Capurganá!! Zapzurro!!

Capurganá i Zapzurro... dos protagonistes d'una novel·la de Gabriel García Marquez?
Capurganá i Zapzurro... dos insults que les comunitats indigenes del Chocó utilitzen per a dir que algú es una mica talós?
Capurganá i Zapzurro... dos paraïsos?
Capurganá... Zapzurro... son dos paraisos, que a veces yo... me monto en mi piso... Capurganá.... Zapzurro... ahí si que no me aburro.... lirolí lirolá.

Capurganá i Zapzurro (espero que avui dormiu amb aquest dos noms ben apresos) son dos pobles Colombians a prop de la frontera amb Panamá.

El Caribe nens!!

Després de Salento i muntanya... doncs cap a la platgeta... i la selva. (com es que utlitzo tans punts avui?)

Tot i que estiguin a la Colombia peninsular (ejem) a C&Z no s'hi pot arribar per terra. Perquè!? us preguntareu. Dons perquè no hi ha carreteres i el Chocó (provincia de C&Z) es muuuu salvaje i agreste i diuen que hi ha gent maluca que trafica coca i que et poden fer pupa.

Així doncs agafem una barca fora borda que ens fa entendre perquè aquestes barques tenen aquest nom: fora borda. Doncs perquè donen taaaaaaaaants salts sobre l'aigua que si no t'agafes be adivina per on sortiràs disparat. Dues hores per acabar amb el cul quadrat! Qui diu que el Carib es una bassa d'oli? Yunamierdapatuboca!!!

Ens allotjem a Capurganá, a casa del Norman, un extraficant de tabac, alcohol i revistes del Playboy en la Romania de Chauchescu i que ara es dedica a escriure poemes estirat en una hamaca mentre manté afers amorosos amb dones 30 anys mes joves que ell.

- Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuiii, ni me acuerdo de las novias que he tenido! Eso si, a todas las he amado! La vida me ha tratado bien! Pero ninguna me ha durado mas de 5 años.

I no dormim sols a l'habitació, no! cada nit ens acompanyen:

- 2 nius d'abelles mutantes amb les abelles mutantes corresponents: negres, amb ales, com si fossin formigues però que fan els típics nius d'abelles mutantes.
- 9 Llangardaixos menja mosques (dragons que en deiem a Atzeneta)
- 1 esquirol que foradava les bosses a la recerca de menjar gràtis ehhh!! Alerta!!
- 1 ratpenat que dormia al sostre del lavabo i es feia caca a les parets.
- X elevado a la N mosquits i altres bitxos petits.

I al "condominio", usease, la casa on ens allotjavem al mig de la selva també ens hi acompanyaven:

- 3 militars amb les seves respectives pistolotes i metrallotes dormint a les hamacotes del costat de la piscinota.

- 3 gossos.

- 2 Gripaus-escupe-saliva = babadelalien8ºpasajero

iiiiiiiiiiiiiiiiiiiii....

- La "mami" de Scarlet O'Hara y que va servir d'inspiració per fer aquest anunci:

I es que tot hi estar a tocar de platja també estem a tocar de selva. I curiosament, son els animals de la selva els que es posen dins les cases... mai els peixos o les estrelles de mar. Curiós. A que no us ho havieu plantejat mai això! Trucaré a La Nit dels Ignorants per a veure si algú sap perquè passa.

El fet es que ens hi passem uns 5 dies per allà. Prenent el sol, anant a fer excursions per la selva i banyant-nos com Déu ens va portar al món en estancs d'aigues cristalines amb micos saltant de branca en branca i tiranosaures Rex olorant floretes grogues que s'obren com el penediment (a veure qui pilla això), descobrint el magnífic sabó Nopiquex, jugant a boleivol i descobrint que soc un crak en el tema, prenent aigua de coco amb ron i descobrint que el ron es una caca.

I anant a la Playa Blanca de Panamá (oju! a peu!) i descobrir que les fotos de postal del carib realment existeixen i que potser no estan retocades amb el Photoshop pero descobrint, també, que les camares no apunten a la enooorme qüantitat de ampolles de plàstic i altres merdetes que la gent tira al mar (el servei de neteja no es tant eficient com el de l'ajutament de barcelona la matinada de Sant Joan)

Vaja que vam passar uns dies bonicos de veres en un paradís tropical.

Res, que si voleu anar a un lloc on la selva es menja el mar i que quan ho fa hi ha platjes paradisiaques custodiades per l'exercit jugant a fútbol i sense cotxes però amb altaveus amb cúmbia a tota hòstia (respira, que no hi he posat comes)... on heu d'anar?

Totí totá turitototá totí totá turitototá...

I aquest video de regal... sembla que l'haguessin rodat allà:

Apa, bona nit i tapat!

La Vall de Cocora

Teníem ganes de natura, de paisatges i excursions, així que seguint les recomanacions de la Lonely Planet, la nostra bíblia en aquest viatge (bé, més meva que de l'Aleix), decidim anar cap la Vall de Cocora. “El paisaje es de una belleza casi alucinante”, havíem llegit. Pintava genial, oi?

Així que dit i fet! Després de 8 hores de viatge congelats en un autobús (les dues samarretes, els dos jerseis, l'abric i el gorro sota els quals ens vam enterrar no van ser suficients per calmar el fred que vam passar per culpa de l'aire condicionat) arribem a Salento, la que serà la nostra base d'operacions. Ja al carrer, tothom amb màniga curta, i nosaltres encara coberts fins a les dents del fred que ens havia quedat al cos!! Aquests conductors d'autobús estan sonats però si serveix per conservar la juventud aguantem el que sigui!

Quan se'ns passa l'hipotèrmia i el buslag, tornem al carrer. Ohhhhhhhhhhhh! Que bonic! Cases blanquetes amb marcs de colors a les finestres i les portes!! Botigues amb artesania, places on prendre un bon “tinto” (aquí és café, no vi!), bars on ballar salsa, bachata i extranyament... tango! Molt turístic però sense perdre l'encant. Al carrer, homes vestits amb ponxos i barrets com Juan Valdez (aquell del café) passejant i xerrant, d'altres jugant al billar... I justament això és el que ens acaba de seduir. És el paradís del billar, hi ha desenes de taules amb tapet verd! Ens encanta!

Fins i tot abans de decidir-ho, ja ens hem plantat al voltant d'una d'aquestes taules, i entre toc i toc anem fent una cerveseta perquè ens ajudi a engolir la vergonya d'anar fent ballar les boles d'un costat a l'altre de la taula sense fer-ne caure cap. Ni fent trampes tu! I al nostre voltant desenes d'homes mirant-nos de reüll, amb el seu barret de cowboy i un somnriure sorneguer sota el nas. De què riuen? De la nostra destresa amb els pals o de que sóc l'única mossa del bar? Sí sí tu, ni una! Finalment, quan estic a punt de guanyar la partida (je je!) de sobte apareixen a escena una altra parella de catalans, en Ferran i la Roser, que estaven de viatge de noces! Ens enamorem a primera vista i acordem anar d'excursió l'endemà plegats. És que fa il·lusió això de trobar-se catalans pel món!

Sortim a les 7 de matí en un jeep carregat de persones, uns a sobre dels altres per rendibilitzar el viatge, i després de mitja hora de trajecte arribem a la vall. Realment els paisatges són impressionants. Muntanyes verdes per tot arreu, vaques, colibrís i palmes de cera quilomètriques a punta pala! És surrealista! És com si Suïssa i una platja del Carib s'haguessin fusionat! I quina llum! Preciós!

I a la tornada ens atrevim a provar sort amb el tejo, un esport colombià d'arrels indígenes. S'assembla a la petanca nostra, però en aquest cas es tracta de fer explotar unes metxes de pólvora col·locades a uns 10 metres de distància llencant unes pedres contra elles. Si no vas amb compte pots deixar algú malferit! Ara, surts d'allà ben descarregat de tensió! Això sí, si amb el billar vam fer el ridícul, no us explico amb el tejo! Jo enlloc de fer explotar la pólvora anava destrossant el local amb les meves pedrades... contra les parets, contra els bancs, contra els banquers...je je!

Al final ens hi passem 4 dies a Salento, amb excusió a cavall inclosa, i la imatge imborrable de l'Aleix fent de jenet solitari, galopant salvatgement pels prats i els rius de la vall. Sí, sí, encara que sembli mentida, l'Aleix ha millorat molt d'ençà d'aquell cop a Santiago del Estero! ;)

Bé, i jo en aguantar-me el mal de cul! Però no hi ha mal que no s'alleugi amb un bon peix fregit amb patacones!

Las nuevas Gitanas

Tota la vida vivint al costat de gitanos al Prat... i ves per on la primera conversa profunda que tinc amb algú d'ells es a Colombia... si es que....

Nova entrada de l'Anna al blog de El Mundo: Ellas.

Las nuevas gitanas

Aparte de los estereotipos y prejuicios que pesan sobre los gitanos, la mayoría de nosotros sabemos poco sobre este pueblo milenario originario de la India. Ellos viven de forma endogámica para defenderse de la persecución que han sufrido mundialmente por ser diferentes, por no acatar los valores ni los patrones de una sociedad capitalista e individualista. Y nosotros los ignoramos. ¿Para qué acercarnos a un colectivo de quien se dice que son unos ladrones, unos embusteros y unos machistas redomados? En Colombia las cosas están cambiando y quien lleva el timón del nuevo rumbo es Dalila, una joven que asegura que “el mundo vive una revolución a manos de las mujeres”.

Continueu llegint l'entrevista fent click aqui

Bogotá, capital de Colòmbia.

Tantes entrevistes de gent colombiana.... serà que hem anat a Colòmbia? Anda! Pues sí! Guaita tu! Alça Manela! Cagun l'olla! Renoi, ja gairebé no me'n recordava!

