30/4/11

Tayrona i Taganga


Ja abans d'entrar a Colòmbia sabíem que fer-hi un curs de submarinisme hi resultava força econòmic i com que de diners no anem sobradissims però de ganes en teniem moltes.. l'únic que faltava era decidir on fer-ho en un país amb tanta costa i tanta oferta i tanta demanda i tantarantán tataaaaaan.

La decisió no va resultar gens difícil al veure el nom d'una bonica població a la vora de la ciutat natal de la novia de Piqué.

Taganga! Amb aquest nom no podia ser gaire car el curs...



Però abans... anem a Tayrona. Al ladito de la Caixa tu.. ais no, de Taganga, que esta al costat de Barranquilla, que no es la amiga de Carmen Rigal i tampoc treballa amb nosaltres. I que es Tayrona?... doncs es un parc natural que toca al mar on hi ha platges paradisíaques i selva.. ejem... mira tu, es veu que no em vam tenir prou amb Capurganá i Zapzurro.

Tranquilitat i bons aliments al càmping mes econòmic i mes allunyat de les ordes de joves teenagers que només pensen en veure Vodka i lligar amb espècimens altament calents com ells. Allà que hi vam fer?... sol, platja, agradables excursions per la selva amb el soroll de les onades de fons i de tant en tant una platjeta on gaudir de les càlides i fredes aigues caribenyes... depén del dia i la platja tu.






On es Wally?


I després d'això... al agua patos a Taganga!

Un curs de 4 dies per aprendre a respirar sota l'aigua i nedar al costat de peixos, meduses i tota mena de bitxos del fons marí. El que diuen del submarinisme es veritat, en 10 minuts veus mes animals diferents que 4 dies a la selva! Altament recomanable!

Aqui un bitxo raro de les profunditats marines

I un altre bitxo raro...







I entre immersió i immersió... passejar els vespres per Taganga, escoltant la batalla de “a veure qui la te mes grossa”.......

Que vull dir amb això? Doncs que els colombians “costeños” del nord de Colòmbia tenen una costum una mica rara. Consisteix en comprar l'altaveu mes gran que puguis aconseguir de rebaixes després d'una gira dels U2, endollar-lo a un reproductors de CD nurmalillu, posar un cd de cúmbia colombiana, enfocar el mega-hiper-altaveu cap al carrer i intentar deixar sords a la gent que viu a la costa sud dels EEUU o a tot aquell que passi pel carrer. I pel que es veu hi ha una guerra entre els veïns:

-Tu vols que escolit el teu disc de cúmbia? Doncs jo et posaré el meu! I oju que no t'enxufi l'última adquisició: Els altaveus fets servir per a la final de Mestalla! A veure qui la/el te mes gran!

L'altre veí, cabrejat per no tenir uns altaveus tant grans com els de Mestalla, pensava en reallotjar la seva família en algun altre lloc, demanava per a fer això la intervenció de l'alcalde, sinó no podia fer res amb la dona i els nens i aquell dia haurien d'escoltar el CD del veí... Aquí les declaracions que va fer a les nostres càmeres, els ànims estaven força caldejats..

Però també es un lloc on es pot gaudir també dels tranquils capvespres a la vora de la platja mentre veus als pescadors arribar amb les seves preses del dia i vendre-les a peu de sorra als veïns que s'hi apropen amb galledes i bosses de plàstic.




Un lloc que... si no hi ha molta guerra musiquil es una mer da ve lla..... que noooo, una me ra ve lla... de debóooooooooooooooooo.


Apa, bona nit i tapa't

Incís: Colombians simpàtics. Stop. Moltes ganes parlar seu país. Stop. Menjar peix bo. Stop. Musica dolenta. Stop. Gent borratxa balla sola. Stop. Discoteques a l'aire lliure. Stop. Pràctiques carnavalesques en marxa. Stop. Gent simpàtica. Stop. Cambrers amb ganes de parlar amb turistes. Stop. La coca molt present. Stop. Guiris molt presents. Stop. Passat molt present. Stop. Stop a l'Stop. Stop.

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip.

- Dios! Lo hemos perdido!

+ Que dius Pere?

- Que no trobo a Judes!

+ Normal! amb la crisi les estan retallant totes!.

Copirraijt: aleix





26/4/11

Cap a Cartagena hi falta gent!

Cartagena d'Índies, bonica ciutat colombiana emmurallada i edificada als peus del Carib. Destinació de milers de turistes d'arreu del món que quan hi arriben deixen les seves bermudes i les seves samarretes a l'hotel per vestir-se amb la típica camisa blanca de fil, el vestidet de tirants amb puntes i volantets, també blanc nuclear, o antinuclear, que no estem per punyetes..., i encasquetar-se un barret panameño, que ja em diràs tu què hi fa a Cartagena; i direu, el mateix que pinta el barret mexicà a les Rambles! Doncs sí! El cas és que el que fa la tropa de turistes quan arriba a Cartagena és anar a ballar salsa al compàs del piano i les trompetes, o passejar-se en alguna de les carrosses que esperen sobre l'empedrada plaça central del casc antic, que antigament s'utilitzava per a la venta d'esclaus. Nosaltres, com sempre fem la nostra, però com que diuen que allí donde fueres haz lo que vieres, ens mimetitzem amb la tendència aprofitant que és l'aniversari de l'Aleix.


"Es busca per guapo!"


I tu què mires? Jo amb calçotets? I ara!

I què hi fem a Cartagena a part de passejar sota les balconades innundades de buganvilies que decoren les acolorides cases colonials del casc antic? Doncs fugir de “Mr Madrid” i “Super Mario Bross”, dos camells que amb aquests noms es presenten i que cada dia que ens veuen ens recorden que tenen “de todo para que se lo pasen bien, mijo! Ens donen conversa, ens abracen i ens fan riure. Despleguen tota la seva simpatia sobre nosaltres per tal de guanyar-se un client nou abans que ho faci la competència. Fins i tot insisteixen en col·locar-nos la seva artilleria mentre nosaltres comprem en una paradeta del carrer un alvocat per a sopar. Aquí la discreció habitual per aquests temes sobra! Tothom es coneix i cap problema!

També descobrim que més enllà del bat i bull de camells i turistes que poblen el barri de Getsemaní, s'hi amaga l'ambient tranquil de poble que ens recorda temps passats. - Aix, això em recorda a Atzena- diu l'Aleix mentre deixa anar un sospir, i jo assenteixo distreta mirant els grups de gent parant la fresca, asseguts a les seves cadires de vímet mentre la fan petar aliens als seus fills que corren lliures pels carrers sota la llum de la lluna.


Hi ha una altra cosa que ens deixa de pasta de moniato: el parc central de la ciutat. És un parc urbà, sí, però en ell s'hi amaguen més animals dels que hem vist nosaltres en totes les selves que hem visitat pagant una pasta, eh! Això és gravíssim! Ni a l'Amazones tu! En una passejada distreta pel parc ens surten al pas 8 o 9 iguanes, una familia de micos, i detectem dos ossos mandrosos fent de vigies des de dalt d'una palmera. Després de preguntar-nos com coi han arribat fins allà tota aquella colla d'animals, ens admirem pel respecte que demostren els colombians per la seva fauna, ja que no els molesten ni interefereixen en la seva vida cotidiana salvatge, urbanita però lliure!

I així, contents i amb la nostra nova indumentària a la nostra motxila polsegosa i gens glamorosa, deixem Cartagena empastifats de repelent de mosquits. L'Aleix no se'n recorda, però jo sí. En tema de mosquits ell no hi entén!

20/4/11

Capurganá!! Zapzurro!!



Capurganá i Zapzurro... dos protagonistes d'una novel·la de Gabriel García Marquez?
Capurganá i Zapzurro... dos insults que les comunitats indigenes del Chocó utilitzen per a dir que algú es una mica talós?
Capurganá i Zapzurro... dos paraïsos?
Capurganá... Zapzurro... son dos paraisos, que a veces yo... me monto en mi piso... Capurganá.... Zapzurro... ahí si que no me aburro.... lirolí lirolá.

Capurganá i Zapzurro (espero que avui dormiu amb aquest dos noms ben apresos) son dos pobles Colombians a prop de la frontera amb Panamá.

El Caribe nens!!

