El hambre empujó a Marina y Angélica a salir a trabajar cuando aún eran unas niñas. Una haciéndose pasar por niño para poder limpiar las botas de los señores más adinerados de la ciudad. La otra vendiendo bolsas en el mercado para aquellos que pueden llenarlas. Sus historias son solo dos ejemplos de las vidas de miles de niños trabajadores de Bolivia que viven bajo el umbral de la pobreza.
Contineu llegint les entrevistes i mireu el video fent click aqui
I ja a La Paz, a part de patir una salmonelosis i pasar-nos uns quants dies al llitet fent bondat, vam fer una altra guirada.
Baixar en bicicleta per el Cami de la Mort, un camí que ERA (i a vegades encara es) de la mort, ja que abans era l'únic pas per anar a Coroico des de La Paz, i clar, si en alguns llocs només fa 3 metres d'amplada i es creuen un camió i un autobús.... i a mes el camioneru te una mica de son, i potser plou i hi sumes que hi ha penyasegats de mes de 500 metres d'alçada... vaja, que no es un lloc on aniria a fer l'exàmen per a treure'm el carnet de conduïr.
D'altra banda, si vas en bicicleta (força mes estreta que un camió), si contes en que gairebé no hi passa ningú excepte uns altres 60 o 70 ciclistes guiris com tu amb bicicleta, i que els frens de les bicicletes estan allà per alguna cosa, no hi ha perill. A no se que et vulguis fer el guais i et passis de frenada en una corba i llavors facis una mena de bici-ponting i moris desnucat i destrossat, amb les extremitats repartides en una àrea de 50 metres cuadrats.... a mes d'un guiri l'hi ha passat això.
Però nosaltres... xino, xano, que el paissatge es mooooolt bonic i volem tornar a casa a menjar torrons i veure com el Barça guanya una altra copa d'Europa.
I de La Paz? Doncs una ciutat molt gran, rodejada de muntanes molt grans i amb un mercat i un museu de la Coca d'alló mes interessants. Sabieu que la Coca alimenta més que un plat d'escudella i de favada junts?
No?
Doncs apa, una cosa més que sabeu abans d'anar a dormir.
Uyuni, el salar més gran del món mundial terraqui, per a que us en feu una idea, es tan gran com les províncies de Barcelona i Girona juntes. Tot i que ens l'imaginàvem més gran.
Hi vam fer un tour de 4 dies començant des de Tupiza.
4 guiris, el conductor, la cuinera i la filleta petiteta de la cuinera. I tot i que durant 3 dies no ens vam poder dutxar.... tampoc feiem tanta pudor.
Lilolí lilolá, entre aquestes dues fotos, no sé què posar.
I és clar, en un lloc on només hi ha sal pertot arreu, s'ha fer el que tot bon guiri fa al salar. Saltar i intentar fer fotos gracioses.
I ara cap a La Paz....
Propera estació, La Pau, correspondència amb línia 1, 3, 5 i Renfe Rodalies.
Una de les dones que vam entrevistar per al repor que l'Anna va fer a una dona que guarda una entrada a la mina, Atrapada en la mina, tenia el seu fill que de tant en tant entrava a treballar a la mina.
Si senyors i senyores... any 2010 i les coses encara estan així.
La situació que explica l'Anna en el reportatge de l'Hemisferio XX, no es única, hi ha gent que ho passa realment malament allà. A dins i a fora de la mina.
Si voleu fer el guiri. A Potosí hi ha moltes agéncies turistiques que per uns 80 bolivianos et poden portar a visitar una mina per dins, algunes fins i tot t'ofereixen fer explotar dinamita.
Nosaltres en vam tenir prou amb la visita a les dones de la bocamina.
Només arribar a Potosí ens reunim amb ISALP una contrapart que SETEM te a Bolivia i deprisa i si te he visto no me acuerdo ens foten dins un 4x4 per anar a parar a Yura.
Doncs allà vam pasar 3 dies molt agradables xerrant amb la gent de l'altiplano profundo, plantant cebes i escoltant la veu de la Magda a través de les ones de rado del Jatum Ayllu Yura.
A voreeeee, que explicoooooooo..... em sembla que l'entrevista ja explica prou bé com es la vida al Ayllu... o si no podeu mirar en la wikipèdia.... ais si! les foticos, les foticos....
La majoria dels habitants son dones, ja que els homes marxen a treballar lluny de a terrra. Elles cuiden dels horts, dels animals, de la casa, dels fills, dels avis... de tot. El sexe dèbil?
- No gràcies. M'agrada el café ben amarg. + Però has "d'endulsar" la teva vida! - Doncs mel d'abella de la Granja San Francisco. + Si això es tot quimica! Sabies que a Holanda les abelles estàn en perill d'extinció? - Qui t'ho ha dit això? + Un tipet a Cuzco. - Perú? + Si. - Però si encara no hi hem arribat alla! + Ops... per on anavem?
Sucre es la capital "virtual" de Bolivia, i una ciutat molt maca, on en un mateix carrer hi pots trobar 750 perruquers i en un altre 234 advocats.
