10/3/10

Torres del Paine


Després del creuer pels canals de la patagonia xilena desembarquem a Puerto Natales, porta d'entrada del Parc Nacional de Torres del Paine. El circuit de la W, de la O, de la Q.... un paradís per a uns excursionistes intrépids i amants dels riscos extrems com nosaltres.

Anna - Tens l'Inistone?
Aleix + Si.
- L'Indasec?
+ Si.
- L'audifon?
+ Que?
- QUE SI HAS AGAFAT L'AUDIFOOONNN!!!
+ Si.
- Les gotes?
+ Si.
- Les pastilles pel mareig?
+ Si.
- Les grogues?
+ Si.
- Les vermelles?
+ Si.
- Les blaves?
+ Si.
- Perfecte, ja estem mes que preparats per a la nostra mega-aventura: Un día de visita guiada amb minibus al parc.

Vam estar mirant de fer la típica ruta de la W, la mes concorreguda del món diuen, però despres de parlar amb alguns que l'havien feta i d'escoltar la frase màgica: Lo que mas sufren son las rodillas. Vam desistir de fer-la i ens vam limitar a fer una excursió guiada pel parc, la Viejo's Tour.

Bonico de veres tu!

Aqui teniu algunes foticos:








També a Puerto Natales va ser on vam detectar per primera vegada un síndrome que espero que haviat estigui inscrit dins del DSM4 i que Pfizer o Bayer em doni alguns drets de la patent del medicament que poden inventar per a guanyar ¿mes? diners. Es tracta del síndrome del viatjer que només te 10, 15 o 30 dies de vacances hi ha de veure 3.456.789 coses, o Síndrome Viatjerquefewdaysandvolseelahostiadecoses (si el nom es llarg sembla mes xungo).

Definició del Sindrome Viatjerquefewdaysandvolseelahostiadecoses: Diguis d'aquell viatjer que arriba a l'alberg a les 20h, a les 20h30min ja ha tornat del super on hi ha comprat 34 pots en conserva per a pasar 5 dies d'excursió acampant, ha sopat a les 22h despres de organitzar la motxilla, a anat a dormir a les 23h i a les 7 del matí ja ha desaparegut per sempre mes de les nostres vides.

Amb aquests síndrome... tots els allotjats al nostre alberg i el 98% dels turístes de Puerto Natales.

I es que poca cosa mes es pot fer en el poble de Puerto Natales... a part de treballar-hi, tenir-hi familia, cuidar dels fills, anar a escola, enamorar-se de la mes guapa de la classe, intentar muntar un negoci com a fuster, no tenir vacances durant 10 anys, possar-se malalt, treure la neu que cobreix el cotxe per a per poder anar a treballar... el típic que passa a qualsevol "ciutat turística".

Si algun dia hi aneu allotjeu-vos a l'alberg Esmeralda, parlar amb el seu amo es tot un plaer.

Clar que potser ja no hi es quan hi arribeu... la vida dona moltes voltes.

6/3/10

Els canals de la patagonia xilena.

Ais si, osea, qué te voy a contar, como que hemos ido de cruzero, ¿sabes?

Doncs sí, mentre mig país s'ensorrava per culpa del terratrèmol més gran de la història de Xile nosaltres estàvem de creuer.

Vam marxar just la tarda abans de que succeís, de Puerto Montt a Puerto Natales, 4 dies de viatge amb un vaixell de càrrega.

Com vam decidir agafar aquest vaixell:

- Hola, d'on sou?
* De Lleida.
+ Jo de Madrid, però sóc Bomber a Tirig.
- I qèe? per aquí de vacances? (típica pregunta)
+ Sí, acabem d'arribar de creuer des de Puerto Natales.
- A si?

...bla bla bla bla bla bla bla....

Total, que el tipet ens explica mil meravelles del creuer i dues hores abans de que surti el nostre bus cap a Bariloche per a fer 36 hores de viatge fins arribar a El Calafate decidim cancelar el bitllets i comprar dos passatges per al creuer.

un momentet del creuer

Aleix: Hola volem cancelar el bitllet (en castellà, clar)
Tipeta del bus: No poden, es massa tard.
Aleix: Bé, tant se val, doncs perdem els diners i marxem a comprar el bitllet, que només queden 20 minuts per a embarcar.
Anna: Però no tenim pesos xilens! No podem agafar un taxi!
Aleix: Anem al caixer automàtic.
El tipet de Tirig: No funcione, jo ara vinc d'allí i estan tots penjats.
A&A: Merda!
Guiri: Excuse me, do you have tickets to bariloche?
Tipeta del bus: No.
A&A: We yes!!!!! We can! We are lucky to find you! We love you!

