Fui una madre maltratada

Nova entrada a Hemisferio XX:

"Fui una madre maltratada"

No quiere revelar su identidad por vergüenza, pero accede a contar su historia bajo un nombre falso: Violeta. Durante 6 años, esta mujer paraguaya fue víctima de maltrato a manos de su hija adolescente: gritos, insultos, golpes e incluso lesiones sumieron a toda la familia en un infierno que muchos no comprendían. Tras pasar por varios psiquiatras, su hija, Elena, fue diagnosticada con un trastorno límite de personalidad.

Contineu llegint l'història fent clic aqui

Yuyus i altres herbes

A sudamérica, desconeixo si en el castellà que es parla a la península s'utilitza aquesta paraula, a les herbes medicinals també els hi diuen "yuyos", a les herbes medicinals y també a les que neixen descontroladament per jardins y boscos, ja sabeu, les males herbes. No se perquè se'n diuen "males" si moltes d'elles son medicinals, però vaja.

Perquè parlo de tot això? Doncs perquè viatjant et trobes amb tot tipus de persones... ejem.... ara no se com lligar-ho... però us juro que mentre estava fent la migdiada la idea que em rondava pel cap era bona... vaja, que hi farem.

El tema es que viatjant et trobes gent de tot tipus, i a l'igual que hi ha "yuyos" (aaaaara i caic) que els veus cada dia però no saps per a que serveixen, també hi ha molta gent que la veus cada dia però no saps que carai foten al món.

Llavors et pica, em pica, ens pica, la curiositat i comencem a preguntar i a parlar amb aquesta gent. Molts d'ells els trobeu al blog de l'Anna, l'Hemisferio XX, però mooooolts d'altres no els arribareu a conèixer mai (bé, potser si, el món es un pañuel).

I llavors ens trobem gent que:

- L'any passat va anar de vacances a l'Afganistan, es van posar un burka (si, una noia viatjant sola per l'Afganistan) i van anar de turisme pels mercats de Kabul i el nord del país. I que l'anterior va marxar a Somàlia... be, concretament a Somaliland. I que ha estat a tots aquells llocs on per la tele surt gent morint a causa de les bombes o de l'integrisme religiós perquè "tinc curiositat de veure com viu la gent en aquests llocs... i son gent encantadora!"

I d'altres que:

- Viatgen i treballen alhora (igual que nosaltres)... però... de que? doncs jugant al Pocker Online i guanyat de mitjana uns 3 o 4mil dòlars al mes, "Hi ha cursos on t'ensenyen a jugar, i a internet hi ha molta gent que es pensa que sap jugar i no en sap. Hi ha molts diners a guanyar" ens explica.

I d'altres que:

- Estan jubilats i viuen 6 mesos a França i els altres 6 mesos de l'any lloguen el seu pis i marxen a viatjar en bicicleta per tot el món. I això ho fan cada any!. "Es fàcil, primer comences amb rutes senzilles. No aniràs a pujar els Andes el primer dia! i després... ja hi tens pràctica" Si.... fàcil... realment fàcil vist així.

I es que de vegades tenim una idea molt equivocada del que es pot i del que no es pot fer. Qui posa els limits? El món o la visió que tenim d'ell?

"Me violaron y me trataron como si lo hubiera provocado"

Nova entrada a Hemisferio XX. La entrevista mes dura que hem tingut fins ara. Entres amb una idea a la presó... i tot es desmonta... be... llegiu l'article i ja entendreu de que parlo.

"Me violaron y me trataron como si lo hubiera provocado"

Entré en el Penal de mujeres de San Salvador de Jujuy esperando encontrar un estandarte de la lucha feminista en Argentina: Romina Tejerina. El movimiento feminista tomó su caso como bandera para pedir la legalización del aborto en Argentina. Aseguran que si Romina hubiera podido abortar, su trágica historia no habría sucedido. Esta joven argentina fue condenada en julio de 2005 a 14 años de cárcel por haber acuchillado su hija el mismo día en que la parió, en el inodoro de su casa. Dijo que la criatura era fruto de una violación y que se cegó al ver la cara de su agresor en el rostro de su hija. Sin embargo, el caso no pudo probarse y Romina fue sentenciada sin atenuantes a pasar su juventud en cautiverio.

