Quan arribem a Medellín la primera sensació que tinc és que arribem a una ciutat que torna a respirar. Com si després d'anys de constrenyiment a causa dels altíssims índex de violència que va comportar el càrtel de la droga, els seus habitants ara puguessin deixar-se anar i espolsar-se la por arrapada a la pell. Actes senzills i cotidians com anar a comprar el pa ara els poden fer sense pressa, sense el temor que una bala es creui en el seu camí.
La seguretat ha millorat molt en aquest país estigmatitzat pel seu conflicte. Nosaltres no vam trobar-nos amb cap problema i cap dels turistes amb qui vam parlar ens va comentar cap anècdota marcada per la seva perillositat. Però és cert que tot i així, hi ha una violència latent que es fa evident per la gran quantitat de policies i militars que patrullen per la ciutat. No podem oblidar que és un país en conflicte encara, i que malgrat els processos de desmovilització de guerrillers i militars que s'han dut a terme, continua havent-hi grups al marge de la llei que fan i desfan com volen per enriquir-se amb el negoci de la droga. Al camp, hi ha zones dominades per la guerrilla, i a Medellín, ens diuen que encara hi ha moltíssims negocis “vacunats”, és a dir, extorsionats, per els paramilitars que no es van voler acollir a la desmovilització massiva que es va fer i que es van reagrupar en bandes criminals.
La violència també se'ns fa present quan prenem més contacte amb la gent del carrer, amb la pobresa. Si bé a Bolívia, el país més pobre d'Amèrica del Sud, la pobresa tenia una pàtina de dignitat que em va deixar admirada, aquí la pobresa és més sòrdida i colpidora. És una pobresa violenta, resultat també de la història del país. Homes mutilats, tirats pel terra, abandonats. D'altres, alcholitzats, transtornats, fora de sí. És una pobresa que ens fa por, que ens fa mal i que ens fa apartar.
Però a banda d'això, Medellín és una ciutat que ens va agradar a primer cop d'ull. I no només perquè la primera nit que hi vam passar vam poder gaudir d'un fantàstic concert de salsa en directe, sinó també per la seva gent. Ens va acollir en Daniel, un jove extrovertit i inquiet que vam conèixer una nit a Salento. Us enrecordeu de Salento? Uhmmm...quins records! Doncs en passar per la seva ciutat natal, en Daniel i la seva estupenda familia ens van convidar a casa seva, i allà hi vam passar un parell de nits fent couchsurfing, compartint la deliciosa dieta vegetariana del Daniel, descobrint el seu gust pels teixits i la creació, i admirant-nos del seu art amb les malabars, i rient de la nostra traça inexistent. També vam anar al Parc dels Peus Descalços, on vam poder assistir a una instrucció militar, i fer-los fotos!
Mira que ben adaptats estan al parc!
Ara, que mira que en som malcarats que després de tants dies no li vam fer cap foto a en Daniel! Home...ja està bé! Però tota cagada sempre porta una oportunitat a sota el braç, i la nostra seria el repte de fer-li un retrat i esmerçar-nos en trobar el nostre lleguatge artístic propi.
D'acoooooord! Aquest no és nostre... és del Fernando Botero, però és que no me n'he pogut estar! Ell és de Medellín i allà es concentra gran part de la seva obra, al Museu d'Antioquia. Genial! Després de passar el matí saltant de quadre en quadre, a la tarda vam anar a conèixer l'obra de Débora Arango, una artista colombiana que ens va fascinar pel seu treball de denuncia. Xulíssim!
Si, sí! Absolutament fascinada vaig quedar! Però no tant com el Pepe (nom fictici amb el que batejo per la patilla el nen de 8 o 9 anys que ens va acompanyar en el notre petit viatge en telefèric per sobre de la ciutat vermella). El Pepe es va passar tot el trajecte bramant amb simpatia “y es que estamos en la quinta porra! Ahora sí que estamos en la quinta porra!”, cada cop que la cabina s'enfilava uns metres més amunt de la muntanya deixant cada cop més enrere les teulades de xapa.
I així, després de mitja hora de trajecte vam arribar finalment a la Quinta Porra, un parc fantàstic on vam poder fer una petita excursió sense haver d'agafar cap autobús. Això sí, també us diré que feia mal el cor veure tota aquella infrastructura del telèferic tallant tot un bosc d'arbres nadius en una cicatriu d'uns 70 metres d'ample. Calia?
Això és el que vam pensar quan vam arribar a Cali, calia? Je je... és que me desorino!
No vam veure res d'aquesta ciutat...fataaaal! Ni vam anar a ballar-hi salsa, quan diuen que és la meca d'aquest estil de música. Targeta vermella! Però sí que vam menjar arròs!
I també vam conèixer-hi unes quantes dones que vam entrevistar. La Maria Teresa Arizabaleta, la Marta i una altra que vol guardar la seva identitat. Elles ens van posar més al dia del conflicte i a última hora ens van salvar la vida!
I és que voliém anar al Putumayo a entrevistar unes altres dones afectades per les fumigacions del Plan Colombia, i per arribar-hi, havíem d'agafar un autobús i creuar una zona pràcticament deshabitada, presa per la guerrilla, i sense cobertura de telèfon mòbil. Ni elles acostumen a creuar la zona! Així que ens van desaconsellar d'anar-hi, perquè per si no n'hi hagués prou, resulta que aquell dia justament les FARC entregaven dues persones que havien tingut segrestades durant temps, i per poder fer l'entrega, l'exèrcit s'havia de replegar de la zona i la guerrilla transitaria a sus anchas, tu! Volem sortit a les notícies? Noooooooooo! Així que ens vam fer kk i ens vam quedar a caseta. Bé, al hostel, que a caseta fa temps que no hi anem! Ai, quina enyorança!
