Allà vam entrevistar a dues parteres que van venir secundades per una bona representació de la població femenina de la comunitat a mes dels dos mestres que ens feien de traductors (només parlen la seva llengua, l'Aché. Cal recordar que al paraguai les llengües oficials son el castellà i el guaraní) i alguns homes del poble, entre ells el cacique.
L'entrevista va ser curiosa i lenta pel tema d'haver d'estar traduint contínuament però vaja, el que mes em va sorprendre es la capacitat demanatoria que tenia aquesta gent (bé, demanar demanava el cacique i el nostre contacte que ens va ajudar a arribar allà).
Per arribar vam col·laborar amb:
Una càrrega de 20.000 garanies per al mòbil.
Una càrrega de gasolina de la moto per 30.000 garanies.
Una pilota de futbol Adidas per a la comunitat valorada en 100.000 garanies.
Pagar el lloguer de la moto del tipet que ens va venir a buscar al cruze de Mbutuy, uns altres 30.000 garanies.
Total, que a mi ja m'estava pujant la mosca al nas... però...
Auto-excuses per a afluixar la mosca i no pensar que t'estant estafant:
Per al mòbil: Clar, com que ens estant trucant tant per a ajudar-nos a fer el reportatge.
Per a la moto, tant gasolina com lloguer: Clar, com que ens han vingut a buscar al encreuament.
Per la pilota: Clar, com que ens van dir que està bé fer un regal a la comunitat com a símbol de respecte.
Peró son això, excuses barates per a intentar tapar el sentiment de fons: no m'agrada donar diners, no ho vull fer això i ho estic fent, merda!
El primer que vaig pensar es... joder! si tant malament estan de pasta doncs que reclamin a les autoritats, que es queixin i que exigeixin els seus drets!
L'Anna i jo vam viatjar a El Salvador fa temps amb la ONG Setem. Aquesta ONG te una filosofia que es que no s'ha d'anar a fer res als països del tercer mon (o del sud, com en diuen ara), sinó que el que s'ha de fer es deixar-los en pau per a que facin la seva vida.
Amb aquesta ONG vam fer un curs d'introducció a la solidaritat on ens van ensenyar que hi havia 4 tipus de ONG.
Les primeres son les típiques asistencialistes: Donar el peix per a que mengin els pobres.
Les segones les del: No els donis el peix, ensenyal's a pescar!
La terceres son aquelles que ensenyen a la població local a exigir i demanar els seus drets, els hi diuen com han de fer per a queixar-se del que els pertany, a exigir que algú (estat, empresa, etc) els doni el peix o els ensenyi a pescar.
Aquí es on em vaig quedar jo en un primer moment quan vaig pensar: Joder! Que es queixin!
Però hi ha un 4rt tipus de ONG, son aquelles que diuen: Si veus a un pobre... deixa'l en pau!
Com es que els Aché demanen?
Abans el Aché no havien de demanar res. Vivien del bosc. Vivien en el bosc. En el bosc hi tenien tot el que necessitaven.
Però clar... fa falta fusta. Com si no ompliríem els nostres pisos amb mobles de l'Ikea cada dos per tres? Quan dura un moble ara? Quan durava abans? Quanta fusta necessitem consumir avui dia?
I clar, si hi ha demanda hi ha negoci.
I quan hi ha diner pel mig.. que importa treure els recursos per a viure a una colla d'arreplegats? Gairebé res. Per no dir res.
Així es que els Aché van ser apartats de les seves terres, abans plenes de selva, ara plenes de vaques i soja transgènica.
Així es que els Aché ja no tenen res del que viure.
Així es que els Aché demanen ara.
Per què han de aprendre a queixar-se amb jutges i manifestacions per ciutats plenes de ciment i cotxes i contaminació?
Per què simplement no els deixen en pau?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada