"Quiero descubrir la verdad de las cosas"

Nova entrada a "Hemisferio XX":

Tres trenzas sujetan su pelo ondulado en un pueril y sofisticado peinado. Viste unos vaqueros ajustados que definen su silueta y una camiseta fucsia sin mangas. Oculta tras unas enormes gafas de sol de acuerdo con la moda, Cristiane se descubre guapa, luce una bonita sonrisa y unos ojos llenos de vitalidad. Es extrovertida y confiada, y no duda en compartír un pequeño pedazo de su vida con una europea desconocida en un autobús rumbo a Brasil. Nos dirigíamos hacia Campo Grande, la capital del Mato Grosso do Sul, ella de vuelta a su casa, tras una visita a su padre, instalado en Paraguay, y yo camino hacia la gran atracción ecológica del país, el Gran Pantanal. Tras unas cuantas horas de trayecto, esta joven brasileña de 19 años decidió dejar de ser desconocida, se dio la vuelta sobre su asiento, frente al mío, y su cabeza asomó por encima del respaldo con ánimo de intercambiar unas palabras. Me habló de su renuncia al baile para dedicarse a la química y de su sueño oculto de viajar para conocer el mundo, como yo.
Continueu llegint aquí

El Pantanal

Campo Grande, capital de l'estat de Mato Grosso do Sul, es el lloc on has d'anar si vols fer les típiques excursions que tot bon giri ha de fer en El Pantanal, posiblement l'ecosistema més ric del món en biodiversitat de flora i fauna (ho diu la wikipedia, i si ho diu la wikipedia es com si ho digués Déu mateix en persona... si existís)

Allà em fet servir per primera vegada per allotjarnos el Couchsurfing (es veu que si son dues persones es mes difícil que t'agafin, clar no tothom te espai... a mes a mes hi ha molta gent que l'utilitza per a lligar.. i clar... lligar amb una parella... a no se que vulguin fer trios... ) (per a que l'anterior part entre parentesis hagi fet gràcia s'ha d'haver llegit amb la veu que possava Pepe Rubianes en el seu penúltim espectacle quan parlava de la parella que tenia un compte corrent a La Caixa, queda clar?) i vam anar a parar a casa de la Vanessa i la seva mare, l'Ana, que ens va omplir de caipirinhes, caipiroskes, feijoá, pastis de chacaré (caiman) i suc de canya de sucre. I nosaltres a elles de gazpatxo, truita de patata, paella (o un intent de) i sangria... viva la fiesta y el colesterol!!!

Ana i Anna menjant pastis de caimà (jacaré en brasiler)

Un parell de nits i cap a El Pantanal.
4 dies i 3 nits veient bitxos.

- Eus aqui una petita mostra.
+ Petita? Però si es tot el que vam veure!
- Calla! Però ells no ho saben aixó.
+ No hem de mentir.
- Escolta. I quina culpa tenim nosaltres que haguem vist de la missa la meitat?
+ Ais... les expectatives... que et pensaves? Que seria com un reportatge del National Geografic?

I es que en els documentals d'animaliuts (i en les fotos de le agencies de viatges) només t'ensenyen les imatges mes bones, aquells 5 segons de Puma d'entre els 3 dies que van estar buscant i grabant per la selva. I clar, jo esperava veure el mateix en vivo i en directo.

I... tot i que no ha sigut així, hem gaudit d'aquests cuatre dies de "vacances giriguesques" on vam veure caimans, pescar piranyes, vam anar a caball i vam gaudir de molts i molts ocellets de diferents mides i colors

Ara si... les foticos.

Els jacares (o caimans) estan tot el dia amb la boca oberta per a que els hi entri el sol i d'aquesta manera morin les sangoneres que li entren a la boca per la nit, mentre caça.

El rosegador mes gran del món.

Un petita piranya. Les que menjen humans son negres i mooolt mes grosses.

Un macaco mascle pot tenir entre 8 i 9 femelles. Quan noten que una altra "tribu" s'acosta comencen a fotre uns crits (tota la colla de munitus) que es poden sentir fins a 5 quilòmetres lluny i que si no vas amb un guia que t'ho expliqui et poden fer cagar els calçotets/calces.

