciutat. És un parc urbà, sí, però en ell s'hi amaguen més animals dels que hem vist nosaltres en totes les selves que hem visitat pagant una pasta, eh! Això és gravíssim! Ni a l'Amazones tu! En una passejada distreta pel parc ens surten al pas 8 o 9 iguanes, una familia de micos, i detectem dos ossos mandrosos fent de vigies des de dalt d'una palmera. Després de preguntar-nos com coi han arribat fins allà tota aquella colla d'animals, ens admirem pel respecte que demostren els colombians per la seva fauna, ja que no els molesten ni interefereixen en la seva vida cotidiana salvatge, urbanita però lliure!

I així, contents i amb la nostra nova indumentària a la nostra motxila polsegosa i gens glamorosa, deixem Cartagena empastifats de repelent de mosquits. L'Aleix no se'n recorda, però jo sí. En tema de mosquits ell no hi entén!

20/4/11

Capurganá!! Zapzurro!!



Capurganá i Zapzurro... dos protagonistes d'una novel·la de Gabriel García Marquez?
Capurganá i Zapzurro... dos insults que les comunitats indigenes del Chocó utilitzen per a dir que algú es una mica talós?
Capurganá i Zapzurro... dos paraïsos?
Capurganá... Zapzurro... son dos paraisos, que a veces yo... me monto en mi piso... Capurganá.... Zapzurro... ahí si que no me aburro.... lirolí lirolá.

Capurganá i Zapzurro (espero que avui dormiu amb aquest dos noms ben apresos) son dos pobles Colombians a prop de la frontera amb Panamá.

El Caribe nens!!

Després de Salento i muntanya... doncs cap a la platgeta... i la selva. (com es que utlitzo tans punts avui?)

Tot i que estiguin a la Colombia peninsular (ejem) a C&Z no s'hi pot arribar per terra. Perquè!? us preguntareu. Dons perquè no hi ha carreteres i el Chocó (provincia de C&Z) es muuuu salvaje i agreste i diuen que hi ha gent maluca que trafica coca i que et poden fer pupa.

Així doncs agafem una barca fora borda que ens fa entendre perquè aquestes barques tenen aquest nom: fora borda. Doncs perquè donen taaaaaaaaants salts sobre l'aigua que si no t'agafes be adivina per on sortiràs disparat. Dues hores per acabar amb el cul quadrat! Qui diu que el Carib es una bassa d'oli? Yunamierdapatuboca!!!

Ens allotjem a Capurganá, a casa del Norman, un extraficant de tabac, alcohol i revistes del Playboy en la Romania de Chauchescu i que ara es dedica a escriure poemes estirat en una hamaca mentre manté afers amorosos amb dones 30 anys mes joves que ell.

- Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuiii, ni me acuerdo de las novias que he tenido! Eso si, a todas las he amado! La vida me ha tratado bien! Pero ninguna me ha durado mas de 5 años.

I no dormim sols a l'habitació, no! cada nit ens acompanyen:

- 2 nius d'abelles mutantes amb les abelles mutantes corresponents: negres, amb ales, com si fossin formigues però que fan els típics nius d'abelles mutantes.
- 9 Llangardaixos menja mosques (dragons que en deiem a Atzeneta)
- 1 esquirol que foradava les bosses a la recerca de menjar gràtis ehhh!! Alerta!!
- 1 ratpenat que dormia al sostre del lavabo i es feia caca a les parets.
- X elevado a la N mosquits i altres bitxos petits.

I al "condominio", usease, la casa on ens allotjavem al mig de la selva també ens hi acompanyaven:

- 3 militars amb les seves respectives pistolotes i metrallotes dormint a les hamacotes del costat de la piscinota.
- 3 gossos.
- 2 Gripaus-escupe-saliva = babadelalien8ºpasajero

iiiiiiiiiiiiiiiiiiiii....

- La "mami" de Scarlet O'Hara y que va servir d'inspiració per fer aquest anunci:


I es que tot hi estar a tocar de platja també estem a tocar de selva. I curiosament, son els animals de la selva els que es posen dins les cases... mai els peixos o les estrelles de mar. Curiós. A que no us ho havieu plantejat mai això! Trucaré a La Nit dels Ignorants per a veure si algú sap perquè passa.


El fet es que ens hi passem uns 5 dies per allà. Prenent el sol, anant a fer excursions per la selva i banyant-nos com Déu ens va portar al món en estancs d'aigues cristalines amb micos saltant de branca en branca i tiranosaures Rex olorant floretes grogues que s'obren com el penediment (a veure qui pilla això), descobrint el magnífic sabó Nopiquex, jugant a boleivol i descobrint que soc un crak en el tema, prenent aigua de coco amb ron i descobrint que el ron es una caca.


I anant a la Playa Blanca de Panamá (oju! a peu!) i descobrir que les fotos de postal del carib realment existeixen i que potser no estan retocades amb el Photoshop pero descobrint, també, que les camares no apunten a la enooorme qüantitat de ampolles de plàstic i altres merdetes que la gent tira al mar (el servei de neteja no es tant eficient com el de l'ajutament de barcelona la matinada de Sant Joan)


Vaja que vam passar uns dies bonicos de veres en un paradís tropical.

Res, que si voleu anar a un lloc on la selva es menja el mar i que quan ho fa hi ha platjes paradisiaques custodiades per l'exercit jugant a fútbol i sense cotxes però amb altaveus amb cúmbia a tota hòstia (respira, que no hi he posat comes)... on heu d'anar?

Totí totá turitototá totí totá turitototá...

I aquest video de regal... sembla que l'haguessin rodat allà:


Apa, bona nit i tapat!



18/4/11

La Vall de Cocora

Teníem ganes de natura, de paisatges i excursions, així que seguint les recomanacions de la Lonely Planet, la nostra bíblia en aquest viatge (bé, més meva que de l'Aleix), decidim anar cap la Vall de Cocora. “El paisaje es de una belleza casi alucinante”, havíem llegit. Pintava genial, oi?

Així que dit i fet! Després de 8 hores de viatge congelats en un autobús (les dues samarretes, els dos jerseis, l'abric i el gorro sota els quals ens vam enterrar no van ser suficients per calmar el fred que vam passar per culpa de l'aire condicionat) arribem a Salento, la que serà la nostra base d'operacions. Ja al carrer, tothom amb màniga curta, i nosaltres encara coberts fins a les dents del fred que ens havia quedat al cos!! Aquests conductors d'autobús estan sonats però si serveix per conservar la juventud aguantem el que sigui!

Quan se'ns passa l'hipotèrmia i el buslag, tornem al carrer. Ohhhhhhhhhhhh! Que bonic! Cases blanquetes amb marcs de colors a les finestres i les portes!! Botigues amb artesania, places on prendre un bon “tinto” (aquí és café, no vi!), bars on ballar salsa, bachata i extranyament... tango! Molt turístic però sense perdre l'encant. Al carrer, homes vestits amb ponxos i barrets com Juan Valdez (aquell del café) passejant i xerrant, d'altres jugant al billar... I justament això és el que ens acaba de seduir. És el paradís del billar, hi ha desenes de taules amb tapet verd! Ens encanta!

Fins i tot abans de decidir-ho, ja ens hem plantat al voltant d'una d'aquestes taules, i entre toc i toc anem fent una cerveseta perquè ens ajudi a engolir la vergonya d'anar fent ballar les boles d'un costat a l'altre de la taula sense fer-ne caure cap. Ni fent trampes tu! I al nostre voltant desenes d'homes mirant-nos de reüll, amb el seu barret de cowboy i un somnriure sorneguer sota el nas. De què riuen? De la nostra destresa amb els pals o de que sóc l'única mossa del bar? Sí sí tu, ni una! Finalment, quan estic a punt de guanyar la partida (je je!) de sobte apareixen a escena una altra parella de catalans, en Ferran i la Roser, que estaven de viatge de noces! Ens enamorem a primera vista i acordem anar d'excursió l'endemà plegats. És que fa il·lusió això de trobar-se catalans pel món!

Sortim a les 7 de matí en un jeep carregat de persones, uns a sobre dels altres per rendibilitzar el viatge, i després de mitja hora de trajecte arribem a la vall. Realment els paisatges són impressionants. Muntanyes verdes per tot arreu, vaques, colibrís i palmes de cera quilomètriques a punta pala! És surrealista! És com si Suïssa i una platja del Carib s'haguessin fusionat! I quina llum! Preciós!

