21/10/10

Yura


Només arribar a Potosí ens reunim amb ISALP una contrapart que SETEM te a Bolivia i deprisa i si te he visto no me acuerdo ens foten dins un 4x4 per anar a parar a Yura.

Recordeu aquesta entrevista?

"Imaginaba personitas dentro del transistor"

Doncs allà vam pasar 3 dies molt agradables xerrant amb la gent de l'altiplano profundo, plantant cebes i escoltant la veu de la Magda a través de les ones de rado del Jatum Ayllu Yura.

A voreeeee, que explicoooooooo..... em sembla que l'entrevista ja explica prou bé com es la vida al Ayllu... o si no podeu mirar en la wikipèdia.... ais si! les foticos, les foticos....


La majoria dels habitants son dones, ja que els homes marxen a treballar lluny de a terrra. Elles cuiden dels horts, dels animals, de la casa, dels fills, dels avis... de tot. El sexe dèbil?

I de Yura, torem a Potosí.

Sucre?

- No gràcies. M'agrada el café ben amarg.
+ Però has "d'endulsar" la teva vida!
- Doncs mel d'abella de la Granja San Francisco.
+ Si això es tot quimica! Sabies que a Holanda les abelles estàn en perill d'extinció?
- Qui t'ho ha dit això?
+ Un tipet a Cuzco.
- Perú?
+ Si.
- Però si encara no hi hem arribat alla!
+ Ops... per on anavem?

Sucre es la capital "virtual" de Bolivia, i una ciutat molt maca, on en un mateix carrer hi pots trobar 750 perruquers i en un altre 234 advocats.

Ens hi vam estar uns quants dies fent unes entrevistetes a Mis Bolivia 2009 i a unes nenes treballadores del carrer (aquesta serà l'última entrevista de Hemisferio XX) i també perque esperavem el festival de la virgen de Guadalupe.

Dies abans ja et trobaves pel carrer això:



I clar, ens hi vam voler quedar una mica. També hi va influïr l'infern del viatge des de Paraguay fins a Sucre. 27 hores de batidora! Al final les nostres cel·lules no sabien si eren eucariotes o procariotes. Aixi que ens vam dedicar a gaudir de la ciutat, descansar i també avançar feina.

Fins que va arribar el dia del Festival. ESPECTACULAR!

El divendres "només" sortien els petits. Total, "només" 50 grups de unes 200 o 300 persones cadascún ballant des de les 12 del matí que era quan sortia el primer grup fins la 1 o les dues de la matinada, que es quan l'últim grup arribava al final del trajecte de 5 kilòmetres per tota la ciutat.

I el dissabte els grans. Mes gran encara, grups enoooooormes. Tots ballant i ballant i ballant i ballant i ballant i ballant i ballant i ballant i ballant encara mes.

Aqui unes foticos.


Les voreres dels carrers les divideixen cada mig metre. I pots comprar la teva "parcel·la" per a veure el festival.... hi ha revenda! 200 bolivianos (22 euros) mig metre de vorera. Tenint en compte que estem a Bolivia, es un pastón!



I de Sucre... cap a Potosi!

Encara al Paraguay?

Ah!!! que teniem un blog per explicar allò que feiem? Ais... ja no ho recordava...

Per on anavem.... a si... acavabem de deixar Filadelfia, la ciutat Menonita del Paraguay per anar a parar a Mariscal Estigarribia, la capital del Chaco Paraguaià abans d'empendre el viatge cap a Bolivia... ais Bolia... us enrecordeu de Bolivia? Com? Encara ni he explicat Bolivia? Uissss... si que en queden de coses.

Doncs millor que finiquitem el Paraguay abans, no?

Doncs després de Filadelfia marxem cap a Mariscal Estigarribia amb la intenció de fer-hi algun reportatge, però quan arribem allà ens fa mandra i ens dediquem a pasar l'estona esperant a l'autobús que ens portarà fins a Bolivia.

I passant passant l'estona resulta que ens trobem amb un grupet que es dedica a portar cinema en patalla gegant a les comunitats indigenes. Es diuen Nomadas, i porten un patallón que el monten i el desmonten en un tres i no res.


