Iep, que aqui estan les foticos del Perito Moreno i el Fitz Roy.
Qui no te cap ha de tenir cames.
13/4/10
"Quiero aprender a leer y a escribir"
Nova entrada a Hemisferio XX
Siempre va sobre ruedas, la acompañan a todas partes y a menudo hablan por ella. Des de que se levanta, manos ajenas l
a visten, la asean, le preparan el desayuno, le dan de comer y la llevan al baño. Hilen no conoce otro estilo de vida. Desde que nació, hace 19 años, convive con una parálisis cerebral y una rigidez muscular (hipertonía) que le impiden moverse libremente. Sin embargo, Hilen no se conforma con vivir como ahora. Des de Ushuaia, la publicitada ciudad más austral del mundo, ella sueña con una vida independiente que le permita salir del fin del mundo.
Continueu llegint aqui
Siempre va sobre ruedas, la acompañan a todas partes y a menudo hablan por ella. Des de que se levanta, manos ajenas l
a visten, la asean, le preparan el desayuno, le dan de comer y la llevan al baño. Hilen no conoce otro estilo de vida. Desde que nació, hace 19 años, convive con una parálisis cerebral y una rigidez muscular (hipertonía) que le impiden moverse libremente. Sin embargo, Hilen no se conforma con vivir como ahora. Des de Ushuaia, la publicitada ciudad más austral del mundo, ella sueña con una vida independiente que le permita salir del fin del mundo.Continueu llegint aqui
11/4/10
El Bolson
Aibó, aibó, a la granja a currar, los que gastan mucho tienen que ahorrar, aibó, aibó, aibó, aibó...
Després de fer el turista durant moltes setmanes, vam decidir que ja era hora de posar-nos a treballar (ejem... be, l'Anna ja treballa força, però és un dir jiji), la cosa era estalviar, així que ens vam inscriure a la web del Woofing d'argentina i vam anar a parar a la granja de l'Horacio, la Mónica i el Rodri: granjalosenebros.blogspot.com
La primera setmana va ser mortal: Treballavem de sol a sol, 9 hores diàries basicament tallant llenya i cuinant, a canvi d'allotjament i menjar. Com que no teniem temps ni per a treuren's els mocs i les nostres mans feien pena entre tants talls i llagues, vàrem decidir marxar en acabar la primera setmana. Però l'Horacio ens va contraofertar amb treballar només pel matí, per a que tinguessim temps per a fer reportatges per al blog d'Hemisferio XX, i per a coneixer una mica mes de prop la Permacultura. Total, que al final vam estar-hi 20 dies. I ben contents tu!!
D'allà marxem sabent que es poden fer cases amb ampolles de plàstic, de vidre, que les cuines rocket son la hòstia, que es pot tenir un orgasme mentre estas parint (pròximament a Hemisferio XX), amb noves receptes de cuina, sabent que els yuyos (les males herbes) ho poden curar gairebé tot, que la cervesa negra pot arribar a estar bona (per a l'Aleix abans era només aigua bruta), que al sostre de casa hi pots tenir un jardí i moltes, però moltes, però moltes mes coses que no us expliquem aqui perquè ens fa mandra :p
Però si voleu veure unes foticos...
vista vespertina de la granja
l'Anna fent musculs amb el pre-pa
feu-me un ingrés al compte corrent per a que em compri la camisa de cuadres
de dreta a esquerra: Horacio, Mónica, Joel, Kate, Rodrigo i nosaltres
la casa on viviem, amb mig "sostre viu"La resta de fotos, aqui
10/4/10
Perito Moreno i Fitz Roy
El famós Perito Moreno
+Portem aquí 5 hores, i comença a fotre un fred que pela, tu.
-Doncs què, nos alavamos?
+Ala vamos, ala vamos...
- Ala venimos, ala venimos!
I mentrestant anàvem fent via entre llargues fileres d’arbres que ens ho tapàven tot…patapammmmmm!
+Aleix!!! Que cau un tros!!!