I a la tornada ens atrevim a provar sort amb el tejo, un esport colombià d'arrels indígenes. S'assembla a la petanca nostra, però en aquest cas es tracta de fer explotar unes metxes de pólvora col·locades a uns 10 metres de distància llencant unes pedres contra elles. Si no vas amb compte pots deixar algú malferit! Ara, surts d'allà ben descarregat de tensió! Això sí, si amb el billar vam fer el ridícul, no us explico amb el tejo! Jo enlloc de fer explotar la pólvora anava destrossant el local amb les meves pedrades... contra les parets, contra els bancs, contra els banquers...je je!

Al final ens hi passem 4 dies a Salento, amb excusió a cavall inclosa, i la imatge imborrable de l'Aleix fent de jenet solitari, galopant salvatgement pels prats i els rius de la vall. Sí, sí, encara que sembli mentida, l'Aleix ha millorat molt d'ençà d'aquell cop a Santiago del Estero! ;)

Bé, i jo en aguantar-me el mal de cul! Però no hi ha mal que no s'alleugi amb un bon peix fregit amb patacones!


16/4/11

Las nuevas Gitanas

Tota la vida vivint al costat de gitanos al Prat... i ves per on la primera conversa profunda que tinc amb algú d'ells es a Colombia... si es que....

Nova entrada de l'Anna al blog de El Mundo: Ellas.

Las nuevas gitanas

Aparte de los estereotipos y prejuicios que pesan sobre los gitanos, la mayoría de nosotros sabemos poco sobre este pueblo milenario originario de la India. Ellos viven de forma endogámica para defenderse de la persecución que han sufrido mundialmente por ser diferentes, por no acatar los valores ni los patrones de una sociedad capitalista e individualista. Y nosotros los ignoramos. ¿Para qué acercarnos a un colectivo de quien se dice que son unos ladrones, unos embusteros y unos machistas redomados? En Colombia las cosas están cambiando y quien lleva el timón del nuevo rumbo es Dalila, una joven que asegura que “el mundo vive una revolución a manos de las mujeres”.

Continueu llegint l'entrevista fent click aqui


2/4/11

Bogotá, capital de Colòmbia.


Tantes entrevistes de gent colombiana.... serà que hem anat a Colòmbia? Anda! Pues sí! Guaita tu! Alça Manela! Cagun l'olla! Renoi, ja gairebé no me'n recordava!

Després de volar des de Leticia (triple frontera selvàtica entre Perú, Brasil i Colombia) per sobre la inmeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeensa selva amazònica, vet aquí una fotico...


... Arribem a Bogotá.

Bogotá, capital de la meravellosa Colòmbia.

Què dir de Bogotá? Doncs que el seu nom comença amb Bo i acaba amb gotá. I que és la capital de Colòmbia. A que no ho sabíeu! Doncs ja podeu anar a dormir amb una cosa nova. Mira si és fàcil ampliar el coneixement...

Una ciutat molt gran, amb molta gent i amb un museu amb moltes peces d'or, i una muntanya que es diu Montserrate, amb un telefèric molt alt, i amb cotxes, i també amb tendes d'artesania, i també té edificis molt alts i d'altres no tant alts. I també té gent que explica contes a les petites places, i gent que camina i ocells que fan caca damunt les estàtues i també es mulla quan plou. També té un barri molt bonic.. i d'altres que no tant. I de tant en tant tallen els carrers i la gent pot fer-hi activitats com caminar, anar en bici, predicar l'evangeli o cantar Rap.

Allà ens va acollir el Sergio, i amb ell vam anar a veure una catedral feta dins una mina de sal.


I després també vam menjar gelat i unes pizzes. I en caure la nit, vam anar a dormir. No recordo què vaig somniar, però el dia següent ens vam aixecar i encara erem a Bogotá, la capital de Colòmbia, una ciutat que comença per Bo i acaba per gotá. Això ja ho sabieu, no?

I pel carrer.. vols fer una trucada a un celular? Cap problema, compres uns Minutos i apa, a xerrar pels descosits amb un celular lligat amb una cadena a la cintura de l'amable llogater dels Minutos... I les hores passen, també els minuts i els segons, que s'acomoden lleugerament un darrera l'altre per a que passin els minuts i també les hores... a Bogota, la ciutat que comença per Bo i acaba per gotá.


I també hi pots veure plantes carnívores, i cactus, i un ocell que fa piu piu al seu niu, encara que sigui petit com el meu dit. Del peu esquerra! No siguis gamberra! A Bogotá també hi ha gent per entrevistar.. i gent, que ens podria caure malament, però com que no els coneixem... nosaltres.. anem fent! Les tarantules... son molt lleugeres! I moltes no piquen, ni mosseguen... i son taaaaant relaxants... Si és que et pot ensenyar tant Bogotá....

