La recolectora de semillas

I una entrada mes de Hemisferio XX... tranquils que aviat podreu gaudir de les nostres aventures a Ushuaia, el Perito Moreno, El Bolson... :)

Pero ara toca llegir un altre espectacular reportatge de l'Anna a Hemisferio XX, en aquest cas una dona que, conjuntament amb moltes d'altres intenta tirar endavant tot i que els "machos" i MONTSANTO voldrien una altra cosa.

La recolectora de semillas

A menudo observo que cuando un grupo de hombres y mujeres deben tomar decisiones o debatir un tema, son los hombres los que más intervienen en público. También hay muchas mujeres que opinan, no lo voy a negar, pero suelen ser minoría. Muchas se callan, quizá por vergüenza o timidez, y esperan a que otros discutan por ellas. ¿Será porque culturalmente, los roles de poder social lo han ejercido siempre los varones? Ahora, las cosas van cambiando poco a poco, y mujeres como María, una chilena de sangre indígena williche, planta su semilla para que crezca la voz de todas las portadoras de cromosomas XX. Del mismo modo que no permite que su punto de vista quede oculto, trabaja para que se conserven los frutos de su tierra natal, la isla de Chiloé, cuya conservación está amenazada por las reglas de las empresas transnacionales de la industria agrícola.

Mireu el video i contineu llegint el repor aqui

La mamá chilota.

Nova entrada de Hemisferio XX, la protagonista es la dona que ens va acollir a Chiloé mentre feiem el "curs" de Gestalt amb la Adriana Schnake.

La mamá chilota

Cuando llegué a la isla de Chiloé pasé de largo de hoteles, albergues u hostales. Buscando la calidez de un hogar, me dirigí a casa de doña Cecilia, una lugareña que se gana la vida alquilando habitaciones. Cecilia me recibió en el comedor de su casa y con una anécdota me dejó las cosas muy claras: “Tuve una pensionista que todo el tiempo me daba órdenes. Al cabo de unos días, le devolví el dinero y le pedí se fuera. Esto no es un hotel, es una casa de familia”. En ella, Cecilia trata de curar sus heridas de juventud derrochando amor. Y yo, día tras día, lo voy descubriendo.

Continueu llegint la història aqui

Jugar con los árboles

Buenasss, nova entrada de Hemisferio XX

En aquest cas es l'història d'una dona que l'Anna va conèixer mentre estavem a Chiloé (Xile)

Aqui en teniu un extracte:

Cleofa, conocida por todos como Coca, tiene un don. Sus manos convierten las raíces, las ramas y los troncos que toca en pequeñas obras de arte. Los saca del bosque o de la playa de Huillinco, un pequeño pueblo en Chiloé, la isla al sur de Chile que la vio nacer y crecer. Desde bien joven, los ojos de esta anciana de 66 años rastrean el camino por donde pasa buscando formas esculturales entre la naturaleza. Cipreses, robles, lumas… De su imaginación y su trabajo han salido centenares de figuras que, tras pulirlas y barnizarlas, hoy decoran el interior de coloridas casas chilenas, estanterías canadienses, americanas o europeas.

Continueu llegint l'història aqui: Jugar con los árboles

Torres del Paine

Després del creuer pels canals de la patagonia xilena desembarquem a Puerto Natales, porta d'entrada del Parc Nacional de Torres del Paine. El circuit de la W, de la O, de la Q.... un paradís per a uns excursionistes intrépids i amants dels riscos extrems com nosaltres.

Anna - Tens l'Inistone?

Aleix + Si.

- L'Indasec?

+ Si.

- L'audifon?

+ Que?

- QUE SI HAS AGAFAT L'AUDIFOOONNN!!!

+ Si.

- Les gotes?

+ Si.

- Les pastilles pel mareig?

+ Si.

- Les grogues?

+ Si.

- Les vermelles?

+ Si.

- Les blaves?

