11/3/11

Noves entrevistes!

Vaja, pensavem que haurieu d'esperar fins a la publicació del llibre per a gaudir de les entrevistes i ver per on aqui les teniu.

Es tracta d'un nou blog de El Mundo que es diu "Ellas" i on també hi escriuen la Rosa Regás, la Alaska o la Cayeta Guillén Cuerbo entre d'altres.

La primera història es sobre una afectada per el conflicte armant de Colombia.

Empezar de nuevo

Mujeres calladas, mujeres sumisas, mujeres comprensivas, mujeres... ¿perfectas, o perfectamente machacadas? Silencio y compostura disimulan tantas vulneraciones sufridas, ocultas en la intimidad pero tan presentes y persistentes. Empezando por sus cuerpos, siguiendo por su inteligencia y terminando por sus emociones, las mujeres son rechazadas y cuestionadas por el mero hecho de ser mujer. No es ningún secreto, y las estadísticas lo demuestran: hay millones de mujeres marginadas, mutiladas, explotadas, abusadas y muertas por razón de su género.

Contineu llegint fent click aqui

Per cert, tranquils que algún dia ens explicarem les nostres aventures per Colombia... ejem.... si.... algú dia.... de debó.....

8/2/11

Blog! retardat!


Benvolguts companys.

Sabem que no actualitzem gaire el blog, que anem amb més d'un mes de retard i quan hi fotem entrades hi posem 4 posts seguits... un tostón de llegir...

Gràcies a Déu nostre senyor, un pastor evangelista del Paraguay ens va ensenyar a demanar perdó.




Espero que les vostres ànimes s'apiadin de nosaltres i que la pau arribi a tots els cors.

Amb l'ajuda de Déu intentarem anar més al dia.

Amén.

Sor Anna i Mossén Aleix


30/1/11

El mercat de Belén: empassa't el cuc!

Un dels atractius de tota ciutat és el mercat, i diuen que el d'Iquitos és la bomba, que entre les seves parades hi pots trobar qualsevol cosa: tortugues, caimans, cucs, i brebatges que et poden fer veure el teu futur, o acabar amb ell! Així que un dia de bon matí marxem cap al barri de Belén,el barri més pobre d'Iquitos, per veure quin pa s'hi dóna.

A mesura que ens hi anem acostant, ens envaeix una pudor indescriptible, i el terra va desapareixent sota una catifa de merda. Plàstics, papers, restes orgàniques per tot arreu, llaunes... aquí no es recicla res, de fet no cal perquè tot ho tenen a l'abast, a peu de carrer! I el temps que s'hi deu estar tota aquesta merda allà acumulada no me'l vull imaginar. Ens expliquen que un dels problemes és que els escombriaires no entren en aquest barri perquè els carrers són massa estrets. Tot s'ho han de manegar ells mateixos, i amb el munt de deixalles que genera un mercat, imagineu-vos la feinada!


Un altre problema que tenen a Belén son les innundacions. Cada hivern, quan comença la temporada de pluges, el cabdal del riu creix d'una manera descomunal, fins a 3 i 4 metres per sobre del nivell que nosaltres veiem el dia de la nostra visita.

I mentre hi ha cases que ja es construeixen alçades sobre pilones de fusta per protegir-se de la crescuda del riu, hi ha altres cases que cada any veuen com les seves plantes baixes desapareixen durant mesos sota el riu, el Nanay.

Però la gent que no pot pagar-se una obra millor, de fet la majoria de la gent del barri, s'han ingeniat un sistema per adaptar-se a les condicions inclements del clima: cases flotants. Increïble! Les construeixen sobre un tipus de fusta que és molt poc densa, i la casa va surant i pujant a mesura que creix el riu. Ara, això també té un preu: cada 4 anys han de canviar tota la base, i la casa en sí té una vida limitada de 10 a 15 anys.

