Feldenkrais

Feldenque?

Fel den krais. Vols saber que és, doncs llegeix això, o això altre, o lo de mes enllà.
Per a mi que es Feldenkrais?

Faré servir una metàfora.

Imagina't que fa anys que vius a la mateixa casa, per el seu mal ús han començat a sortir goteres al sostre, el parquet grinyola, hi ha algunes finestres que no tanquen i cada nit sents la cisterna del vàter que no tanca bé i perd aigua.

Cansat d'estar queixant-te tot el dia de les coses que no van bé, decideixes fer una reestructuració total de la casa. Contractes a uns paletes i tires al terra totes les parets. Les aixeques de nou en una altre lloc, de manera que la casa queda mes ben organitzada i amplia, també obres noves finestres per a que hi hagi mes llum, canvies el lavabo per a que et quedi mes aprop del menjador i l'habitació, i fas tots aquells canvis que a tu t'agraden i que saps que t'aniran bé.

Això si, els primers dies es una mica complicat viure a la teva nova/vella casa. Ja que igual que has fet sempre, de tant en tant t'aixeques a pixar per la nit i, com de costum, no obres els llums. Però clar, les coses no estan igual que abans i de tant en tant piques contra un moble nou en un lloc nou, no trobes l'interruptor de la llum i, perquè no dir-ho, fins i tot pixes mes de l'habitual fora del vàter (això els nois, les noies em sembla que no teniu aquest problema).
Pot ser que et queixis, que en aquests moments que vols la màxima comoditat (recorda que t'aixeques de nit a pixar i vols torna al llit ràpidament a dormir, encara queden 12 minuts per a que soni l'alarma del despertador), trobis a faltar la teva antiga casa. Però pel mati!! Ai pel matí!!

Veus tota aquella llum que t'entra per la nova finestra del menjador. Lampliiiisim espai que te ara la cuina i el silenciós parquet nou de trinca que t'hi has posat. I et dius: Això si que es vida.
I el que es millor, es que quan et vas comprar la casa no t'hi miraves gaire en cuidar-la, hi convidaves amics i no passava res si algun que altre vomitava al parquet o si li folien un cop a la porta. Ara ja saps que és tornar a tenir la casa bé... i t'agrada cuidar-la.

Dons això es Feldenkaris per a mi, canvieu la casa per un cos humà i ja ho teniu fet.

Voleu saber per vosaltres mateixos que es Feldenkrais? Doncs a Barcelona hi ha un excel·lent professional (i millor persona), el Phil Unseld. El vaig conèixer gràcies a Sant Google i mira tu, ara a Buenos Aires he continuat amb l'experiència feldenkraisiana amb la Nilsa Marquez (la dona amb la que surto a la foto) fent unes quantes classes grupals. Impressionant.

L'Anna també s'hi ha animat, ella però amb sessions individuals amb la Silvia Ruoff.

Us ho recomanem.

Un mal dia el té tothom!

N'hi ha que no enteneu com pot ser que me n'hagi anat amb l'Aleix de viatge. Tan lluny de casa, tant de temps, i només nosaltres dos....!! oh, quin perill!

Com ha estat possible semejante locura? M'he trastornat? Nooorllll! La resposta és una altra:

He domat la fera!

Com Sansón i Dalila, li vaig treure la força tallant-li els seus preciosos rinxols.

Ho voleu veure?

Detector d'interés?

Les fotos del bodorrio!

Alguns de vosaltres vau comentar que la nostra festa de comiat va semblar un bodorrio, amb gent ballant com boja, borratxos, ligues, escenes tendres, intents de ligues, escenes picants, més intents de ligues, etc.

Doncs mira, igual que en un bodorrio les fotos han trigat a arribar, però val més tard que mai!

Sabem que no surtiu tots els que vau venir, és a dir, que si no us veieu, no és perquè us haguem eliminat per lletjos, sinó perquè no tenim fotos vostres.

els valents que es van quedar fins al final: borratxos!!!

I aquí teniu la resta de fotos.

Algunes de les imatges poden ferir la sensibilitat, especialment del protagonista de la foto!

:p

Hemisferio XX

Ja ha nascut el nen!!

Per fi i després d'uns quants mesos de preparació fent cursos de foto, cursos de muntantge, mecanografia, ortografia, meditació zen...per fi s'ha estrenat el blog de dones!!

La veritat és que és una satisfacció veure'l publicat i comprovar que hi ha gent que s'ho llegeix i que fa comentaris, perquè ens porta força feina: trucades, gravacions, el guió, el muntatge, escriure-ho...buff! Però ens ho passem bé fent-ho i ens serveix per conèixer molta gent diversa, i per tenir una percepció del país més real que la d'un passavolant!

