"Cuando entras en el cirque du Soleil pierdes tu nombre"

Nova entrada a Hemisferio XX:

"Cuando entras en el cirque du Soleil pierdes tu nombre"

Elegancia, perfección técnica, equilibrio y resistencia. Estas 4 cualidades se conjuran en una especie de obra de arte en vida cuando nuestra protagonista se contorsiona, casi flotando en el aire. Sus articulaciones se doblan hasta cortar el aliento a todo aquel que la mira: uno tiene miedo que en cualquier momento se vaya a romper. Con solo 18 años, esta joven acumula varios premios de los festivales de circo más importantes del mundo, y ha captado en varias ocasiones el interés del reputado Circo de Soleil. Sin embargo, hasta el momento ella ha rechazo sus ofertas. Todavía no es el momento de trabajar para ellos, piensa. Primero quiere forjarse una carrera y que conozcan su nombre: Elayne Kramer.

Segueix llegint i mira com aquesta noia es contorsiona fins a l'impossible en el video que va fer l'Anna fent click aqui

"Voté un candidato porque consiguió que yo tuviera cédula de identidad"

Nova Entrada a "Hemisferio XX":

Cerca de 600.000 personas viven en Paraguay sin identidad. Por razones económicas, sociales y culturales, no están inscritos en el registro civil. Otros tantos carecen de carnet de identidad y viven en un limbo legal, sin derechos ni obligaciones, excluidos de la escuela, del trabajo, del sistema político, judicial y financiero. La mayoría son pobres, y ni tan siquiera pueden acceder a ayudas y subsidios por carecer de documentos que acrediten que existen. No están presupuestados. Esta fue la situación de Ninfa durante la mayor parte de su vida, pero hoy, a sus 28 años, muestra satisfecha su cédula de identidad, un rectángulo de plástico que le permite acceder a todos los servicios que hasta los 20 años le fueron negados.
Continueu llegint aquí

"Quiero descubrir la verdad de las cosas"

Nova entrada a "Hemisferio XX":

Tres trenzas sujetan su pelo ondulado en un pueril y sofisticado peinado. Viste unos vaqueros ajustados que definen su silueta y una camiseta fucsia sin mangas. Oculta tras unas enormes gafas de sol de acuerdo con la moda, Cristiane se descubre guapa, luce una bonita sonrisa y unos ojos llenos de vitalidad. Es extrovertida y confiada, y no duda en compartír un pequeño pedazo de su vida con una europea desconocida en un autobús rumbo a Brasil. Nos dirigíamos hacia Campo Grande, la capital del Mato Grosso do Sul, ella de vuelta a su casa, tras una visita a su padre, instalado en Paraguay, y yo camino hacia la gran atracción ecológica del país, el Gran Pantanal. Tras unas cuantas horas de trayecto, esta joven brasileña de 19 años decidió dejar de ser desconocida, se dio la vuelta sobre su asiento, frente al mío, y su cabeza asomó por encima del respaldo con ánimo de intercambiar unas palabras. Me habló de su renuncia al baile para dedicarse a la química y de su sueño oculto de viajar para conocer el mundo, como yo.
Continueu llegint aquí

El Pantanal

Campo Grande, capital de l'estat de Mato Grosso do Sul, es el lloc on has d'anar si vols fer les típiques excursions que tot bon giri ha de fer en El Pantanal, posiblement l'ecosistema més ric del món en biodiversitat de flora i fauna (ho diu la wikipedia, i si ho diu la wikipedia es com si ho digués Déu mateix en persona... si existís)

Allà em fet servir per primera vegada per allotjarnos el Couchsurfing (es veu que si son dues persones es mes difícil que t'agafin, clar no tothom te espai... a mes a mes hi ha molta gent que l'utilitza per a lligar.. i clar... lligar amb una parella... a no se que vulguin fer trios... ) (per a que l'anterior part entre parentesis hagi fet gràcia s'ha d'haver llegit amb la veu que possava Pepe Rubianes en el seu penúltim espectacle quan parlava de la parella que tenia un compte corrent a La Caixa, queda clar?) i vam anar a parar a casa de la Vanessa i la seva mare, l'Ana, que ens va omplir de caipirinhes, caipiroskes, feijoá, pastis de chacaré (caiman) i suc de canya de sucre. I nosaltres a elles de gazpatxo, truita de patata, paella (o un intent de) i sangria... viva la fiesta y el colesterol!!!