El barri flotant de Belén és la Venècia d'Amèrica del sud, però mooooooooooooooooolt més pobre i moooooooooooooooooooolt més bruta. Visitem una de les cases, la del germà del guia que ens acompanya, i descobrim que dormen directament sobre el terra de fusta. Res de llits, res de matalassos, només una tovallola per aïllar-se de la humitat.

Viuen al riu, caguen al riu, es banyen al riu, tot ben barrejat, i resisteixen tu! I en canvi nosaltres, per qualsevol cosa ens passem dos dies enganxats a la tassa!

Fent neteja al costat de la letrina que desemboca allà mateix. El que no mata engreixa, diuen oi?

I què hi ha al mercat? Doncs para muestra un botón!

Se va el caimán! Se va el caimán!

Un remei per tots els mals!

Tortuga a la crua!

Si algú en vol tenim contacte a Iquitos que us en pot enviar ;)

I el més emocionant i esperat de la jornada... Per primera vegada vam tastar cucs! Una culleradeta d'una cassola plena de cucs del tamanyt d'un dit gros, fastigós!! Són els suris, i els treuen de l'escorça d'algun arbre. Molt sa i nutritiu!!

A l'Aleix li van semblar... deliciosos?



I a mi... la textura fastigosa, i el gust: bo!



Ja tenen raó ja amb alló que diuen de: Ojos que no ven...


Que bonito el monito!!

L'Amazonas, l'última frontera, espai inhòspit, espai verd, espai per explorar, espai ple de bitxos, es pa i, es pa la e, i es pa totes les lletres de l'abecedari... ja que es moooooolt gran.

I com que es molt gran el volíem explorar, volíem endinsar-nos en les seves entranyes i copsar en la seva magnificència la esplendorositat de la selva rugent, vibrant i ferotge.

Per això vam contractar un tour de 2 dies i una nit que ens portaria a la increïble, acollonant, inabastable distància de 50km de Iquitos :p

On veuríem micos tant acostumats als humans que fins i tot s'emborratxen per oblidar que un dia potser van viure lliures.

On veuríem una anaconda que l'únic que intenta es tornar-se a posar a la piscina artificial i tenir uns minuts de tranquil·litat abans que arribi el següent grup de turistes per a fer-se fotos amb ella al voltant del coll.

Toca hijito!, toca!, que esto no es caca!

On observaríem el peix mes gran del Amazones.. gran de veres tu! Que allò t'enganxa la ma i et fa pupita!

On faríem una excursió nocturna per la selva per veure les taràntules nocturnes i escoltar els inquietants sorolls de la nit, excursió que ens portaria la friolera distància de 10 metres de les cabanes de fusta amb mosquiteres on ens allotjaríem. Però si que vam veure taràntules i mosquits, molts mosquits.

On entraríem amb contacte amb poblacions indígenes, poblacions que tenen un contracte amb l'empresa turística i que van ser (literalment) importants de regions mes allunyades cap a Iquitos per a participar en danses ancestrals, danses que efectuen quan el guia que ens acompanya els avisa amb un crit ancestral per a que sàpiguen que venim amb so de pau, un crit que, a vegades, els dona temps de canviar-se els pantalons del Barça per les típiques faldilles fetes amb fulles de la selva. Un crit que, altres vegades (com va passar amb nosaltres), no senten perquè estan borratxos i llavors en veure'ns arribar han de amagar-se corrent per a canviar les seves vestimentes. Però cap problema, t'esperes 5 minuts a que es canviïn i després et ballen el que vulguis. Super-turisme-responsable!

ballant una dansa tradicional...

I es que si vols veure animals com els que surten al National Geographic... doncs mira el National Geographic!! o be paga un pastón, amb p de pastón per a fer una excursió mes llarga i que t'endinsin mes a la selva i puguis estar hores i hores mirant fins que tinguis sort i vegis algo. O també pots fer-te el Chuck Norris i endinsar-te a la selva por tu cuenta i riesgo, o trobar un chollo... o jo que se!

Vaja, una turistada como la copa de un pino. Però tot i això, va ser divertit "estar a la selva", fer una excursió per a descobrir que la picada de una formiga et pot deixar mig immobilitzat (una formiga com el meu dit gros de la ma), penjar-se d'una liana o conèixer altres bitxos que et fan treure les ganes de donar una passejada tu sol per allà... I el paisatge es taaaaaaaaaaaaaant maco. I el riu Amazonas es taaaaaaaaaaaaant gran.


Si algun dia veus aquesta formiga... vol dir que no estàs a la Bisbal d'Empordà


Les cabanes les fan aixecades perquè durant l'època de plujes el riu pot pujar força, llavors la gent es desplaça amb canoa per anar a veure els veïns i fer petar la xerrada

Durant kilòmetres el Amazonas i el Nanai van en paral·lel degut a la diferent temperatura i densitat, l'Amazonas es el marró... porta mes chicha a dins de l'aigua...

I l'endemà d'arribar de fer de Dr. Livington... cap a Belén.. va una burra ring ring yo me remendaba yo me remendé yo me eché un remiendo yo me lo quité, su molinillo y su anafre. Maria, Maria, ven a acá corriendo, que el chocolatillo se lo están comiendo.

En el portal de Belén rin, rin yo me remendaba yo me remendé Yo me eché un remiendo yo me lo quité, han entrado los ratones; y al bueno de San José rin, rin, yo me remendaba yo me remendé Yo me eché un remiendo yo me lo quité, le han roído los calzones.

María, Maria... ven acá corriendo, que los calzoncillos los están royendo.

En el Portal de Belén rin, rin, yo me remendaba yo me remendé yo me eché un remiendo yo me lo quité, gitanillos han entrado; y al niño que está en la cuna rin, rin yo me remendaba yo me remendé yo me eché un remiendo yo me lo quité, los pañales le han cambiado.

Maria, Maria ven acá volando, que los pañalillos los están lavando.

Ole y Ole!!!

Bon any Nou!!!


BON ANY NOU!!!!!

(que passa? que no sabeu el que es la diferéncia horaria?)

Bon any nou a tothom!!! Que sigueu molt feliços en aquest 2011 i els anarquistes us portin molts regals!!!

Si, una mica tard...

Voleu saber com va ser la nostra entrada d'any?




Raro raro raro....


Primera parada a la selva peruana: Iquitos

Arribem amb avió a Iquitos, al cor de l'Amazones, i la ciutat ens reb amb dos cops de puny a la cara, un de calor i l'altre de xafogor. Plaf, plaf, plaf, plaf... un rere l'altre els ganxos es van convertint en una inacabable pallissa! Per defensar-nos del ko, l'Aleix i jo ens dutxem 5 cops cada dia, però això no ens allibera del tuf continuo. I jo, a falta d'uns pantalons curts, llenço la meva vergonya contra les cordes i decideixo vestir-me amb els calçotets de l'Aleix. Realment és millor aguantar les seves burles que perdre aquest combat. Però tot és en va.

Iquitos és la ciutat més gran del món inaccessible per terra. Això i la seva proximitat amb les fronteres de Colòmbia i Brasil la converteix en un caramel per a tots aquells que volen esquivar la llei. De fet, Iquitos és tristament coneguda pel turisme sexual, i no sé si perquè ja anem predisposats a trobar-ne proves, però el cas és que no parem de veure homes extrangers, sols i amb cara de violadors caminant sense càmeres fotogràfiques pels carrers de la ciutat. Parlem amb una organització que treballa en aquest àmbit i ens diuen que hi ha noies, i també molts nois adolescents que fan una felació per l'irrestible preu de 2 soles (25 cèntims d'euro!). Amb un complet es guanyen un sopar. Aquella mateixa nit sorprenem 3 homes sopant en un restaurant, i al cap d'uns minuts, arriben dues noies, els fan uns petons i s'asseuen amb ells a sopar. Després marxen. Aquí s'ha acabat la relació comercial.

