Yuyus i altres herbes

A sudamérica, desconeixo si en el castellà que es parla a la península s'utilitza aquesta paraula, a les herbes medicinals també els hi diuen "yuyos", a les herbes medicinals y també a les que neixen descontroladament per jardins y boscos, ja sabeu, les males herbes. No se perquè se'n diuen "males" si moltes d'elles son medicinals, però vaja.

Perquè parlo de tot això? Doncs perquè viatjant et trobes amb tot tipus de persones... ejem.... ara no se com lligar-ho... però us juro que mentre estava fent la migdiada la idea que em rondava pel cap era bona... vaja, que hi farem.

El tema es que viatjant et trobes gent de tot tipus, i a l'igual que hi ha "yuyos" (aaaaara i caic) que els veus cada dia però no saps per a que serveixen, també hi ha molta gent que la veus cada dia però no saps que carai foten al món.

Llavors et pica, em pica, ens pica, la curiositat i comencem a preguntar i a parlar amb aquesta gent. Molts d'ells els trobeu al blog de l'Anna, l'Hemisferio XX, però mooooolts d'altres no els arribareu a conèixer mai (bé, potser si, el món es un pañuel).

I llavors ens trobem gent que:

- L'any passat va anar de vacances a l'Afganistan, es van posar un burka (si, una noia viatjant sola per l'Afganistan) i van anar de turisme pels mercats de Kabul i el nord del país. I que l'anterior va marxar a Somàlia... be, concretament a Somaliland. I que ha estat a tots aquells llocs on per la tele surt gent morint a causa de les bombes o de l'integrisme religiós perquè "tinc curiositat de veure com viu la gent en aquests llocs... i son gent encantadora!"

I d'altres que:

- Viatgen i treballen alhora (igual que nosaltres)... però... de que? doncs jugant al Pocker Online i guanyat de mitjana uns 3 o 4mil dòlars al mes, "Hi ha cursos on t'ensenyen a jugar, i a internet hi ha molta gent que es pensa que sap jugar i no en sap. Hi ha molts diners a guanyar" ens explica.

I d'altres que:

- Estan jubilats i viuen 6 mesos a França i els altres 6 mesos de l'any lloguen el seu pis i marxen a viatjar en bicicleta per tot el món. I això ho fan cada any!. "Es fàcil, primer comences amb rutes senzilles. No aniràs a pujar els Andes el primer dia! i després... ja hi tens pràctica" Si.... fàcil... realment fàcil vist així.

I es que de vegades tenim una idea molt equivocada del que es pot i del que no es pot fer. Qui posa els limits? El món o la visió que tenim d'ell?

"Me violaron y me trataron como si lo hubiera provocado"

Nova entrada a Hemisferio XX. La entrevista mes dura que hem tingut fins ara. Entres amb una idea a la presó... i tot es desmonta... be... llegiu l'article i ja entendreu de que parlo.

"Me violaron y me trataron como si lo hubiera provocado"

Entré en el Penal de mujeres de San Salvador de Jujuy esperando encontrar un estandarte de la lucha feminista en Argentina: Romina Tejerina. El movimiento feminista tomó su caso como bandera para pedir la legalización del aborto en Argentina. Aseguran que si Romina hubiera podido abortar, su trágica historia no habría sucedido. Esta joven argentina fue condenada en julio de 2005 a 14 años de cárcel por haber acuchillado su hija el mismo día en que la parió, en el inodoro de su casa. Dijo que la criatura era fruto de una violación y que se cegó al ver la cara de su agresor en el rostro de su hija. Sin embargo, el caso no pudo probarse y Romina fue sentenciada sin atenuantes a pasar su juventud en cautiverio.

Continueu llegint l'història fent click aqui

Ja som al Paraguai... que.... guay?

Doncs ja som al Paraguai, un país on la sopa es menja amb forquilla i ganivet.

Si si, i on damunt d'un autobús pots comprar un encenedor elèctric per a la cuina, mitjons, gorres, talla-ungles, chipas, bolígrafs, xocolata, fil de cosir, ulleres de sol, antenes per a la ràdio, recanvis del filtre de la cafetera, clauers i tot allò que un ser humà sigui capaç de portar penjar del seu braç dret.

Arribem a Encarnación amb la intenció de passar-hi una setmana fent reportatges i ens trobem amb temperatures de 0 graus, pluja, una habitació d'hotel fosca i amb un escalfador d'aire que fa mes soroll que un arbre que cau sol al mig del bosc sense que ningú l'escolti.

Sort de les ruïnes jesuítiques de Trinidad, on una magnífica guia ens va explicar la pel·lícula “La Misión” però en real (jo no l'he vista, intentem descarregar-la però Internet es leeeeeeeent com una mala cosa).

sopa calenteta per anar a dormir

Total, que davant del "meravellós" paisatge que ens presenta la ciutat decidim marxar cap a la capital, Asunción.

- Que precio tiene el boleto?
+ 45.000 guarianies (uns 7 euros i mig)
- Y cuanto tarda en llegar a Asunción?
+ 5 horas, va parando en todos los lados.
- Hay un micro (autobús) que va directo, no?
+ Si, 60.000 guaranies (uns 10€)
- Y cuanto tarda en llegar a Asunción?
+ 5 horas.
- Tarda lo mismo el directo que este?
+ Si.

No se que dir.... i pugem al bus: ERRROOOORRRRR.

El viatge dura 8 hores en lloc de 5 (averia de motor inclosa en el preu) i anem a parar al Black Cat Hostel, l'única hostel que hi ha en tot Paraguai (un país preparat per al turisme de motxilerus on els hi hagi, si senyor), un hostel on hi ha mantes pero no llençols, i fa fred i la cuina es una merda de planxa metàl·lica elèctrica que triga 2 hores en fer una sopa i la ciutat es fosca i cara i tenim el cul quadrat de la merdabus, i les tendes... tanquen a les 20h!!! On s'es vist que un país explotat pel capitalisme salvatge tanqui les tendes a les 20h... quina vergonya!! Si Wall Street ho veies...

Volem marxar del Paraguai, ara entenem perquè la gent no hi ve. Perquè tenen dos dits de front.

Però l'endemà surt el sol, pugen les temperatures, hi ha vida al carrer, descobrim una ciutat amb mes encant que Santiago de Chile i Buenos Aires i a mes a mes anem al circ i el coneixem per dins, i entrevistem a una mestra que ha estat 15 dies en vaga de fam (aquí els treballadors del McDonald's cobren mes que els mestres) i coneixem un cambrer que te la filla vivint a Palafrugell, i los pajaritos cantan i las nuves se levantan i el hostel te Internet i pots esmorzar tot el que vulguis, i hi ha giris com tu i l'Anna es molt guapa.

Total, que la propera vegada que us trobeu davant d'allò que considereu una meeeeeerda, un consell:

Preneu aire, exhaleu al mateix temps que aneu relaxant tota la musculatura del cos. Conteu fins a 10 i després visualitzeu-vos ballant, escolteu-vos rient i sentiu-vos feliços i contents.

Després obriu els ulls.

Veureu com tot es més maco.

Nova entrada a Hemisferio XX, a l'altra terra dels vins de Argentina, Salta i el Cafayate... allà on els guies turistics diuen que no hi ha comunitats indigenes nosaltres ens vam trobar amb la cacique d'una de les mes de 300 que hi ha.

"Los políticos no quieren un pueblo ilustrado, quieren un pueblo tonto"

A los 6 años el mundo de Angélica se desmoronó. Perdió lo que más amaba y de la forma más cruel. Sus padres la abandonaron y se quedó sola en una ciudad desconocida. Lejos de su cuna originaria, una comunidad indígena del norte de Argentina, Angélica tuvo que aprender a sobrevivir y a defenderse de un entorno hostil que nunca antes había conocido. Era la antesala de un camino lleno de golpes, físicos y morales. Careció de todo: de alimento, de ropa, de libros, y de afecto, y ahora que ya es mujer solo quiere darse a los demás. Ella es la cacique de su pueblo, y la obra de la que se siente más orgullosa: una biblioteca popular.

Continueu llegint el reportatge i veieu el video fent clic aqui