Continueu llegint l'història fent click aqui

Ja som al Paraguai... que.... guay?

Doncs ja som al Paraguai, un país on la sopa es menja amb forquilla i ganivet.

Si si, i on damunt d'un autobús pots comprar un encenedor elèctric per a la cuina, mitjons, gorres, talla-ungles, chipas, bolígrafs, xocolata, fil de cosir, ulleres de sol, antenes per a la ràdio, recanvis del filtre de la cafetera, clauers i tot allò que un ser humà sigui capaç de portar penjar del seu braç dret.

Arribem a Encarnación amb la intenció de passar-hi una setmana fent reportatges i ens trobem amb temperatures de 0 graus, pluja, una habitació d'hotel fosca i amb un escalfador d'aire que fa mes soroll que un arbre que cau sol al mig del bosc sense que ningú l'escolti.

Sort de les ruïnes jesuítiques de Trinidad, on una magnífica guia ens va explicar la pel·lícula “La Misión” però en real (jo no l'he vista, intentem descarregar-la però Internet es leeeeeeeent com una mala cosa).

sopa calenteta per anar a dormir

Total, que davant del "meravellós" paisatge que ens presenta la ciutat decidim marxar cap a la capital, Asunción.

- Que precio tiene el boleto?
+ 45.000 guarianies (uns 7 euros i mig)
- Y cuanto tarda en llegar a Asunción?
+ 5 horas, va parando en todos los lados.
- Hay un micro (autobús) que va directo, no?
+ Si, 60.000 guaranies (uns 10€)
- Y cuanto tarda en llegar a Asunción?
+ 5 horas.
- Tarda lo mismo el directo que este?
+ Si.

No se que dir.... i pugem al bus: ERRROOOORRRRR.

El viatge dura 8 hores en lloc de 5 (averia de motor inclosa en el preu) i anem a parar al Black Cat Hostel, l'única hostel que hi ha en tot Paraguai (un país preparat per al turisme de motxilerus on els hi hagi, si senyor), un hostel on hi ha mantes pero no llençols, i fa fred i la cuina es una merda de planxa metàl·lica elèctrica que triga 2 hores en fer una sopa i la ciutat es fosca i cara i tenim el cul quadrat de la merdabus, i les tendes... tanquen a les 20h!!! On s'es vist que un país explotat pel capitalisme salvatge tanqui les tendes a les 20h... quina vergonya!! Si Wall Street ho veies...

Volem marxar del Paraguai, ara entenem perquè la gent no hi ve. Perquè tenen dos dits de front.

Però l'endemà surt el sol, pugen les temperatures, hi ha vida al carrer, descobrim una ciutat amb mes encant que Santiago de Chile i Buenos Aires i a mes a mes anem al circ i el coneixem per dins, i entrevistem a una mestra que ha estat 15 dies en vaga de fam (aquí els treballadors del McDonald's cobren mes que els mestres) i coneixem un cambrer que te la filla vivint a Palafrugell, i los pajaritos cantan i las nuves se levantan i el hostel te Internet i pots esmorzar tot el que vulguis, i hi ha giris com tu i l'Anna es molt guapa.

Total, que la propera vegada que us trobeu davant d'allò que considereu una meeeeeerda, un consell:

Preneu aire, exhaleu al mateix temps que aneu relaxant tota la musculatura del cos. Conteu fins a 10 i després visualitzeu-vos ballant, escolteu-vos rient i sentiu-vos feliços i contents.

Després obriu els ulls.

Veureu com tot es més maco.

Nova entrada a Hemisferio XX, a l'altra terra dels vins de Argentina, Salta i el Cafayate... allà on els guies turistics diuen que no hi ha comunitats indigenes nosaltres ens vam trobar amb la cacique d'una de les mes de 300 que hi ha.