Aquestes sembla que ho fan per voluntat, però també n'hi ha d'altres que són víctimes de la trata de persones amb la finalitat d'explotar-les sexualment. Moltes són enganyades amb falses ofertes laborals, i elles, desesperades per la per misèria i pensant que han tingut un cop de sort, es deixen engalipar. Els mafiosos se les emporten a alguna ciutat, on les retenen, i allí les prostitueixen. Moltes són menors, però sembla que a la clientela li és igual. Encara els deu posar més catxondos veure les seves cares atemorides i els seus ulls plens de llàgrimes.

L'altre tema és que la ciutat també és un pol d'atracció per a potencials yonquees. Pels carrers d'Iquitos, es veuen bastants extrangers bruts i malgirvats vangant sense destinació. Malviuen com poden per un dosi. Un d'ells fins i tot ens enganya per treure'ns pasta. Ens explica un cuento que l'han atracat, que l'han deixat sense res, bla bla bla... i nosaltres, ingenus i acabats d'arribar, l'ajudem amb certes reserves, però decidits per por a que la seva història sigui certa. Després que el yonqui aconsegueix el seu botí, marxa corrent amb una mototaxi, una plaga a Iquitos, i se'ns acosta un veí per revelar-nos la veritat: el paio porta 2 anys fent el mateix, estafant a turistes pel mono.


Iquitos és calorosa, lúbrica i vibrant, i definitivament, ens agrada.



Uns dies de platgeta i.... ens separem!


Després de Imacita ens vam aturar a Huanchaco, el segon paradís per als surfistes Peruans després de Máncora, el maaar, el maaaarrrrr

Allà ens vam allotjar a casa d'una dona que ens va tractar com a fillets. Aissssssss, que be!


I després l'Anna em va deixar..... si només van ser per 18 dies però ens vam separar, ella a Catalunya i jo a el Perú, el cop va ser tant fort per a mi que només Krishna podia aplacar la pena que tenia el meu cor, de manera que vaig marxar a buscar la llum a l'Ecotrulypark, allà vaig poder cantar a Krishna:

Hare Krishna Hare Krishna Krishna Krishna Hare Hare
Hare Rama Hare Rama Rama Rama Hare Hare


Sincerament... després de 3 dies de Krishna amunt i Krishna avall i Rama amunt i Rama avall, en vaig acabar una mica fins als collons. Tot i que va ser molt divertit participar de les seves celebracions, totes plenes de musica i de cants. No crec que el típic capellà católic es deixes posar per un nen al cap un barret tipus pallasso del McDonals en mig de la missa i que continués cantant tant alegre.

Vet aqui una fotico del puestu... bonico de veres tu!



La resta de dies on els vaig passar? Doncs uns dies a Huanchaco, fent passejades pel mar, xerrant amb immigrants de totes bandes i passant el nadal menjant en un tupper ware menjar per emportar i jugant al parchís amb dos alemanys... ais, que típic.

I uns altres dies a Lima, amb ganes de matar al Richard, un americà afincat a Brasil que esta viatjant per el Perú i que es passava tot el dia practicant amb el piano del hostel, al final el c****on em va fer emigrar a un altre lloc on vaig poder gaudir del silenci.... el silenci.... a que sona be?

I finalment, va tornar l'Anna... amb una agradable sorpresa!

Moltes gràcies a tots aquells que vau participar del video! Va ser molt emocionant!

De tant en tant, se us troba a faltar :)




Imacita i xamanEs


I cap a Imacita s'ha dit!

El Mundo potser ens ha tancat el blog (be, potser no, de fet es Ens Ha tancat el blog) però aixó no vol dir que puguem continuar coneixent interessants històries de dones d'arreu del món.

De fet, a Lima vam entrevistar a dones analfabetes, un breu apunt sobre això:

Resulta que el president del Perú va prometre que durant el seu mandat el Perú estaria lliure d'analfabetisme, per a que un país es consideri lliure de analfabets ha de tenir menys del 4% de la població analfabeta, que podem fer llavors? Doncs cursos a punta pala per a "ensenyar" a llegir i a escriure, i quan la gent acabi el curs, doncs li donem un certificat i listos, uno menos en la lista.

