Encara al Paraguay?

Ah!!! que teniem un blog per explicar allò que feiem? Ais... ja no ho recordava...

Per on anavem.... a si... acavabem de deixar Filadelfia, la ciutat Menonita del Paraguay per anar a parar a Mariscal Estigarribia, la capital del Chaco Paraguaià abans d'empendre el viatge cap a Bolivia... ais Bolia... us enrecordeu de Bolivia? Com? Encara ni he explicat Bolivia? Uissss... si que en queden de coses.

Doncs millor que finiquitem el Paraguay abans, no?

Doncs després de Filadelfia marxem cap a Mariscal Estigarribia amb la intenció de fer-hi algun reportatge, però quan arribem allà ens fa mandra i ens dediquem a pasar l'estona esperant a l'autobús que ens portarà fins a Bolivia.

I passant passant l'estona resulta que ens trobem amb un grupet que es dedica a portar cinema en patalla gegant a les comunitats indigenes. Es diuen Nomadas, i porten un patallón que el monten i el desmonten en un tres i no res.


Gran gent! Tres peruans, una catalana i una noia de castelló.

A veure si ens els tornem a trobar a Lima! Ja que van ser molt amables acompanyant-nos fins les 3 de la matina, quan vam agafar la coctelera que, després de 27 hores per camins de terra plens de bonys, ens va portar fins a Sucre, la ciutat mes dolça d'América :p

Ara si, Paraguay finiquitat.

Caca d'entrada? Doncs llegeix el BOE i ja veuràs que divertit...

"Parí mi tumor, fue un milagro de Dios"

I vet aquí l'última entrevista del Paraguai. L'endemà vam marxar cap a la capital del Chaco: Mariscal Estigarribia, una petiiiiiita ciutat plena de indigenes que potser fa un any o mes que viuen al carrer esperant a tenir una tarjeta d'identificació, que es recuperin del Mal del Chagas o simplement tenir prous diners per a tornar a casa... al mig del chaco... lluny de tot.

Tot i això... alguns poden disfrutar d'una pantalla de cine inflable... ja us explicarem...

Ara, llegiu l'entrevista.


"Parí mi tumor, fue un milagro de Dios"

Elvira está convencida que Dios hizo un milagro en su vida, y de hecho, no hay explicación médica convencional para lo que asegura que vivió. A los 34 años le diagnosticaron un tumor en el útero del tamaño de una patata; tan grande era que para salvarle la vida debían extirparle el útero entero. Sin embargo, ella no aceptó que la intervinieran porque deseaba tener hijos naturales. Al cabo de 4 meses de sangrados diarios, asegura que expulsó su tumor con contracciones, como si de un parto se tratara. Hoy, 19 años después que su mioma viajara desde el retrete de su casa hasta las cloacas del Paraguay, Elvira está sana, tiene 2 hijos, e iluminada, predica la palabra de Dios como pastora de la Iglesia que ella misma fundó.

Contineu llegint l'entrevista fent click aqui

"Los rusos no eran malos, era su doctrina la que estaba mal"

I aquesta és la primera primer entrevista a una dona Menonita.

"Los rusos no eran malos, era su doctrina la que estaba mal"

El miedo ha quedado atrapado en sus ojos. Desde que era una niña ha sentido la persecución y el acoso de hombres y mujeres que llevados por sus ideales de igualdad empezaron a odiar aquellos que eran diferentes, y sobre todo, ricos. Elisabeth y su familia, miembros de la comunidad menonita en Rusia, fueron víctimas de la revolución bolchevique de 1917, que prohibió la propiedad privada en aras de redistribuir la riqueza, y eliminó la libertad de culto. Les robaron todo lo que tenían, y les prohibieron su manera de pensar. Así que, aterrados, este grupo religioso evangélico huyó del país que les había acogido dos siglos atrás y emigró en búsqueda de nuevas tierras donde vivir libremente. El viaje terminó en el Chaco paraguayo, el “Infierno Verde”, donde se instalaron hace 80 años.

Contineu llegint l'història fent click aqui

Filadelfia i Menonites

Després del Foro, enfilem el Chaco paraguaià per anar a parar a la ciutat privada de Filadelfia.

Privada? Si. Filadelfia, es una ciutat que es propietat d'una gran cooperativa de Menonites, i no és l'única, n'hi ha unes 3 ó 4 al Chaco, i més encara al Paraguay.
Aquí, no compres les cases, tens un contracte amb la comunitat i et deixen un espai on poder tenir la teva vivenda, sempre que siguis Menonita, treballis per a ell o siguis un indigena que hagis estat evangelitza't i hagis sortit del teu medi habitual per anar a treballar per a ells.
Hi ha gent que els acusa de participar en evangelitzacions brutals, o de crear una espécie de Apartheid entre ells i la resta del paraguay.

També estan els que els veuen com un gran motor econòmic que han portat riquesa i civilització allà on no hi habia ningú (com a ningú suposo que entenen els indigenes).

Llegint les dues versions de la història, hom es pot posicionar a favor o en contra depenent del que estiguis predisposat a creure. Per tant... que millor que anar-hi i experimentar-ho per tu mateix?

Voleu saber la nostra opinió? Doncs la sabreu quan tornem, perquè esta plena de "si, però...", "clar, es pot veure així però també aixà", "si uns han fet això, però els altres han fet allò", vaja, que ens faria falta viure tota una vida allà, estudiar història i antropologia i tenir una bola màgica que ens expliques "la veritat" i em fa mandra explicar-ho aquí.

A Filadelfia ens vam allotjar a casa d'una espectacular familia que ens van acollir espectacularment bé. Des d'aqui una abraçada ben forta a la Nati, el Kevin, la Nancy i el Chistian Lara.
Estàvem com en un hotel de 5 estrelles!!


Si voleu saber més sobre els menonites busqueu a la enciclopèdia o llegiu els propers reportatges de l'Anna a l'Hemisferio XX. Aixó si, els de Filadelfia son bastant més modernets que els que surten a les típiques fotos vestits com els Amish.

Respecte al Chaco.... era hivern... i a fora hi feien 35 graus i un vent amb pols calenta que no convidava a pasejar alegrement per una ciutat amb carrers megaamples, sense bars, ni cines, ni teatres... i amb mooooltes esglesies.

Aixó si, a casa dels nostres hostes.... de meravella!

I que hi vam fer allà?

Doncs treballlar, clar. I trencar prejudicis.

Hi ha de tot a la terra del Senyor.

I a continuació.... l'història d'una Menonita...

Foro Social de les Amériques

Després del Pantanal brasiler i de fer una parada a San Pedro per a fer una entrevista (si mai aneu a Paraguay, visiteu San Pedro, es una meravella de poble/ciutat, semblant a Atzeneta del Maestrat, la terreta mes boniqueta del món, conjuntament amb El Prat de Llobregat) tornem de nou cap a Asunción... i es que ens agrada aquesta ciutat! Per anar a allotjar-nos a casa de la Mari Liz i gaudir una mica del IV Foro Social de les Amériques.

Rigoberta Menchu, premi Nobel de la Pau

Ja sabeu, un Foro es on la gent es troba per a parlar de coses que els interessen i que creuen que son interesants i que poden interesar a la gent.

Hi ha els Foros dels rics, on per accedir has de demostrar que no portes cap arma nuclear i on milers de policies creen un perimetre de seguretat entre els representants del poble i el poble en general.

I hi ha els Foros dels pobres, on et pots pasejar como Pedro por su casa. Aixó si, també hi ha barreres en els foros del pobres. I a vegades son barreres tant difícils de superar com les formades per policies i tanquetes. I son les barreres ideologiques i l'anclament aferrat a una idea del món que moltes vegades es redueix a "ells o nosaltres". I, "naturalment", ells son els dolents que fan les coses dolentes i nosaltres som els bons que fan les coses bones.

Però.... com podem saber si fem una cosa que esta be o que està malament? I mes encara si aixó que fem afecta a una altra persona, com sabem si estem fent el be o el mal?I moltes vegades això ni es planteja en un foro. I si ho intentes plantejar... et converteixes en un del altres. Fins i tot en una reunió de No Violéncia Activa on es discuteix sobre formes d'activisme no violent no queda ben definit que es violencia. Potser es que no es pot definir?

Que es violència? Que és violent per a tu?

I el foro mooooooolt maco. Vam poder gaudir de les xerrades de la Rigoberta Menchú, del Evo Morales, del Pepe Mujíca, del Fernando Lugo y de tanta i tanta gent que te alguna cosa a dir.

I nosaltres, que ens agrada tant escoltar.

Evo Morales, president de Bolivia. Fernando Lugo de Paraguay. José Mujica de Uruguay

I de l'estada a casa la Mari Liz..... quedarà entre nosaltres.

Menjant truita de patates a ca la Mari Liz

Ara... qui es nosaltres?

Está bé això de participar d'un Foro on pensava que tothom pensaria igual que jo. Quan veig tanta gent que pensa igual que jo... m'espanto!

"Si quieres conocer una persona, dale poder"

L'ultima entrada de l'Hemisferio XX al Paraguay. A partir d'aquí... el IV Foro Social de les Amériques, i l'estada a casa de la Mari Liz, i el viatge a cals Menonites...

"Si quieres conocer a una persona, dale poder"

Quizá sea por su formación en matemáticas que Gloria no tolera las injusticias. Cuando la balanza pesa más de un lado que de otro, cuando las cuentas no cuadran o las estadísticas demuestran que el trozo de pastel más grande siempre se lo queda la misma minoría de privilegiados, Gloria levanta la voz para poner orden. Y eso es lo que hizo hace un par de meses en solidaridad con sus compañeros de gremio: se declaró en huelga de hambre para reivindicar mejores condiciones laborales para los maestros del Paraguay. A sus 51 años, Gloria aparcó a su esposo y a sus hijos en casa, y se instaló en una carpa al aire libre en la plaza del monumento de los Héroes de Asunción junto con 20 compañeros más. Ahí, pese al frío y a la lluvia, vivió 16 días a base de jugos y agua, jugándose la salud. Su capacidad de aguante hizo que se ganara el mote de “Duracell”.

Vols llegir mes? Fes click aqui

"Defender los derechos de las mujeres se ve como un suicidio político"

Nova entrada a Hemisferio XX. Mario aquesta també la trobaràs interessant ;)

"Defender los derechos de las mujeres se ve como un suicidio político"

Ha dedicado media vida a la lucha por los derechos de la mujeres. Empezó colaborando en organizaciones civiles durante la dictadura de Stroëssner, y actualmente es la número dos de la Secretaria de la Mujer del gobierno de Fernando Lugo, así como la vicepresidenta del partido de centro izquierda Encuentro Nacional, al que lleva afiliada 19 años. Teresita Silvero se ha ganado el puesto a pulso, sorteando cada una de las barreras que dificultan el acceso de las mujeres a la política: los roles, la invisibilidad y la falta de financiación. Sin embargo, las fronteras continúan ahí: este año, en las elecciones municipales del ayuntamiento de Asunción, la capital de Paraguay, Teresita ha quedado relegada a una tercera posición en las listas. Por sorpresa, pasó por delante suyo un chico regordete y simpaticón que anuncia una compañía telefónica por televisión. Por lo visto, debe haber vendido mucho.

Continueu llegint fent click aqui... i si no ho voleu llegir igualemnt feu click, que aqui pujen les estadístiques ;) Encara que es impossible que algú no es pugui interessar per uns articles tant interessants.

"Cuando entras en el cirque du Soleil pierdes tu nombre"

Nova entrada a Hemisferio XX:

"Cuando entras en el cirque du Soleil pierdes tu nombre"

Elegancia, perfección técnica, equilibrio y resistencia. Estas 4 cualidades se conjuran en una especie de obra de arte en vida cuando nuestra protagonista se contorsiona, casi flotando en el aire. Sus articulaciones se doblan hasta cortar el aliento a todo aquel que la mira: uno tiene miedo que en cualquier momento se vaya a romper. Con solo 18 años, esta joven acumula varios premios de los festivales de circo más importantes del mundo, y ha captado en varias ocasiones el interés del reputado Circo de Soleil. Sin embargo, hasta el momento ella ha rechazo sus ofertas. Todavía no es el momento de trabajar para ellos, piensa. Primero quiere forjarse una carrera y que conozcan su nombre: Elayne Kramer.

Segueix llegint i mira com aquesta noia es contorsiona fins a l'impossible en el video que va fer l'Anna fent click aqui

"Voté un candidato porque consiguió que yo tuviera cédula de identidad"

Nova Entrada a "Hemisferio XX":

Cerca de 600.000 personas viven en Paraguay sin identidad. Por razones económicas, sociales y culturales, no están inscritos en el registro civil. Otros tantos carecen de carnet de identidad y viven en un limbo legal, sin derechos ni obligaciones, excluidos de la escuela, del trabajo, del sistema político, judicial y financiero. La mayoría son pobres, y ni tan siquiera pueden acceder a ayudas y subsidios por carecer de documentos que acrediten que existen. No están presupuestados. Esta fue la situación de Ninfa durante la mayor parte de su vida, pero hoy, a sus 28 años, muestra satisfecha su cédula de identidad, un rectángulo de plástico que le permite acceder a todos los servicios que hasta los 20 años le fueron negados.
Continueu llegint aquí

Fronteres

Per entrar a Brasil des de Paraguay s'ha de fer per la "frontera" que Pedro Juan Caballero (Paraguay) i Punta Porá (Brasil) dues ciutats enganxades.

Els que sou de barcelona o de l'Hospitalet sabreu que caminant, no sabeu quan esteu a l'Hospitalet o quan passeu a Barcelona, aqui passa el mateix.

+ Perdon, sabe donde puodemos encontrar un ciber.
- Un ciber? A estas horas en Brasil. Dos cuadras hacia delante y la primera a la izquierda.

Caminem el tram indicat.

- Bom dia. Internet?
+ Sim. Duas maquinas?
- Sim.
+ Número cinco eu sete.
- Obrigado


Mostra un mapa més gran

La linia gris es la frontera... com veieu comparteixen avingudes, carrers, anuncis de centres comercials....

Ara faig un salt en el temps i me'n vaig a la tornada de El Pantanal brasiler... a la seguent entrada ja us explicarem que hi vam fer allà.

Arribem a Punta Porá (Brasil) el diumenge al matí. A la terminal d'autobús. D'allà un taxi a migracions per a segellar el passaport de sortida del Brasil.

Segellem i de migracions Brasileres a migracions Paraguaies però....

aaaaa, se sienteeee. Elis elis. Es diumenge i no hi ha ningú fins les 19h a migracions (la frontera esta... tancada?), i l'últim bus cap a San Pedro surt a les 17h. Ajo i agua.

- Que fem? Tenim el segell de sortida del Brasil però no el d'entrada. Estem en la clandestinitat!!!
Ohhh my goooddddd!!!!
+ Bé, doncs, pillem un hotel a Pedro Juan (Paraguay) i demà serà un altre dia.
- Mr. motorista de táxi, o terminal do Pedro Juan, por favor.

Fronteres? Ara mes que mai veig l'estupidesa de la seva creació.

PD: senyors policies, ara ja tenim tots els segells en regla

Reflexions Aché-lils

Després de marxar d'Asunción i camí del Gran Pantanal brasiler, vam fer una ràpida visita a una comunitat indígena Aché. D'ells no en puc dir gairebé res perquè en prou feiens hi vam poder estar 3 ó 4 hores. No els hi arriba el transport públic i el paraguaià que ens hi va portar només tenia aquesta estona lliure.

Allà vam entrevistar a dues parteres que van venir secundades per una bona representació de la població femenina de la comunitat a mes dels dos mestres que ens feien de traductors (només parlen la seva llengua, l'Aché. Cal recordar que al paraguai les llengües oficials son el castellà i el guaraní) i alguns homes del poble, entre ells el cacique.


L'entrevista va ser curiosa i lenta pel tema d'haver d'estar traduint contínuament però vaja, el que mes em va sorprendre es la capacitat demanatoria que tenia aquesta gent (bé, demanar demanava el cacique i el nostre contacte que ens va ajudar a arribar allà).

Per arribar vam col·laborar amb:

Una càrrega de 20.000 garanies per al mòbil.
Una càrrega de gasolina de la moto per 30.000 garanies.
Una pilota de futbol Adidas per a la comunitat valorada en 100.000 garanies.
Pagar el lloguer de la moto del tipet que ens va venir a buscar al cruze de Mbutuy, uns altres 30.000 garanies.
Total, que a mi ja m'estava pujant la mosca al nas... però...

Auto-excuses per a afluixar la mosca i no pensar que t'estant estafant:

Per al mòbil: Clar, com que ens estant trucant tant per a ajudar-nos a fer el reportatge.
Per a la moto, tant gasolina com lloguer: Clar, com que ens han vingut a buscar al encreuament.
Per la pilota: Clar, com que ens van dir que està bé fer un regal a la comunitat com a símbol de respecte.

Peró son això, excuses barates per a intentar tapar el sentiment de fons: no m'agrada donar diners, no ho vull fer això i ho estic fent, merda!

El primer que vaig pensar es... joder! si tant malament estan de pasta doncs que reclamin a les autoritats, que es queixin i que exigeixin els seus drets!

L'Anna i jo vam viatjar a El Salvador fa temps amb la ONG Setem. Aquesta ONG te una filosofia que es que no s'ha d'anar a fer res als països del tercer mon (o del sud, com en diuen ara), sinó que el que s'ha de fer es deixar-los en pau per a que facin la seva vida.

Amb aquesta ONG vam fer un curs d'introducció a la solidaritat on ens van ensenyar que hi havia 4 tipus de ONG.

Les primeres son les típiques asistencialistes: Donar el peix per a que mengin els pobres.
Les segones les del: No els donis el peix, ensenyal's a pescar!
La terceres son aquelles que ensenyen a la població local a exigir i demanar els seus drets, els hi diuen com han de fer per a queixar-se del que els pertany, a exigir que algú (estat, empresa, etc) els doni el peix o els ensenyi a pescar.

Aquí es on em vaig quedar jo en un primer moment quan vaig pensar: Joder! Que es queixin!

Però hi ha un 4rt tipus de ONG, son aquelles que diuen: Si veus a un pobre... deixa'l en pau!

Com es que els Aché demanen?

Abans el Aché no havien de demanar res. Vivien del bosc. Vivien en el bosc. En el bosc hi tenien tot el que necessitaven.

Però clar... fa falta fusta. Com si no ompliríem els nostres pisos amb mobles de l'Ikea cada dos per tres? Quan dura un moble ara? Quan durava abans? Quanta fusta necessitem consumir avui dia?

I clar, si hi ha demanda hi ha negoci.

I quan hi ha diner pel mig.. que importa treure els recursos per a viure a una colla d'arreplegats? Gairebé res. Per no dir res.

Així es que els Aché van ser apartats de les seves terres, abans plenes de selva, ara plenes de vaques i soja transgènica.
Així es que els Aché ja no tenen res del que viure.
Així es que els Aché demanen ara.

Per què han de aprendre a queixar-se amb jutges i manifestacions per ciutats plenes de ciment i cotxes i contaminació?

Per què simplement no els deixen en pau?

Asunción

Els nostres dies a Asunción han passat ràpidament.

Entre entrevista i entrevista hem conegut la dictadura que va patir aquest país sota el General Stroessner, un més dels dictadors que el gran germà, Estats Units d'Amèrica, va implantar a Amèrica Llatina durant tants i tants anys. Per a què ho va fer? Interessos econòmics (hi ha historiadors que diuen que si a Amèrica Llatina no es va desenvolupar un xarxa ferroviària és per la pressió de Goodyear, General Motors i altres empreses que volien que es gastessin cotxes i camions que tinguessin rodes amb pneumàtics) i la "por" al comunisme (tothom sap que en aquella època els comunistes menjaven nens... o això deien els grans salvadors de l'infantesa capitalista, no fos cas que morissin massa d'hora, calia que abans anessin a treballar a les mines, al camp o que les nenes fossin violades per terratinents i "nens de papà" (cooming soon in Hemisferio XX)

Asunción no té gaire coses turístiques a veure, a la guia destaquen la seva vida nocturna i poca cosa més (hi ha moooolta festa realment), però una cosa que si es curiosa de veure a Asunción és el barri/favela/villa/somorrostro més perillós del Paraguai (sense contar amb les grans extensions marihuaneres controlades per la màfia, clar), estic parlant de la Chacarita. Aquest barri es troba a la llera del riu Paraguai, just al davant de la casa de la presidència, davant del govern i davant de totes les dependències policials i de l'exèrcit.
De fet, els diputats i senadors i el president, quan van a treballar hi passen just pel davant. Deu ser dur per a ells. M'imagino els pobres polítics, treballant i treballant per al bé del seu poble, amb tot l'esforç i l'entrega que els caracteritza, amb les penúries, esforços, sacrificis que fan per al poble, l'abnegació amb la que treballen per al be comú... sortir a altes hores de la matinada, després d'intentar amb tots els seus esforços que el poble paraguaià sigui un poble pròsper, sense desigualtats i trobar-se que els seus esforços encara no són fructífers, i que hi ha gent que ha de viure amb cases de bosses de plàstic o txapes de ferro en un país on a l'estiu poden arribar fàcilment als 40 o 45 graus.

En aquest video podeu veure de què us parlo:



Ens hem estat allotjant al Black Cat Hostel, l'únic hostel del tot Paraguai... un hostel... normalet però ple de gent encantadora, sobre alguns d'ells ja en vaig parlar a l'anterior entrada (yuyus i altres herbes), però entre tots destacarem al Antonin, un perfecte francés (ja sabem que França és la millor i més gran terra del món i que el francès és el més excels idioma que ha existit i que exitirà mai ;p ) que ens amenitzava les tardes de treball al hostel amb música de tota amèrica llatina. Des d'aqui, Antonin, el nostre petit homenatge a la teva gran persona:



I moltes coses més, i que em fa mandra escriure ara... si ho faig... que carai explicarem quan tornem? I ara... cap a veure els Aché, un indigenes putejadets, putejadets...

Fui una madre maltratada

Nova entrada a Hemisferio XX:

"Fui una madre maltratada"

No quiere revelar su identidad por vergüenza, pero accede a contar su historia bajo un nombre falso: Violeta. Durante 6 años, esta mujer paraguaya fue víctima de maltrato a manos de su hija adolescente: gritos, insultos, golpes e incluso lesiones sumieron a toda la familia en un infierno que muchos no comprendían. Tras pasar por varios psiquiatras, su hija, Elena, fue diagnosticada con un trastorno límite de personalidad.

Contineu llegint l'història fent clic aqui

Yuyus i altres herbes

A sudamérica, desconeixo si en el castellà que es parla a la península s'utilitza aquesta paraula, a les herbes medicinals també els hi diuen "yuyos", a les herbes medicinals y també a les que neixen descontroladament per jardins y boscos, ja sabeu, les males herbes. No se perquè se'n diuen "males" si moltes d'elles son medicinals, però vaja.

Perquè parlo de tot això? Doncs perquè viatjant et trobes amb tot tipus de persones... ejem.... ara no se com lligar-ho... però us juro que mentre estava fent la migdiada la idea que em rondava pel cap era bona... vaja, que hi farem.

El tema es que viatjant et trobes gent de tot tipus, i a l'igual que hi ha "yuyos" (aaaaara i caic) que els veus cada dia però no saps per a que serveixen, també hi ha molta gent que la veus cada dia però no saps que carai foten al món.

Llavors et pica, em pica, ens pica, la curiositat i comencem a preguntar i a parlar amb aquesta gent. Molts d'ells els trobeu al blog de l'Anna, l'Hemisferio XX, però mooooolts d'altres no els arribareu a conèixer mai (bé, potser si, el món es un pañuel).

I llavors ens trobem gent que:

- L'any passat va anar de vacances a l'Afganistan, es van posar un burka (si, una noia viatjant sola per l'Afganistan) i van anar de turisme pels mercats de Kabul i el nord del país. I que l'anterior va marxar a Somàlia... be, concretament a Somaliland. I que ha estat a tots aquells llocs on per la tele surt gent morint a causa de les bombes o de l'integrisme religiós perquè "tinc curiositat de veure com viu la gent en aquests llocs... i son gent encantadora!"

I d'altres que:

- Viatgen i treballen alhora (igual que nosaltres)... però... de que? doncs jugant al Pocker Online i guanyat de mitjana uns 3 o 4mil dòlars al mes, "Hi ha cursos on t'ensenyen a jugar, i a internet hi ha molta gent que es pensa que sap jugar i no en sap. Hi ha molts diners a guanyar" ens explica.

I d'altres que:

- Estan jubilats i viuen 6 mesos a França i els altres 6 mesos de l'any lloguen el seu pis i marxen a viatjar en bicicleta per tot el món. I això ho fan cada any!. "Es fàcil, primer comences amb rutes senzilles. No aniràs a pujar els Andes el primer dia! i després... ja hi tens pràctica" Si.... fàcil... realment fàcil vist així.

I es que de vegades tenim una idea molt equivocada del que es pot i del que no es pot fer. Qui posa els limits? El món o la visió que tenim d'ell?

Ja som al Paraguai... que.... guay?

Doncs ja som al Paraguai, un país on la sopa es menja amb forquilla i ganivet.

Si si, i on damunt d'un autobús pots comprar un encenedor elèctric per a la cuina, mitjons, gorres, talla-ungles, chipas, bolígrafs, xocolata, fil de cosir, ulleres de sol, antenes per a la ràdio, recanvis del filtre de la cafetera, clauers i tot allò que un ser humà sigui capaç de portar penjar del seu braç dret.

Arribem a Encarnación amb la intenció de passar-hi una setmana fent reportatges i ens trobem amb temperatures de 0 graus, pluja, una habitació d'hotel fosca i amb un escalfador d'aire que fa mes soroll que un arbre que cau sol al mig del bosc sense que ningú l'escolti.

Sort de les ruïnes jesuítiques de Trinidad, on una magnífica guia ens va explicar la pel·lícula “La Misión” però en real (jo no l'he vista, intentem descarregar-la però Internet es leeeeeeeent com una mala cosa).

sopa calenteta per anar a dormir

Total, que davant del "meravellós" paisatge que ens presenta la ciutat decidim marxar cap a la capital, Asunción.

- Que precio tiene el boleto?
+ 45.000 guarianies (uns 7 euros i mig)
- Y cuanto tarda en llegar a Asunción?
+ 5 horas, va parando en todos los lados.
- Hay un micro (autobús) que va directo, no?
+ Si, 60.000 guaranies (uns 10€)
- Y cuanto tarda en llegar a Asunción?
+ 5 horas.
- Tarda lo mismo el directo que este?
+ Si.

No se que dir.... i pugem al bus: ERRROOOORRRRR.

El viatge dura 8 hores en lloc de 5 (averia de motor inclosa en el preu) i anem a parar al Black Cat Hostel, l'única hostel que hi ha en tot Paraguai (un país preparat per al turisme de motxilerus on els hi hagi, si senyor), un hostel on hi ha mantes pero no llençols, i fa fred i la cuina es una merda de planxa metàl·lica elèctrica que triga 2 hores en fer una sopa i la ciutat es fosca i cara i tenim el cul quadrat de la merdabus, i les tendes... tanquen a les 20h!!! On s'es vist que un país explotat pel capitalisme salvatge tanqui les tendes a les 20h... quina vergonya!! Si Wall Street ho veies...

Volem marxar del Paraguai, ara entenem perquè la gent no hi ve. Perquè tenen dos dits de front.

Però l'endemà surt el sol, pugen les temperatures, hi ha vida al carrer, descobrim una ciutat amb mes encant que Santiago de Chile i Buenos Aires i a mes a mes anem al circ i el coneixem per dins, i entrevistem a una mestra que ha estat 15 dies en vaga de fam (aquí els treballadors del McDonald's cobren mes que els mestres) i coneixem un cambrer que te la filla vivint a Palafrugell, i los pajaritos cantan i las nuves se levantan i el hostel te Internet i pots esmorzar tot el que vulguis, i hi ha giris com tu i l'Anna es molt guapa.

Total, que la propera vegada que us trobeu davant d'allò que considereu una meeeeeerda, un consell:

Preneu aire, exhaleu al mateix temps que aneu relaxant tota la musculatura del cos. Conteu fins a 10 i després visualitzeu-vos ballant, escolteu-vos rient i sentiu-vos feliços i contents.

Després obriu els ulls.

Veureu com tot es més maco.