"Los políticos no quieren un pueblo ilustrado, quieren un pueblo tonto"

A los 6 años el mundo de Angélica se desmoronó. Perdió lo que más amaba y de la forma más cruel. Sus padres la abandonaron y se quedó sola en una ciudad desconocida. Lejos de su cuna originaria, una comunidad indígena del norte de Argentina, Angélica tuvo que aprender a sobrevivir y a defenderse de un entorno hostil que nunca antes había conocido. Era la antesala de un camino lleno de golpes, físicos y morales. Careció de todo: de alimento, de ropa, de libros, y de afecto, y ahora que ya es mujer solo quiere darse a los demás. Ella es la cacique de su pueblo, y la obra de la que se siente más orgullosa: una biblioteca popular.

Continueu llegint el reportatge i veieu el video fent clic aqui

"La vida tiene más valor que las tierras"

Nova entrada a l'Hemisferio XX, justament la que correspon a la família que ens va acollir just el dia que l'Anna es va trencar el genoll i vam haber de tornar.

"La vida tiene más valor que las tierras"

Argentina es el tercer productor mundial de soja, y mientras unos hacen negocio con esta oleaginosa, en el interior del país miles de campesinos sufren sus consecuencias: desertización de la tierra, acoso, violencia y desalojos con total impunidad y con la complicidad de los poderes. Conocí la historia de Susana y Ramón hace un año en mi primera visita a Santiago del Estero. Allí me rompí una pierna, pero una vez recuperada, decidí volver para contar su historia.

Continueu llegint el reportatge fent clic aqui

"Una sociedad se juzga por como trata sus animales"

Nova entrada a Hemisferio XX

Pasta con carne, arroz con carne, verduras con carne, carne con carne… Un plato sin un pedazo de ternera, cerdo, pollo o cabrito levanta sospechas en Argentina. En el país con el índice más elevado de consumo de carne vacuna, con una media de 73 kilos por persona cada año, ser vegetariano es casi misión imposible. Poly, con 26 años, ha logrado ir a contracorriente.

Contineu menjant carn... ais, llegint el reportatge fent un simple click aqui

"Cuando estás fumando 'paco' no tienes miedo, te da coraje"

Nova entrada a Hemisferio XX

El sexo, las drogas y la soledad han marcado la corta vida de Pamela. Esta porteña tiene tan solo 18 años y ya ha conocido el infierno en la tierra. Huérfana de padre, un drogadicto asesinado por impago de deudas, Pamela creció con una madre ausente y dos hermanos conflictivos. Las dificultades de su infancia se agravaron cuando a los 8 años fue víctima de un abuso sexual por parte de su primo. Ella trató de olvidar su historia abandonándose a las sustancias prohibidas, y terminó cayendo en el pozo del paco, la droga de los pobres en Latinoamérica.

Contineu llegint l'història aqui

"La pasión del tango es necesaria para la pareja"

Nova entrada a Hemisferio XX, un altre reportatge que vam fer a Mendoza.

La música recorre todo su cuerpo y lo mueve hasta hacerlo doler. Hija de bailarina y nieta de un conocido compositor argentino, Tito Francia, Sofía adora bailar. Siempre fue uno de sus principales placeres y hoy es también su forma de ganarse la vida. Tras 13 años aprendiendo la rigurosa técnica del ballet clásico, se dejó seducir por el tango. Y no solo eso. Este baile, nacido en la ribera del Río de la Plata a finales del siglo XIX, hizo despertar el amor entre Sofía y uno de sus compañeros de baile, Claudio. Ahora más que nunca, los sentimientos que interpretan cuando suben arriba del escenario están a flor de piel.

Contineu llegint el reportatge i mireu el video aqui

"Puedo trabajar de sol a sol, pero lo haré para mí"

Nova entrada de Hemisferio XX, una noia que va treballar en la recollida dels "millors vins d'argentina" que alhora també son l'excusa per a fer unes de les millors explotacions laborals d'argentina.

El “Corralito” los golpeó en el 2001 como a tantos argentinos. Su padre no conseguía un empleo fijo, y en casa eran 7 bocas por alimentar. Así que todos deberían estrecharse el cinturón y contribuir como pudieran a la economía familiar, sobre todo ella, que era la hermana mayor. Con 15 años, Carolina y 2 de sus 4 hermanos, de 10 y 12, empezaron a trabajar cada verano en la vendimia, acompañando a su padre a recoger la uva que, fermentada, se convertiría en los mejores vinos de Argentina.