Be, doncs aquests cursos els fan a gent generalment gran i duren 3 mesos a raó de 6 hores a la setmana. Es a dir, volen fer aprendre a llegir i escriure a gent gran en només 3 mesos... la realitat? que en prou feines aprenen a esciure el seu nom... però amb això ja els hi donen el certificat i el mes important: Alan Garcia podrà dir, segurament, al final del seu mandat (aquest any) que el Perú no te analfabets....


Aqui... l'Antonia, queda clar, no?

Nosaltres vam entrevistar a dones que portaven 2 anys aprenent a llegir i escriure en una ONG Evangelica i en prou feines ho feien... però aixó si, el món estarà mes content de tenir un país menys analfabet.. i les ONG deixaran de rebre fons perquè... pa que invertir diners per aprendre a llegir i escriure en un país on "no hi ha" analfabets?

També vam entrevistar a dues dones víctimes de Sendero Luminoso... be, això ho deixo per a explicar-ho quan ens veiem cara a cara...

I com deia: Cap a Imacita s'ha dit.

Imacita es un poble de la selva amazonica peruana, com a 9 hores de Chachapoyas, un lloc on hi fa mooolta calor i on uns minúsculs mosquits et poden deixar mes de 500 picades només a la cama esquerra... i ho se perquè em va passar... i la picor dura 3 dies!!!


Allà voliem entrevistar a dues dones: Una curandera / xamana i a una mestra que pretén educar a les noves generacions indígenes per a que reaprenguin a cuidar de la selva.



Entrevistes massa llarges i tant plenes de detalls interessants que em fa maaaandra reproduïr aqui ara, no sabria per on començar i encara menys per on acabar... pero us regalarem un caramelet: una cançó que et canten per a conservar la parella mentre estas ayahuascat o fumat en plena sessió terapèutica xamanera...



I aixó es tot d'Imacita.. un lloc on, si hi aneu, podeu anar a dinar i sopar al menjador popular, i preguntar per una noia que vol ser turista i ensenyar la seva terra als estrangers... de cognom es diu Cancer... de nom... no ho recordo :(

També es on viu molta de la gent que va participar en els fets de Bagua, on es van dedicar a tallar el coll a mes de 30 policies... tenien força ràbia perquè el govern volia vendre les seves terres a una empresa petrolífera...

I si voleu saber mes cosetes, ens convideu a sopar quan tornem i fem petar la xerrada sobre aquesta i mes cosetes :p

Kuélap... millor que Machu Pichu?


I després de la gira amb Nomadas marxem cap a Chachapoyas... ejem... si, mira, es lo que hay... es veu que les dones de fer feines en segons quins llocs també netegen, ejem... molt bé, després d'aquest acudit dolent i masclista anem per feina.

A Chachapoyas, ruinisticament i pedristicament i sarcofogicament parlant, hi ha dues de les restes arqueològiques mes maques que hem vist durant el viatge, es tracta de la ciutat precolombina de Kuélap i dels sarcòfags de Karajia.

Els sarcòfags son aquests, i on els van anar a posar te coll....



Que qui es aquest tipet que senyala on estan els sarcòfags? Ni idea, les fotos les he pillat del Google Imatges perquè em feia mandra triar-les del disc dur... però son igualitas igualitas a les nostres tu, ves per on!

Kuélap es una ciutat moooolt antiga d'una civilització moooooolt antiga que tenien moooooolta força de voluntat, tanta com per a moure 3 vegades mes pedres que les utilitzades per a fer les famoses piràmides d'Egipte (aquelles tres que surten a totes les fotos) per a reomplir el terra de la ciutat i anarla fent cada cop mes gran. A mi personalment (aleix) em va impressionar mes Kuélap que el Machu Pichu, clar que el paissatge al voltant del Machu Pichu es mes maco, però lo de Kuélap... i això que només han investigat el 18%, la resta encara continua sota terra i arbres... I es moooooolt mes econòmic anar a Kuélap!