Gran gent! Tres peruans, una catalana i una noia de castelló.

A veure si ens els tornem a trobar a Lima! Ja que van ser molt amables acompanyant-nos fins les 3 de la matina, quan vam agafar la coctelera que, després de 27 hores per camins de terra plens de bonys, ens va portar fins a Sucre, la ciutat mes dolça d'América :p

Ara si, Paraguay finiquitat.

Caca d'entrada? Doncs llegeix el BOE i ja veuràs que divertit...

20/10/10

Nova entrada a Hemisferio XX

Aquí teniu la penúltima entrada a "Hemisferio XX":

Miss Bolivia 200
9: "no habría sobrevivido a un año más de reinado"

Con 19 años fue coronada la chica más hermosa de su país. Guapa, inteligente, y ambiciosa, Claudia aceptó participar en el concurso de Miss Bolivia a cambio de una beca de postgrado para continuar con sus estudios de ingeniería industrial. Aunque admite que llevar la corona le ha subido la autoestima, asegura que es cansado: “hay veces que te duelen los músculos de la cara de tanto sonreír, pero no puedes dejar de hacerlo. Representas un país”. Tras un año de reinado, rompe una lanza a favor de la belleza que hay en la diferencia: “hay chicas guapas con las cejas raras o la nariz grande, y eso es lo que las hace bellas. No se trata de un molde, sino de armonía. Los países tercermundistas todavía no hemos aprendido eso”.

Si voleu continuar llegint, premeu aquí.

11/10/10

"Que el aborto sea ilegal mata muchas mujeres"


Nova entrada a Hemisferio XX.


Oculta su identidad por miedo, y no hay para menos, se juega su libertad. Sol se quedó embarazada hace medio año por accidente, e ignorante de su estado, durante los primeros días de embarazo se inoculó una vacuna contra la varicela para prevenirse del contagio de esta enfermedad, que se había extendido en su puesto de trabajo. Cuando los médicos le advirtieron del riesgo que corría la criatura que crecía en su vientre decidió abortar, infringiendo las leyes bolivianas que condenan esta práctica con un mínimo de 2 años de cárcel.
Contineu llegint l'entrevista fent click aqui.

4/10/10

Atrapada en la mina


Nova entrada a Hemisferio XX... aprofiteu, que en queden poques..

"Atrapada en la mina"

La pobreza la llevó a vivir en la entrada de una de las minas del Cerro Rico de Potosí, una de las montañas más perforadas y peligrosas del mundo, en Bolivia. Como muchas otras mujeres sin recursos que trabajan en la ladera de este monte, aceptó el trato que le ofreció una cooperativa de mineros: vigilar las 24 horas del día la entrada, la maquinaria y el material de trabajo a cambio de techo gratis y un mísero sueldo de 300 bolivianos al mes, unos 33 euros. Desde entonces, ella, su compañero, y su hijo de 2 años malviven en 5 metros cuadrados, sin agua ni luz; apartados del mundo. Sin embargo, lo peor no es el tiritar de su cuerpo durante las noches de invierno, ni el combate contra las goteras insistentes, ni el azote del viento castigador. La principal pesadilla de Elísabet es dormir con su enemigo: un hombre maltratador al que asegura querer.

Contineu llegint fent click aqui

30/9/10

"Imaginaba personitas dentro del transistor"


Una altra entrada a Hemisferio XX.


A los 5 años, la radio entró en su vida como un bálsamo. Las ondas de la Radio Panamericana traían hasta su humilde casita de Punutuma, una comunidad indígena al sur de Bolivia, la radionovela “Rigurita Sapallan”, las aventuras de una niña campesina huérfana de madre, relatadas en quechua, su idioma. Magda recibía consuelo con esta historia tan parecida a la suya, y dejaba volar la imaginación olvidando por una horas sus heridas. Más de 40 años después, Magda es quien se coloca cada día detrás de un micrófono para que su voz vuele a través de los cerros hasta los oídos de quien la quiera escuchar.

