Cap a Cartagena hi falta gent!

Cartagena d'Índies, bonica ciutat colombiana emmurallada i edificada als peus del Carib. Destinació de milers de turistes d'arreu del món que quan hi arriben deixen les seves bermudes i les seves samarretes a l'hotel per vestir-se amb la típica camisa blanca de fil, el vestidet de tirants amb puntes i volantets, també blanc nuclear, o antinuclear, que no estem per punyetes..., i encasquetar-se un barret panameño, que ja em diràs tu què hi fa a Cartagena; i direu, el mateix que pinta el barret mexicà a les Rambles! Doncs sí! El cas és que el que fa la tropa de turistes quan arriba a Cartagena és anar a ballar salsa al compàs del piano i les trompetes, o passejar-se en alguna de les carrosses que esperen sobre l'empedrada plaça central del casc antic, que antigament s'utilitzava per a la venta d'esclaus. Nosaltres, com sempre fem la nostra, però com que diuen que allí donde fueres haz lo que vieres, ens mimetitzem amb la tendència aprofitant que és l'aniversari de l'Aleix.

"Es busca per guapo!"

I tu què mires? Jo amb calçotets? I ara!

I què hi fem a Cartagena a part de passejar sota les balconades innundades de buganvilies que decoren les acolorides cases colonials del casc antic? Doncs fugir de “Mr Madrid” i “Super Mario Bross”, dos camells que amb aquests noms es presenten i que cada dia que ens veuen ens recorden que tenen “de todo para que se lo pasen bien, mijo! Ens donen conversa, ens abracen i ens fan riure. Despleguen tota la seva simpatia sobre nosaltres per tal de guanyar-se un client nou abans que ho faci la competència. Fins i tot insisteixen en col·locar-nos la seva artilleria mentre nosaltres comprem en una paradeta del carrer un alvocat per a sopar. Aquí la discreció habitual per aquests temes sobra! Tothom es coneix i cap problema!

També descobrim que més enllà del bat i bull de camells i turistes que poblen el barri de Getsemaní, s'hi amaga l'ambient tranquil de poble que ens recorda temps passats. - Aix, això em recorda a Atzena- diu l'Aleix mentre deixa anar un sospir, i jo assenteixo distreta mirant els grups de gent parant la fresca, asseguts a les seves cadires de vímet mentre la fan petar aliens als seus fills que corren lliures pels carrers sota la llum de la lluna.

Hi ha una altra cosa que ens deixa de pasta de moniato: el parc central de la ciutat. És un parc urbà, sí, però en ell s'hi amaguen més animals dels que hem vist nosaltres en totes les selves que hem visitat pagant una pasta, eh! Això és gravíssim! Ni a l'Amazones tu! En una passejada distreta pel parc ens surten al pas 8 o 9 iguanes, una familia de micos, i detectem dos ossos mandrosos fent de vigies des de dalt d'una palmera. Després de preguntar-nos com coi han arribat fins allà tota aquella colla d'animals, ens admirem pel respecte que demostren els colombians per la seva fauna, ja que no els molesten ni interefereixen en la seva vida cotidiana salvatge, urbanita però lliure!

I així, contents i amb la nostra nova indumentària a la nostra motxila polsegosa i gens glamorosa, deixem Cartagena empastifats de repelent de mosquits. L'Aleix no se'n recorda, però jo sí. En tema de mosquits ell no hi entén!