I una excursioneta per veure la tercera cataracta mes alta del món (segons els peruans, segons d'altres es la 15 o 16... com que te dos salts.... però vaja, que si busqueu per internet surt aquesta com la tercera, però si voleu ser tiquismiquis.... d'on surt l'expresió tiquismiquis? algú ho sap?)

El paissatge molt maco, la calor, molta també.

Aaaaaaaaaaaaaaaaaa, i Chachapoyas, es un poble tant maco que et quedes així:


No, de debó, es molt maco.. dels mes macos del Perú... que hem visitat clar...


La palabra ‘tiquismiquis’ deriva del latín que se hablaba en territorio hispánico durante el medioevo. En concreto, procede de una evolución de los vocablos tibi(para ti) y mihi (para mi), que pasaron a pronunciarsetichi y michi por lo que algunos expertos lingüistas consideran una “extravagante ultracorrección”.

El caso es que tichi y michi se pusieron de moda, y de ahí surgió la palabra ‘tiquismiquis’, entendida como ‘cositas para mí, cositas para ti… minucias exageradas’. Fruto de esa misma corrección coyuntural surgió la palabra aniquilar: nihil (nada) pasó a decirse nichil, origen de annichilare.

Son sinónimos de ‘tiquismiquis’ los adjetivos remilgado, melindroso, pejiguero, meticuloso y puntilloso, entre otros a los que podemos sumar los ya citados en el primer párrafo.

29/12/10

Ja hem acabat de "trabajar en ello"!


Síiiiiiiiiiiiiiiiiiii, per fi actualitzem el blog, que ja sabem que som uns mandrosos i no us posem al corrent del que fem. A veure si ara el portem més al dia! Any nou, energia nova! Però abans d'acomiadar-nos del 2010 us farem un breu resum dels nostres dos últims mesos, on com sabeu alguns, hem estat a Bolívia i al Perú. I què hem fet? ...ejem...com us ho diria... ara és el moment de deixar de fer aquesta pregunta. No teniu res a fer? Ja sabeu per quin canal farà les campanades la Belén Esteban? Tic, tac, tic, tac...

Bé, als temeraris que us heu atrevit a continuar llegint us hem de dir que l'heu cagat!! Però ara ja és massa tard! Quedareu atrapats en el forat negre d'aquesta entrada. Però no us desanimeu, en realitat heu tingut sort: almenys us estalvieu unes quantes fotos del viatge. Per què? Doncs perquè a Lima ens van robar la càmera amb un munt de fotos que no havíem passat encara a l'ordinador, merda!

Però per sort nostra, de la boliviana Illa del Sol sí que tenim algunes imatges, amb uns paisatges preciosos! Aquí en teniu un exemple:





Hi vam arribar emocionats, amb un somriure d'orella a orella per tornar-nos a trobar amb el mar. Bé, en realitat és al llac Titicaca, però és tan immensament gran que sembla un mar. Quan vam desembarcar ens van caure els collons a terra, bé, a mi una altra cosa. A peu de platja ens esperàvem centenars d'escales que havíem de pujar si volíem arribar al poble i no dormir a la platja. I això, a 4.000 metres d'alçada i amb 4 motxiles a les nostres espatlles, era un repte massa important per dos treintanyeros poc entrenats. Collons, saps què? Quedem-nos al primer lloc que trobem! I així ho vam fer. L'endemà, lliures de càrrega, vam recórrer de punta a punta l'illa, i descobrint a cada poble que passàvem que aquell era el dia dels casaments. Sí, sí, en la seva cultura reserven uns dies del calendari per a que les parelles es casin, i nosaltres el vam ben encertar!

