Ja hem acabat de "trabajar en ello"!

Síiiiiiiiiiiiiiiiiiii, per fi actualitzem el blog, que ja sabem que som uns mandrosos i no us posem al corrent del que fem. A veure si ara el portem més al dia! Any nou, energia nova! Però abans d'acomiadar-nos del 2010 us farem un breu resum dels nostres dos últims mesos, on com sabeu alguns, hem estat a Bolívia i al Perú. I què hem fet? ...ejem...com us ho diria... ara és el moment de deixar de fer aquesta pregunta. No teniu res a fer? Ja sabeu per quin canal farà les campanades la Belén Esteban? Tic, tac, tic, tac...

Bé, als temeraris que us heu atrevit a continuar llegint us hem de dir que l'heu cagat!! Però ara ja és massa tard! Quedareu atrapats en el forat negre d'aquesta entrada. Però no us desanimeu, en realitat heu tingut sort: almenys us estalvieu unes quantes fotos del viatge. Per què? Doncs perquè a Lima ens van robar la càmera amb un munt de fotos que no havíem passat encara a l'ordinador, merda!

Però per sort nostra, de la boliviana Illa del Sol sí que tenim algunes imatges, amb uns paisatges preciosos! Aquí en teniu un exemple:

Hi vam arribar emocionats, amb un somriure d'orella a orella per tornar-nos a trobar amb el mar. Bé, en realitat és al llac Titicaca, però és tan immensament gran que sembla un mar. Quan vam desembarcar ens van caure els collons a terra, bé, a mi una altra cosa. A peu de platja ens esperàvem centenars d'escales que havíem de pujar si volíem arribar al poble i no dormir a la platja. I això, a 4.000 metres d'alçada i amb 4 motxiles a les nostres espatlles, era un repte massa important per dos treintanyeros poc entrenats. Collons, saps què? Quedem-nos al primer lloc que trobem! I així ho vam fer. L'endemà, lliures de càrrega, vam recórrer de punta a punta l'illa, i descobrint a cada poble que passàvem que aquell era el dia dels casaments. Sí, sí, en la seva cultura reserven uns dies del calendari per a que les parelles es casin, i nosaltres el vam ben encertar!

Després vam saltar al costat peruà del llac Titicaca i vam flipar coneixent les turístiques però impressionants illes de totora, unes contruccions d'uns 3 metres de gruix fetes a base de joncs que acumulen uns sobre els altres sobre la seva pròpia arrel, que flota com si fos suro! (aqui hi teniu unes fotos, no son nostres, però son igualetes a les que vam fer nosaltres... tipical photo turist) Allà hi viuen els uros, i és impressionant d'estar-hi perquè el terra es mou com una barca. I l'illa flotant la lliguen al fons marí amb cordes perquè no es desplaci, increïble! Com se'ls va ocórrer als uros deixar la terra ferma, fotre's el curro de construir aquestes illes flotants i anar-hi a viure? Uns diuen que els ho van fer fugint de l'arribada dels inques, i d'altres diuen que senzillament va ser una forma d'integrar-se millor a un sistema de vida basat en la pesca. Qui ho sap! Ara, encara que hi ha males llengües que diuen que els habitants d'aquestes illes només hi van per fer de figurants, hi ha gent que hi continua fent vida, encara que molts van i tornen cada dia a la ciutat per a treballar.

Després, òbviament vam passar per la bonica Cuzco (mes foticos), el melic del món, i la Vall Sagrada dels inques per endinsar-nos en el coneixement de les tècniques arquitectòniques d'aquesta civilització, a prova de terratrèmols i tempestes! Sabíeu per exemple que cobrien les construccions amb greix de llama per a impermeabilitzar la terra amb la que unien les pedres? Reseguint la petjada dels inques ens vam deixar meravellar pel Machu Pichu (foticotico ti), això sí, sense permetre que ens buidessin les butxaques amb les tarifes abusives que cobren els xilens per fer-nos-hi arribar amb tren, la principal via d'accés. Us recomanem una via alternativa: Agafar un bus fins al poble de Santa Maria, d'allà agafar un taxi col·lectiu fins a Santa Teresa i d'allà un altre fins a la hidroeléctica, el punt de sortida d'una bonica excursió que resegueix la via del tren i que acaba al cap de 3 hores a Aguas Calientes, el poble més proper al Machu Pichu. Molt

recomanable! Tampoc us perdeu, si aneu al Perú, les ruïnes de kuelap (d'aqui ja en tenim fotos, però en ha fet mandra penjar-les, per tant.. visca San Google!!), comparables a les del Machu Pichu, ni un dels millors museus que hem visitat fins al moment, el museu de les tombes del Senyor de Sipán (somriuuuu, que ve una foto!!), a Chiclayo, pertanyents als mochicas, una cultura mil·lenària prèvia als inques que alguns comparen amb els egipcis. Tenien la millor ceràmica i orfebreria que he vist mai, súper xula!

I a banda de l'experiència turística, vam tenir l'oportunitat de col·laborar amb una ong peruana que porta el 7è art als indrets més recòndits del continent. Es diuen Nómadas i gràcies al seu cinema itinerant fan realitat el somni de molts nens de veure una peli en una pantalla gegant, sense que hi faltin les crispetes! No sabeu com disfrutàvem l'Aleix i jo en veure la il·lusió que tenien els nens per veure "El delfin", una de les pel·lícules d'animació del moment i a més de producció peruana, o descobrir que entre el públic hi havia avis que l'última vegada que havien trepitjat un cinema era per veure Tarzán!

Com veieu, fins i tot vam sortir per la ràdio i la tele parlant les funcions! Presentats per una presentadora sense complexes que ens anunciava com "una pareja de españoles, olé y olé!". Només li faltava preguntar-nos pels toros i el flamenco!

Fins aviat!!