I una altra curiositat d'animals:

Hi ha uns animals (caca de vaka que no recordem el nom) que, si neixen impotents pot ser que es tornin bojos, llavors acostumen a matar als fills dels altres que si que poden "fer allò lleig", però si un d'ells sobreviu, quan es gran se'n a al cap del grup i li explica el que va passar. Llavors el cap del grup ordena que vingui el "assassí impotent" i tots els membres del grup se li pixen a sobre. De manera que com que l'olor del pipí no marxar ni a la de tres, queda marcat per sempre i es putejat per tots els de la seva espècie.

Cagate lorito.

Mes foticos de la nostra mini estada brasilera:

Fronteres

Per entrar a Brasil des de Paraguay s'ha de fer per la "frontera" que Pedro Juan Caballero (Paraguay) i Punta Porá (Brasil) dues ciutats enganxades.

Els que sou de barcelona o de l'Hospitalet sabreu que caminant, no sabeu quan esteu a l'Hospitalet o quan passeu a Barcelona, aqui passa el mateix.

+ Perdon, sabe donde puodemos encontrar un ciber.
- Un ciber? A estas horas en Brasil. Dos cuadras hacia delante y la primera a la izquierda.

Caminem el tram indicat.

- Bom dia. Internet?
+ Sim. Duas maquinas?
- Sim.
+ Número cinco eu sete.
- Obrigado


Mostra un mapa més gran

La linia gris es la frontera... com veieu comparteixen avingudes, carrers, anuncis de centres comercials....

Ara faig un salt en el temps i me'n vaig a la tornada de El Pantanal brasiler... a la seguent entrada ja us explicarem que hi vam fer allà.

Arribem a Punta Porá (Brasil) el diumenge al matí. A la terminal d'autobús. D'allà un taxi a migracions per a segellar el passaport de sortida del Brasil.

Segellem i de migracions Brasileres a migracions Paraguaies però....

aaaaa, se sienteeee. Elis elis. Es diumenge i no hi ha ningú fins les 19h a migracions (la frontera esta... tancada?), i l'últim bus cap a San Pedro surt a les 17h. Ajo i agua.

- Que fem? Tenim el segell de sortida del Brasil però no el d'entrada. Estem en la clandestinitat!!!
Ohhh my goooddddd!!!!
+ Bé, doncs, pillem un hotel a Pedro Juan (Paraguay) i demà serà un altre dia.
- Mr. motorista de táxi, o terminal do Pedro Juan, por favor.

Fronteres? Ara mes que mai veig l'estupidesa de la seva creació.

PD: senyors policies, ara ja tenim tots els segells en regla

Reflexions Aché-lils

Després de marxar d'Asunción i camí del Gran Pantanal brasiler, vam fer una ràpida visita a una comunitat indígena Aché. D'ells no en puc dir gairebé res perquè en prou feiens hi vam poder estar 3 ó 4 hores. No els hi arriba el transport públic i el paraguaià que ens hi va portar només tenia aquesta estona lliure.

Allà vam entrevistar a dues parteres que van venir secundades per una bona representació de la població femenina de la comunitat a mes dels dos mestres que ens feien de traductors (només parlen la seva llengua, l'Aché. Cal recordar que al paraguai les llengües oficials son el castellà i el guaraní) i alguns homes del poble, entre ells el cacique.


L'entrevista va ser curiosa i lenta pel tema d'haver d'estar traduint contínuament però vaja, el que mes em va sorprendre es la capacitat demanatoria que tenia aquesta gent (bé, demanar demanava el cacique i el nostre contacte que ens va ajudar a arribar allà).

Per arribar vam col·laborar amb:

Una càrrega de 20.000 garanies per al mòbil.
Una càrrega de gasolina de la moto per 30.000 garanies.
Una pilota de futbol Adidas per a la comunitat valorada en 100.000 garanies.
Pagar el lloguer de la moto del tipet que ens va venir a buscar al cruze de Mbutuy, uns altres 30.000 garanies.
Total, que a mi ja m'estava pujant la mosca al nas... però...

Auto-excuses per a afluixar la mosca i no pensar que t'estant estafant:

Per al mòbil: Clar, com que ens estant trucant tant per a ajudar-nos a fer el reportatge.
Per a la moto, tant gasolina com lloguer: Clar, com que ens han vingut a buscar al encreuament.
Per la pilota: Clar, com que ens van dir que està bé fer un regal a la comunitat com a símbol de respecte.

Peró son això, excuses barates per a intentar tapar el sentiment de fons: no m'agrada donar diners, no ho vull fer això i ho estic fent, merda!