Després de volar des de Leticia (triple frontera selvàtica entre Perú, Brasil i Colombia) per sobre la inmeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeensa selva amazònica, vet aquí una fotico...

... Arribem a Bogotá.

Bogotá, capital de la meravellosa Colòmbia.

Què dir de Bogotá? Doncs que el seu nom comença amb Bo i acaba amb gotá. I que és la capital de Colòmbia. A que no ho sabíeu! Doncs ja podeu anar a dormir amb una cosa nova. Mira si és fàcil ampliar el coneixement...

Una ciutat molt gran, amb molta gent i amb un museu amb moltes peces d'or, i una muntanya que es diu Montserrate, amb un telefèric molt alt, i amb cotxes, i també amb tendes d'artesania, i també té edificis molt alts i d'altres no tant alts. I també té gent que explica contes a les petites places, i gent que camina i ocells que fan caca damunt les estàtues i també es mulla quan plou. També té un barri molt bonic.. i d'altres que no tant. I de tant en tant tallen els carrers i la gent pot fer-hi activitats com caminar, anar en bici, predicar l'evangeli o cantar Rap.

Allà ens va acollir el Sergio, i amb ell vam anar a veure una catedral feta dins una mina de sal.

I després també vam menjar gelat i unes pizzes. I en caure la nit, vam anar a dormir. No recordo què vaig somniar, però el dia següent ens vam aixecar i encara erem a Bogotá, la capital de Colòmbia, una ciutat que comença per Bo i acaba per gotá. Això ja ho sabieu, no?

I pel carrer.. vols fer una trucada a un celular? Cap problema, compres uns Minutos i apa, a xerrar pels descosits amb un celular lligat amb una cadena a la cintura de l'amable llogater dels Minutos... I les hores passen, també els minuts i els segons, que s'acomoden lleugerament un darrera l'altre per a que passin els minuts i també les hores... a Bogota, la ciutat que comença per Bo i acaba per gotá.

I també hi pots veure plantes carnívores, i cactus, i un ocell que fa piu piu al seu niu, encara que sigui petit com el meu dit. Del peu esquerra! No siguis gamberra! A Bogotá també hi ha gent per entrevistar.. i gent, que ens podria caure malament, però com que no els coneixem... nosaltres.. anem fent! Les tarantules... son molt lleugeres! I moltes no piquen, ni mosseguen... i son taaaaant relaxants... Si és que et pot ensenyar tant Bogotá....

Ojo, que vol dir ull, al dato amb el tipet que hi ha darrera de l'Anna!

M'encanta el Google Imatges! jejejeje

Bo go tá. Recorda aquest nom. Bogotá, la ciutat que, si la visites, mai t'oblidarà. I tu? T'està esperant! Aisssss, que ja fas tard! Les 0:13 hores... hora d'anar a domir. Alerta! Amb els punys tancats i sommiant amb els angelets ;)

I un petit homenatge:

Realmente lo siento, pero no aspiro a ser emperador. Eso no es para mí. No pretendo regentar, ni conquistar nada de nada. Me gustaría ayudar en lo posible a cristianos y judíos, negros y blancos. Todos tenemos el deseo de ayudarnos mutuamente. La gente civilizada es así. Queremos vivir de nuestra dicha mutua...no de nuestra mutua desdicha. No queremos despreciarnos y odiarnos mutuamente.

En este mundo hay sitio para todos. Y la buena tierra es rica y puede garantizar la subsistencia de todos. El camino de la vida puede ser libre y magnífico, pero hemos perdido ese camino. La voracidad ha envenenado el alma de los hombres, ha rodeado el mundo con un círculo de odio y nos ha hecho entrar marcando el paso de la oca en la miseria y en la sangre. Hemos mejorado la velocidad pero somos esclavos de ella. La mecanización que trae consigo la abundancia nos ha alejado del deseo. Nuestra ciencia nos ha vuelto cínicos. Nuestra inteligencia duros y brutales. Pensamos en exceso y no sentimos bastante. Tenemos más necesidad de espíritu humanitario que de mecanización.

Necesitamos más la amabilidad y la cortesía que la inteligencia. Sin estas cualidades la vida solo puede ser violenta y todo estará perdido. La aviación y la radio nos han acercado los unos a los otros. La naturaleza misma de estos inventos requería la bondad del hombre y reclamaba una fraternidad universal para la unión de todos.

