Si, ja fa uns dies que estem per aquestes terres passant l'estona mentre esperem que operin a l'Anna i tornar a marxar d'aquí uns mesos, mentrestant... el blog de l'Anna, encara dona guerra.
Aqui en teniu un tastet:
Los pechos de la vida
Hay imágenes que a uno se le clavan en la memoria y nunca más desaparecen. Una de las más hermosas que recuerdo, en realidad es fruto de mi fantasía, y surgió durante mi adolescencia cuando leía el best seller de Noah Gordon, 'El Médico'. Ese verano, encontré entre las páginas de este tochote una escena que me maravilló: una mujer amamantando a su recién nacido y a la vez dejando que el padre de la criatura succionara su otro pezón con fruición
L'Anna ja s'ha fet diverses proves i efectivament passarà per el quiròfan en les properes setmanes, cosa que vooool diiiiir que estarem per aquestes terres durant 3 o 4 mesos entre operació i recuperació, si tot va bé.
Què significa això? Doncs que ens podreu tornar a veure amb persona i que cerco feina.
Sí, CERCO FEINA (ho poso en majúscules i negreta per a que no us passi per alt), és a dir, que si algú sap de quelcom que pugui fer, que ens envii un email o ens truqui.
A grans trets podria fer 3 coses:
De massatgista / terapeuta de Shiatsu.
D'informàtic.
Del que sigui.
Usease, que si sabeu d'algo... penseu que som dos persones a l'atur, i que necessitem menjar i pagar una hipoteca i que hem adoptat 345 nens de l'India i ens agrada menjar salmó fumat i caviar per esmorzar... no us donem pena? Argooo, dame arrrgooooo.
(no, de debòooooo, si sabeu d'alguna feina, ens ho dieu)
Aleix- Anna, que ens hem deixat la clau del gas oberta al pis del Prat!
Anna- Però que dius?
Aleix- Dona, Rigodón es va deixar el gas obert a casa de Willy Fog durant 80 dies… no voldràs que a nosaltres ens passi el mateix, amb lo car que va el gas!
Anna- Però si nosaltres no tenim gas a casa, que tot és elèctric!
Aleix- Llavors, perquè tornem a El Prat si encara no hem acabat la volta al món?
Anna- Tornem perquè m’he trencat el lligament creuat anterior i el menisc de la cama esquerra.
Aleix- Que dius? I et trobes be?
Anna- Si, molt bé, el que passa es que m’hauré d’operar.
Aleix- Quina mala pata, i que fem, ho deixem correr?
Anna- Ni bojos, hi tornarem quan m’hagi recuperat. Aixó no s’acaba aquí.
Pozí, nois, si, amb un mal gest l’Anna s’ha trencat el lligament creuat anterior i el menisc de la cama dreta.
Estavem passant uns dies amb una familia d’una població de l’interior de Argentina, El Colorado, una regió que te problemes de “megaterratenientes que paguen a paramilitars, compren a jutges i policies, i fan servir la força i la violéncia, per a forçar als camperols a vendrel’s la terra per a plantar soja”.
Nosaltres estavem a casa d’una familia que les està passant putes amb la poli, els “matones” i la corrupció del pais, i jugant amb els nens… paf! genoll esquerra enlaire. I troba un metge com Déu mana en aquest racó de món. El de la població… crec que estava fent la migdiada quan el vam cridar i va passar de nosaltres:
Si, soc jo amb bigoti! Es un homentge als amics "morazaneros"
PseudoDoc - Lo que tiene que hacer es tomarse un antiinflamatoria y en 3 dias ya está curado (aixó ho deixa sense ni aixecar el camal del pantaló per a examinar-li la cama)
Nosaltres - Si, ya, ok, hasta luego.
L’altre doctor, el del poble mes gran de la “comarca”, pensem que estava mig borratxo o que esnifava algun tipus de medicament.
2on PseudoDoc- Entoces que, ¿te has roto la pierna? ¿Tienes un esquince? ¿O te has roto el menisco?
Nosaltres - Si mira, he utilitzado mi visión de rayos x que me implantaron el Kripton y efectivamente, tengo todo es y mas.
No hauría de ser ell qui ens ho digués?
Finalment, i gràcies a la gent del MOCASE VC, una organització que lluita per a que els camperols no siguin extorsionats o assassinats per els terratinents, vam anar a la capital de la provincia, Santiago del Estero, on l’Anna es va poder fer una ressonància magnética i on el Dr. Yedlin (un encant de persona) ens va donar la mala notícia.
- Esto se tiene que solucionar por cirugía.
Por cirugía? Pos cap a Barcelona s’ha dit.
I aquí estem, en un hotel de Santiago del Estero esperant a que passin les hores per agafar el vol cap a Buenos Aires,d’allí a Frankfurt i despres cap a Barcelona.
La fi del viatge? Ni patrás. Només una petita parada que ens permetrà deixar molts “per si de cas” de la motxilla que ocupen molt d’espai. I que farà que haguem de fer una altra festa de comiat, i que ens hagueu de fer mes regals, i haurem de tornar a plorar per els comiats, i tornar a dir alló de “ens escribim”, “ja ens llegirem per e-mail”, “et trobaré a faltar”, “cuida’t”, “vigileu on us fiqueu”, “compte amb la grip porcina”, “a mi me daban 2”, “del caserio me fio” i tots aquells topicazos de quan algú marxa per un temps.