-Me cagon l’ou!! Corre, corre! Cagon l’ou, mira com crida tothom i nosaltres aquí!
I quan arribem al mirador de dalt…un guiri de merda amb cara d’estúpid restrenyit ens diu: “Guys! Have you seen the big one falling?”. Que traduït al català volia dir: Pringaos! Us heu perdut la caiguda més espectacular del dia!
"Nooo, what a pitty!" Que en català vol dir “deixa de mirar-me amb la teva caracúlica, tan de bo el tros de gel hagués caigut damunt la casa de la teva família….nyrlegwl egjwleg!"
Ens 5 hores dóna temps per a probar moltes coses... xula, oi? (inspirada en nomadink)
Després de la visita llampec a El Calafate vam marxar cap a El Chaltén, un poble construit només pels excursionistes. Allà s'hi troba el mític Fitz Roy, del qual, només vam veure els núvols que l'envolten.
el Fitz Roy és el pedrot darrera els núvols
Una de les coses xules que hi vam fer, després de caminar 7 hores en un dia i destrossar-nos els peus, va ser sopar amb el Jose i la Julia, dos nois amb qui ens vam retrobar despres d'haver compartit el creuer pels canals de la Patagonia... es veu que tots els guiris fem el mateix recorregut, ja que també ens vam trobar a Ushuaia.
Amb el Jose, la Julia i el pingüí borratxo
i ja està! que no teniu res mes a fer que mirar com em moco? pireu a treballar!!
La fi del món? Yunamieeeeerdapasubocaaaaaaa!
-Bienvenidos al fin del mundo!
+Ui sí. Yunamieeeeerdapatubooooca! Que més al sud encara hi ha món! Mamón!
-Sí, pero no se lo digas a nadie, que nos hemos gastao muxa pasta en publicidad...
+A mi blog vas!
Ushuaia no és el poble més austral del món, encara hi ha món mes avall, Puerto Williams, Puerto Toro, Puerco Espin.... no, puerco espin no, però Puerto Toro sí.
Total, que tot i que s'ha gastat un munt de pasta en dir una mentida, s'ha de dir que s'hi pot estar molt bé a Ushuaia. Sobretot a l'albert Yukush, escoltant tot el dia Amparanoia, i Amparanoia, i Amparanoia, i Amparanoia.... al final teníem amparanoia persecutoria (juas juas, chist fàcil).
Hi fa fred. Sobretot de nit i si no portes res a sobre.
També es poden compartir barbacoes, anar a prendre unes birres, caminar per un dels paisatges mes macos dels que hem vist fins ara (i mira que n'hem vist de macos), i menjar "centollas" de gratis gràcies als repors per a Hemisferio XX i coneixer una mica més la gent del poble.
Al cap de 7 dies al hostel, gairebé érem part del personal i hem aconseguit que Fermin Muguruza i Manel prenguin una mica de l'espai que ocupa Amparanoia.
Ais sí... què hem fet:
- Passejar per el parc nacional de Tierra del Fuego (BONICO DE VERES, TU)
- Fer realitat el somni de l'Anna de veure pinguinus (shmugru, shmugru)
- Compartir unes pizzes per sopar amb la familia de la Hilen (coming soon in Hemisferio XX)
- Menjar "centollas" (que si no quieres unas, te las comes todas... parientes de las lentejas) de gratis gràcies a la Silvia i al seu marit.- "Convidar" a sopar 3, 4, 5, 6? vegades amb el... ais... no recordo el nom però era el doble del Raúl de l'Irlandes
- I parlar amb el Roli (un tipet de puta mare) de la ciutat amagada de Erks... que no sabeu on son? mireu, mireu
- Menjar.
- Cagar.
- Dormir.
I...
- Prou!
+ Però Anna...
- Prou! Prou! Prou! Vull les fotos jaaaaaaaa
Platgeta al Parc Nacional de la Terra del Foc
La cosa vermella no és un pingüí de l'illa Martillo, encara cal identificar l'espècie!
Un asado compartit al Yakush. Excel·leeeeeeeent!