Ana i Anna menjant pastis de caimà (jacaré en brasiler)

Un parell de nits i cap a El Pantanal.
4 dies i 3 nits veient bitxos.

- Eus aqui una petita mostra.
+ Petita? Però si es tot el que vam veure!
- Calla! Però ells no ho saben aixó.
+ No hem de mentir.
- Escolta. I quina culpa tenim nosaltres que haguem vist de la missa la meitat?
+ Ais... les expectatives... que et pensaves? Que seria com un reportatge del National Geografic?

I es que en els documentals d'animaliuts (i en les fotos de le agencies de viatges) només t'ensenyen les imatges mes bones, aquells 5 segons de Puma d'entre els 3 dies que van estar buscant i grabant per la selva. I clar, jo esperava veure el mateix en vivo i en directo.

I... tot i que no ha sigut així, hem gaudit d'aquests cuatre dies de "vacances giriguesques" on vam veure caimans, pescar piranyes, vam anar a caball i vam gaudir de molts i molts ocellets de diferents mides i colors

Ara si... les foticos.

Els jacares (o caimans) estan tot el dia amb la boca oberta per a que els hi entri el sol i d'aquesta manera morin les sangoneres que li entren a la boca per la nit, mentre caça.

El rosegador mes gran del món.

Un petita piranya. Les que menjen humans son negres i mooolt mes grosses.

Un macaco mascle pot tenir entre 8 i 9 femelles. Quan noten que una altra "tribu" s'acosta comencen a fotre uns crits (tota la colla de munitus) que es poden sentir fins a 5 quilòmetres lluny i que si no vas amb un guia que t'ho expliqui et poden fer cagar els calçotets/calces.

I una altra curiositat d'animals:

Hi ha uns animals (caca de vaka que no recordem el nom) que, si neixen impotents pot ser que es tornin bojos, llavors acostumen a matar als fills dels altres que si que poden "fer allò lleig", però si un d'ells sobreviu, quan es gran se'n a al cap del grup i li explica el que va passar. Llavors el cap del grup ordena que vingui el "assassí impotent" i tots els membres del grup se li pixen a sobre. De manera que com que l'olor del pipí no marxar ni a la de tres, queda marcat per sempre i es putejat per tots els de la seva espècie.

Cagate lorito.

Mes foticos de la nostra mini estada brasilera:

Fronteres

Per entrar a Brasil des de Paraguay s'ha de fer per la "frontera" que Pedro Juan Caballero (Paraguay) i Punta Porá (Brasil) dues ciutats enganxades.

Els que sou de barcelona o de l'Hospitalet sabreu que caminant, no sabeu quan esteu a l'Hospitalet o quan passeu a Barcelona, aqui passa el mateix.

+ Perdon, sabe donde puodemos encontrar un ciber.
- Un ciber? A estas horas en Brasil. Dos cuadras hacia delante y la primera a la izquierda.

Caminem el tram indicat.

- Bom dia. Internet?
+ Sim. Duas maquinas?
- Sim.
+ Número cinco eu sete.
- Obrigado


Mostra un mapa més gran

La linia gris es la frontera... com veieu comparteixen avingudes, carrers, anuncis de centres comercials....

Ara faig un salt en el temps i me'n vaig a la tornada de El Pantanal brasiler... a la seguent entrada ja us explicarem que hi vam fer allà.

Arribem a Punta Porá (Brasil) el diumenge al matí. A la terminal d'autobús. D'allà un taxi a migracions per a segellar el passaport de sortida del Brasil.

Segellem i de migracions Brasileres a migracions Paraguaies però....

aaaaa, se sienteeee. Elis elis. Es diumenge i no hi ha ningú fins les 19h a migracions (la frontera esta... tancada?), i l'últim bus cap a San Pedro surt a les 17h. Ajo i agua.