En este momento mi voz llega a miles de seres esparcidos por el mundo. A aquellos que puedan comprenderle les digo: no desesperéis, la desgracia que ha caído sobre nosotros no es más que el resultado de un apetito feroz, de la amargura de unos hombres que temen el camino del progreso humano. El odio de los hombres pasará y los dictadores perecerán, y el poder que han usurpado al pueblo volverá al pueblo. ¡Y mientras existan hombres que sepan morir, la libertad no podrá perecer! Soldados, no os entreguéis a esos brutos...hombres que os desprecian y os tratan como esclavos, hombres que regimientan vuestras vidas, imponen vuestros actos, vuestros pensamientos y vuestros sentimientos; que os amaestran, os hacen ayunar, os tratan como ganado y ¡os utilizan como carne de cañón!.No os pongáis en manos de esos hombres contra natura, de esos hombres-máquina con corazones de máquina. ¡Vosotros no sois máquinas!¡Vosotros no sois ganado!¡Vosotros sois hombres!¡Vosotros lleváis el amor de la humanidad en vuestros corazones! No odiéis. Sólo los que no son amados odian. Los que no son amados y los anormales....Soldados, ¡no combatáis por la esclavitud! Combatid por la libertad. En el capítulo 17 del evangelio según San Lucas está escrito: "El reino de Dios está en el hombre mismo". No en un solo hombre, ni en un grupo de hombres, ¡en todos los hombres! Y ¡vosotros! Vosotros, el pueblo tenéis el poder para crear máquinas. El poder para crear la felicidad.

Vosotros el pueblo tenéis el poder para crear esa vida libre y espléndida...para hacer de esa vida una radiante aventura. Entonces, en nombre de la democracia, utilicemos ese poder...¡unámonos todos! Luchemos por un nuevo mundo, un mundo limpio que ofrezca a todos la posibilidad de trabajar, que de a la juventud un porvenir y resguarde a los ancianos de la necesidad, prometiendo estas cosas gente ambiciosa se ha hecho con el poder, pero ¡han mentido! No han mantenido sus promesas, ¡ni las mantendrán jamás! Los dictadores se han liberado pero han domesticado al pueblo. Combatamos ahora para que se cumpla esa promesa. Combatamos por un mundo equilibrado...un mundo de ciencia en el que el Progreso lleve a todos a la felicidad. ¡Soldados! en nombre de la democracia, ¡unámonos!

Enfermera con fusil

Hola a totes i tots!

Aqui teniu una nova entrada de l'Anna al blog de Ellas:

Enfermera con fusil

En las guerras son pocos los que ganan. En Colombia son los grandes traficantes de la coca, que generan con su negocio miles de perdedores. Muertos, desplazados, soldados... incluso los que tratan de curar las heridas de todos ellos pueden convertirse en víctimas de este conflicto. Este fue el caso de Sandra, una auxiliar de enfermería que durante cinco años trabajó por los paramilitares. Se convirtió en una enfermera con fusil.

Contineu llegint l'entrevista fent click aqui

La niña guerrillera

Uis... es que a vegades ni recodo que tenim aquest blog....

Aqui teniu la segona entrevista.

La niña guerrillera

Aunque en la guerra son los hombres quienes mayoritariamente empuñan las armas, también hay muchas niñas y mujeres que participan en el campo de batalla. Sara es una de estas mujeres. Ella fue una niña soldado que con tan solo 12 años fue reclutada por la guerrilla de las FARC, y fue obligada a luchar en una guerra en la que no creía. Durante 10 años, mató para sobrevivir, obedeció para salvar a los suyos, y se enfrentó a un sistema militar injusto que se las daba de igualitario. Hoy hace 2 años que abandonó las armas y canta para que la paz vuelva a Colombia.

Contineu llegint l'entrevista fent click aqui

Noves entrevistes!

Vaja, pensavem que haurieu d'esperar fins a la publicació del llibre per a gaudir de les entrevistes i ver per on aqui les teniu.

Es tracta d'un nou blog de El Mundo que es diu "Ellas" i on també hi escriuen la Rosa Regás, la Alaska o la Cayeta Guillén Cuerbo entre d'altres.

La primera història es sobre una afectada per el conflicte armant de Colombia.

Empezar de nuevo

Mujeres calladas, mujeres sumisas, mujeres comprensivas, mujeres... ¿perfectas, o perfectamente machacadas? Silencio y compostura disimulan tantas vulneraciones sufridas, ocultas en la intimidad pero tan presentes y persistentes. Empezando por sus cuerpos, siguiendo por su inteligencia y terminando por sus emociones, las mujeres son rechazadas y cuestionadas por el mero hecho de ser mujer. No es ningún secreto, y las estadísticas lo demuestran: hay millones de mujeres marginadas, mutiladas, explotadas, abusadas y muertas por razón de su género.

Contineu llegint fent click aqui

Per cert, tranquils que algún dia ens explicarem les nostres aventures per Colombia... ejem.... si.... algú dia.... de debó.....

Blog! retardat!

Benvolguts companys.

Sabem que no actualitzem gaire el blog, que anem amb més d'un mes de retard i quan hi fotem entrades hi posem 4 posts seguits... un tostón de llegir...

Gràcies a Déu nostre senyor, un pastor evangelista del Paraguay ens va ensenyar a demanar perdó.

Espero que les vostres ànimes s'apiadin de nosaltres i que la pau arribi a tots els cors.