Després de Salento i muntanya... doncs cap a la platgeta... i la selva. (com es que utlitzo tans punts avui?)

Tot i que estiguin a la Colombia peninsular (ejem) a C&Z no s'hi pot arribar per terra. Perquè!? us preguntareu. Dons perquè no hi ha carreteres i el Chocó (provincia de C&Z) es muuuu salvaje i agreste i diuen que hi ha gent maluca que trafica coca i que et poden fer pupa.

Així doncs agafem una barca fora borda que ens fa entendre perquè aquestes barques tenen aquest nom: fora borda. Doncs perquè donen taaaaaaaaants salts sobre l'aigua que si no t'agafes be adivina per on sortiràs disparat. Dues hores per acabar amb el cul quadrat! Qui diu que el Carib es una bassa d'oli? Yunamierdapatuboca!!!

Ens allotjem a Capurganá, a casa del Norman, un extraficant de tabac, alcohol i revistes del Playboy en la Romania de Chauchescu i que ara es dedica a escriure poemes estirat en una hamaca mentre manté afers amorosos amb dones 30 anys mes joves que ell.

- Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuiii, ni me acuerdo de las novias que he tenido! Eso si, a todas las he amado! La vida me ha tratado bien! Pero ninguna me ha durado mas de 5 años.

I no dormim sols a l'habitació, no! cada nit ens acompanyen:

- 2 nius d'abelles mutantes amb les abelles mutantes corresponents: negres, amb ales, com si fossin formigues però que fan els típics nius d'abelles mutantes.
- 9 Llangardaixos menja mosques (dragons que en deiem a Atzeneta)
- 1 esquirol que foradava les bosses a la recerca de menjar gràtis ehhh!! Alerta!!
- 1 ratpenat que dormia al sostre del lavabo i es feia caca a les parets.
- X elevado a la N mosquits i altres bitxos petits.

I al "condominio", usease, la casa on ens allotjavem al mig de la selva també ens hi acompanyaven:

- 3 militars amb les seves respectives pistolotes i metrallotes dormint a les hamacotes del costat de la piscinota.
- 3 gossos.
- 2 Gripaus-escupe-saliva = babadelalien8ºpasajero

iiiiiiiiiiiiiiiiiiiii....

- La "mami" de Scarlet O'Hara y que va servir d'inspiració per fer aquest anunci:


I es que tot hi estar a tocar de platja també estem a tocar de selva. I curiosament, son els animals de la selva els que es posen dins les cases... mai els peixos o les estrelles de mar. Curiós. A que no us ho havieu plantejat mai això! Trucaré a La Nit dels Ignorants per a veure si algú sap perquè passa.


El fet es que ens hi passem uns 5 dies per allà. Prenent el sol, anant a fer excursions per la selva i banyant-nos com Déu ens va portar al món en estancs d'aigues cristalines amb micos saltant de branca en branca i tiranosaures Rex olorant floretes grogues que s'obren com el penediment (a veure qui pilla això), descobrint el magnífic sabó Nopiquex, jugant a boleivol i descobrint que soc un crak en el tema, prenent aigua de coco amb ron i descobrint que el ron es una caca.


I anant a la Playa Blanca de Panamá (oju! a peu!) i descobrir que les fotos de postal del carib realment existeixen i que potser no estan retocades amb el Photoshop pero descobrint, també, que les camares no apunten a la enooorme qüantitat de ampolles de plàstic i altres merdetes que la gent tira al mar (el servei de neteja no es tant eficient com el de l'ajutament de barcelona la matinada de Sant Joan)


Vaja que vam passar uns dies bonicos de veres en un paradís tropical.

Res, que si voleu anar a un lloc on la selva es menja el mar i que quan ho fa hi ha platjes paradisiaques custodiades per l'exercit jugant a fútbol i sense cotxes però amb altaveus amb cúmbia a tota hòstia (respira, que no hi he posat comes)... on heu d'anar?

Totí totá turitototá totí totá turitototá...

I aquest video de regal... sembla que l'haguessin rodat allà:


Apa, bona nit i tapat!