+Ui sí. Yunamieeeeerdapatubooooca! Que més al sud encara hi ha món! Mamón!
-Sí, pero no se lo digas a nadie, que nos hemos gastao muxa pasta en publicidad...
+A mi blog vas!
Ushuaia no és el poble més austral del món, encara hi ha món mes avall, Puerto Williams, Puerto Toro, Puerco Espin.... no, puerco espin no, però Puerto Toro sí.
Total, que tot i que s'ha gastat un munt de pasta en dir una mentida, s'ha de dir que s'hi pot estar molt bé a Ushuaia. Sobretot a l'albert Yukush, escoltant tot el dia Amparanoia, i Amparanoia, i Amparanoia, i Amparanoia.... al final teníem amparanoia persecutoria (juas juas, chist fàcil).
Hi fa fred. Sobretot de nit i si no portes res a sobre.
També es poden compartir barbacoes, anar a prendre unes birres, caminar per un dels paisatges mes macos dels que hem vist fins ara (i mira que n'hem vist de macos), i menjar "centollas" de gratis gràcies als repors per a Hemisferio XX i coneixer una mica més la gent del poble.
Al cap de 7 dies al hostel, gairebé érem part del personal i hem aconseguit que Fermin Muguruza i Manel prenguin una mica de l'espai que ocupa Amparanoia.
Ais sí... què hem fet:
- Passejar per el parc nacional de Tierra del Fuego (BONICO DE VERES, TU)
- Fer realitat el somni de l'Anna de veure pinguinus (shmugru, shmugru)
- Compartir unes pizzes per sopar amb la familia de la Hilen (coming soon in Hemisferio XX)
- Menjar "centollas" (que si no quieres unas, te las comes todas... parientes de las lentejas) de gratis gràcies a la Silvia i al seu marit.- "Convidar" a sopar 3, 4, 5, 6? vegades amb el... ais... no recordo el nom però era el doble del Raúl de l'Irlandes
- I parlar amb el Roli (un tipet de puta mare) de la ciutat amagada de Erks... que no sabeu on son? mireu, mireu
- Menjar.
- Cagar.
- Dormir.
I...
- Prou!
+ Però Anna...
- Prou! Prou! Prou! Vull les fotos jaaaaaaaa
Platgeta al Parc Nacional de la Terra del Foc
La cosa vermella no és un pingüí de l'illa Martillo, encara cal identificar l'espècie!
O pinguino míooooooo, pinguino tuyyyyoooooo!
Un asado compartit al Yakush. Excel·leeeeeeeent!
Fotico tico tico ti, fotico tico ta
Hola a tothom i mes concretament a ningú.
Sabem que no podeu dormir esperant les nostres cróniques des de l'altra punta del món.
Sabem que dia i nit poseu espelmes a la Moreneta per a que expliquem que hem fet a Ushuaia, al Perito Moreno, a El Chalten, a El Bolson o que estem fent ara a Mendoza.
Pero all i aigua.
Ara com ara toca una meravellosa sessió de les foticos que vam fer mentre feiem el creuer pels canals de la Patagonia xilena i les foticos de les Torres del Peine i que PER FI he pujat al ciberespai sideral.
Quan fa d'aixó... mil anys? Bé, vosaltres trieu. O les mireu ara a casa vostra i per tant podeu mentir en dir-nos que les heu vist, o a la tornada quedem per a una d'aquelles sessions taaaaaaant ansiades per tothom quan algú et diu:
Perquè no quedem per sopar i us ensenyem les 3.987 fotos del cap de setmana que vam passar a Berlín?
Aixó es el creuer pels canals.
I aixó son les Torres del Paine
Apa, agafeu crispetes, desconecteu el mòbil, i feu un pipí, que en teniu per estona.
Fins araaaaaa
Sabem que no podeu dormir esperant les nostres cróniques des de l'altra punta del món.
Sabem que dia i nit poseu espelmes a la Moreneta per a que expliquem que hem fet a Ushuaia, al Perito Moreno, a El Chalten, a El Bolson o que estem fent ara a Mendoza.