Amb l'ajuda de Déu intentarem anar més al dia.

Amén.

Sor Anna i Mossén Aleix

El mercat de Belén: empassa't el cuc!

Un dels atractius de tota ciutat és el mercat, i diuen que el d'Iquitos és la bomba, que entre les seves parades hi pots trobar qualsevol cosa: tortugues, caimans, cucs, i brebatges que et poden fer veure el teu futur, o acabar amb ell! Així que un dia de bon matí marxem cap al barri de Belén,el barri més pobre d'Iquitos, per veure quin pa s'hi dóna.

A mesura que ens hi anem acostant, ens envaeix una pudor indescriptible, i el terra va desapareixent sota una catifa de merda. Plàstics, papers, restes orgàniques per tot arreu, llaunes... aquí no es recicla res, de fet no cal perquè tot ho tenen a l'abast, a peu de carrer! I el temps que s'hi deu estar tota aquesta merda allà acumulada no me'l vull imaginar. Ens expliquen que un dels problemes és que els escombriaires no entren en aquest barri perquè els carrers són massa estrets. Tot s'ho han de manegar ells mateixos, i amb el munt de deixalles que genera un mercat, imagineu-vos la feinada!

Un altre problema que tenen a Belén son les innundacions. Cada hivern, quan comença la temporada de pluges, el cabdal del riu creix d'una manera descomunal, fins a 3 i 4 metres per sobre del nivell que nosaltres veiem el dia de la nostra visita.

I mentre hi ha cases que ja es construeixen alçades sobre pilones de fusta per protegir-se de la crescuda del riu, hi ha altres cases que cada any veuen com les seves plantes baixes desapareixen durant mesos sota el riu, el Nanay.

Però la gent que no pot pagar-se una obra millor, de fet la majoria de la gent del barri, s'han ingeniat un sistema per adaptar-se a les condicions inclements del clima: cases flotants. Increïble! Les construeixen sobre un tipus de fusta que és molt poc densa, i la casa va surant i pujant a mesura que creix el riu. Ara, això també té un preu: cada 4 anys han de canviar tota la base, i la casa en sí té una vida limitada de 10 a 15 anys.

El barri flotant de Belén és la Venècia d'Amèrica del sud, però mooooooooooooooooolt més pobre i moooooooooooooooooooolt més bruta. Visitem una de les cases, la del germà del guia que ens acompanya, i descobrim que dormen directament sobre el terra de fusta. Res de llits, res de matalassos, només una tovallola per aïllar-se de la humitat.

Viuen al riu, caguen al riu, es banyen al riu, tot ben barrejat, i resisteixen tu! I en canvi nosaltres, per qualsevol cosa ens passem dos dies enganxats a la tassa!

Fent neteja al costat de la letrina que desemboca allà mateix. El que no mata engreixa, diuen oi?

I què hi ha al mercat? Doncs para muestra un botón!

Se va el caimán! Se va el caimán!

Un remei per tots els mals!

Tortuga a la crua!

Si algú en vol tenim contacte a Iquitos que us en pot enviar ;)

I el més emocionant i esperat de la jornada... Per primera vegada vam tastar cucs! Una culleradeta d'una cassola plena de cucs del tamanyt d'un dit gros, fastigós!! Són els suris, i els treuen de l'escorça d'algun arbre. Molt sa i nutritiu!!

A l'Aleix li van semblar... deliciosos?

I a mi... la textura fastigosa, i el gust: bo!

Ja tenen raó ja amb alló que diuen de: Ojos que no ven...

Que bonito el monito!!

L'Amazonas, l'última frontera, espai inhòspit, espai verd, espai per explorar, espai ple de bitxos, es pa i, es pa la e, i es pa totes les lletres de l'abecedari... ja que es moooooolt gran.

I com que es molt gran el volíem explorar, volíem endinsar-nos en les seves entranyes i copsar en la seva magnificència la esplendorositat de la selva rugent, vibrant i ferotge.

Per això vam contractar un tour de 2 dies i una nit que ens portaria a la increïble, acollonant, inabastable distància de 50km de Iquitos :p

On veuríem micos tant acostumats als humans que fins i tot s'emborratxen per oblidar que un dia potser van viure lliures.

On veuríem una anaconda que l'únic que intenta es tornar-se a posar a la piscina artificial i tenir uns minuts de tranquil·litat abans que arribi el següent grup de turistes per a fer-se fotos amb ella al voltant del coll.

Toca hijito!, toca!, que esto no es caca!

On observaríem el peix mes gran del Amazones.. gran de veres tu! Que allò t'enganxa la ma i et fa pupita!

On faríem una excursió nocturna per la selva per veure les taràntules nocturnes i escoltar els inquietants sorolls de la nit, excursió que ens portaria la friolera distància de 10 metres de les cabanes de fusta amb mosquiteres on ens allotjaríem. Però si que vam veure taràntules i mosquits, molts mosquits.