Contineu llegint l'entrevista i mireu el video fent click aqui

13/9/10

"Parí mi tumor, fue un milagro de Dios"

I vet aquí l'última entrevista del Paraguai. L'endemà vam marxar cap a la capital del Chaco: Mariscal Estigarribia, una petiiiiiita ciutat plena de indigenes que potser fa un any o mes que viuen al carrer esperant a tenir una tarjeta d'identificació, que es recuperin del Mal del Chagas o simplement tenir prous diners per a tornar a casa... al mig del chaco... lluny de tot.

Tot i això... alguns poden disfrutar d'una pantalla de cine inflable... ja us explicarem...

Ara, llegiu l'entrevista.


"Parí mi tumor, fue un milagro de Dios"

Elvira está convencida que Dios hizo un milagro en su vida, y de hecho, no hay explicación médica convencional para lo que asegura que vivió. A los 34 años le diagnosticaron un tumor en el útero del tamaño de una patata; tan grande era que para salvarle la vida debían extirparle el útero entero. Sin embargo, ella no aceptó que la intervinieran porque deseaba tener hijos naturales. Al cabo de 4 meses de sangrados diarios, asegura que expulsó su tumor con contracciones, como si de un parto se tratara. Hoy, 19 años después que su mioma viajara desde el retrete de su casa hasta las cloacas del Paraguay, Elvira está sana, tiene 2 hijos, e iluminada, predica la palabra de Dios como pastora de la Iglesia que ella misma fundó.

Contineu llegint l'entrevista fent click aqui

"Los rusos no eran malos, era su doctrina la que estaba mal"

I aquesta és la primera primer entrevista a una dona Menonita.

"Los rusos no eran malos, era su doctrina la que estaba mal"

El miedo ha quedado atrapado en sus ojos. Desde que era una niña ha sentido la persecución y el acoso de hombres y mujeres que llevados por sus ideales de igualdad empezaron a odiar aquellos que eran diferentes, y sobre todo, ricos. Elisabeth y su familia, miembros de la comunidad menonita en Rusia, fueron víctimas de la revolución bolchevique de 1917, que prohibió la propiedad privada en aras de redistribuir la riqueza, y eliminó la libertad de culto. Les robaron todo lo que tenían, y les prohibieron su manera de pensar. Así que, aterrados, este grupo religioso evangélico huyó del país que les había acogido dos siglos atrás y emigró en búsqueda de nuevas tierras donde vivir libremente. El viaje terminó en el Chaco paraguayo, el “Infierno Verde”, donde se instalaron hace 80 años.


Contineu llegint l'història fent click aqui


Filadelfia i Menonites

Després del Foro, enfilem el Chaco paraguaià per anar a parar a la ciutat privada de Filadelfia.

Privada? Si. Filadelfia, es una ciutat que es propietat d'una gran cooperativa de Menonites, i no és l'única, n'hi ha unes 3 ó 4 al Chaco, i més encara al Paraguay.
Aquí, no compres les cases, tens un contracte amb la comunitat i et deixen un espai on poder tenir la teva vivenda, sempre que siguis Menonita, treballis per a ell o siguis un indigena que hagis estat evangelitza't i hagis sortit del teu medi habitual per anar a treballar per a ells.
Hi ha gent que els acusa de participar en evangelitzacions brutals, o de crear una espécie de Apartheid entre ells i la resta del paraguay.

També estan els que els veuen com un gran motor econòmic que han portat riquesa i civilització allà on no hi habia ningú (com a ningú suposo que entenen els indigenes).

Llegint les dues versions de la història, hom es pot posicionar a favor o en contra depenent del que estiguis predisposat a creure. Per tant... que millor que anar-hi i experimentar-ho per tu mateix?

Voleu saber la nostra opinió? Doncs la sabreu quan tornem, perquè esta plena de "si, però...", "clar, es pot veure així però també aixà", "si uns han fet això, però els altres han fet allò", vaja, que ens faria falta viure tota una vida allà, estudiar història i antropologia i tenir una bola màgica que ens expliques "la veritat" i em fa mandra explicar-ho aquí.