El primer que vaig pensar es... joder! si tant malament estan de pasta doncs que reclamin a les autoritats, que es queixin i que exigeixin els seus drets!

L'Anna i jo vam viatjar a El Salvador fa temps amb la ONG Setem. Aquesta ONG te una filosofia que es que no s'ha d'anar a fer res als països del tercer mon (o del sud, com en diuen ara), sinó que el que s'ha de fer es deixar-los en pau per a que facin la seva vida.

Amb aquesta ONG vam fer un curs d'introducció a la solidaritat on ens van ensenyar que hi havia 4 tipus de ONG.

Les primeres son les típiques asistencialistes: Donar el peix per a que mengin els pobres.
Les segones les del: No els donis el peix, ensenyal's a pescar!
La terceres son aquelles que ensenyen a la població local a exigir i demanar els seus drets, els hi diuen com han de fer per a queixar-se del que els pertany, a exigir que algú (estat, empresa, etc) els doni el peix o els ensenyi a pescar.

Aquí es on em vaig quedar jo en un primer moment quan vaig pensar: Joder! Que es queixin!

Però hi ha un 4rt tipus de ONG, son aquelles que diuen: Si veus a un pobre... deixa'l en pau!

Com es que els Aché demanen?

Abans el Aché no havien de demanar res. Vivien del bosc. Vivien en el bosc. En el bosc hi tenien tot el que necessitaven.

Però clar... fa falta fusta. Com si no ompliríem els nostres pisos amb mobles de l'Ikea cada dos per tres? Quan dura un moble ara? Quan durava abans? Quanta fusta necessitem consumir avui dia?

I clar, si hi ha demanda hi ha negoci.

I quan hi ha diner pel mig.. que importa treure els recursos per a viure a una colla d'arreplegats? Gairebé res. Per no dir res.

Així es que els Aché van ser apartats de les seves terres, abans plenes de selva, ara plenes de vaques i soja transgènica.
Així es que els Aché ja no tenen res del que viure.
Així es que els Aché demanen ara.

Per què han de aprendre a queixar-se amb jutges i manifestacions per ciutats plenes de ciment i cotxes i contaminació?

Per què simplement no els deixen en pau?

Asunción

Els nostres dies a Asunción han passat ràpidament.

Entre entrevista i entrevista hem conegut la dictadura que va patir aquest país sota el General Stroessner, un més dels dictadors que el gran germà, Estats Units d'Amèrica, va implantar a Amèrica Llatina durant tants i tants anys. Per a què ho va fer? Interessos econòmics (hi ha historiadors que diuen que si a Amèrica Llatina no es va desenvolupar un xarxa ferroviària és per la pressió de Goodyear, General Motors i altres empreses que volien que es gastessin cotxes i camions que tinguessin rodes amb pneumàtics) i la "por" al comunisme (tothom sap que en aquella època els comunistes menjaven nens... o això deien els grans salvadors de l'infantesa capitalista, no fos cas que morissin massa d'hora, calia que abans anessin a treballar a les mines, al camp o que les nenes fossin violades per terratinents i "nens de papà" (cooming soon in Hemisferio XX)

Asunción no té gaire coses turístiques a veure, a la guia destaquen la seva vida nocturna i poca cosa més (hi ha moooolta festa realment), però una cosa que si es curiosa de veure a Asunción és el barri/favela/villa/somorrostro més perillós del Paraguai (sense contar amb les grans extensions marihuaneres controlades per la màfia, clar), estic parlant de la Chacarita. Aquest barri es troba a la llera del riu Paraguai, just al davant de la casa de la presidència, davant del govern i davant de totes les dependències policials i de l'exèrcit.
De fet, els diputats i senadors i el president, quan van a treballar hi passen just pel davant. Deu ser dur per a ells. M'imagino els pobres polítics, treballant i treballant per al bé del seu poble, amb tot l'esforç i l'entrega que els caracteritza, amb les penúries, esforços, sacrificis que fan per al poble, l'abnegació amb la que treballen per al be comú... sortir a altes hores de la matinada, després d'intentar amb tots els seus esforços que el poble paraguaià sigui un poble pròsper, sense desigualtats i trobar-se que els seus esforços encara no són fructífers, i que hi ha gent que ha de viure amb cases de bosses de plàstic o txapes de ferro en un país on a l'estiu poden arribar fàcilment als 40 o 45 graus.