On entraríem amb contacte amb poblacions indígenes, poblacions que tenen un contracte amb l'empresa turística i que van ser (literalment) importants de regions mes allunyades cap a Iquitos per a participar en danses ancestrals, danses que efectuen quan el guia que ens acompanya els avisa amb un crit ancestral per a que sàpiguen que venim amb so de pau, un crit que, a vegades, els dona temps de canviar-se els pantalons del Barça per les típiques faldilles fetes amb fulles de la selva. Un crit que, altres vegades (com va passar amb nosaltres), no senten perquè estan borratxos i llavors en veure'ns arribar han de amagar-se corrent per a canviar les seves vestimentes. Però cap problema, t'esperes 5 minuts a que es canviïn i després et ballen el que vulguis. Super-turisme-responsable!

ballant una dansa tradicional...

I es que si vols veure animals com els que surten al National Geographic... doncs mira el National Geographic!! o be paga un pastón, amb p de pastón per a fer una excursió mes llarga i que t'endinsin mes a la selva i puguis estar hores i hores mirant fins que tinguis sort i vegis algo. O també pots fer-te el Chuck Norris i endinsar-te a la selva por tu cuenta i riesgo, o trobar un chollo... o jo que se!

Vaja, una turistada como la copa de un pino. Però tot i això, va ser divertit "estar a la selva", fer una excursió per a descobrir que la picada de una formiga et pot deixar mig immobilitzat (una formiga com el meu dit gros de la ma), penjar-se d'una liana o conèixer altres bitxos que et fan treure les ganes de donar una passejada tu sol per allà... I el paisatge es taaaaaaaaaaaaaant maco. I el riu Amazonas es taaaaaaaaaaaaant gran.

Si algun dia veus aquesta formiga... vol dir que no estàs a la Bisbal d'Empordà

Les cabanes les fan aixecades perquè durant l'època de plujes el riu pot pujar força, llavors la gent es desplaça amb canoa per anar a veure els veïns i fer petar la xerrada

Durant kilòmetres el Amazonas i el Nanai van en paral·lel degut a la diferent temperatura i densitat, l'Amazonas es el marró... porta mes chicha a dins de l'aigua...

I l'endemà d'arribar de fer de Dr. Livington... cap a Belén.. va una burra ring ring yo me remendaba yo me remendé yo me eché un remiendo yo me lo quité, su molinillo y su anafre. Maria, Maria, ven a acá corriendo, que el chocolatillo se lo están comiendo.

En el portal de Belén rin, rin yo me remendaba yo me remendé Yo me eché un remiendo yo me lo quité, han entrado los ratones; y al bueno de San José rin, rin, yo me remendaba yo me remendé Yo me eché un remiendo yo me lo quité, le han roído los calzones.

María, Maria... ven acá corriendo, que los calzoncillos los están royendo.

En el Portal de Belén rin, rin, yo me remendaba yo me remendé yo me eché un remiendo yo me lo quité, gitanillos han entrado; y al niño que está en la cuna rin, rin yo me remendaba yo me remendé yo me eché un remiendo yo me lo quité, los pañales le han cambiado.

Maria, Maria ven acá volando, que los pañalillos los están lavando.

Ole y Ole!!!

Bon any Nou!!!

BON ANY NOU!!!!!

(que passa? que no sabeu el que es la diferéncia horaria?)

Bon any nou a tothom!!! Que sigueu molt feliços en aquest 2011 i els anarquistes us portin molts regals!!!

Si, una mica tard...

Voleu saber com va ser la nostra entrada d'any?

Raro raro raro....

Primera parada a la selva peruana: Iquitos

Arribem amb avió a Iquitos, al cor de l'Amazones, i la ciutat ens reb amb dos cops de puny a la cara, un de calor i l'altre de xafogor. Plaf, plaf, plaf, plaf... un rere l'altre els ganxos es van convertint en una inacabable pallissa! Per defensar-nos del ko, l'Aleix i jo ens dutxem 5 cops cada dia, però això no ens allibera del tuf continuo. I jo, a falta d'uns pantalons curts, llenço la meva vergonya contra les cordes i decideixo vestir-me amb els calçotets de l'Aleix. Realment és millor aguantar les seves burles que perdre aquest combat. Però tot és en va.

Iquitos és la ciutat més gran del món inaccessible per terra. Això i la seva proximitat amb les fronteres de Colòmbia i Brasil la converteix en un caramel per a tots aquells que volen esquivar la llei. De fet, Iquitos és tristament coneguda pel turisme sexual, i no sé si perquè ja anem predisposats a trobar-ne proves, però el cas és que no parem de veure homes extrangers, sols i amb cara de violadors caminant sense càmeres fotogràfiques pels carrers de la ciutat. Parlem amb una organització que treballa en aquest àmbit i ens diuen que hi ha noies, i també molts nois adolescents que fan una felació per l'irrestible preu de 2 soles (25 cèntims d'euro!). Amb un complet es guanyen un sopar. Aquella mateixa nit sorprenem 3 homes sopant en un restaurant, i al cap d'uns minuts, arriben dues noies, els fan uns petons i s'asseuen amb ells a sopar. Després marxen. Aquí s'ha acabat la relació comercial.