A Filadelfia ens vam allotjar a casa d'una espectacular familia que ens van acollir espectacularment bé. Des d'aqui una abraçada ben forta a la Nati, el Kevin, la Nancy i el Chistian Lara.
Estàvem com en un hotel de 5 estrelles!!


Si voleu saber més sobre els menonites busqueu a la enciclopèdia o llegiu els propers reportatges de l'Anna a l'Hemisferio XX. Aixó si, els de Filadelfia son bastant més modernets que els que surten a les típiques fotos vestits com els Amish.

Respecte al Chaco.... era hivern... i a fora hi feien 35 graus i un vent amb pols calenta que no convidava a pasejar alegrement per una ciutat amb carrers megaamples, sense bars, ni cines, ni teatres... i amb mooooltes esglesies.

Aixó si, a casa dels nostres hostes.... de meravella!

I que hi vam fer allà?

Doncs treballlar, clar. I trencar prejudicis.

Hi ha de tot a la terra del Senyor.

I a continuació.... l'història d'una Menonita...

Foro Social de les Amériques


Després del Pantanal brasiler i de fer una parada a San Pedro per a fer una entrevista (si mai aneu a Paraguay, visiteu San Pedro, es una meravella de poble/ciutat, semblant a Atzeneta del Maestrat, la terreta mes boniqueta del món, conjuntament amb El Prat de Llobregat) tornem de nou cap a Asunción... i es que ens agrada aquesta ciutat! Per anar a allotjar-nos a casa de la Mari Liz i gaudir una mica del IV Foro Social de les Amériques.

Rigoberta Menchu, premi Nobel de la Pau

Ja sabeu, un Foro es on la gent es troba per a parlar de coses que els interessen i que creuen que son interesants i que poden interesar a la gent.

Hi ha els Foros dels rics, on per accedir has de demostrar que no portes cap arma nuclear i on milers de policies creen un perimetre de seguretat entre els representants del poble i el poble en general.

I hi ha els Foros dels pobres, on et pots pasejar como Pedro por su casa. Aixó si, també hi ha barreres en els foros del pobres. I a vegades son barreres tant difícils de superar com les formades per policies i tanquetes. I son les barreres ideologiques i l'anclament aferrat a una idea del món que moltes vegades es redueix a "ells o nosaltres". I, "naturalment", ells son els dolents que fan les coses dolentes i nosaltres som els bons que fan les coses bones.

Però.... com podem saber si fem una cosa que esta be o que està malament? I mes encara si aixó que fem afecta a una altra persona, com sabem si estem fent el be o el mal?I moltes vegades això ni es planteja en un foro. I si ho intentes plantejar... et converteixes en un del altres. Fins i tot en una reunió de No Violéncia Activa on es discuteix sobre formes d'activisme no violent no queda ben definit que es violencia. Potser es que no es pot definir?

Que es violència? Que és violent per a tu?

I el foro mooooooolt maco. Vam poder gaudir de les xerrades de la Rigoberta Menchú, del Evo Morales, del Pepe Mujíca, del Fernando Lugo y de tanta i tanta gent que te alguna cosa a dir.

I nosaltres, que ens agrada tant escoltar.

Evo Morales, president de Bolivia. Fernando Lugo de Paraguay. José Mujica de Uruguay

I de l'estada a casa la Mari Liz..... quedarà entre nosaltres.

Menjant truita de patates a ca la Mari Liz

Ara... qui es nosaltres?

Está bé això de participar d'un Foro on pensava que tothom pensaria igual que jo. Quan veig tanta gent que pensa igual que jo... m'espanto!

10/9/10

"Si quieres conocer una persona, dale poder"


L'ultima entrada de l'Hemisferio XX al Paraguay. A partir d'aquí... el IV Foro Social de les Amériques, i l'estada a casa de la Mari Liz, i el viatge a cals Menonites...