18/4/11

La Vall de Cocora

Teníem ganes de natura, de paisatges i excursions, així que seguint les recomanacions de la Lonely Planet, la nostra bíblia en aquest viatge (bé, més meva que de l'Aleix), decidim anar cap la Vall de Cocora. “El paisaje es de una belleza casi alucinante”, havíem llegit. Pintava genial, oi?

Així que dit i fet! Després de 8 hores de viatge congelats en un autobús (les dues samarretes, els dos jerseis, l'abric i el gorro sota els quals ens vam enterrar no van ser suficients per calmar el fred que vam passar per culpa de l'aire condicionat) arribem a Salento, la que serà la nostra base d'operacions. Ja al carrer, tothom amb màniga curta, i nosaltres encara coberts fins a les dents del fred que ens havia quedat al cos!! Aquests conductors d'autobús estan sonats però si serveix per conservar la juventud aguantem el que sigui!

Quan se'ns passa l'hipotèrmia i el buslag, tornem al carrer. Ohhhhhhhhhhhh! Que bonic! Cases blanquetes amb marcs de colors a les finestres i les portes!! Botigues amb artesania, places on prendre un bon “tinto” (aquí és café, no vi!), bars on ballar salsa, bachata i extranyament... tango! Molt turístic però sense perdre l'encant. Al carrer, homes vestits amb ponxos i barrets com Juan Valdez (aquell del café) passejant i xerrant, d'altres jugant al billar... I justament això és el que ens acaba de seduir. És el paradís del billar, hi ha desenes de taules amb tapet verd! Ens encanta!

Fins i tot abans de decidir-ho, ja ens hem plantat al voltant d'una d'aquestes taules, i entre toc i toc anem fent una cerveseta perquè ens ajudi a engolir la vergonya d'anar fent ballar les boles d'un costat a l'altre de la taula sense fer-ne caure cap. Ni fent trampes tu! I al nostre voltant desenes d'homes mirant-nos de reüll, amb el seu barret de cowboy i un somnriure sorneguer sota el nas. De què riuen? De la nostra destresa amb els pals o de que sóc l'única mossa del bar? Sí sí tu, ni una! Finalment, quan estic a punt de guanyar la partida (je je!) de sobte apareixen a escena una altra parella de catalans, en Ferran i la Roser, que estaven de viatge de noces! Ens enamorem a primera vista i acordem anar d'excursió l'endemà plegats. És que fa il·lusió això de trobar-se catalans pel món!

Sortim a les 7 de matí en un jeep carregat de persones, uns a sobre dels altres per rendibilitzar el viatge, i després de mitja hora de trajecte arribem a la vall. Realment els paisatges són impressionants. Muntanyes verdes per tot arreu, vaques, colibrís i palmes de cera quilomètriques a punta pala! És surrealista! És com si Suïssa i una platja del Carib s'haguessin fusionat! I quina llum! Preciós!

I a la tornada ens atrevim a provar sort amb el tejo, un esport colombià d'arrels indígenes. S'assembla a la petanca nostra, però en aquest cas es tracta de fer explotar unes metxes de pólvora col·locades a uns 10 metres de distància llencant unes pedres contra elles. Si no vas amb compte pots deixar algú malferit! Ara, surts d'allà ben descarregat de tensió! Això sí, si amb el billar vam fer el ridícul, no us explico amb el tejo! Jo enlloc de fer explotar la pólvora anava destrossant el local amb les meves pedrades... contra les parets, contra els bancs, contra els banquers...je je!

Al final ens hi passem 4 dies a Salento, amb excusió a cavall inclosa, i la imatge imborrable de l'Aleix fent de jenet solitari, galopant salvatgement pels prats i els rius de la vall. Sí, sí, encara que sembli mentida, l'Aleix ha millorat molt d'ençà d'aquell cop a Santiago del Estero! ;)

Bé, i jo en aguantar-me el mal de cul! Però no hi ha mal que no s'alleugi amb un bon peix fregit amb patacones!


16/4/11

Las nuevas Gitanas

Tota la vida vivint al costat de gitanos al Prat... i ves per on la primera conversa profunda que tinc amb algú d'ells es a Colombia... si es que....

Nova entrada de l'Anna al blog de El Mundo: Ellas.