En aquest video podeu veure de què us parlo:



Ens hem estat allotjant al Black Cat Hostel, l'únic hostel del tot Paraguai... un hostel... normalet però ple de gent encantadora, sobre alguns d'ells ja en vaig parlar a l'anterior entrada (yuyus i altres herbes), però entre tots destacarem al Antonin, un perfecte francés (ja sabem que França és la millor i més gran terra del món i que el francès és el més excels idioma que ha existit i que exitirà mai ;p ) que ens amenitzava les tardes de treball al hostel amb música de tota amèrica llatina. Des d'aqui, Antonin, el nostre petit homenatge a la teva gran persona:



I moltes coses més, i que em fa mandra escriure ara... si ho faig... que carai explicarem quan tornem? I ara... cap a veure els Aché, un indigenes putejadets, putejadets...

Fui una madre maltratada

Nova entrada a Hemisferio XX:

"Fui una madre maltratada"

No quiere revelar su identidad por vergüenza, pero accede a contar su historia bajo un nombre falso: Violeta. Durante 6 años, esta mujer paraguaya fue víctima de maltrato a manos de su hija adolescente: gritos, insultos, golpes e incluso lesiones sumieron a toda la familia en un infierno que muchos no comprendían. Tras pasar por varios psiquiatras, su hija, Elena, fue diagnosticada con un trastorno límite de personalidad.

Contineu llegint l'història fent clic aqui

Yuyus i altres herbes

A sudamérica, desconeixo si en el castellà que es parla a la península s'utilitza aquesta paraula, a les herbes medicinals també els hi diuen "yuyos", a les herbes medicinals y també a les que neixen descontroladament per jardins y boscos, ja sabeu, les males herbes. No se perquè se'n diuen "males" si moltes d'elles son medicinals, però vaja.

Perquè parlo de tot això? Doncs perquè viatjant et trobes amb tot tipus de persones... ejem.... ara no se com lligar-ho... però us juro que mentre estava fent la migdiada la idea que em rondava pel cap era bona... vaja, que hi farem.

El tema es que viatjant et trobes gent de tot tipus, i a l'igual que hi ha "yuyos" (aaaaara i caic) que els veus cada dia però no saps per a que serveixen, també hi ha molta gent que la veus cada dia però no saps que carai foten al món.

Llavors et pica, em pica, ens pica, la curiositat i comencem a preguntar i a parlar amb aquesta gent. Molts d'ells els trobeu al blog de l'Anna, l'Hemisferio XX, però mooooolts d'altres no els arribareu a conèixer mai (bé, potser si, el món es un pañuel).

I llavors ens trobem gent que:

- L'any passat va anar de vacances a l'Afganistan, es van posar un burka (si, una noia viatjant sola per l'Afganistan) i van anar de turisme pels mercats de Kabul i el nord del país. I que l'anterior va marxar a Somàlia... be, concretament a Somaliland. I que ha estat a tots aquells llocs on per la tele surt gent morint a causa de les bombes o de l'integrisme religiós perquè "tinc curiositat de veure com viu la gent en aquests llocs... i son gent encantadora!"

I d'altres que:

- Viatgen i treballen alhora (igual que nosaltres)... però... de que? doncs jugant al Pocker Online i guanyat de mitjana uns 3 o 4mil dòlars al mes, "Hi ha cursos on t'ensenyen a jugar, i a internet hi ha molta gent que es pensa que sap jugar i no en sap. Hi ha molts diners a guanyar" ens explica.

I d'altres que:

- Estan jubilats i viuen 6 mesos a França i els altres 6 mesos de l'any lloguen el seu pis i marxen a viatjar en bicicleta per tot el món. I això ho fan cada any!. "Es fàcil, primer comences amb rutes senzilles. No aniràs a pujar els Andes el primer dia! i després... ja hi tens pràctica" Si.... fàcil... realment fàcil vist així.

I es que de vegades tenim una idea molt equivocada del que es pot i del que no es pot fer. Qui posa els limits? El món o la visió que tenim d'ell?

"Me violaron y me trataron como si lo hubiera provocado"

Nova entrada a Hemisferio XX. La entrevista mes dura que hem tingut fins ara. Entres amb una idea a la presó... i tot es desmonta... be... llegiu l'article i ja entendreu de que parlo.

