11/8/10

Asunción

Els nostres dies a Asunción han passat ràpidament.

Entre entrevista i entrevista hem conegut la dictadura que va patir aquest país sota el General Stroessner, un més dels dictadors que el gran germà, Estats Units d'Amèrica, va implantar a Amèrica Llatina durant tants i tants anys. Per a què ho va fer? Interessos econòmics (hi ha historiadors que diuen que si a Amèrica Llatina no es va desenvolupar un xarxa ferroviària és per la pressió de Goodyear, General Motors i altres empreses que volien que es gastessin cotxes i camions que tinguessin rodes amb pneumàtics) i la "por" al comunisme (tothom sap que en aquella època els comunistes menjaven nens... o això deien els grans salvadors de l'infantesa capitalista, no fos cas que morissin massa d'hora, calia que abans anessin a treballar a les mines, al camp o que les nenes fossin violades per terratinents i "nens de papà" (cooming soon in Hemisferio XX)

Asunción no té gaire coses turístiques a veure, a la guia destaquen la seva vida nocturna i poca cosa més (hi ha moooolta festa realment), però una cosa que si es curiosa de veure a Asunción és el barri/favela/villa/somorrostro més perillós del Paraguai (sense contar amb les grans extensions marihuaneres controlades per la màfia, clar), estic parlant de la Chacarita. Aquest barri es troba a la llera del riu Paraguai, just al davant de la casa de la presidència, davant del govern i davant de totes les dependències policials i de l'exèrcit.
De fet, els diputats i senadors i el president, quan van a treballar hi passen just pel davant. Deu ser dur per a ells. M'imagino els pobres polítics, treballant i treballant per al bé del seu poble, amb tot l'esforç i l'entrega que els caracteritza, amb les penúries, esforços, sacrificis que fan per al poble, l'abnegació amb la que treballen per al be comú... sortir a altes hores de la matinada, després d'intentar amb tots els seus esforços que el poble paraguaià sigui un poble pròsper, sense desigualtats i trobar-se que els seus esforços encara no són fructífers, i que hi ha gent que ha de viure amb cases de bosses de plàstic o txapes de ferro en un país on a l'estiu poden arribar fàcilment als 40 o 45 graus.

En aquest video podeu veure de què us parlo:



Ens hem estat allotjant al Black Cat Hostel, l'únic hostel del tot Paraguai... un hostel... normalet però ple de gent encantadora, sobre alguns d'ells ja en vaig parlar a l'anterior entrada (yuyus i altres herbes), però entre tots destacarem al Antonin, un perfecte francés (ja sabem que França és la millor i més gran terra del món i que el francès és el més excels idioma que ha existit i que exitirà mai ;p ) que ens amenitzava les tardes de treball al hostel amb música de tota amèrica llatina. Des d'aqui, Antonin, el nostre petit homenatge a la teva gran persona:



I moltes coses més, i que em fa mandra escriure ara... si ho faig... que carai explicarem quan tornem? I ara... cap a veure els Aché, un indigenes putejadets, putejadets...

1 comentari: