Rita, una brasileña de 48 años, ha sobrevivido en dos ocasiones a esta enfermedad, y hoy trabaja como asistente social para ayudar a su erradicación. Ella nos muestra, a través de su vida, quién hay detrás de la tuberculosis.
Es pequeña, enjuta y habla con un hilo de voz, quebrada y grave. No puede elevar el volumen porque sus pulmones no dan para más y se cansa, debido a la enfermedad que le ha robado un 30% de su capacidad pulmonar.
Nació y creció en la Rocinha, la favela donde viven cerca de 70.000 personas censadas, y donde la basura, el hedor y la humedad rodean y se cuelan entre las apiñadas casas que se levantan alrededor de la montaña. Rita fue hija única, resultado del encuentro sexual entre una quinceañera inmigrada a Río de Janeiro desde el norte de Brasil, y un hombre casado que al poco tiempo de tener noticia del embarazo de la joven la abandonó.
I arribem a Rio just el dia abans del carnaval... ERROOOOOOOORRRRR.
No en teníem ni idea que anaven a ser els Carnavals, i al principi ens va fer gràcia però després....
Intentar anar als carnvals de Rio suposa gastar-te com a mínim en allotjament uns 40 euros per persona per dormir en una habitacio amb 8 persones més que segurament estaran la meitat del dia borratxes, i no tancaran precisament la llum de l'habitacio a les 10 de la nit, i entraran de puntetes per a no despertar-te mentre intentes dormir a 35 graus a la nit.
I no només 40 euros per nit, sinó que a més a més has de reservar 6 nits mínim!
Total, que vam engegar una campanya per a trobar allotjament a un preu raonable i gràcies al Taylor i la Flavia, dos brasilers que vam conèixer a Xile, vam anar a parar a casa de la Carmen... la Carmen... ais... quins records... em ella vam compartir... vam compartir.... gairebé res, la casa la teníem per a nosaltres sols gairebé i de tant en tant només venia per a fer servir la seva màquina-que-fa-soroll-per-la-nit-i-no-sabem-què-és.
Total, que ens vam allotjar a 5 minuts a peu de la platja de Copacabana!
No sé per què poso exclamació... suposo que la gent la té molt mitificada aquesta platja, però per a mi no deixa de ser una enooorme extensió de sorra (molt blanca, això sí) entre l'oceà atlàntic i l'oceà de blocs de 20 pisos d'alçada que forma la primera línia de mar de Rio. Una meravella? ejem... jo diria una Merdavella.
Flavia, Tyler, si llegiu això no us enfadeu... és que jo no soc gaire de ciutat....
I el carnaval? Doncs... des dels meus ulls, usease treintanyero que ja no li ve molt de gust estar despert fins a altes hores de la matinada i que prefereix aixecar-se de matí per a disfrutar de la llum solar, el carnaval és:
Una disco-mòbil, usease, un camió amb música brasilera a tota hòstia recorrent el carrers de Rio o bé parat en una cantonada, i centenars de persones borratxes o en procés de emborratxar-se ballant al voltant dels altaveus. Això ho multipliqueu per cent o 500 i ja teniu els carnavals de Rio.
I les ballarines que surten per la tele? Doncs al Sambodromo! Un espai tancat amb les entrades exhaurides fa mesos i que a la reventa (i ja quan surten) valen un ull de la cara i l'ojete del cul.
Total.. que nosaltres ens passem el dia anant al super, cuinant, fent Ioga i meditació, treballant una mica i de tant sortir pel carrer per adonar-nos que estar rodejats de borratxos ja no és lo nostre.
Això sí, aprofitem per a fer lo típic: Anar al Pao d'Açucar, a visitar una favela, al Cristo dels collons i totes aquelles coses que un bon guiri ha de fer mentre esta de viatge.
I també per a fer unes interessants entrevistes que podreu llegir en breu...
"Horrible". "Insoportable". "Ni te lo puedes imaginar". "Menos mal que existe la santa epidural". Los relatos que hacen la mayoría de madres de sus partos suelen resumirse en estas frases escuetas y contundentes. A las embarazadas les desean "horas cortas" para el día señalado, y cuando algo ha sido muy largo y difícil de conseguir se recurre con facilidad al símil de que "ha sido como un parto". Pero ¿son todos los alumbramientos así? Hoy presento a dos mujeres brasileñas que disfrutaron de sus partos, siendo ambos naturales y asistidos en un hospital. Una lo califica de "cósmico". La otra asegura haber sentido placer sexual intenso durante la expulsión de su bebé. El parto con placer es uno de los secretos mejor guardados de las mujeres que han tenido la suerte de poderlo experimentar.
Ara farem veure que el que vaig a explicar ha passat fa dos pocs dies, ok? Molt be doncs...
Doncs despres de la meravellosa Colombia enfilem el vol cap al CARISSSSSSSIM Brasil.
La primera parada es Sao Paulo, alla ens acull a casa seva e
l grandissim Henrique Pantarotto, que per cert, te el cap igual de gran que el meu i que es un enamorat del Cami de Santiago...
I tambe actor..
A casa seva ens acull a pocs metres de la gran Avenida Pauli
sta de Sao Paulo, la ciutat amb mes trafic aeri d'helicopters del mon (es veu que els rics no es poden permetre les hores de caravana dins aquesta megalopolis).
Alla ens trobem amb un amic de Barcelona, el Carl, que ha vingut a fer les ameriques uns
quans segles mes tard (es veu que a Europa hi ha crisis i La Caixa s'ha hagut de reinventar i Zapa
tero esta que trina i Rajoy ja es frega les mans pensant en les eleccions que encara no sabem que seran el 20N perque ara representa que estem al mes de Mars (no hi ha c trencada ni accents a la India, ops! a Brasil vull dir, a Brasil!).
De Sao Paulo nomes en gaudim dos dies, aprofitem per a fer una entrevista i per a comensar a comprobar que Brasil es mooooooooolt cara, carissssima.
Aixo si, ho arreglem cuinant un pollastre a la llimona i veient el Barsa per la tele...
Que podriem dir de Sao Paulo que no trobarieu a la Lonely Planet... doncs que hi ha cosa per menjar que es diuen Coxinhas que son espectaculaaarrrrssss. I que la ciutat es mooooooooolt gran, ais no, aixo ja ho diu la Lonely... doncs... que si fas pipi a la tassa del water l'aigua cau igual que a les altres ciutats de Sudamerica i que... aaaaaaaaaaa, si....
Metro! Si mai aneu a Sao Paulo MAI aneu al metro en hora punta i carregats de motxilles.
Mireu aquest video....
Aqui podeu veure com molta gent entra al metro, forsa at
apeit per cert. Doncs quan vam arribar nosaltres nomes podien entrar 3 o 4 persones per cada porta de lo petat (jerga callejera) que estava, de fet, nosaltres vam haver d'esperar que la porta pares just davant nostre per a, simplement, deixar-nos espitjar i entrar dins la llauna de sardines (de fet, crec que les sardines tenen molt mes espai del que nosaltres teniem) i confiar en que, al arribar a la nostra estacio algu altre ens espitjes cap a fora.
Carl! Si trobes feina i has d'agafar cada dia el metro... que Deu t'agafi confessat.
I que mes? Ummmmmmm... doncs res, que deixem enrere al Henrique amb l'esperansa de tornar-lo a veure algun dia i a Sao Paulo amb l'esperansa de que li construeixin mes linies de metro.