Pero all i aigua.
Ara com ara toca una meravellosa sessió de les foticos que vam fer mentre feiem el creuer pels canals de la Patagonia xilena i les foticos de les Torres del Peine i que PER FI he pujat al ciberespai sideral.
Quan fa d'aixó... mil anys? Bé, vosaltres trieu. O les mireu ara a casa vostra i per tant podeu mentir en dir-nos que les heu vist, o a la tornada quedem per a una d'aquelles sessions taaaaaaant ansiades per tothom quan algú et diu:
Perquè no quedem per sopar i us ensenyem les 3.987 fotos del cap de setmana que vam passar a Berlín?
Aixó es el creuer pels canals.
I aixó son les Torres del Paine
Apa, agafeu crispetes, desconecteu el mòbil, i feu un pipí, que en teniu per estona.
Fins araaaaaa
7/4/10
La maestra
Nova entrada a Hemisferio XX
Llego a su casa con 5 minutos de retraso. Llamo a la puerta, y tras unos segundos de espera, vuelvo a tocar el timbre. Nada, nadie responde. Insisto de nuevo, impaciente, esta vez combinando el timbre con los golpes en la puerta. ¡Riiing! ¡Pam, pam, pam! Silencio. “Qué raro, si quedamos a las 10.15h!”, pienso yo. Finalmente, miro por la ventana al interior de la casa, y distingo una mujer que se levanta tranquila de una de las butacas de la pequeña habitación que vislumbro detrás de la cortina. La mujer de corta estatura se acerca a paso lento hacia el recibidor. Es ella, María Baldramina. A pesar de sus 87 años, anda erguida, se la ve fuerte y luce una frondosa y enérgica mata de pelo gris, a juego con sus ojos. Finalmente, abre la puerta. “Ay, perdone, es que estoy media sorda” se excusa amablemente, “Hace mucho tiempo que espera? Estaba justo aquí al ladito leyendo, en la salita, y no oía la puerta, ¡disculpe!”.
Continueu llegint aqui
Llego a su casa con 5 minutos de retraso. Llamo a la puerta, y tras unos segundos de espera, vuelvo a tocar el timbre. Nada, nadie responde. Insisto de nuevo, impaciente, esta vez combinando el timbre con los golpes en la puerta. ¡Riiing! ¡Pam, pam, pam! Silencio. “Qué raro, si quedamos a las 10.15h!”, pienso yo. Finalmente, miro por la ventana al interior de la casa, y distingo una mujer que se levanta tranquila de una de las butacas de la pequeña habitación que vislumbro detrás de la cortina. La mujer de corta estatura se acerca a paso lento hacia el recibidor. Es ella, María Baldramina. A pesar de sus 87 años, anda erguida, se la ve fuerte y luce una frondosa y enérgica mata de pelo gris, a juego con sus ojos. Finalmente, abre la puerta. “Ay, perdone, es que estoy media sorda” se excusa amablemente, “Hace mucho tiempo que espera? Estaba justo aquí al ladito leyendo, en la salita, y no oía la puerta, ¡disculpe!”.Continueu llegint aqui
27/3/10
La recolectora de semillas
I una entrada mes de Hemisferio XX... tranquils que aviat podreu gaudir de les nostres aventures a Ushuaia, el Perito Moreno, El Bolson... :)
Pero ara toca llegir un altre espectacular reportatge de l'Anna a Hemisferio XX, en aquest cas una dona que, conjuntament amb moltes d'altres intenta tirar endavant tot i que els "machos" i MONTSANTO voldrien una altra cosa.
La recolectora de semillas
A menudo observo que cuando un grupo de hombres y mujeres deben tomar decisiones o d
ebatir un tema, son los hombres los que más intervienen en público. También hay muchas mujeres que opinan, no lo voy a negar, pero suelen ser minoría. Muchas se callan, quizá por vergüenza o timidez, y esperan a que otros discutan por ellas. ¿Será porque culturalmente, los roles de poder social lo han ejercido siempre los varones? Ahora, las cosas van cambiando poco a poco, y mujeres como María, una chilena de sangre indígena williche, planta su semilla para que crezca la voz de todas las portadoras de cromosomas XX. Del mismo modo que no permite que su punto de vista quede oculto, trabaja para que se conserven los frutos de su tierra natal, la isla de Chiloé, cuya conservación está amenazada por las reglas de las empresas transnacionales de la industria agrícola.