"Me violaron y me trataron como si lo hubiera provocado"

Entré en el Penal de mujeres de San Salvador de Jujuy esperando encontrar un estandarte de la lucha feminista en Argentina: Romina Tejerina. El movimiento feminista tomó su caso como bandera para pedir la legalización del aborto en Argentina. Aseguran que si Romina hubiera podido abortar, su trágica historia no habría sucedido. Esta joven argentina fue condenada en julio de 2005 a 14 años de cárcel por haber acuchillado su hija el mismo día en que la parió, en el inodoro de su casa. Dijo que la criatura era fruto de una violación y que se cegó al ver la cara de su agresor en el rostro de su hija. Sin embargo, el caso no pudo probarse y Romina fue sentenciada sin atenuantes a pasar su juventud en cautiverio.

Continueu llegint l'història fent click aqui

Ja som al Paraguai... que.... guay?

Doncs ja som al Paraguai, un país on la sopa es menja amb forquilla i ganivet.

Si si, i on damunt d'un autobús pots comprar un encenedor elèctric per a la cuina, mitjons, gorres, talla-ungles, chipas, bolígrafs, xocolata, fil de cosir, ulleres de sol, antenes per a la ràdio, recanvis del filtre de la cafetera, clauers i tot allò que un ser humà sigui capaç de portar penjar del seu braç dret.

Arribem a Encarnación amb la intenció de passar-hi una setmana fent reportatges i ens trobem amb temperatures de 0 graus, pluja, una habitació d'hotel fosca i amb un escalfador d'aire que fa mes soroll que un arbre que cau sol al mig del bosc sense que ningú l'escolti.

Sort de les ruïnes jesuítiques de Trinidad, on una magnífica guia ens va explicar la pel·lícula “La Misión” però en real (jo no l'he vista, intentem descarregar-la però Internet es leeeeeeeent com una mala cosa).

sopa calenteta per anar a dormir

Total, que davant del "meravellós" paisatge que ens presenta la ciutat decidim marxar cap a la capital, Asunción.

- Que precio tiene el boleto?
+ 45.000 guarianies (uns 7 euros i mig)
- Y cuanto tarda en llegar a Asunción?
+ 5 horas, va parando en todos los lados.
- Hay un micro (autobús) que va directo, no?
+ Si, 60.000 guaranies (uns 10€)
- Y cuanto tarda en llegar a Asunción?
+ 5 horas.
- Tarda lo mismo el directo que este?
+ Si.

No se que dir.... i pugem al bus: ERRROOOORRRRR.

El viatge dura 8 hores en lloc de 5 (averia de motor inclosa en el preu) i anem a parar al Black Cat Hostel, l'única hostel que hi ha en tot Paraguai (un país preparat per al turisme de motxilerus on els hi hagi, si senyor), un hostel on hi ha mantes pero no llençols, i fa fred i la cuina es una merda de planxa metàl·lica elèctrica que triga 2 hores en fer una sopa i la ciutat es fosca i cara i tenim el cul quadrat de la merdabus, i les tendes... tanquen a les 20h!!! On s'es vist que un país explotat pel capitalisme salvatge tanqui les tendes a les 20h... quina vergonya!! Si Wall Street ho veies...

Volem marxar del Paraguai, ara entenem perquè la gent no hi ve. Perquè tenen dos dits de front.

Però l'endemà surt el sol, pugen les temperatures, hi ha vida al carrer, descobrim una ciutat amb mes encant que Santiago de Chile i Buenos Aires i a mes a mes anem al circ i el coneixem per dins, i entrevistem a una mestra que ha estat 15 dies en vaga de fam (aquí els treballadors del McDonald's cobren mes que els mestres) i coneixem un cambrer que te la filla vivint a Palafrugell, i los pajaritos cantan i las nuves se levantan i el hostel te Internet i pots esmorzar tot el que vulguis, i hi ha giris com tu i l'Anna es molt guapa.

Total, que la propera vegada que us trobeu davant d'allò que considereu una meeeeeerda, un consell:

Preneu aire, exhaleu al mateix temps que aneu relaxant tota la musculatura del cos. Conteu fins a 10 i després visualitzeu-vos ballant, escolteu-vos rient i sentiu-vos feliços i contents.

Després obriu els ulls.

Veureu com tot es més maco.

Nova entrada a Hemisferio XX, a l'altra terra dels vins de Argentina, Salta i el Cafayate... allà on els guies turistics diuen que no hi ha comunitats indigenes nosaltres ens vam trobar amb la cacique d'una de les mes de 300 que hi ha.