"Si quieres conocer a una persona, dale poder"

Quizá sea por su formación en matemáticas que Gloria no tolera las injusticias. Cuando la balanza pesa más de un lado que de otro, cuando las cuentas no cuadran o las estadísticas demuestran que el trozo de pastel más grande siempre se lo queda la misma minoría de privilegiados, Gloria levanta la voz para poner orden. Y eso es lo que hizo hace un par de meses en solidaridad con sus compañeros de gremio: se declaró en huelga de hambre para reivindicar mejores condiciones laborales para los maestros del Paraguay. A sus 51 años, Gloria aparcó a su esposo y a sus hijos en casa, y se instaló en una carpa al aire libre en la plaza del monumento de los Héroes de Asunción junto con 20 compañeros más. Ahí, pese al frío y a la lluvia, vivió 16 días a base de jugos y agua, jugándose la salud. Su capacidad de aguante hizo que se ganara el mote de “Duracell”.

Vols llegir mes? Fes click aqui

"Defender los derechos de las mujeres se ve como un suicidio político"


Nova entrada a Hemisferio XX. Mario aquesta també la trobaràs interessant ;)

"Defender los derechos de las mujeres se ve como un suicidio político"

Ha dedicado media vida a la lucha por los derechos de la mujeres. Empezó colaborando en organizaciones civiles durante la dictadura de Stroëssner, y actualmente es la número dos de la Secretaria de la Mujer del gobierno de Fernando Lugo, así como la vicepresidenta del partido de centro izquierda Encuentro Nacional, al que lleva afiliada 19 años. Teresita Silvero se ha ganado el puesto a pulso, sorteando cada una de las barreras que dificultan el acceso de las mujeres a la política: los roles, la invisibilidad y la falta de financiación. Sin embargo, las fronteras continúan ahí: este año, en las elecciones municipales del ayuntamiento de Asunción, la capital de Paraguay, Teresita ha quedado relegada a una tercera posición en las listas. Por sorpresa, pasó por delante suyo un chico regordete y simpaticón que anuncia una compañía telefónica por televisión. Por lo visto, debe haber vendido mucho.

Continueu llegint fent click aqui... i si no ho voleu llegir igualemnt feu click, que aqui pujen les estadístiques ;) Encara que es impossible que algú no es pugui interessar per uns articles tant interessants.

27/8/10

"Cuando entras en el cirque du Soleil pierdes tu nombre"


Nova entrada a Hemisferio XX:

"Cuando entras en el cirque du Soleil pierdes tu nombre"

Elegancia, perfección técnica, equilibrio y resistencia. Estas 4 cualidades se conjuran en una especie de obra de arte en vida cuando nuestra protagonista se contorsiona, casi flotando en el aire. Sus articulaciones se doblan hasta cortar el aliento a todo aquel que la mira: uno tiene miedo que en cualquier momento se vaya a romper. Con solo 18 años, esta joven acumula varios premios de los festivales de circo más importantes del mundo, y ha captado en varias ocasiones el interés del reputado Circo de Soleil. Sin embargo, hasta el momento ella ha rechazo sus ofertas. Todavía no es el momento de trabajar para ellos, piensa. Primero quiere forjarse una carrera y que conozcan su nombre: Elayne Kramer.

Segueix llegint i mira com aquesta noia es contorsiona fins a l'impossible en el video que va fer l'Anna fent click aqui

17/8/10

"Voté un candidato porque consiguió que yo tuviera cédula de identidad"

Nova Entrada a "Hemisferio XX":

Cerca de 600.000 personas viven en Paraguay sin identidad. Por razones económicas, sociales y culturales, no están inscritos en el registro civil. Otros tantos carecen de carnet de identidad y viven en un limbo legal, sin derechos ni obligaciones, excluidos de la escuela, del trabajo, del sistema político, judicial y financiero. La mayoría son pobres, y ni tan siquiera pueden acceder a ayudas y subsidios por carecer de documentos que acrediten que existen. No están presupuestados. Esta fue la situación de Ninfa durante la mayor parte de su vida, pero hoy, a sus 28 años, muestra satisfecha su cédula de identidad, un rectángulo de plástico que le permite acceder a todos los servicios que hasta los 20 años le fueron negados.
Continueu llegint aquí