Mireu el video i contineu llegint el repor aqui
Pero ara toca llegir un altre espectacular reportatge de l'Anna a Hemisferio XX, en aquest cas una dona que, conjuntament amb moltes d'altres intenta tirar endavant tot i que els "machos" i MONTSANTO voldrien una altra cosa.
La recolectora de semillas
A menudo observo que cuando un grupo de hombres y mujeres deben tomar decisiones o d
ebatir un tema, son los hombres los que más intervienen en público. También hay muchas mujeres que opinan, no lo voy a negar, pero suelen ser minoría. Muchas se callan, quizá por vergüenza o timidez, y esperan a que otros discutan por ellas. ¿Será porque culturalmente, los roles de poder social lo han ejercido siempre los varones? Ahora, las cosas van cambiando poco a poco, y mujeres como María, una chilena de sangre indígena williche, planta su semilla para que crezca la voz de todas las portadoras de cromosomas XX. Del mismo modo que no permite que su punto de vista quede oculto, trabaja para que se conserven los frutos de su tierra natal, la isla de Chiloé, cuya conservación está amenazada por las reglas de las empresas transnacionales de la industria agrícola.Mireu el video i contineu llegint el repor aqui
La mamá chilota.
Nova entrada de Hemisferio XX, la protagonista es la dona que ens va acollir a Chiloé mentre feiem el "curs" de Gestalt amb la Adriana Schnake.
La mamá chilota
Cuando llegué a la isla de Chiloé pasé de largo de hoteles, albergues u hostales. Buscando la calidez de un hogar, me dirigí a casa de doña Cecilia, una lugareña que se gana la vida alquilando habitaciones. Cecilia me recibió en el comedor de su casa y con una anécdota me dejó las cosas muy claras: “Tuve una pensionista que todo el tiempo me daba órdenes. Al cabo de unos días, le devolví el dinero y le pedí se fuera. Esto no es un hotel, es una casa de familia”. En ella, Cecilia trata de curar sus heridas de juventud derrochando amor. Y yo, día tras día, lo voy descubriendo.
Continueu llegint la història aqui
La mamá chilota
Continueu llegint la història aqui
13/3/10
Jugar con los árboles
Buenasss, nova entrada de Hemisferio XX
En aquest cas es l'història d'una dona que l'Anna va conèixer mentre estavem a Chiloé (Xile)
Aqui en teniu un extracte:
Cleofa, conocida por todos como Coca, tiene un don. Sus manos convierten las raíces, las ramas y los troncos que toca en pequeñas obras de arte. Los saca del bosque o de la playa de Huillinco, un pequeño pueblo en Chiloé, la isla al sur de Chile que la vio nacer y crecer. Desde bien joven, los ojos de esta anciana de 66 años rastrean el camino por donde pasa buscando formas esculturales entre la naturaleza. Cipreses, robles, lumas… De su imaginación y su trabajo han salido centenares de figuras que, tras pulirlas y barnizarlas, hoy decoran el interior de coloridas casas chilenas, estanterías canadienses, americanas o europeas.
Continueu llegint l'història aqui: Jugar con los árboles
En aquest cas es l'història d'una dona que l'Anna va conèixer mentre estavem a Chiloé (Xile)
Aqui en teniu un extracte:Cleofa, conocida por todos como Coca, tiene un don. Sus manos convierten las raíces, las ramas y los troncos que toca en pequeñas obras de arte. Los saca del bosque o de la playa de Huillinco, un pequeño pueblo en Chiloé, la isla al sur de Chile que la vio nacer y crecer. Desde bien joven, los ojos de esta anciana de 66 años rastrean el camino por donde pasa buscando formas esculturales entre la naturaleza. Cipreses, robles, lumas… De su imaginación y su trabajo han salido centenares de figuras que, tras pulirlas y barnizarlas, hoy decoran el interior de coloridas casas chilenas, estanterías canadienses, americanas o europeas.