Contineu llegint el reportatge, aqui

"La policía siempre está con los de más arriba"

Una nova entrada de Hemisferio XX. L'entrevista la vam realitzar mentre estavem a Mendoza.

Vivía tranquila en su rancho de Jocolí, en la árida provincia argentina de Mendoza. Había crecido en esas tierras hace más de 40 años, con sus padres y sus 6 hermanos. Al casarse, se marchó de allí por un tiempo, pero cuando sus padres envejecieron, regresó para tomarles el relevo en el arduo trabajo de campo. Toda una vida tranquila, cuidando cabras, cerdos y gallinas, no la iba a perturbar cualquiera, o eso creía ella. Sin embargo, su paz desapareció el día que llamó a su puerta un ambicioso abogado sin escrúpulos con el objetivo de apoderarse de sus tierras y echarla de casa. Pisoteó sus derechos y arrasó su propiedad, pero a pesar de ello, Blanca todavía resiste.

Continueu llegint el reportatge aqui

Salta, Jujuy, diaguites i colors

Després de Santiago del Estero hem marxat cap a Salta i Jujuy, el famós nord-est argentí. També terra de vins i de paisatges de Western.


Ens hi hem passat una setmaneta.-Entre d'altres coses, visitant el Museu d'Alta Montanya de Salta. Impressionant i xocant veure unes mòmies tant ben conservades... hi varem tenir un debat amb membres de la comunitat indígena sobre el sacrilegi o no d'exposar aquests nens. Un dels membres era Misky Yaku, cacique d'una comunitat diagita de Salta, una de les mes 300 que hi ha. Amb ella vam visitar la quebrada de Cafayate (si alguna vegada hi aneu proveu el vi de Cafayate.. està sent el nostre vi estrella durant el viatge.. el Malbec sobretot) on varem poder visitar la seva comunitat, una comunitat on estan intentant recuperar les tradicions dels pobles originaris... be, ja ho llegireu a Hemisferio XX.

Misky Yaku, impresionant la seva història i la seva lluita

També vam entrevistar a una noia que va matar al seu nadó nomes néixer. A l'Argentina, ni que et violin pots abortar... clar que la noia aquesta ni es va plantejar l'avortament... i el "violador" va tenir el suport de tota la seva comunitat durant el judici... i... vaja, que anàvem amb una idea i l'entrevista ens va deixar completament desconcertats i descol·locats. Una bona lliçó per a aprendre a no tenir prejudicis de cap tipus.

I bé, moltes cosetes que també els nostres amics de Hofandos van fer, i que nosaltres, amb un atac d'originalitat galopant hem imitat ;)



I ara.... del desert, cap a l'excés d'aigua.

Tornant a Quimili

- Muy bien. Entonces, si llegan la policía y los paramilitares a echarnos de nuestra casa y ocupar nuestras tierras... ¿que podemos hacer?
+ Ir a denunciarlo.
- ¿Y si la policía no quiere atender a nuestra denuncia?
+ Les decimos que ellos no son nadie para decidir si pueden o no recibir la denuncia. Que si no lo hacen les denunciaremos a ellos ante asuntos internos de la policía.
- ¿Que ley nos ampara?
+ El articulo 4215!
- ¿Que pasa con este articulo?
+ Que es un articulo del código civil y si los terratenientes nos denuncian nos aplicaran el código penal.
- Entonces no estaremos protegidos por esta ley, no?
+ No.
- ¿Entonces que pasa?
+ Nos pueden acusar a nosotros de entrar en su propiedad, deternos y llevarnos a prisión. Aunque llevemos toda nuestra vida trabajando esa tierra y sean ellos los que con papeles truchos (falsos) quieran criminalizarnos.
- ¿Y que pasa en la prisión? ¿Que le hicieron a tu padre, Beto?
+(Beto): Le pegaron.
- ¿La familia de Beto es la única que ha sufrido esto?
+ No, casi a todos nosotros nos ha pasado lo mismo.
- Y que haremos nosotros como MOCASE?
+ DEFENDER LOS NUESTRO!