Las nuevas gitanas

Aparte de los estereotipos y prejuicios que pesan sobre los gitanos, la mayoría de nosotros sabemos poco sobre este pueblo milenario originario de la India. Ellos viven de forma endogámica para defenderse de la persecución que han sufrido mundialmente por ser diferentes, por no acatar los valores ni los patrones de una sociedad capitalista e individualista. Y nosotros los ignoramos. ¿Para qué acercarnos a un colectivo de quien se dice que son unos ladrones, unos embusteros y unos machistas redomados? En Colombia las cosas están cambiando y quien lleva el timón del nuevo rumbo es Dalila, una joven que asegura que “el mundo vive una revolución a manos de las mujeres”.

Continueu llegint l'entrevista fent click aqui


2/4/11

Bogotá, capital de Colòmbia.


Tantes entrevistes de gent colombiana.... serà que hem anat a Colòmbia? Anda! Pues sí! Guaita tu! Alça Manela! Cagun l'olla! Renoi, ja gairebé no me'n recordava!

Després de volar des de Leticia (triple frontera selvàtica entre Perú, Brasil i Colombia) per sobre la inmeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeensa selva amazònica, vet aquí una fotico...


... Arribem a Bogotá.

Bogotá, capital de la meravellosa Colòmbia.

Què dir de Bogotá? Doncs que el seu nom comença amb Bo i acaba amb gotá. I que és la capital de Colòmbia. A que no ho sabíeu! Doncs ja podeu anar a dormir amb una cosa nova. Mira si és fàcil ampliar el coneixement...

Una ciutat molt gran, amb molta gent i amb un museu amb moltes peces d'or, i una muntanya que es diu Montserrate, amb un telefèric molt alt, i amb cotxes, i també amb tendes d'artesania, i també té edificis molt alts i d'altres no tant alts. I també té gent que explica contes a les petites places, i gent que camina i ocells que fan caca damunt les estàtues i també es mulla quan plou. També té un barri molt bonic.. i d'altres que no tant. I de tant en tant tallen els carrers i la gent pot fer-hi activitats com caminar, anar en bici, predicar l'evangeli o cantar Rap.

Allà ens va acollir el Sergio, i amb ell vam anar a veure una catedral feta dins una mina de sal.


I després també vam menjar gelat i unes pizzes. I en caure la nit, vam anar a dormir. No recordo què vaig somniar, però el dia següent ens vam aixecar i encara erem a Bogotá, la capital de Colòmbia, una ciutat que comença per Bo i acaba per gotá. Això ja ho sabieu, no?

I pel carrer.. vols fer una trucada a un celular? Cap problema, compres uns Minutos i apa, a xerrar pels descosits amb un celular lligat amb una cadena a la cintura de l'amable llogater dels Minutos... I les hores passen, també els minuts i els segons, que s'acomoden lleugerament un darrera l'altre per a que passin els minuts i també les hores... a Bogota, la ciutat que comença per Bo i acaba per gotá.


I també hi pots veure plantes carnívores, i cactus, i un ocell que fa piu piu al seu niu, encara que sigui petit com el meu dit. Del peu esquerra! No siguis gamberra! A Bogotá també hi ha gent per entrevistar.. i gent, que ens podria caure malament, però com que no els coneixem... nosaltres.. anem fent! Les tarantules... son molt lleugeres! I moltes no piquen, ni mosseguen... i son taaaaant relaxants... Si és que et pot ensenyar tant Bogotá....

Ojo, que vol dir ull, al dato amb el tipet que hi ha darrera de l'Anna!


video


M'encanta el Google Imatges! jejejeje



Bo go tá. Recorda aquest nom. Bogotá, la ciutat que, si la visites, mai t'oblidarà. I tu? T'està esperant! Aisssss, que ja fas tard! Les 0:13 hores... hora d'anar a domir. Alerta! Amb els punys tancats i sommiant amb els angelets ;)

I un petit homenatge:

Realmente lo siento, pero no aspiro a ser emperador. Eso no es para mí. No pretendo regentar, ni conquistar nada de nada. Me gustaría ayudar en lo posible a cristianos y judíos, negros y blancos. Todos tenemos el deseo de ayudarnos mutuamente. La gente civilizada es así. Queremos vivir de nuestra dicha mutua...no de nuestra mutua desdicha. No queremos despreciarnos y odiarnos mutuamente.