Continueu llegint l'història aqui: Jugar con los árboles
10/3/10
Torres del Paine
Després del creuer pels canals de la patagonia xilena desembarquem a Puerto Natales, porta d'entrada del Parc Nacional de Torres del Paine. El circuit de la W, de la O, de la Q.... un paradís per a uns excursionistes intrépids i amants dels riscos extrems com nosaltres.
Anna - Tens l'Inistone?
Aleix + Si.- L'Indasec?
+ Si.
- L'audifon?
+ Que?
- QUE SI HAS AGAFAT L'AUDIFOOONNN!!!
+ Si.
- Les gotes?
+ Si.
- Les pastilles pel mareig?
+ Si.
- Les grogues?
+ Si.
- Les vermelles?
+ Si.
- Les blaves?
+ Si.
- Perfecte, ja estem mes que preparats per a la nostra mega-aventura: Un día de visita guiada amb minibus al parc.
Vam estar mirant de fer la típica ruta de la W, la mes concorreguda del món diuen, però despres de parlar amb alguns que l'havien feta i d'escoltar la frase màgica: Lo que mas sufren son las rodillas. Vam desistir de fer-la i ens vam limitar a fer una excursió guiada pel parc, la Viejo's Tour.
Bonico de veres tu!
Aqui teniu algunes foticos:
També a Puerto Natales va ser on vam detectar per primera vegada un síndrome que espero que haviat estigui inscrit dins del DSM4 i que Pfizer o Bayer em doni alguns drets de la patent del medicament que poden inventar per a guanyar ¿mes? diners. Es tracta del síndrome del viatjer que només te 10, 15 o 30 dies de vacances hi ha de veure 3.456.789 coses, o Síndrome Viatjerquefewdaysandvolseelahostiadecoses (si el nom es llarg sembla mes xungo).
Definició del Sindrome Viatjerquefewdaysandvolseelahostiadecoses: Diguis d'aquell viatjer que arriba a l'alberg a les 20h, a les 20h30min ja ha tornat del super on hi ha comprat 34 pots en conserva per a pasar 5 dies d'excursió acampant, ha sopat a les 22h despres de organitzar la motxilla, a anat a dormir a les 23h i a les 7 del matí ja ha desaparegut per sempre mes de les nostres vides.
Amb aquests síndrome... tots els allotjats al nostre alberg i el 98% dels turístes de Puerto Natales.
I es que poca cosa mes es pot fer en el poble de Puerto Natales... a part de treballar-hi, tenir-hi familia, cuidar dels fills, anar a escola, enamorar-se de la mes guapa de la classe, intentar muntar un negoci com a fuster, no tenir vacances durant 10 anys, possar-se malalt, treure la neu que cobreix el cotxe per a per poder anar a treballar... el típic que passa a qualsevol "ciutat turística".
Si algun dia hi aneu allotjeu-vos a l'alberg Esmeralda, parlar amb el seu amo es tot un plaer.
Clar que potser ja no hi es quan hi arribeu... la vida dona moltes voltes.
6/3/10
Els canals de la patagonia xilena.
Ais si, osea, qué te voy a contar, como que hemos ido de cruzero, ¿sabes?
Doncs sí, mentre mig país s'ensorrava per culpa del terratrèmol més gran de la història de Xile nosaltres estàvem de creuer.
Doncs sí, mentre mig país s'ensorrava per culpa del terratrèmol més gran de la història de Xile nosaltres estàvem de creuer.
Vam marxar just la tarda abans de que succeís, de Puerto Montt a Puerto Natales, 4 dies de viatge amb un vaixell de càrrega.
Com vam decidir agafar aquest vaixell:
- Hola, d'on sou?
* De Lleida.
+ Jo de Madrid, però sóc Bomber a Tirig.