Benvinguts a la classe de llei agrària de la Universidad Campesina del MOCASE.VC.

80 joves de la província de Santiago del Estero venen una setmana al mes a aprendre allò que les escoles del país no ensenyen: Com protegir-se dels terratinents, dels paramilitars, de la policia corrupta, del capitalisme salvatge..

Si, hem tornat a Quimili, la regió de l'Argentina on l'Anna es va trencar el genoll. I hem compartit una setmana de classes amb els alumnes del MOCASE.VC. Aprenent com defensar-se de la policia, per a que es tant important l'aigua, quin es el cicle vital de les plantes, com actua el capitalisme i moltes altres coses.

I també hem tornat amb la família que ens va acollir aquell dia que l'Anna es va trencar el genoll.
Ha estat emocionant retornar amb una família que, d'alguna manera, ens ha acompanyat durant tot el temps que varem estar a catalunya recuperant-nos.

Es curiós. Quan dèiem a la gent d'Argentina que aniríem a Santiago del Estero, ens deien: "Para que, si allí no hay nada".


Res?

A tot arreu hi ha gent. I si hi ha gent... hi passen coses. I moltes vegades coses gens agradables que queden amagades als ulls de la majoria de la població.

Total.. Argentina que es? El Perito Moreno, Iguazú i el tango? O hi ha vida mes enllà?

Santiago del Estero, la última frontera. Aquest son els viatges de la nau Enterclauielduroprise, continuant la seva missió: explorar nous i desconeguts mons, buscar noves formes de vida i noves civilitzacions, arribant allà on ningú ha estat abans.

A Mendoza

Arribem a la terra argentina dels vins, Mendoza!
I mentre tots els nostres companys del hostel encadenen una excursió rere l'altre i s'emborratxen amb continues degustacions de vins, què fam nosaltres? Treballar i treballar! Mira que som treballadors eh!

Però la feina també dóna les seves satisfaccions, i punts de vista diferents. Mentre tothom paga per gaudir de la diversitat de vins de les millors bodegues, nosaltres vam parlar amb una temporera, la Carolina, que ens va explicar com va treballar sense contracte per diferents empreses viticultores i agrícoles des dels 15 als 20 anys. I com havia de carregar sacs de 20 quilos per ajudar la seva família a sortir endavant.

També vam poder conèixer els efectes que té en els camperols de la zona la presència d'aquests grans monocultius i el poder que tenen els empresaris per gestionar l'aigua, deixant sense reserves als pagesos de l'entorn en zones àrides. Es veu que els diners ho poden tot! I altres històries que veureu més endavant a l'Hemisferio XX!

Però tampoc podíem prescindir de l'oferta turística, així que ens vam apuntar a una sortida en bicicleta per la ruta dels vins. Quin perill! Peladejar per una estreta carretera plena d'automobilistes inquiets i farts de turistes que ni s'arreconen per adelantar-te, ni frenen, ni res de res! Fins i tot ens van explicar que un camió va arrencar una part del fre de la bicicleta que conduïa una noia i ni es va parar! Animals! Així que ens vam portar bé i només vam beure un parell o tres de copetes. Si bebes no conduzcas! Ara, el vi, boníssim!

"Cuanto más responsable te haces de lo tuyo, menos te enfermas"

Nooooova entrada de Hemisferio XX


Hoy en día, mientras las universidades forman cada año miles de nuevos médicos especialistas, que con avanzada tecnología libran una cruda batalla contra las enfermedades del cuerpo, algunos sanadores fuera de la línea científica consiguen los mismos, o mejores resultados, desde una perspectiva global, y con métodos difícilmente demostrables. Eloísa es una de ellos. Se autodefine como “una curandera científica e intuitiva”, y su principal aportación ha sido descubrir centenares de plantas y flores con propiedades curativas en El Bolsón, en Argentina. Siguiendo la teoría de las Flores de Bach, sus flores tratan de contrarrestar el desequilibrio emocional que subyace en algunas enfermedades, y el caso es, que la fama la precede.

Contineu llegint aqui