Després vam saltar al costat peruà del llac Titicaca i vam flipar coneixent les turístiques però impressionants illes de totora, unes contruccions d'uns 3 metres de gruix fetes a base de joncs que acumulen uns sobre els altres sobre la seva pròpia arrel, que flota com si fos suro! (aqui hi teniu unes fotos, no son nostres, però son igualetes a les que vam fer nosaltres... tipical photo turist) Allà hi viuen els uros, i és impressionant d'estar-hi perquè el terra es mou com una barca. I l'illa flotant la lliguen al fons marí amb cordes perquè no es desplaci, increïble! Com se'ls va ocórrer als uros deixar la terra ferma, fotre's el curro de construir aquestes illes flotants i anar-hi a viure? Uns diuen que els ho van fer fugint de l'arribada dels inques, i d'altres diuen que senzillament va ser una forma d'integrar-se millor a un sistema de vida basat en la pesca. Qui ho sap! Ara, encara que hi ha males llengües que diuen que els habitants d'aquestes illes només hi van per fer de figurants, hi ha gent que hi continua fent vida, encara que molts van i tornen cada dia a la ciutat per a treballar.

Després, òbviament vam passar per la bonica Cuzco (mes foticos), el melic del món, i la Vall Sagrada dels inques per endinsar-nos en el coneixement de les tècniques arquitectòniques d'aquesta civilització, a prova de terratrèmols i tempestes! Sabíeu per exemple que cobrien les construccions amb greix de llama per a impermeabilitzar la terra amb la que unien les pedres? Reseguint la petjada dels inques ens vam deixar meravellar pel Machu Pichu (foticotico ti), això sí, sense permetre que ens buidessin les butxaques amb les tarifes abusives que cobren els xilens per fer-nos-hi arribar amb tren, la principal via d'accés. Us recomanem una via alternativa: Agafar un bus fins al poble de Santa Maria, d'allà agafar un taxi col·lectiu fins a Santa Teresa i d'allà un altre fins a la hidroeléctica, el punt de sortida d'una bonica excursió que resegueix la via del tren i que acaba al cap de 3 hores a Aguas Calientes, el poble més proper al Machu Pichu. Molt
recomanable! Tampoc us perdeu, si aneu al Perú, les ruïnes de kuelap (d'aqui ja en tenim fotos, però en ha fet mandra penjar-les, per tant.. visca San Google!!), comparables a les del Machu Pichu, ni un dels millors museus que hem visitat fins al moment, el museu de les tombes del Senyor de Sipán (somriuuuu, que ve una foto!!), a Chiclayo, pertanyents als mochicas, una cultura mil·lenària prèvia als inques que alguns comparen amb els egipcis. Tenien la millor ceràmica i orfebreria que he vist mai, súper xula!

I a banda de l'experiència turística, vam tenir l'oportunitat de col·laborar amb una ong peruana que porta el 7è art als indrets més recòndits del continent. Es diuen Nómadas i gràcies al seu cinema itinerant fan realitat el somni de molts nens de veure una peli en una pantalla gegant, sense que hi faltin les crispetes! No sabeu com disfrutàvem l'Aleix i jo en veure la il·lusió que tenien els nens per veure "El delfin", una de les pel·lícules d'animació del moment i a més de producció peruana, o descobrir que entre el públic hi havia avis que l'última vegada que havien trepitjat un cinema era per veure Tarzán!




Com veieu, fins i tot vam sortir per la ràdio i la tele parlant les funcions! Presentats per una presentadora sense complexes que ens anunciava com "una pareja de españoles, olé y olé!". Només li faltava preguntar-nos pels toros i el flamenco!

22/12/10

No actualitzeu el blog?


Algú m'ha fet aquesta pregunta avui...

Bé, deixaré que el meu portaveu us n'informi:




Bones festes!



29/10/10

Niñas trabajadoras

I s'acabó lo que es donava. Vet aquí un gos, vet aquí un gat, l'Hemisferio XX, s'ha acabat.

Aqui l'última entrevista a unes nenes treballadores de Sucre, Bolivia:

Niñas trabajadoras

El hambre empujó a Marina y Angélica a salir a trabajar cuando aún eran unas niñas. Una haciéndose pasar por niño para poder limpiar las botas de los señores más adinerados de la ciudad. La otra vendiendo bolsas en el mercado para aquellos que pueden llenarlas. Sus historias son solo dos ejemplos de las vidas de miles de niños trabajadores de Bolivia que viven bajo el umbral de la pobreza.