- I qèe? per aquí de vacances? (típica pregunta)
+ Sí, acabem d'arribar de creuer des de Puerto Natales.
- A si?
...bla bla bla bla bla bla bla....
Total, que el tipet ens explica mil meravelles del creuer i dues hores abans de que surti el nostre bus cap a Bariloche per a fer 36 hores de viatge fins arribar a El Calafate decidim cancelar el bitllets i comprar dos passatges per al creuer.
un momentet del creuer
Aleix: Hola volem cancelar el bitllet (en castellà, clar)
Tipeta del bus: No poden, es massa tard.
Aleix: Bé, tant se val, doncs perdem els diners i marxem a comprar el bitllet, que només queden 20 minuts per a embarcar.
Anna: Però no tenim pesos xilens! No podem agafar un taxi!
Aleix: Anem al caixer automàtic.
El tipet de Tirig: No funcione, jo ara vinc d'allí i estan tots penjats.
A&A: Merda!
Guiri: Excuse me, do you have tickets to bariloche?
Tipeta del bus: No.
A&A: We yes!!!!! We can! We are lucky to find you! We love you!
Al guiri li cau una gota de suor pel front però finalment ens compra els bitllets. Ja tenim pempins per agafar el taxi.
Comprem els bitllets amb un 25% de descompte per a ser d'última hora (es veu que no hi havia gaire gent), en principi havíem de dormir en lliteres al mig dels passadissos. Volíem l'opció més econòmica.
Finalment ens posen en un camarot per a 4 persones i només hi som nosaltres dos.
Tipeta del bus: No poden, es massa tard.
Aleix: Bé, tant se val, doncs perdem els diners i marxem a comprar el bitllet, que només queden 20 minuts per a embarcar.
Anna: Però no tenim pesos xilens! No podem agafar un taxi!
Aleix: Anem al caixer automàtic.
El tipet de Tirig: No funcione, jo ara vinc d'allí i estan tots penjats.
A&A: Merda!
Guiri: Excuse me, do you have tickets to bariloche?
Tipeta del bus: No.
A&A: We yes!!!!! We can! We are lucky to find you! We love you!
Al guiri li cau una gota de suor pel front però finalment ens compra els bitllets. Ja tenim pempins per agafar el taxi.
Comprem els bitllets amb un 25% de descompte per a ser d'última hora (es veu que no hi havia gaire gent), en principi havíem de dormir en lliteres al mig dels passadissos. Volíem l'opció més econòmica.
Finalment ens posen en un camarot per a 4 persones i només hi som nosaltres dos.
yupiiiiii
De luju! I tot pel mateix preu.
Us havia dit que tenia una flor al cul? Ara ja ho sabeu.
- I el creuer? Què tal el creuer?
+ Mireu algunes foticos:
Us havia dit que tenia una flor al cul? Ara ja ho sabeu.
- I el creuer? Què tal el creuer?
+ Mireu algunes foticos:
Vam veure el glaciar Pio XI, el glaciar més gran del món (sense comptar els pols nord i sud). Una bestialitat, 6 quilòmetres de ample i uns 100 metres d'alt. A mes a mes el vaixell es va poder apropar fins a 260 metres, quan normalment el veuen des de 500 o fins i tot un quilòmetre, depenent del temps i del gel que hi hagi al mar.
També foques i dofins i fins i tot balenes... encara que de lluny i petites.
I l'última nit una festeta que va amenitzar meravellosament el senyor Cristian Troncoso (tot i que no va tocar cap de les seves cançons) i en la que em va tocar una ampolla de vi per ser l'únic al que no li va sortir cap número en el bingo. La vam compartir amb brasilers, colombians, escocesos, xilens i un asturià i una alemanya.
Anna: Va, posa el video.
Aleix: Que nooooooooooooooooooooo.
Anna: Vaaaaaaaa
Anna: Vaaaaaaaa
Aleix: No, com a molt posaré la resta de fotos d'aqui a uns dies, que ara la connexió va mulenta i tinc son.
I ara... cap a las Torres del Paine!
