La clau i el duro

Detrás de la tuberculosis

2011-08-19T04:23:00.001-07:00

I a Rio vam xerrar amb la Rita, una lliutadora d'una de les faveles mes grans de Rio..

Detrás de la tuberculosis

Rita, una brasileña de 48 años, ha sobrevivido en dos ocasiones a esta enfermedad, y hoy trabaja como asistente social para ayudar a su erradicación. Ella nos muestra, a través de su vida, quién hay detrás de la tuberculosis.

Es pequeña, enjuta y habla con un hilo de voz, quebrada y grave. No puede elevar el volumen porque sus pulmones no dan para más y se cansa, debido a la enfermedad que le ha robado un 30% de su capacidad pulmonar.

Nació y creció en la Rocinha, la favela donde viven cerca de 70.000 personas censadas, y donde la basura, el hedor y la humedad rodean y se cuelan entre las apiñadas casas que se levantan alrededor de la montaña. Rita fue hija única, resultado del encuentro sexual entre una quinceañera inmigrada a Río de Janeiro desde el norte de Brasil, y un hombre casado que al poco tiempo de tener noticia del embarazo de la joven la abandonó.

Continueu llegint l'entrevista fent click aqui

Rio de Janeiro

2011-08-19T04:10:00.000-07:00

I arribem a Rio just el dia abans del carnaval... ERROOOOOOOORRRRR.

No en teníem ni idea que anaven a ser els Carnavals, i al principi ens va fer gràcia però després....

Intentar anar als carnvals de Rio suposa gastar-te com a mínim en allotjament uns 40 euros per persona per dormir en una habitacio amb 8 persones més que segurament estaran la meitat del dia borratxes, i no tancaran precisament la llum de l'habitacio a les 10 de la nit, i entraran de puntetes per a no despertar-te mentre intentes dormir a 35 graus a la nit.

I no només 40 euros per nit, sinó que a més a més has de reservar 6 nits mínim!

Total, que vam engegar una campanya per a trobar allotjament a un preu raonable i gràcies al Taylor i la Flavia, dos brasilers que vam conèixer a Xile, vam anar a parar a casa de la Carmen... la Carmen... ais... quins records... em ella vam compartir... vam compartir.... gairebé res, la casa la teníem per a nosaltres sols gairebé i de tant en tant només venia per a fer servir la seva màquina-que-fa-soroll-per-la-nit-i-no-sabem-què-és.

Total, que ens vam allotjar a 5 minuts a peu de la platja de Copacabana!

No sé per què poso exclamació... suposo que la gent la té molt mitificada aquesta platja, però per a mi no deixa de ser una enooorme extensió de sorra (molt blanca, això sí) entre l'oceà atlàntic i l'oceà de blocs de 20 pisos d'alçada que forma la primera línia de mar de Rio. Una meravella? ejem... jo diria una Merdavella.

Flavia, Tyler, si llegiu això no us enfadeu... és que jo no soc gaire de ciutat....

I el carnaval? Doncs... des dels meus ulls, usease treintanyero que ja no li ve molt de gust estar despert fins a altes hores de la matinada i que prefereix aixecar-se de matí per a disfrutar de la llum solar, el carnaval és:

Una disco-mòbil, usease, un camió amb música brasilera a tota hòstia recorrent el carrers de Rio o bé parat en una cantonada, i centenars de persones borratxes o en procés de emborratxar-se ballant al voltant dels altaveus. Això ho multipliqueu per cent o 500 i ja teniu els carnavals de Rio.

I les ballarines que surten per la tele? Doncs al Sambodromo! Un espai tancat amb les entrades exhaurides fa mesos i que a la reventa (i ja quan surten) valen un ull de la cara i l'ojete del cul.

Total.. que nosaltres ens passem el dia anant al super, cuinant, fent Ioga i meditació, treballant una mica i de tant sortir pel carrer per adonar-nos que estar rodejats de borratxos ja no és lo nostre.

Això sí, aprofitem per a fer lo típic: Anar al Pao d'Açucar, a visitar una favela, al Cristo dels collons i totes aquelles coses que un bon guiri ha de fer mentre esta de viatge.

I també per a fer unes interessants entrevistes que podreu llegir en breu...

I ara unes foticos, pa que no se diga:

I de regal...

Parir con placer

2011-08-04T07:23:00.000-07:00

I la primera entrada del blog de Ellas amb dues protagonistes brasileres:

Parir con placer

"Horrible". "Insoportable". "Ni te lo puedes imaginar". "Menos mal que existe la santa epidural". Los relatos que hacen la mayoría de madres de sus partos suelen resumirse en estas frases escuetas y contundentes. A las embarazadas les desean "horas cortas" para el día señalado, y cuando algo ha sido muy largo y difícil de conseguir se recurre con facilidad al símil de que "ha sido como un parto". Pero ¿son todos los alumbramientos así? Hoy presento a dos mujeres brasileñas que disfrutaron de sus partos, siendo ambos naturales y asistidos en un hospital. Una lo califica de "cósmico". La otra asegura haber sentido placer sexual intenso durante la expulsión de su bebé. El parto con placer es uno de los secretos mejor guardados de las mujeres que han tenido la suerte de poderlo experimentar.