Ens hi vam estar uns quants dies fent unes entrevistetes a Mis Bolivia 2009 i a unes nenes treballadores del carrer (aquesta serà l'última entrevista de Hemisferio XX) i també perque esperavem el festival de la virgen de Guadalupe.
Dies abans ja et trobaves pel carrer això:
I clar, ens hi vam voler quedar una mica. També hi va influïr l'infern del viatge des de Paraguay fins a Sucre. 27 hores de batidora! Al final les nostres cel·lules no sabien si eren eucariotes o procariotes. Aixi que ens vam dedicar a gaudir de la ciutat, descansar i també avançar feina.
Fins que va arribar el dia del Festival. ESPECTACULAR! El divendres "només" sortien els petits. Total, "només" 50 grups de unes 200 o 300 persones cadascún ballant des de les 12 del matí que era quan sortia el primer grup fins la 1 o les dues de la matinada, que es quan l'últim grup arribava al final del trajecte de 5 kilòmetres per tota la ciutat.
I el dissabte els grans. Mes gran encara, grups enoooooormes. Tots ballant i ballant i ballant i ballant i ballant i ballant i ballant i ballant i ballant encara mes.
Aqui unes foticos.
Les voreres dels carrers les divideixen cada mig metre. I pots comprar la teva "parcel·la" per a veure el festival.... hi ha revenda! 200 bolivianos (22 euros) mig metre de vorera. Tenint en compte que estem a Bolivia, es un pastón!
Ah!!! que teniem un blog per explicar allò que feiem? Ais... ja no ho recordava...
Per on anavem.... a si... acavabem de deixar Filadelfia, la ciutat Menonita del Paraguay per anar a parar a Mariscal Estigarribia, la capital del Chaco Paraguaià abans d'empendre el viatge cap a Bolivia... ais Bolia... us enrecordeu de Bolivia? Com? Encara ni he explicat Bolivia? Uissss... si que en queden de coses.
Doncs millor que finiquitem el Paraguay abans, no?
Doncs després de Filadelfia marxem cap a Mariscal Estigarribia amb la intenció de fer-hi algun reportatge, però quan arribem allà ens fa mandra i ens dediquem a pasar l'estona esperant a l'autobús que ens portarà fins a Bolivia.
I passant passant l'estona resulta que ens trobem amb un grupet que es dedica a portar cinema en patalla gegant a les comunitats indigenes. Es diuen Nomadas, i porten un patallón que el monten i el desmonten en un tres i no res.
Gran gent! Tres peruans, una catalana i una noia de castelló.
A veure si ens els tornem a trobar a Lima! Ja que van ser molt amables acompanyant-nos fins les 3 de la matina, quan vam agafar la coctelera que, després de 27 hores per camins de terra plens de bonys, ens va portar fins a Sucre, la ciutat mes dolça d'América :p
Ara si, Paraguay finiquitat.
Caca d'entrada? Doncs llegeix el BOE i ja veuràs que divertit...
Aquí teniu la penúltima entrada a "Hemisferio XX":
Miss Bolivia 2009: "no habría sobrevivido a un año más de reinado"
Con 19 años fue coronada la chica más hermosa de su país. Guapa, inteligente, y ambiciosa, Claudia aceptó participar en el concurso de Miss Bolivia a cambio de una beca de postgrado para continuar con sus estudios de ingeniería industrial. Aunque admite que llevar la corona le ha subido la autoestima, asegura que es cansado: “hay veces que te duelen los músculos de la cara de tanto sonreír, pero no puedes dejar de hacerlo. Representas un país”. Tras un año de reinado, rompe una lanza a favor de la belleza que hay en la diferencia: “hay chicas guapas con las cejas raras o la nariz grande, y eso es lo que las hace bellas. No se trata de un molde, sino de armonía. Los países tercermundistas todavía no hemos aprendido eso”.
Oculta su identidad por miedo, y no hay para menos, se juega su libertad. Sol se quedó embarazada hace medio año por accidente, e ignorante de su estado, durante los primeros días de embarazo se inoculó una vacuna contra la varicela para prevenirse del contagio de esta enfermedad, que se había extendido en su puesto de trabajo. Cuando los médicos le advirtieron del riesgo que corría la criatura que crecía en su vientre decidió abortar, infringiendo las leyes bolivianas que condenan esta práctica con un mínimo de 2 años de cárcel.
La pobreza la llevó a vivir en la entrada de una de las minas del Cerro Rico de Potosí, una de las montañas más perforadas y peligrosas del mundo, en Bolivia. Como muchas otras mujeres sin recursos que trabajan en la ladera de este monte, aceptó el trato que le ofreció una cooperativa de mineros: vigilar las 24 horas del día la entrada, la maquinaria y el material de trabajo a cambio de techo gratis y un mísero sueldo de 300 bolivianos al mes, unos 33 euros. Desde entonces, ella, su compañero, y su hijo de 2 años malviven en 5 metros cuadrados, sin agua ni luz; apartados del mundo. Sin embargo, lo peor no es el tiritar de su cuerpo durante las noches de invierno, ni el combate contra las goteras insistentes, ni el azote del viento castigador. La principal pesadilla de Elísabet es dormir con su enemigo: un hombre maltratador al que asegura querer.
Niñas trabajadoras