Aquestes sembla que ho fan per voluntat, però també n'hi ha d'altres que són víctimes de la trata de persones amb la finalitat d'explotar-les sexualment. Moltes són enganyades amb falses ofertes laborals, i elles, desesperades per la per misèria i pensant que han tingut un cop de sort, es deixen engalipar. Els mafiosos se les emporten a alguna ciutat, on les retenen, i allí les prostitueixen. Moltes són menors, però sembla que a la clientela li és igual. Encara els deu posar més catxondos veure les seves cares atemorides i els seus ulls plens de llàgrimes.

L'altre tema és que la ciutat també és un pol d'atracció per a potencials yonquees. Pels carrers d'Iquitos, es veuen bastants extrangers bruts i malgirvats vangant sense destinació. Malviuen com poden per un dosi. Un d'ells fins i tot ens enganya per treure'ns pasta. Ens explica un cuento que l'han atracat, que l'han deixat sense res, bla bla bla... i nosaltres, ingenus i acabats d'arribar, l'ajudem amb certes reserves, però decidits per por a que la seva història sigui certa. Després que el yonqui aconsegueix el seu botí, marxa corrent amb una mototaxi, una plaga a Iquitos, i se'ns acosta un veí per revelar-nos la veritat: el paio porta 2 anys fent el mateix, estafant a turistes pel mono.

Iquitos és calorosa, lúbrica i vibrant, i definitivament, ens agrada.

Uns dies de platgeta i.... ens separem!

Després de Imacita ens vam aturar a Huanchaco, el segon paradís per als surfistes Peruans després de Máncora, el maaar, el maaaarrrrr

Allà ens vam allotjar a casa d'una dona que ens va tractar com a fillets. Aissssssss, que be!

I després l'Anna em va deixar..... si només van ser per 18 dies però ens vam separar, ella a Catalunya i jo a el Perú, el cop va ser tant fort per a mi que només Krishna podia aplacar la pena que tenia el meu cor, de manera que vaig marxar a buscar la llum a l'Ecotrulypark, allà vaig poder cantar a Krishna:

Hare Krishna Hare Krishna Krishna Krishna Hare Hare
Hare Rama Hare Rama Rama Rama Hare Hare

Sincerament... després de 3 dies de Krishna amunt i Krishna avall i Rama amunt i Rama avall, en vaig acabar una mica fins als collons. Tot i que va ser molt divertit participar de les seves celebracions, totes plenes de musica i de cants. No crec que el típic capellà católic es deixes posar per un nen al cap un barret tipus pallasso del McDonals en mig de la missa i que continués cantant tant alegre.

Vet aqui una fotico del puestu... bonico de veres tu!

La resta de dies on els vaig passar? Doncs uns dies a Huanchaco, fent passejades pel mar, xerrant amb immigrants de totes bandes i passant el nadal menjant en un tupper ware menjar per emportar i jugant al parchís amb dos alemanys... ais, que típic.

I uns altres dies a Lima, amb ganes de matar al Richard, un americà afincat a Brasil que esta viatjant per el Perú i que es passava tot el dia practicant amb el piano del hostel, al final el c****on em va fer emigrar a un altre lloc on vaig poder gaudir del silenci.... el silenci.... a que sona be?

I finalment, va tornar l'Anna... amb una agradable sorpresa!

Moltes gràcies a tots aquells que vau participar del video! Va ser molt emocionant!

De tant en tant, se us troba a faltar :)

Imacita i xamanEs

I cap a Imacita s'ha dit!

El Mundo potser ens ha tancat el blog (be, potser no, de fet es Ens Ha tancat el blog) però aixó no vol dir que puguem continuar coneixent interessants històries de dones d'arreu del món.

De fet, a Lima vam entrevistar a dones analfabetes, un breu apunt sobre això:

Resulta que el president del Perú va prometre que durant el seu mandat el Perú estaria lliure d'analfabetisme, per a que un país es consideri lliure de analfabets ha de tenir menys del 4% de la població analfabeta, que podem fer llavors? Doncs cursos a punta pala per a "ensenyar" a llegir i a escriure, i quan la gent acabi el curs, doncs li donem un certificat i listos, uno menos en la lista.

Be, doncs aquests cursos els fan a gent generalment gran i duren 3 mesos a raó de 6 hores a la setmana. Es a dir, volen fer aprendre a llegir i escriure a gent gran en només 3 mesos... la realitat? que en prou feines aprenen a esciure el seu nom... però amb això ja els hi donen el certificat i el mes important: Alan Garcia podrà dir, segurament, al final del seu mandat (aquest any) que el Perú no te analfabets....