Continueu llegint les entrevistes fent click aqui

Sao Paulo (si, la megaciutat de Brasil)

2011-08-04T06:54:00.000-07:00

Ueeeeeeeeeeeeeee, que tenim blog!

Ara farem veure que el que vaig a explicar ha passat fa dos pocs dies, ok? Molt be doncs...

Doncs despres de la meravellosa Colombia enfilem el vol cap al CARISSSSSSSIM Brasil.

La primera parada es Sao Paulo, alla ens acull a casa seva e
l grandissim Henrique Pantarotto, que per cert, te el cap igual de gran que el meu i que es un enamorat del Cami de Santiago...

I tambe actor..

A casa seva ens acull a pocs metres de la gran Avenida Pauli

sta de Sao Paulo, la ciutat amb mes trafic aeri d'helicopters del mon (es veu que els rics no es poden permetre les hores de caravana dins aquesta megalopolis).

Alla ens trobem amb un amic de Barcelona, el Carl, que ha vingut a fer les ameriques uns

quans segles mes tard (es veu que a Europa hi ha crisis i La Caixa s'ha hagut de reinventar i Zapa

tero esta que trina i Rajoy ja es frega les mans pensant en les eleccions que encara no sabem que seran el 20N perque ara representa que estem al mes de Mars (no hi ha c trencada ni accents a la India, ops! a Brasil vull dir, a Brasil!).

De Sao Paulo nomes en gaudim dos dies, aprofitem per a fer una entrevista i per a comensar a comprobar que Brasil es mooooooooolt cara, carissssima.
Aixo si, ho arreglem cuinant un pollastre a la llimona i veient el Barsa per la tele...

Que podriem dir de Sao Paulo que no trobarieu a la Lonely Planet... doncs que hi ha cosa per menjar que es diuen Coxinhas que son espectaculaaarrrrssss. I que la ciutat es mooooooooolt gran, ais no, aixo ja ho diu la Lonely... doncs... que si fas pipi a la tassa del water l'aigua cau igual que a les altres ciutats de Sudamerica i que... aaaaaaaaaaa, si....

Metro! Si mai aneu a Sao Paulo MAI aneu al metro en hora punta i carregats de motxilles.

Mireu aquest video....

Aqui podeu veure com molta gent entra al metro, forsa at

apeit per cert. Doncs quan vam arribar nosaltres nomes podien entrar 3 o 4 persones per cada porta de lo petat (jerga callejera) que estava, de fet, nosaltres vam haver d'esperar que la porta pares just davant nostre per a, simplement, deixar-nos espitjar i entrar dins la llauna de sardines (de fet, crec que les sardines tenen molt mes espai del que nosaltres teniem) i confiar en que, al arribar a la nostra estacio algu altre ens espitjes cap a fora.

Carl! Si trobes feina i has d'agafar cada dia el metro... que Deu t'agafi confessat.

I que mes? Ummmmmmm... doncs res, que deixem enrere al Henrique amb l'esperansa de tornar-lo a veure algun dia i a Sao Paulo amb l'esperansa de que li construeixin mes linies de metro.

Jul, jul....

Ahogadas gota a gota

2011-05-14T13:36:00.000-07:00

Hola de nou, aqui teniu una nova història sobre dones.

Ahogadas gota a gota

En Colombia la pobreza hace proliferar la usura, una actividad ilegal que afecta en gran medida a las mujeres. Ellas, quienes engrosan mayoritariamente las filas de la economía sumergida debido a las menores oportunidades educativas y profesionales que han tenido en la vida, son el blanco perfecto para quienes se mueven en la ilegalidad. Sin embargo, para muchas de ellas, los microcréditos han significado una tabla de salvación.

Continueu llegint fent click aqui

Medellín i Cali

2011-05-02T13:21:00.001-07:00

Quan arribem a Medellín la primera sensació que tinc és que arribem a una ciutat que torna a respirar. Com si després d'anys de constrenyiment a causa dels altíssims índex de violència que va comportar el càrtel de la droga, els seus habitants ara puguessin deixar-se anar i espolsar-se la por arrapada a la pell. Actes senzills i cotidians com anar a comprar el pa ara els poden fer sense pressa, sense el temor que una bala es creui en el seu camí.