- Que fem? Tenim el segell de sortida del Brasil però no el d'entrada. Estem en la clandestinitat!!!
Ohhh my goooddddd!!!!
+ Bé, doncs, pillem un hotel a Pedro Juan (Paraguay) i demà serà un altre dia.
- Mr. motorista de táxi, o terminal do Pedro Juan, por favor.

Fronteres? Ara mes que mai veig l'estupidesa de la seva creació.

PD: senyors policies, ara ja tenim tots els segells en regla

Reflexions Aché-lils

Després de marxar d'Asunción i camí del Gran Pantanal brasiler, vam fer una ràpida visita a una comunitat indígena Aché. D'ells no en puc dir gairebé res perquè en prou feiens hi vam poder estar 3 ó 4 hores. No els hi arriba el transport públic i el paraguaià que ens hi va portar només tenia aquesta estona lliure.

Allà vam entrevistar a dues parteres que van venir secundades per una bona representació de la població femenina de la comunitat a mes dels dos mestres que ens feien de traductors (només parlen la seva llengua, l'Aché. Cal recordar que al paraguai les llengües oficials son el castellà i el guaraní) i alguns homes del poble, entre ells el cacique.


L'entrevista va ser curiosa i lenta pel tema d'haver d'estar traduint contínuament però vaja, el que mes em va sorprendre es la capacitat demanatoria que tenia aquesta gent (bé, demanar demanava el cacique i el nostre contacte que ens va ajudar a arribar allà).

Per arribar vam col·laborar amb:

Una càrrega de 20.000 garanies per al mòbil.
Una càrrega de gasolina de la moto per 30.000 garanies.
Una pilota de futbol Adidas per a la comunitat valorada en 100.000 garanies.
Pagar el lloguer de la moto del tipet que ens va venir a buscar al cruze de Mbutuy, uns altres 30.000 garanies.
Total, que a mi ja m'estava pujant la mosca al nas... però...

Auto-excuses per a afluixar la mosca i no pensar que t'estant estafant:

Per al mòbil: Clar, com que ens estant trucant tant per a ajudar-nos a fer el reportatge.
Per a la moto, tant gasolina com lloguer: Clar, com que ens han vingut a buscar al encreuament.
Per la pilota: Clar, com que ens van dir que està bé fer un regal a la comunitat com a símbol de respecte.

Peró son això, excuses barates per a intentar tapar el sentiment de fons: no m'agrada donar diners, no ho vull fer això i ho estic fent, merda!

El primer que vaig pensar es... joder! si tant malament estan de pasta doncs que reclamin a les autoritats, que es queixin i que exigeixin els seus drets!

L'Anna i jo vam viatjar a El Salvador fa temps amb la ONG Setem. Aquesta ONG te una filosofia que es que no s'ha d'anar a fer res als països del tercer mon (o del sud, com en diuen ara), sinó que el que s'ha de fer es deixar-los en pau per a que facin la seva vida.

Amb aquesta ONG vam fer un curs d'introducció a la solidaritat on ens van ensenyar que hi havia 4 tipus de ONG.

Les primeres son les típiques asistencialistes: Donar el peix per a que mengin els pobres.
Les segones les del: No els donis el peix, ensenyal's a pescar!
La terceres son aquelles que ensenyen a la població local a exigir i demanar els seus drets, els hi diuen com han de fer per a queixar-se del que els pertany, a exigir que algú (estat, empresa, etc) els doni el peix o els ensenyi a pescar.

Aquí es on em vaig quedar jo en un primer moment quan vaig pensar: Joder! Que es queixin!

Però hi ha un 4rt tipus de ONG, son aquelles que diuen: Si veus a un pobre... deixa'l en pau!

Com es que els Aché demanen?

Abans el Aché no havien de demanar res. Vivien del bosc. Vivien en el bosc. En el bosc hi tenien tot el que necessitaven.

Però clar... fa falta fusta. Com si no ompliríem els nostres pisos amb mobles de l'Ikea cada dos per tres? Quan dura un moble ara? Quan durava abans? Quanta fusta necessitem consumir avui dia?

I clar, si hi ha demanda hi ha negoci.