Al guiri li cau una gota de suor pel front però finalment ens compra els bitllets. Ja tenim pempins per agafar el taxi.

Comprem els bitllets amb un 25% de descompte per a ser d'última hora (es veu que no hi havia gaire gent), en principi havíem de dormir en lliteres al mig dels passadissos. Volíem l'opció més econòmica.
Finalment ens posen en un camarot per a 4 persones i només hi som nosaltres dos.
yupiiiiii
De luju! I tot pel mateix preu.

Us havia dit que tenia una flor al cul? Ara ja ho sabeu.

- I el creuer? Què tal el creuer?
+ Mireu algunes foticos:


Vam veure el glaciar Pio XI, el glaciar més gran del món (sense comptar els pols nord i sud). Una bestialitat, 6 quilòmetres de ample i uns 100 metres d'alt. A mes a mes el vaixell es va poder apropar fins a 260 metres, quan normalment el veuen des de 500 o fins i tot un quilòmetre, depenent del temps i del gel que hi hagi al mar.

També foques i dofins i fins i tot balenes... encara que de lluny i petites.

I l'última nit una festeta que va amenitzar meravellosament el senyor Cristian Troncoso (tot i que no va tocar cap de les seves cançons) i en la que em va tocar una ampolla de vi per ser l'únic al que no li va sortir cap número en el bingo. La vam compartir amb brasilers, colombians, escocesos, xilens i un asturià i una alemanya.
Anna: Va, posa el video.
Aleix: Que nooooooooooooooooooooo.
Anna: Vaaaaaaaa
Aleix: No, com a molt posaré la resta de fotos d'aqui a uns dies, que ara la connexió va mulenta i tinc son.
I ara... cap a las Torres del Paine!

4/3/10

Hemisferio XX al Facebook

Si es que estem a l'última.

Ara ja pots unirte al grup de Hemisferio XX del Facebook, de manera que podras saber quan surt una nova entrada en el mateix moment que miris el teu facebook...

Mes fàcil?

No, no pot ser mes fàcil.

Només has d'anar al teu facebook i buscar Hemisferio XX.

Apa, dit i fet.

Ara escric una mica mes per a que la imatge quedi una mica rodejada per text, no cal que li doneu massa importància a aquestes línies, son per a omplir una mica... li lo liiii, li lo laaaa, li lo liiiii, li lo laaaaaa

La tejedora

Buenasss,

Nova entrada de Hemisferio XX

Con 16 años se escapó de casa. Desapareció sin dejar rastro y tuvieron que pasar 5 largos años antes que algún miembro de su familia tuviera noticias suyas. Huía de su padre, un estricto terrateniente chileno propietario de 42 hectáreas de tierra, que empleaba a sus 14 hijos en el cuidado de su hacienda. Marcharse fue el primer gran acto de rebeldía de Novelia, una mujer indomable y luchadora que hoy cuenta con 81 años.

Continueu llegint i mireu el video aqui

1/3/10

Iep, que estem vius

Ja veus, estem 4 dies incomunicats i la que se lia.

Ja anirem contestant els emails a poc a poc però ara com ara em sembla que aquest es el mitjà mes ràpid per dir a tothom que estem bé.

Ja us explicarem que hem fet durant aquests dies... res a veure amb terratremols ni ná de ná.

Hem estat de creuer per la patagonia xilena, gaudint de la natura i al·lucinant dels dofins, balenes, foques i glaciars, fent el guiri mentre tot el país tremolava. El típic exemple del giri que no te ni papa del que passa al país on es troba.

Com a excusa tenim que al vaixell no hi habia ni internet, ni telefon, ni tampoc deixaven fer senyals de fum.

Gracies a tots els que us heu preocupat.

La resta.... ja ens veurem les cares, ja. Je, que sus vamos a moler a palos.

Fins aviat.

Anna i Aleix.

25/2/10

Por el nombre del padre

Nova entrada de Hemisferio XX

20 años de prisión por tenencia de explosivos. Cuando Elena Morote oyó la sentencia que la condenaba no lo podía creer. El juicio había durado solamente dos horas y media, su abogado no pudo intervenir más que 10 minutos, y a pesar que no se probaron los cargos, ni había testigos que apoyaran la acusación, la declararon culpable y la condenaron, según ella, por ser hija de su padre, Osmán Morote, el número dos de Sendero Luminoso. “Me dijeron que yo pertenecía a una de las familias más sanguinarias del país y que por eso no me iban a dejar salir”. Tras pasar 13 años de condena, se anuló su juicio por irregular. Hoy, Elena vive refugiada en Chile, pero todavía de noche, cuando duerme, vive atrapada en el correccional.