+ Si.

- Perfecte, ja estem mes que preparats per a la nostra mega-aventura: Un día de visita guiada amb minibus al parc.

Vam estar mirant de fer la típica ruta de la W, la mes concorreguda del món diuen, però despres de parlar amb alguns que l'havien feta i d'escoltar la frase màgica: Lo que mas sufren son las rodillas. Vam desistir de fer-la i ens vam limitar a fer una excursió guiada pel parc, la Viejo's Tour.

Bonico de veres tu!

Aqui teniu algunes foticos:

També a Puerto Natales va ser on vam detectar per primera vegada un síndrome que espero que haviat estigui inscrit dins del DSM4 i que Pfizer o Bayer em doni alguns drets de la patent del medicament que poden inventar per a guanyar ¿mes? diners. Es tracta del síndrome del viatjer que només te 10, 15 o 30 dies de vacances hi ha de veure 3.456.789 coses, o Síndrome Viatjerquefewdaysandvolseelahostiadecoses (si el nom es llarg sembla mes xungo).

Definició del Sindrome Viatjerquefewdaysandvolseelahostiadecoses: Diguis d'aquell viatjer que arriba a l'alberg a les 20h, a les 20h30min ja ha tornat del super on hi ha comprat 34 pots en conserva per a pasar 5 dies d'excursió acampant, ha sopat a les 22h despres de organitzar la motxilla, a anat a dormir a les 23h i a les 7 del matí ja ha desaparegut per sempre mes de les nostres vides.

Amb aquests síndrome... tots els allotjats al nostre alberg i el 98% dels turístes de Puerto Natales.

I es que poca cosa mes es pot fer en el poble de Puerto Natales... a part de treballar-hi, tenir-hi familia, cuidar dels fills, anar a escola, enamorar-se de la mes guapa de la classe, intentar muntar un negoci com a fuster, no tenir vacances durant 10 anys, possar-se malalt, treure la neu que cobreix el cotxe per a per poder anar a treballar... el típic que passa a qualsevol "ciutat turística".

Si algun dia hi aneu allotjeu-vos a l'alberg Esmeralda, parlar amb el seu amo es tot un plaer.

Clar que potser ja no hi es quan hi arribeu... la vida dona moltes voltes.

Els canals de la patagonia xilena.

Ais si, osea, qué te voy a contar, como que hemos ido de cruzero, ¿sabes?

Doncs sí, mentre mig país s'ensorrava per culpa del terratrèmol més gran de la història de Xile nosaltres estàvem de creuer.

Vam marxar just la tarda abans de que succeís, de Puerto Montt a Puerto Natales, 4 dies de viatge amb un vaixell de càrrega.

Com vam decidir agafar aquest vaixell:

- Hola, d'on sou?
* De Lleida.
+ Jo de Madrid, però sóc Bomber a Tirig.
- I qèe? per aquí de vacances? (típica pregunta)
+ Sí, acabem d'arribar de creuer des de Puerto Natales.
- A si?

...bla bla bla bla bla bla bla....

Total, que el tipet ens explica mil meravelles del creuer i dues hores abans de que surti el nostre bus cap a Bariloche per a fer 36 hores de viatge fins arribar a El Calafate decidim cancelar el bitllets i comprar dos passatges per al creuer.

un momentet del creuer

Aleix: Hola volem cancelar el bitllet (en castellà, clar)
Tipeta del bus: No poden, es massa tard.
Aleix: Bé, tant se val, doncs perdem els diners i marxem a comprar el bitllet, que només queden 20 minuts per a embarcar.
Anna: Però no tenim pesos xilens! No podem agafar un taxi!
Aleix: Anem al caixer automàtic.
El tipet de Tirig: No funcione, jo ara vinc d'allí i estan tots penjats.
A&A: Merda!
Guiri: Excuse me, do you have tickets to bariloche?
Tipeta del bus: No.
A&A: We yes!!!!! We can! We are lucky to find you! We love you!