I quan hi ha diner pel mig.. que importa treure els recursos per a viure a una colla d'arreplegats? Gairebé res. Per no dir res.

Així es que els Aché van ser apartats de les seves terres, abans plenes de selva, ara plenes de vaques i soja transgènica.
Així es que els Aché ja no tenen res del que viure.
Així es que els Aché demanen ara.

Per què han de aprendre a queixar-se amb jutges i manifestacions per ciutats plenes de ciment i cotxes i contaminació?

Per què simplement no els deixen en pau?

Asunción

Els nostres dies a Asunción han passat ràpidament.

Entre entrevista i entrevista hem conegut la dictadura que va patir aquest país sota el General Stroessner, un més dels dictadors que el gran germà, Estats Units d'Amèrica, va implantar a Amèrica Llatina durant tants i tants anys. Per a què ho va fer? Interessos econòmics (hi ha historiadors que diuen que si a Amèrica Llatina no es va desenvolupar un xarxa ferroviària és per la pressió de Goodyear, General Motors i altres empreses que volien que es gastessin cotxes i camions que tinguessin rodes amb pneumàtics) i la "por" al comunisme (tothom sap que en aquella època els comunistes menjaven nens... o això deien els grans salvadors de l'infantesa capitalista, no fos cas que morissin massa d'hora, calia que abans anessin a treballar a les mines, al camp o que les nenes fossin violades per terratinents i "nens de papà" (cooming soon in Hemisferio XX)

Asunción no té gaire coses turístiques a veure, a la guia destaquen la seva vida nocturna i poca cosa més (hi ha moooolta festa realment), però una cosa que si es curiosa de veure a Asunción és el barri/favela/villa/somorrostro més perillós del Paraguai (sense contar amb les grans extensions marihuaneres controlades per la màfia, clar), estic parlant de la Chacarita. Aquest barri es troba a la llera del riu Paraguai, just al davant de la casa de la presidència, davant del govern i davant de totes les dependències policials i de l'exèrcit.
De fet, els diputats i senadors i el president, quan van a treballar hi passen just pel davant. Deu ser dur per a ells. M'imagino els pobres polítics, treballant i treballant per al bé del seu poble, amb tot l'esforç i l'entrega que els caracteritza, amb les penúries, esforços, sacrificis que fan per al poble, l'abnegació amb la que treballen per al be comú... sortir a altes hores de la matinada, després d'intentar amb tots els seus esforços que el poble paraguaià sigui un poble pròsper, sense desigualtats i trobar-se que els seus esforços encara no són fructífers, i que hi ha gent que ha de viure amb cases de bosses de plàstic o txapes de ferro en un país on a l'estiu poden arribar fàcilment als 40 o 45 graus.

En aquest video podeu veure de què us parlo:



Ens hem estat allotjant al Black Cat Hostel, l'únic hostel del tot Paraguai... un hostel... normalet però ple de gent encantadora, sobre alguns d'ells ja en vaig parlar a l'anterior entrada (yuyus i altres herbes), però entre tots destacarem al Antonin, un perfecte francés (ja sabem que França és la millor i més gran terra del món i que el francès és el més excels idioma que ha existit i que exitirà mai ;p ) que ens amenitzava les tardes de treball al hostel amb música de tota amèrica llatina. Des d'aqui, Antonin, el nostre petit homenatge a la teva gran persona:



I moltes coses més, i que em fa mandra escriure ara... si ho faig... que carai explicarem quan tornem? I ara... cap a veure els Aché, un indigenes putejadets, putejadets...

Fui una madre maltratada

Nova entrada a Hemisferio XX:

"Fui una madre maltratada"

No quiere revelar su identidad por vergüenza, pero accede a contar su historia bajo un nombre falso: Violeta. Durante 6 años, esta mujer paraguaya fue víctima de maltrato a manos de su hija adolescente: gritos, insultos, golpes e incluso lesiones sumieron a toda la familia en un infierno que muchos no comprendían. Tras pasar por varios psiquiatras, su hija, Elena, fue diagnosticada con un trastorno límite de personalidad.

Contineu llegint l'història fent clic aqui