Espero que el gaudiu tant com nosaltres i que serveixi per aproximar la realitat que estem veient aquí!

Aquí teniu el link per si voleu consultar-lo! Si entreu almenys 3 cops al dia us convidaré a sopar quan torni!

Hemisferio XX

Anar a veure res i a sentir molt.

17 de Maig del 2009, a les 21 hores, un “cambrer” ens diu a unes 20 o 30 persones:

"Pongan las manos sobre el hombro de la persona que esta delante de ustedes y no se desvíen. Tranquilos que estaremos seguros en todo momento. Los primeros 5 minutos pueden ser un poco agobiantes pero siempre pueden pedir auxílio, socorro o que me estoy haciendo caquita y los sacaremos sin ningún problema".

El “cambrer” que ho explica amb to hirònic és un dels integrants del Centro Argentino de Teatro Ciego, just abans d’entrar a una sala a les fosques, on pasarem una bona estona sopant en taules de cuatre persones i gaudint d’un espectacle com si fossim persones cegues.

La persona que ens serveix les begudes i que ens fa de guia és cega. Calcula si tenim el got ple de vi negre, blanc, coca-cola o aigua per la temperatura del got, el pes i el soroll que fa, “yo no pongo el dedo para saber si està lleno”, comenta. Una crack .

Es difícil la comunicació amb els teus companys de taula. Quina cara estaran fent mentre els explico que fem a Buenos Aires? Son un noi i una noia. I de tant en tant sento petons.

I es que ets lliure de fer el que vulguis. De comportar-te com vulguis, de estar assegut com vulguis, de menjar com et vingui de gust. Ningú et pot veure ni tu veus ningú.

I es cert, els primers 5 ó 10 minuts son estranys. Em pregunto quines son les normes de conducta en aquests casos. Al minut 11 ja me les he creades jo al meu gust. I que maques i sencilles i adecuades que son!!!. Una hora sopant al meu gust. Com A MI m’agrada.

I en obrir-se els llums?. Altre cop els canons pre-establerts, les salutacions de rigor i l’estatus-quo habitual de les coses. Altre cop les autolimitacions i els prejudicis.

La cambrera deixa de ser la reina de la festa, la , la que con la situació, per a passar la que “necesitarà” la meva ajuda. No voldria trobar-me en la seva situación. I feia 1 minut era feliç de no veure res! I ella era una ! No m’ha agradat el canvi de la foscor a la llum.

Avui no m’ha estranyat que la Caroline de Poltergeist trigués tant en anar cap a la llum.

Una gran experiència, un petit canvi en la meva “visió” de la vida. Una lliçó que penso repetir.

El proper dimecres: Tango a ciegas.

http://www.teatrociego.com/

abm

Buenos Aires 18.05.09

Dale vida a tus sueños

Aquest diumenge ha mort Mario Benedetti.

Des d'aquí el nostre petit homenatge, el seu poema, Dale vida a tus sueños, ens va agradar molt i ens acompanyarà durant el nostre somni de donar la volta al món.

Dale vida a tus sueños

Dale vida a los sueños que alimentan el alma,
no los confundas nunca con realidades vanas.
Y aunque tu mente sienta necesidad, humana,
de conseguir las metas y de escalar montañas,
nunca rompas tus sueños, porque matas el alma.

Dale vida a tus sueños aunque te llamen loco,
no los dejes que mueran de hatío, poco a poco,
no les rompas las alas, que son de fantasía,
y déjalos que vuelen contigo en compañía.

Dale vida a tus sueños y, con ellos volando,
tocarás las estrellas y el viento, susurrando,
te contará secretos que para tí ha guardado
y sentirás el cuerpo con caricias, bañado,
del alma que despierta para estar a tu lado.

Dale vida a los sueños que tienes escondidos,
descubrirás que puedes vivir estos momentos con
los ojos abiertos y los miedos dormidos.
con los ojos cerrados y los sueños despierto.

Mario Benedetti

Que què fem per aquí?

En un “tenedor libre” o altrament conegut com a Buffet Lliure a Catalunya un Argentí ens pregunta:

Carlos: Catalanes? Cuanto tiempo llevan en Buenos Aires?
A&A: Unos 8 o 9 días.
Carlos: Y que vieron?
A&A: Eeeeeee, la Casa Rosadaa…. emmmmm, la Plaza de Mayo…. Paleermo… mmmmm. No sabemos muy bien.
Carlos: Y no fuerno a Tigre?, a Palermo Hollywood? A La Boca? Al parque natural?
A&A: Mmmmmm, pues no.
Carlos: Y que hacen pues?