Continueu llegint
aqui

17/2/10

Romper el armario

Nova entrada, renova, novissima, entrada de Hemisferio XX.

Claudia era diferente a las demás niñas de su clase. Ella lo sabía muy bien, pero callaba su secreto: “a todas mis compañeras de curso les gustaban los chicos menos a mi. A mi me atraían las chicas, pero sabía que debía ocultarlo si no quería salirme de la normalidad”. Así, nadie sospechaba nada y su vida transcurría tranquila entre pupitres y juegos infantiles. No rompía su silencio ni siquiera en su casa, donde de hecho, era el sitio menos indicado para hacerlo. “Mi familia era muy conservadora y católica. Para ellos, ser homosexual era pecado y punto, así que todos eran tremendamente homofóbicos”.


Seguiuiuiuiu llegintntnt aqui

Ossos a Bariloche

I a Bariloche... que hem fet a Bariloche....

- Turisme.
· Noooop
- El pallús?
· Noooop
- Nooopejar?
· Nooop, hem fet un curset que... bé, em sembla que ho explica millor la Diana, la nostra profe del curs, en aquest text (parla del métode Feldenkrais, però crec que es pot aplicar perfectament al curs que hem fet):

El movimiento es vida.

Alguna vez alguien te dijo algo que resonó en vos por obligación, respeto, lógica o identificación. Tanto se te hizo carne que ya no recordás que alguna vez reflexionaste sobre eso, o que entró en vos como algo nuevo y fresco. Esa idea penetró tus poros, te inundó y tiñó lo conocido con "SEGURIDAD". Hoy, ese proceso está olvidado y todo está tan obviamente inundado de esa idea que ya forma parte de tu respiración, de tu luz, de tu alimento. Es tan tuya que ni siquiera recordás que existe. Cuando un vecino viene con su idea propia, con la cual tuvo un proceso de integración tan respetable com el tuyo, tus poros se alertan, tu idea lucha por su lugar... a pesar tuyo. Cubre tus neuronas para que no haya lugar de entrada. Y, sabes qué? Vos sos tan sólo un títera de esas ideas, no pode hacer nada. Entonces gritás, matás, te peleas por algo que alguna vez te convenció para entrar y ahora te domina. Si pudiéramos parar, reflexionar, hacer que la ideas y la seguridad nos sirvan para pararnos sobre nuestros pies y andar, aceptar, quizá podríamos tomar las nuevas ideas y amigarlas con loas viejas y seguir nuestro camino enriquecidos por la posibilidad de elegir. Com escribió Franz Picabia: "Nuestra cabeza es redonda para que las ideas circulen. el movimiento es vida".

Diana Sternbach

un momentet de "optimismo biológico"

Recordeu l'entrada de Feldenkrais? Doncs aixó es una cosa molt semblant (de fet, la base es Feldenkrais) que es diu Bones for Life i n'hem fet un curset a Bariloche... espectacular!

Villarrica

I després de Chiloé, cap a Villarrica a pasar uns dies abans de marxar cap a Bariloche i de pas fer un altre reportatge molt mono a una dona semi-maputxe teixidora de llana.

I també fer una excursió matadora al parc nacional Huerquehue amb una alemanya, un francés i dos suïsos i cap catalana... snif.

I el frances diu:
-En mi país nació un honbre sin brazos, le pusieron unos brazos ortopédicos y ahora es campeón de boxeo.

la alemanya diu:
-Pues en mi país nació un honbre sin piernas le pusieron unas piernas ortopédicas y ahora es campeón de atletismo.

i un dels suïsos diu:
-Pues en mi país nació un hombre sin cabeza, le pusieron un mélón, le pintaron una sonrisa estúpida y ahora es EL PRESIDENTE.


ja... ja... ja... ejem.....

I una visiteta a los Ojos del Caburga

I fer una barbacoa amb una alemanya, un francés, dos suïsos, dos catalans, un americà, una brasilera i un polac a La Torre Suiza, una pensió on tothom parlava raro.

I marxar cap a Bariloche...

Aqui les foticos:

A Chiloé

Després de Santiago hem anat remant cap a Chiloé... ejem... si, ja uns quants dies d'aixó, de fet ja hem marxat, hem estat a Bariloche uns 15 dies i em tornat a Chiloé... però com que no hem escrit res d'aqui doncs... ara toca.