Al guiri li cau una gota de suor pel front però finalment ens compra els bitllets. Ja tenim pempins per agafar el taxi.

Comprem els bitllets amb un 25% de descompte per a ser d'última hora (es veu que no hi havia gaire gent), en principi havíem de dormir en lliteres al mig dels passadissos. Volíem l'opció més econòmica.
Finalment ens posen en un camarot per a 4 persones i només hi som nosaltres dos.

yupiiiiii

De luju! I tot pel mateix preu.

Us havia dit que tenia una flor al cul? Ara ja ho sabeu.

- I el creuer? Què tal el creuer?
+ Mireu algunes foticos:

Vam veure el glaciar Pio XI, el glaciar més gran del món (sense comptar els pols nord i sud). Una bestialitat, 6 quilòmetres de ample i uns 100 metres d'alt. A mes a mes el vaixell es va poder apropar fins a 260 metres, quan normalment el veuen des de 500 o fins i tot un quilòmetre, depenent del temps i del gel que hi hagi al mar.

També foques i dofins i fins i tot balenes... encara que de lluny i petites.

I l'última nit una festeta que va amenitzar meravellosament el senyor Cristian Troncoso (tot i que no va tocar cap de les seves cançons) i en la que em va tocar una ampolla de vi per ser l'únic al que no li va sortir cap número en el bingo. La vam compartir amb brasilers, colombians, escocesos, xilens i un asturià i una alemanya.

Anna: Va, posa el video.

Aleix: Que nooooooooooooooooooooo.
Anna: Vaaaaaaaa

Aleix: No, com a molt posaré la resta de fotos d'aqui a uns dies, que ara la connexió va mulenta i tinc son.

I ara... cap a las Torres del Paine!

Hemisferio XX al Facebook

Si es que estem a l'última.

Ara ja pots unirte al grup de Hemisferio XX del Facebook, de manera que podras saber quan surt una nova entrada en el mateix moment que miris el teu facebook...

Mes fàcil?

No, no pot ser mes fàcil.

Només has d'anar al teu facebook i buscar Hemisferio XX.

Apa, dit i fet.

Ara escric una mica mes per a que la imatge quedi una mica rodejada per text, no cal que li doneu massa importància a aquestes línies, son per a omplir una mica... li lo liiii, li lo laaaa, li lo liiiii, li lo laaaaaa

La tejedora

Buenasss,

Nova entrada de Hemisferio XX

Con 16 años se escapó de casa. Desapareció sin dejar rastro y tuvieron que pasar 5 largos años antes que algún miembro de su familia tuviera noticias suyas. Huía de su padre, un estricto terrateniente chileno propietario de 42 hectáreas de tierra, que empleaba a sus 14 hijos en el cuidado de su hacienda. Marcharse fue el primer gran acto de rebeldía de Novelia, una mujer indomable y luchadora que hoy cuenta con 81 años.

Continueu llegint i mireu el video aqui

Iep, que estem vius

Ja veus, estem 4 dies incomunicats i la que se lia.

Ja anirem contestant els emails a poc a poc però ara com ara em sembla que aquest es el mitjà mes ràpid per dir a tothom que estem bé.

Ja us explicarem que hem fet durant aquests dies... res a veure amb terratremols ni ná de ná.

Hem estat de creuer per la patagonia xilena, gaudint de la natura i al·lucinant dels dofins, balenes, foques i glaciars, fent el guiri mentre tot el país tremolava. El típic exemple del giri que no te ni papa del que passa al país on es troba.

Com a excusa tenim que al vaixell no hi habia ni internet, ni telefon, ni tampoc deixaven fer senyals de fum.

Gracies a tots els que us heu preocupat.

La resta.... ja ens veurem les cares, ja. Je, que sus vamos a moler a palos.

Fins aviat.

Anna i Aleix.