Contineu llegint les entrevistes i mireu el video fent click aqui

25/10/10

La Paz i el cami de la mort


I ja a La Paz, a part de patir una salmonelosis i pasar-nos uns quants dies al llitet fent bondat, vam fer una altra guirada.

Baixar en bicicleta per el Cami de la Mort, un camí que ERA (i a vegades encara es) de la mort, ja que abans era l'únic pas per anar a Coroico des de La Paz, i clar, si en alguns llocs només fa 3 metres d'amplada i es creuen un camió i un autobús.... i a mes el camioneru te una mica de son, i potser plou i hi sumes que hi ha penyasegats de mes de 500 metres d'alçada... vaja, que no es un lloc on aniria a fer l'exàmen per a treure'm el carnet de conduïr.


D'altra banda, si vas en bicicleta (força mes estreta que un camió), si contes en que gairebé no hi passa ningú excepte uns altres 60 o 70 ciclistes guiris com tu amb bicicleta, i que els frens de les bicicletes estan allà per alguna cosa, no hi ha perill. A no se que et vulguis fer el guais i et passis de frenada en una corba i llavors facis una mena de bici-ponting i moris desnucat i destrossat, amb les extremitats repartides en una àrea de 50 metres cuadrats.... a mes d'un guiri l'hi ha passat això.


Però nosaltres... xino, xano, que el paissatge es mooooolt bonic i volem tornar a casa a menjar torrons i veure com el Barça guanya una altra copa d'Europa.

I de La Paz? Doncs una ciutat molt gran, rodejada de muntanes molt grans i amb un mercat i un museu de la Coca d'alló mes interessants. Sabieu que la Coca alimenta més que un plat d'escudella i de favada junts?

No?

Doncs apa, una cosa més que sabeu abans d'anar a dormir.

Bona niiiiiiit.

I tapa't.

21/10/10

El salar d'Uyuni

I cap a Uyuni hi falta gent.

Uyuni, el salar més gran del món mundial terraqui, per a que us en feu una idea, es tan gran com les províncies de Barcelona i Girona juntes. Tot i que ens l'imaginàvem més gran.


Hi vam fer un tour de 4 dies començant des de Tupiza.

4 guiris, el conductor, la cuinera i la filleta petiteta de la cuinera. I tot i que durant 3 dies no ens vam poder dutxar.... tampoc feiem tanta pudor.

Lilolí lilolá, entre aquestes dues fotos, no sé què posar.


I és clar, en un lloc on només hi ha sal pertot arreu, s'ha fer el que tot bon guiri fa al salar. Saltar i intentar fer fotos gracioses.



I ara cap a La Paz....

Propera estació, La Pau, correspondència amb línia 1, 3, 5 i Renfe Rodalies.

Potosí

I Potosí.

Haig de dir, que el Cerro Rico de Potosí es una de les coses que mes volia veure en aquest viatge.

Fa anys vaig veure aquest documental (si teniu una estona, no us el perdeu, es increïble) i volia saber com era la vida allà.

La mina del diablo


La mina del diablo (parte 1 de 3)


La mina del diablo (Parte 2 de 3)



La mina del diablo (Parte 3 de 3)

I la cosa es que encara es així.

Una de les dones que vam entrevistar per al repor que l'Anna va fer a una dona que guarda una entrada a la mina, Atrapada en la mina, tenia el seu fill que de tant en tant entrava a treballar a la mina.

Si senyors i senyores... any 2010 i les coses encara estan així.


La situació que explica l'Anna en el reportatge de l'Hemisferio XX, no es única, hi ha gent que ho passa realment malament allà. A dins i a fora de la mina.


Si voleu fer el guiri. A Potosí hi ha moltes agéncies turistiques que per uns 80 bolivianos et poden portar a visitar una mina per dins, algunes fins i tot t'ofereixen fer explotar dinamita.

Nosaltres en vam tenir prou amb la visita a les dones de la bocamina.

i tu que mires?