Aqui... l'Antonia, queda clar, no?

Nosaltres vam entrevistar a dones que portaven 2 anys aprenent a llegir i escriure en una ONG Evangelica i en prou feines ho feien... però aixó si, el món estarà mes content de tenir un país menys analfabet.. i les ONG deixaran de rebre fons perquè... pa que invertir diners per aprendre a llegir i escriure en un país on "no hi ha" analfabets?

També vam entrevistar a dues dones víctimes de Sendero Luminoso... be, això ho deixo per a explicar-ho quan ens veiem cara a cara...

I com deia: Cap a Imacita s'ha dit.

Imacita es un poble de la selva amazonica peruana, com a 9 hores de Chachapoyas, un lloc on hi fa mooolta calor i on uns minúsculs mosquits et poden deixar mes de 500 picades només a la cama esquerra... i ho se perquè em va passar... i la picor dura 3 dies!!!

Allà voliem entrevistar a dues dones: Una curandera / xamana i a una mestra que pretén educar a les noves generacions indígenes per a que reaprenguin a cuidar de la selva.

Entrevistes massa llarges i tant plenes de detalls interessants que em fa maaaandra reproduïr aqui ara, no sabria per on començar i encara menys per on acabar... pero us regalarem un caramelet: una cançó que et canten per a conservar la parella mentre estas ayahuascat o fumat en plena sessió terapèutica xamanera...

I aixó es tot d'Imacita.. un lloc on, si hi aneu, podeu anar a dinar i sopar al menjador popular, i preguntar per una noia que vol ser turista i ensenyar la seva terra als estrangers... de cognom es diu Cancer... de nom... no ho recordo :(

També es on viu molta de la gent que va participar en els fets de Bagua, on es van dedicar a tallar el coll a mes de 30 policies... tenien força ràbia perquè el govern volia vendre les seves terres a una empresa petrolífera...

I si voleu saber mes cosetes, ens convideu a sopar quan tornem i fem petar la xerrada sobre aquesta i mes cosetes :p

Kuélap... millor que Machu Pichu?

I després de la gira amb Nomadas marxem cap a Chachapoyas... ejem... si, mira, es lo que hay... es veu que les dones de fer feines en segons quins llocs també netegen, ejem... molt bé, després d'aquest acudit dolent i masclista anem per feina.

A Chachapoyas, ruinisticament i pedristicament i sarcofogicament parlant, hi ha dues de les restes arqueològiques mes maques que hem vist durant el viatge, es tracta de la ciutat precolombina de Kuélap i dels sarcòfags de Karajia.

Els sarcòfags son aquests, i on els van anar a posar te coll....

Que qui es aquest tipet que senyala on estan els sarcòfags? Ni idea, les fotos les he pillat del Google Imatges perquè em feia mandra triar-les del disc dur... però son igualitas igualitas a les nostres tu, ves per on!

Kuélap es una ciutat moooolt antiga d'una civilització moooooolt antiga que tenien moooooolta força de voluntat, tanta com per a moure 3 vegades mes pedres que les utilitzades per a fer les famoses piràmides d'Egipte (aquelles tres que surten a totes les fotos) per a reomplir el terra de la ciutat i anarla fent cada cop mes gran. A mi personalment (aleix) em va impressionar mes Kuélap que el Machu Pichu, clar que el paissatge al voltant del Machu Pichu es mes maco, però lo de Kuélap... i això que només han investigat el 18%, la resta encara continua sota terra i arbres... I es moooooolt mes econòmic anar a Kuélap!

I una excursioneta per veure la tercera cataracta mes alta del món (segons els peruans, segons d'altres es la 15 o 16... com que te dos salts.... però vaja, que si busqueu per internet surt aquesta com la tercera, però si voleu ser tiquismiquis.... d'on surt l'expresió tiquismiquis? algú ho sap?)

El paissatge molt maco, la calor, molta també.

Aaaaaaaaaaaaaaaaaa, i Chachapoyas, es un poble tant maco que et quedes així:

No, de debó, es molt maco.. dels mes macos del Perú... que hem visitat clar...

La palabra ‘tiquismiquis’ deriva del latín que se hablaba en territorio hispánico durante el medioevo. En concreto, procede de una evolución de los vocablos tibi(para ti) y mihi (para mi), que pasaron a pronunciarsetichi y michi por lo que algunos expertos lingüistas consideran una “extravagante ultracorrección”.

El caso es que tichi y michi se pusieron de moda, y de ahí surgió la palabra ‘tiquismiquis’, entendida como ‘cositas para mí, cositas para ti… minucias exageradas’. Fruto de esa misma corrección coyuntural surgió la palabra aniquilar: nihil (nada) pasó a decirse nichil, origen de annichilare.

Son sinónimos de ‘tiquismiquis’ los adjetivos remilgado, melindroso, pejiguero, meticuloso y puntilloso, entre otros a los que podemos sumar los ya citados en el primer párrafo.