4/3/10
Hemisferio XX al Facebook
Si es que estem a l'última.
Ara ja pots unirte al grup de Hemisferio XX del Facebook, de manera que podras saber quan surt una nova entrada en el mateix moment que miris el teu facebook...
Mes fàcil?
No, no pot ser mes fàcil.
Només has d'anar al teu facebook i buscar Hemisferio XX.
Apa, dit i fet.
Ara escric una mica mes per a que la imatge quedi una mica rodejada per text, no cal que li doneu massa importància a aquestes línies, son per a omplir una mica... li lo liiii, li lo laaaa, li lo liiiii, li lo laaaaaa
Ara ja pots unirte al grup de Hemisferio XX del Facebook, de manera que podras saber quan surt una nova entrada en el mateix moment que miris el teu facebook...
Mes fàcil?
No, no pot ser mes fàcil.
Només has d'anar al teu facebook i buscar Hemisferio XX.
Apa, dit i fet.
Ara escric una mica mes per a que la imatge quedi una mica rodejada per text, no cal que li doneu massa importància a aquestes línies, son per a omplir una mica... li lo liiii, li lo laaaa, li lo liiiii, li lo laaaaaa
La tejedora
Buenasss,
Nova entrada de Hemisferio XX
Con 16 años se escapó de casa. Desapareció sin dejar rastro y tuvieron que pasar 5 largos años antes que algún miembro de su familia tuviera noticias suyas. Huía de su padre, un estricto terrateniente chileno propietario de 42 hectáreas de tierra, que empleaba a sus 14 hijos en el cuidado de su hacienda. Marcharse fue el primer gran acto de rebeldía de Novelia, una mujer indomable y luchadora que hoy cuenta con 81 años.
Continueu llegint i mireu el video aqui
Nova entrada de Hemisferio XX
Con 16 años se escapó de casa. Desapareció sin dejar rastro y tuvieron que pasar 5 largos años antes que algún miembro de su familia tuviera noticias suyas. Huía de su padre, un estricto terrateniente chileno propietario de 42 hectáreas de tierra, que empleaba a sus 14 hijos en el cuidado de su hacienda. Marcharse fue el primer gran acto de rebeldía de Novelia, una mujer indomable y luchadora que hoy cuenta con 81 años.
Continueu llegint i mireu el video aqui
1/3/10
Iep, que estem vius
Ja veus, estem 4 dies incomunicats i la que se lia.
Ja anirem contestant els emails a poc a poc però ara com ara em sembla que aquest es el mitjà mes ràpid per dir a tothom que estem bé.
Ja us explicarem que hem fet durant aquests dies... res a veure amb terratremols ni ná de ná.
Hem estat de creuer per la patagonia xilena, gaudint de la natura i al·lucinant dels dofins, balenes, foques i glaciars, fent el guiri mentre tot el país tremolava. El típic exemple del giri que no te ni papa del que passa al país on es troba.
Com a excusa tenim que al vaixell no hi habia ni internet, ni telefon, ni tampoc deixaven fer senyals de fum.
Gracies a tots els que us heu preocupat.
La resta.... ja ens veurem les cares, ja. Je, que sus vamos a moler a palos.
Fins aviat.
Anna i Aleix.
Ja anirem contestant els emails a poc a poc però ara com ara em sembla que aquest es el mitjà mes ràpid per dir a tothom que estem bé.
Ja us explicarem que hem fet durant aquests dies... res a veure amb terratremols ni ná de ná.
Hem estat de creuer per la patagonia xilena, gaudint de la natura i al·lucinant dels dofins, balenes, foques i glaciars, fent el guiri mentre tot el país tremolava. El típic exemple del giri que no te ni papa del que passa al país on es troba.
Com a excusa tenim que al vaixell no hi habia ni internet, ni telefon, ni tampoc deixaven fer senyals de fum.
Gracies a tots els que us heu preocupat.
La resta.... ja ens veurem les cares, ja. Je, que sus vamos a moler a palos.
Fins aviat.
Anna i Aleix.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