Que què fem per aquí?

Doncs ara com ara visitar moooltes organitzacions i parlar amb mooooltes persones diferents sobre tematiques diverses… jejeje, mira quantes paraules per a no especificar res.

Hem estat parlant amb una cooperativa de Cartoneros, la gent que es dedica a recollir la brossa per la nit per a guanyar una mica de diners.

Xerrant amb Cristina, una dona de caracter i lluitadora

També vam estar parlant amb una dona que va sobreviure a l’Holocaust Nazi gràcies a les peripècies del seu pare per a salvar-la. Entre d’altres coses va treure-la del Ghetto de Varsòvia dins un sac de patates per a entregarla a una família polonesa.

Irene Dab ens mostra la famlia polonesa que la va acollir

També vam estar coneixent el món judicial argentí parlant amb una jutgesa que ens explicà la situació de les dones jutgesses en aquest racó del món.

Susana a la seu de la Asociación de Mujeres Jueces Argentinas

Pròximament ja llegireu i veure els reportatges sobre aquests temes que ha preparat l’Anna per a un blog de El Mundo digital.

I finalment, el diumenge, vam gaudir d’un típic Asado Argentino a la casa on estem vivint, conjuntament amb la Reina (la dona que ens acull, un altre dia parlarem d'aquesta encantadora anfitriona) i dos amics seus, Eugi y Rodri. Un encant de persones que ens van fer venir ganes de passar-nos mitja vida recorrent l’Argentina.

De sobretaula amb la Reina, la Eugi i el Rodri.

I a mes a mes… vivint, gaudint, dormint i fent caquin i pipin ;p

siauuuuu

Buenos Aires 18.05.09

Minuts Menuts

A la dreta de les vostres pantalles hi podeu trobar un link a Minuts Menuts.

Allí hi trobareu minuts d'arreu del món.

Que és un minut?
Que passa en un minut?
Com és un minut?

Que fas tu amb un minut?

De vegades passa volant, d'altres pot ser etern... tu tries.

http://minutsmenuts.blogspot.com

a free minut for you de part de l'aleix artist space (bolinga's world)

abm

Buenos Aires 15.05.09

5 dies a l’hemisferi sud.

Ja han passat 5 dies i el món encara gira. No he mirat si l’aigua del wàter dona voltes a l’inrevés. O si als punkis no els hi fa falta gomina perquè caminem cap per avall. No he vist punkis. Si que he anat al wàter.

5 dies a l’hemisferi sud, i que jo sàpiga encara estaran fent El Café de la República per Catalunya Radio. Girant el dial de la atrotinada radio no trobo cap republicà que es prengui un café a l’Argentina. Serà que no els hi cal demanar la república.

5 dies 11.000 quilòmetres enllà i la gent també porta els mp3 al transport públic. Demanen ampolles de 1,5 litres de coca-cola a les pizzeries i amablement t’indiquen allò que vols saber.
El 55? Avellanada con Boyacá? Dos cuadras mas para allá.

5 dies i el peso ha baixat 50 centims respecte al euro. 50 céntims mes rics. 50 céntims mes pobres.

Quants dies queden?

Ché, pibe. Importá?

abm

Aixó ho vaig escriure a Buenos Aires el 11 de maig del 2009.

Feria de Mataderos

D'entrada, que sapigueu que a mi no m'agrada gaire anar "de shopping", com li diuen per aquestes terres.

Però vaja, ja que a la guia em parlen de un "excelente mercado tradional" on "los comerciantes ofrecen objetos echos a mano, económicas parrilladas y sabrosos dulces" i a mes a mes, per als amants de la música, el folklore i lo mes tradiconal argentí hi ha "cantantes tradicionales, bailarines con trajes regionales y gauchos a caballo" doncs no vull perdre'm l'oportunitat d'assistir-hi. Estic a l'altra punta del món. Segur que es molt diferent als mercats artesanals de Catalunya.

Detector de diferencies?Bé, si que es diferent. La carn dels entrepans de les parades (que mes que parades son les mateixes cases amb una finestra oberta des d'on la gent et ven els "loqueseapan") es molt bona (Emili, gràcies per la recomanació del "vaciopan", molt bo... tot i que m'ha agradat més el "choripan) i enlloc de trobar en una mateixa tenda una bandera d'espanya amb el toro d'Osborne, al costat d'una estel·lada, flanquejades per un taulell de pins on pots trobar des de esvàstiques fins a la cara del Che, aquí et trobes mil i una paradetes de "coses que no se com es diuen" per a prendre mate.