Basicament jo he estat fent unes convivencies d'estiu a Anchimalén amb la Dr. Adriana (Nana) Schnake, una reconeguda terapeuta Gestalt que treballa amb el diàleg amb el organs.

foto del grupet

- Mande? Dialogar amb el organs? Aleix, que t'has tornat piruli?
· Noooooooo, llegeix aixó i ja veuras
- Ufff, que llarg...
· Tu mateix....

Mentre jo feia aixó, l'Anna treballava...

- Oleeee, visca la llibertat de la dona!
· Visca!

... fent uns quants reports per al blog de Hemisferio XX que sortiran d'aqui un temps i també fent una mica de turisme.
A Castro ha estat allotjada a casa de la Ceci, una gran "mamuchi" que allotja a tot tipus de gent.

Per cert, aixó es força comú a Xile, es a dir, que si viatjeu, podeu anar tranquilament a una ciutat sense reservar res i deixar-vos convencer per la gent que us vindrà a oferir allotjament, generalment dones de mes de 50 anys que us llogaran una habitació de casa seva.

Aqui les foticos de Chiloé

Salir del Nido

Nou "repor" de Hemisferio XX

Esa noche decidimos salir de juerga, o como dicen en Chile, nos fuimos de carrete, y como ya hacía unos días que estábamos de viaje, nos hacía ilusión recordar el sabor de unas buenas patatas bravas en un restaurante catalán de Santiago. Nos sentamos en la barra y diez minutos más tarde ya estábamos charlando con la pareja de al lado.

Continueu llegint aqui

amb l'Ana i el seu company que no vol sortir per internet, al bar De la ostia.cl

Microcantos

"Nova" entrada de Hemisferio XX

Una vez conocí a un hombre que animaba a sus hijos a prosperar en la vida con este lema: hijo mío, tú dedícate a lo que quieras, pero hagas lo que hagas, sé el mejor! Para mi, la fórmula para ser feliz, va por el camino inverso: Si quieres ser bueno con lo que haces, descubre cuál es tu vocación, y dedícate a ella!


Si vols continuar llegint el text i veure el video que hi ha... fes clic aqui

4/2/10

Ho dicciopilles?

Viatjar és aprendre, i una de les coses que més s’aprenen és idiomes.

I alguns direu: - ¡Corta el rollo, repollo! No flipeu tant que total esteu a Sud Amèrica, i aquí la gent parla en castellà, una llengua que vosaltres per imposició cultural heu hagut d’aprendre a la força!

Ah sí? Tan fácil és? A veure què entendrieu d’aquesta frase? (els que esteu estat a Xile, si us plau, absteniu-vos de fer-vos els llestos, que volem que hi hagi molts comentaris, que així ens puja una mica l’autoestima, que ningú es mira el blog, jolin! -ho diem fent morritos-)

una escena típica on podrieu sentir la següent frase (sopar a casa del Ben)

-Vente al tiro de carrete ueona, no me seas fome, que será la raja, po! Además vendrá Rober, cachai? Dicen que ya no pololea, y es muy mamón! Además, tiene un buen pico, po! Eso sí, cuidado no te haga una guagua, cachai?!

Què, ho dicciopilleu?

1/2/10

Foticos de la nostra estada a Santiago de Chile.

Hola.

Aqui teniu les afoticos que vam fer mentre estavem a la capital Xilena i a Valparaiso.



Encara em fa mandra escriure....

28/1/10

La sanadora del poble

Nova entrada de Hemisferio XX

La sanadora del pueblo

Perteneciente a una larga saga de mujeres ‘lawentuchefes’, María Quiñelén siempre ha llevado en la sangre el interés por la sanación. Des de pequeña ayudaba a su abuela a recoger hierbas, plantas, y raíces para elaborar remedios naturales. “Me enseñaba el nombre de todas las hierbas medicinales, su ubicación, su tiempo de reproducción, a identificar las tierras húmedas, las calientes, etc. Yo no era buena para tejer, ni para moler, no era buena para nada más que no fuera la medicina!”.

Con su nueva designación, el aprendizaje iba a ser más intensivo. Tras terminar sus estudios medios en Santiago de Chile, de los 9 a los a 18 años, se trasladó a Temuco, capital de la Araucanía, territorio ancestral mapuche, para aprender todos los secretos de la medicina tradicional de su pueblo de la mano de Armando Marileo, un sabio que todavía hoy es su maestro. Él la ayudó a encontrar su nombre mapuche: “la hija de la diosa que canta en las aguas”.

Continua llegint aqui: Hemisferio XX