Ojo, que vol dir ull, al dato amb el tipet que hi ha darrera de l'Anna!


video


M'encanta el Google Imatges! jejejeje



Bo go tá. Recorda aquest nom. Bogotá, la ciutat que, si la visites, mai t'oblidarà. I tu? T'està esperant! Aisssss, que ja fas tard! Les 0:13 hores... hora d'anar a domir. Alerta! Amb els punys tancats i sommiant amb els angelets ;)

I un petit homenatge:

Realmente lo siento, pero no aspiro a ser emperador. Eso no es para mí. No pretendo regentar, ni conquistar nada de nada. Me gustaría ayudar en lo posible a cristianos y judíos, negros y blancos. Todos tenemos el deseo de ayudarnos mutuamente. La gente civilizada es así. Queremos vivir de nuestra dicha mutua...no de nuestra mutua desdicha. No queremos despreciarnos y odiarnos mutuamente.

En este mundo hay sitio para todos. Y la buena tierra es rica y puede garantizar la subsistencia de todos. El camino de la vida puede ser libre y magnífico, pero hemos perdido ese camino. La voracidad ha envenenado el alma de los hombres, ha rodeado el mundo con un círculo de odio y nos ha hecho entrar marcando el paso de la oca en la miseria y en la sangre. Hemos mejorado la velocidad pero somos esclavos de ella. La mecanización que trae consigo la abundancia nos ha alejado del deseo. Nuestra ciencia nos ha vuelto cínicos. Nuestra inteligencia duros y brutales. Pensamos en exceso y no sentimos bastante. Tenemos más necesidad de espíritu humanitario que de mecanización.

Necesitamos más la amabilidad y la cortesía que la inteligencia. Sin estas cualidades la vida solo puede ser violenta y todo estará perdido. La aviación y la radio nos han acercado los unos a los otros. La naturaleza misma de estos inventos requería la bondad del hombre y reclamaba una fraternidad universal para la unión de todos.

En este momento mi voz llega a miles de seres esparcidos por el mundo. A aquellos que puedan comprenderle les digo: no desesperéis, la desgracia que ha caído sobre nosotros no es más que el resultado de un apetito feroz, de la amargura de unos hombres que temen el camino del progreso humano. El odio de los hombres pasará y los dictadores perecerán, y el poder que han usurpado al pueblo volverá al pueblo. ¡Y mientras existan hombres que sepan morir, la libertad no podrá perecer! Soldados, no os entreguéis a esos brutos...hombres que os desprecian y os tratan como esclavos, hombres que regimientan vuestras vidas, imponen vuestros actos, vuestros pensamientos y vuestros sentimientos; que os amaestran, os hacen ayunar, os tratan como ganado y ¡os utilizan como carne de cañón!.No os pongáis en manos de esos hombres contra natura, de esos hombres-máquina con corazones de máquina. ¡Vosotros no sois máquinas!¡Vosotros no sois ganado!¡Vosotros sois hombres!¡Vosotros lleváis el amor de la humanidad en vuestros corazones! No odiéis. Sólo los que no son amados odian. Los que no son amados y los anormales....Soldados, ¡no combatáis por la esclavitud! Combatid por la libertad. En el capítulo 17 del evangelio según San Lucas está escrito: "El reino de Dios está en el hombre mismo". No en un solo hombre, ni en un grupo de hombres, ¡en todos los hombres! Y ¡vosotros! Vosotros, el pueblo tenéis el poder para crear máquinas. El poder para crear la felicidad.

Vosotros el pueblo tenéis el poder para crear esa vida libre y espléndida...para hacer de esa vida una radiante aventura. Entonces, en nombre de la democracia, utilicemos ese poder...¡unámonos todos! Luchemos por un nuevo mundo, un mundo limpio que ofrezca a todos la posibilidad de trabajar, que de a la juventud un porvenir y resguarde a los ancianos de la necesidad, prometiendo estas cosas gente ambiciosa se ha hecho con el poder, pero ¡han mentido! No han mantenido sus promesas, ¡ni las mantendrán jamás! Los dictadores se han liberado pero han domesticado al pueblo. Combatamos ahora para que se cumpla esa promesa. Combatamos por un mundo equilibrado...un mundo de ciencia en el que el Progreso lleve a todos a la felicidad. ¡Soldados! en nombre de la democracia, ¡unámonos!