La resta, tot igual: ronyoneres, barrets, anells, samarretes, collars fets a ma, mes bistuteria, mes bosses, mes samarretes... etc. Només cal que visualitzeu l'ultima vegada que vau anar a un mercat "alternatiu" i ja sabeu de que us parlo, fiqueu-hi mes sud-americans i ja teniu la postal feta. Clar exemple del consumisme de masses alternatiu.

Com anar a passar el dia al Barnasaud però sense que les grans companyies de turno s'enduguin tota la pasta. Com a mínim aquí, qui fa el producte després el ven i se n'enporta els beneficis.

Vaja, que he acabat fins els collons de tanta tendeta.

Aixó si, els Argentins tant amables com sempre. N'hauriem d'aprendre d'ells en segons quines coses... ja en parlarem.

Apa, un abraçada.

Buenos Aires 10.05.09

Malvinas, encara avui.

Porten 14 mesos acampats a la Plaza de Mayo, alguns fent torns i d’altres vivint a la mateixa plaça.

- Más que el perjuicio físico o mental, es el perjuicio espiritual. Nadie nos reconoce, no existimos.

Als 7000 argentins que van participar durant 73 dies en la guerra de las Malvinas no sel’s hi reconeixen els drets d’haver participat en una guerra. Van estar en el Teatro de Operaciones del Atlántico Sur guardant la costa argentina i donant suport als companys ques estaven a les Malvinas. Ells no van sobrevolar les illes ni va trepitjar-les. Per això no els donen cap tipus de subsidi.

- Al volver el pueblo nos dio la espalda. La gente no entendió lo que pasó allí. I sólo nos veían como locos. Ante ello que hacer? Vivirlo en soledad.

Van estar 73 dies dormint vestits, amb la seva arma al costat pensant que en qualsevol moment el podien enviar a les illles a lluitar o que podien arribar els forces britàniques de la SAS o la SBS i matar-los com van fer amb els 19 companys que estaven com ells a la costa patagònica.

- Muchos días llegaban heridos llenos de sangre, algunos despedazados. Podías encontrarte piernas sueltas en los aviones. Nunca sabías si en el próximo vuelo irías tú.

Molts d’ells feien el servei militar obligatori a la zona nord d’Argentina.

- La guerra estalló de la noche a la mañana, en 5 horas, con sólo 18 años, me transportaron del norte de Argentina con 25 grados de calor, a Rio Gallegos con 10 bajo cero. Ves esta herida? (em mostra la barbeta) Me la hice al caer desplomado al suelo. Nos desmayávamos del hambre.

Encara avui tenen malsons

- El 30 de Mayo mi vida cambió. Nos dijeron que nos embarcarían hacia las Islas para mantener combates cuerpo a cuerpo y que debería matar a gente con la bayoneta. Nunca sucedió pero aún tengo pesadillas imaginándolo. Creo que no sería capaz.

A les Malvinas van morir més de 600 soldats argentins… un cop acabada, la llista de suicidis puja a mes de 400.Eren joves d’entre 18 i 20 anys, que estaven fent el servei militar obligatori. I que 27 anys després continuen patint aquells 73 dies que els van marcar.

- No és normal que a los 18 años pienses en la muerte. A los 18 años pensás en comerte el mundo. Nos hicimos viejos de golpe.

Porten 14 mesos a la Plaza de Mayo perquè...

- Pedimos memoria y justicia.

Per la nit són una bona colla els que es troben al campamento de la Plaza de Mayo i xerren entre ells per a “soportar mejor las penas”.

El seu web: http://sites.google.com/site/campamentotoasplazademayo

Guerra de Malvinas a la wikipedia

Café chiquito.

Quantes vegades heu pagat 1,20 euros per mig didal de cafè?
10? 20? 378 vegades? Jo moltes.
Demanes un cafè i si comets l’error de llençar-hi tot el sobre de sucre a la microtassa que et porten, pot ser que et trobis que el que abans era líquid es converteixi en una pasterada ensucrada de color marronós.

Cambrer: Señor, el café chiquito o con taza?
Jo: Chiquito, supongo (el “supongo” no el pot sentir, només el penso)

I què em porten? Una típica tassa de tallat plena fins dalt de cafè!!!

Chiquito? I love chiquito!!! Jarl, no puedor, no puedor creer lo que ven mis ojorls. Un cafè com Déu mana. Por la gloria de mi madre!!!