"Los políticos no quieren un pueblo ilustrado, quieren un pueblo tonto"

A los 6 años el mundo de Angélica se desmoronó. Perdió lo que más amaba y de la forma más cruel. Sus padres la abandonaron y se quedó sola en una ciudad desconocida. Lejos de su cuna originaria, una comunidad indígena del norte de Argentina, Angélica tuvo que aprender a sobrevivir y a defenderse de un entorno hostil que nunca antes había conocido. Era la antesala de un camino lleno de golpes, físicos y morales. Careció de todo: de alimento, de ropa, de libros, y de afecto, y ahora que ya es mujer solo quiere darse a los demás. Ella es la cacique de su pueblo, y la obra de la que se siente más orgullosa: una biblioteca popular.

Continueu llegint el reportatge i veieu el video fent clic aqui

"La vida tiene más valor que las tierras"

Nova entrada a l'Hemisferio XX, justament la que correspon a la família que ens va acollir just el dia que l'Anna es va trencar el genoll i vam haber de tornar.

"La vida tiene más valor que las tierras"

Argentina es el tercer productor mundial de soja, y mientras unos hacen negocio con esta oleaginosa, en el interior del país miles de campesinos sufren sus consecuencias: desertización de la tierra, acoso, violencia y desalojos con total impunidad y con la complicidad de los poderes. Conocí la historia de Susana y Ramón hace un año en mi primera visita a Santiago del Estero. Allí me rompí una pierna, pero una vez recuperada, decidí volver para contar su historia.

Continueu llegint el reportatge fent clic aqui

"Una sociedad se juzga por como trata sus animales"

Nova entrada a Hemisferio XX

Pasta con carne, arroz con carne, verduras con carne, carne con carne… Un plato sin un pedazo de ternera, cerdo, pollo o cabrito levanta sospechas en Argentina. En el país con el índice más elevado de consumo de carne vacuna, con una media de 73 kilos por persona cada año, ser vegetariano es casi misión imposible. Poly, con 26 años, ha logrado ir a contracorriente.

Contineu menjant carn... ais, llegint el reportatge fent un simple click aqui

"Cuando estás fumando 'paco' no tienes miedo, te da coraje"

Nova entrada a Hemisferio XX

El sexo, las drogas y la soledad han marcado la corta vida de Pamela. Esta porteña tiene tan solo 18 años y ya ha conocido el infierno en la tierra. Huérfana de padre, un drogadicto asesinado por impago de deudas, Pamela creció con una madre ausente y dos hermanos conflictivos. Las dificultades de su infancia se agravaron cuando a los 8 años fue víctima de un abuso sexual por parte de su primo. Ella trató de olvidar su historia abandonándose a las sustancias prohibidas, y terminó cayendo en el pozo del paco, la droga de los pobres en Latinoamérica.

Contineu llegint l'història aqui

"La pasión del tango es necesaria para la pareja"

Nova entrada a Hemisferio XX, un altre reportatge que vam fer a Mendoza.

La música recorre todo su cuerpo y lo mueve hasta hacerlo doler. Hija de bailarina y nieta de un conocido compositor argentino, Tito Francia, Sofía adora bailar. Siempre fue uno de sus principales placeres y hoy es también su forma de ganarse la vida. Tras 13 años aprendiendo la rigurosa técnica del ballet clásico, se dejó seducir por el tango. Y no solo eso. Este baile, nacido en la ribera del Río de la Plata a finales del siglo XIX, hizo despertar el amor entre Sofía y uno de sus compañeros de baile, Claudio. Ahora más que nunca, los sentimientos que interpretan cuando suben arriba del escenario están a flor de piel.

Contineu llegint el reportatge i mireu el video aqui

"Puedo trabajar de sol a sol, pero lo haré para mí"

Nova entrada de Hemisferio XX, una noia que va treballar en la recollida dels "millors vins d'argentina" que alhora també son l'excusa per a fer unes de les millors explotacions laborals d'argentina.

El “Corralito” los golpeó en el 2001 como a tantos argentinos. Su padre no conseguía un empleo fijo, y en casa eran 7 bocas por alimentar. Así que todos deberían estrecharse el cinturón y contribuir como pudieran a la economía familiar, sobre todo ella, que era la hermana mayor. Con 15 años, Carolina y 2 de sus 4 hermanos, de 10 y 12, empezaron a trabajar cada verano en la vendimia, acompañando a su padre a recoger la uva que, fermentada, se convertiría en los mejores vinos de Argentina.

Contineu llegint el reportatge, aqui