En este mundo hay sitio para todos. Y la buena tierra es rica y puede garantizar la subsistencia de todos. El camino de la vida puede ser libre y magnífico, pero hemos perdido ese camino. La voracidad ha envenenado el alma de los hombres, ha rodeado el mundo con un círculo de odio y nos ha hecho entrar marcando el paso de la oca en la miseria y en la sangre. Hemos mejorado la velocidad pero somos esclavos de ella. La mecanización que trae consigo la abundancia nos ha alejado del deseo. Nuestra ciencia nos ha vuelto cínicos. Nuestra inteligencia duros y brutales. Pensamos en exceso y no sentimos bastante. Tenemos más necesidad de espíritu humanitario que de mecanización.

Necesitamos más la amabilidad y la cortesía que la inteligencia. Sin estas cualidades la vida solo puede ser violenta y todo estará perdido. La aviación y la radio nos han acercado los unos a los otros. La naturaleza misma de estos inventos requería la bondad del hombre y reclamaba una fraternidad universal para la unión de todos.

En este momento mi voz llega a miles de seres esparcidos por el mundo. A aquellos que puedan comprenderle les digo: no desesperéis, la desgracia que ha caído sobre nosotros no es más que el resultado de un apetito feroz, de la amargura de unos hombres que temen el camino del progreso humano. El odio de los hombres pasará y los dictadores perecerán, y el poder que han usurpado al pueblo volverá al pueblo. ¡Y mientras existan hombres que sepan morir, la libertad no podrá perecer! Soldados, no os entreguéis a esos brutos...hombres que os desprecian y os tratan como esclavos, hombres que regimientan vuestras vidas, imponen vuestros actos, vuestros pensamientos y vuestros sentimientos; que os amaestran, os hacen ayunar, os tratan como ganado y ¡os utilizan como carne de cañón!.No os pongáis en manos de esos hombres contra natura, de esos hombres-máquina con corazones de máquina. ¡Vosotros no sois máquinas!¡Vosotros no sois ganado!¡Vosotros sois hombres!¡Vosotros lleváis el amor de la humanidad en vuestros corazones! No odiéis. Sólo los que no son amados odian. Los que no son amados y los anormales....Soldados, ¡no combatáis por la esclavitud! Combatid por la libertad. En el capítulo 17 del evangelio según San Lucas está escrito: "El reino de Dios está en el hombre mismo". No en un solo hombre, ni en un grupo de hombres, ¡en todos los hombres! Y ¡vosotros! Vosotros, el pueblo tenéis el poder para crear máquinas. El poder para crear la felicidad.

Vosotros el pueblo tenéis el poder para crear esa vida libre y espléndida...para hacer de esa vida una radiante aventura. Entonces, en nombre de la democracia, utilicemos ese poder...¡unámonos todos! Luchemos por un nuevo mundo, un mundo limpio que ofrezca a todos la posibilidad de trabajar, que de a la juventud un porvenir y resguarde a los ancianos de la necesidad, prometiendo estas cosas gente ambiciosa se ha hecho con el poder, pero ¡han mentido! No han mantenido sus promesas, ¡ni las mantendrán jamás! Los dictadores se han liberado pero han domesticado al pueblo. Combatamos ahora para que se cumpla esa promesa. Combatamos por un mundo equilibrado...un mundo de ciencia en el que el Progreso lleve a todos a la felicidad. ¡Soldados! en nombre de la democracia, ¡unámonos!

Enfermera con fusil

Hola a totes i tots!

Aqui teniu una nova entrada de l'Anna al blog de Ellas:

Enfermera con fusil

En las guerras son pocos los que ganan. En Colombia son los grandes traficantes de la coca, que generan con su negocio miles de perdedores. Muertos, desplazados, soldados... incluso los que tratan de curar las heridas de todos ellos pueden convertirse en víctimas de este conflicto. Este fue el caso de Sandra, una auxiliar de enfermería que durante cinco años trabajó por los paramilitares. Se convirtió en una enfermera con fusil.

Contineu llegint l'entrevista fent click aqui