I love chiquito!!

Buenos Aires 08.05.09

No, por favor, no me compre a mi.

A pocs metres de la Casa Rosada un home te muntada una paradeta enmig de la vorera:

Jo: Buenos días.
Venedor: Buenos días.
Jo: ¿Cuánto vale esta riñonera?.
Venedor: Mire, yo le explico. Éstas son de cuero. Quizá usted pueda comprar una más barata en el mercado de el Retiro.
Jo: (¿!?!?!)
Venedor: Mire, éstas son buenas, valen unos 18 pesos, quizá en Retiro encuentre una de plástico más sencilla que a usted le sirva mejor.

Marxem cap a la Plaza de Mayo i jo estic al·lucinat. Quina manera més rara de fer negoci.

Serà que a l’hemisferi sud tot està al revés?

Buenos Aires 08.05.09

Che, por fin xegámos!

Finalment ha arribat el dia! Després de mesos de preparatius, de córrer amunt i avall per aconseguir un munt de documentació, de planificar què encabir en 50 litres d’una motxila que ens farà de casa durant uns quants mesos, i d’acomiadar-nos de tots vosaltres, per fi hem arribat a Buenos Aires, cansats, emocionats i feliços!

El viatge va ser perfecte, tan perfecte que fins i tot es va fer realitat el somni de l’Aleix: escoltar la semifinal de la Champions del Barça contra el Chelsea! Després d’aterrar a Roma, vam veure que el vol cap a Buenos Aires sortia amb dues hores de retard, i els ulls de l’Aleix van espurnejar d’emoció. - Ens connectem a Internet i seguim el partit per Catalunya Ràdio?- Dit i fet! I allà, davant la porta d’embarcament d’un vol cap a Tel Aviv, rodejats de jueus, segons l’Aleix integristes, vam seguir el partit amb tot el patiment reconcentrat al cul de la cadira de l’aeroport. Quin patir tu! Fins a l’últim minut! Fins que Don Andrés va etzibar l’estocada final que ens va enviar directes a la final de Roma!

Goooool! L’Aleix alça el cap, no reacciona, què passa? Em mira, torna a girar el cap. 3 segons van ser els que va necessitar per processar el gol de l’Iniesta. Amb cara d’incredulitat, enmig de tota aquella gent que es mantenia en silenci, fins i tot n'hi havia alguns que dormien estirats als bancs, l’Aleix va obrir la seva boca per deixar anar un crit sec i emocionat. Goooolll! Dos carabinieris armats amb metralletes van rastrejar l’origen d’aquell crit, i quan van veure la cara de felicitat de l’Aleix van girar cua i van continuar fent el que feien, és a dir, res! Falsa alarma!

Feliços i contents, vam embarcar cap a Buenos Aires. 12 hores de viatge, d’incomoditat, de carregar motxiles que van trobar la seva recompensa quan vam arribar a casa de la nostra anfitriona, la Reina, una dona argentina encantadora que ens va convidar a dormir i descansar mentre ens preparava, tal i com setmanes abans ens havia promès, un suculent i deliciós xurrasco, Mmmmm! Que bona és la carn argentina! I que amable que és la seva gent!

Buenos Aires 08.05.09

La clau i el duro?

Què vol dir això de la clau i el duro? L’Anna és la clau i l’Aleix el duro? A l’inrevés?
No, res d’això.
La clau i el duro és una expressió que s’acostuma a dir als nens quan ja comencen a sortir de casa sols, sense la companyia dels pares. Per a fer-ho, necessiten una clau, per a poder entrar a casa si els pares no hi son, i el duro, per a que puguin col·laborar en el sistema de lliure mercat en el que vivim.

A tall d’exemple, el següent diàleg il·lustratiu:

Mare: Apa, ara ja tens la clau i el duro.
Nena: Gràcies progenitora.
Mare: Però no et gastis els diners en droga ni tornis borratxa a casa!
Nena: Però si només tinc 8 anys!!
Mare: Ais nena, mai se sap, que els joves d’avui dia creixeu tant ràpid.

Perquè vam triar aquesta expressió? Doncs perquè ens agradava i perquè ja som prou grandets per a fer la nostra vida.

Una vida que tindrà nous matisos, nous colors, noves olors, noves sensacions en terres llunyanes i amb cultures molt diferents a la nostra. Una experiència que esperem que ens enriqueixi física, mental i espiritualment.

Tenim la clau i el duro… som-hi doncs!

Buenos Aires 08.05.09