La seguretat ha millorat molt en aquest país estigmatitzat pel seu conflicte. Nosaltres no vam trobar-nos amb cap problema i cap dels turistes amb qui vam parlar ens va comentar cap anècdota marcada per la seva perillositat. Però és cert que tot i així, hi ha una violència latent que es fa evident per la gran quantitat de policies i militars que patrullen per la ciutat. No podem oblidar que és un país en conflicte encara, i que malgrat els processos de desmovilització de guerrillers i militars que s'han dut a terme, continua havent-hi grups al marge de la llei que fan i desfan com volen per enriquir-se amb el negoci de la droga. Al camp, hi ha zones dominades per la guerrilla, i a Medellín, ens diuen que encara hi ha moltíssims negocis “vacunats”, és a dir, extorsionats, per els paramilitars que no es van voler acollir a la desmovilització massiva que es va fer i que es van reagrupar en bandes criminals.

La violència també se'ns fa present quan prenem més contacte amb la gent del carrer, amb la pobresa. Si bé a Bolívia, el país més pobre d'Amèrica del Sud, la pobresa tenia una pàtina de dignitat que em va deixar admirada, aquí la pobresa és més sòrdida i colpidora. És una pobresa violenta, resultat també de la història del país. Homes mutilats, tirats pel terra, abandonats. D'altres, alcholitzats, transtornats, fora de sí. És una pobresa que ens fa por, que ens fa mal i que ens fa apartar.

Però a banda d'això, Medellín és una ciutat que ens va agradar a primer cop d'ull. I no només perquè la primera nit que hi vam passar vam poder gaudir d'un fantàstic concert de salsa en directe, sinó també per la seva gent. Ens va acollir en Daniel, un jove extrovertit i inquiet que vam conèixer una nit a Salento. Us enrecordeu de Salento? Uhmmm...quins records! Doncs en passar per la seva ciutat natal, en Daniel i la seva estupenda familia ens van convidar a casa seva, i allà hi vam passar un parell de nits fent couchsurfing, compartint la deliciosa dieta vegetariana del Daniel, descobrint el seu gust pels teixits i la creació, i admirant-nos del seu art amb les malabars, i rient de la nostra traça inexistent. També vam anar al Parc dels Peus Descalços, on vam poder assistir a una instrucció militar, i fer-los fotos!

Mira que ben adaptats estan al parc!

Ara, que mira que en som malcarats que després de tants dies no li vam fer cap foto a en Daniel! Home...ja està bé! Però tota cagada sempre porta una oportunitat a sota el braç, i la nostra seria el repte de fer-li un retrat i esmerçar-nos en trobar el nostre lleguatge artístic propi.

D'acoooooord! Aquest no és nostre... és del Fernando Botero, però és que no me n'he pogut estar! Ell és de Medellín i allà es concentra gran part de la seva obra, al Museu d'Antioquia. Genial! Després de passar el matí saltant de quadre en quadre, a la tarda vam anar a conèixer l'obra de Débora Arango, una artista colombiana que ens va fascinar pel seu treball de denuncia. Xulíssim!

Si, sí! Absolutament fascinada vaig quedar! Però no tant com el Pepe (nom fictici amb el que batejo per la patilla el nen de 8 o 9 anys que ens va acompanyar en el notre petit viatge en telefèric per sobre de la ciutat vermella). El Pepe es va passar tot el trajecte bramant amb simpatia “y es que estamos en la quinta porra! Ahora sí que estamos en la quinta porra!”, cada cop que la cabina s'enfilava uns metres més amunt de la muntanya deixant cada cop més enrere les teulades de xapa.

I així, després de mitja hora de trajecte vam arribar finalment a la Quinta Porra, un parc fantàstic on vam poder fer una petita excursió sense haver d'agafar cap autobús. Això sí, també us diré que feia mal el cor veure tota aquella infrastructura del telèferic tallant tot un bosc d'arbres nadius en una cicatriu d'uns 70 metres d'ample. Calia?

Això és el que vam pensar quan vam arribar a Cali, calia? Je je... és que me desorino!

No vam veure res d'aquesta ciutat...fataaaal! Ni vam anar a ballar-hi salsa, quan diuen que és la meca d'aquest estil de música. Targeta vermella! Però sí que vam menjar arròs!

I també vam conèixer-hi unes quantes dones que vam entrevistar. La Maria Teresa Arizabaleta, la Marta i una altra que vol guardar la seva identitat. Elles ens van posar més al dia del conflicte i a última hora ens van salvar la vida!

I és que voliém anar al Putumayo a entrevistar unes altres dones afectades per les fumigacions del Plan Colombia, i per arribar-hi, havíem d'agafar un autobús i creuar una zona pràcticament deshabitada, presa per la guerrilla, i sense cobertura de telèfon mòbil. Ni elles acostumen a creuar la zona! Així que ens van desaconsellar d'anar-hi, perquè per si no n'hi hagués prou, resulta que aquell dia justament les FARC entregaven dues persones que havien tingut segrestades durant temps, i per poder fer l'entrega, l'exèrcit s'havia de replegar de la zona i la guerrilla transitaria a sus anchas, tu! Volem sortit a les notícies? Noooooooooo! Així que ens vam fer kk i ens vam quedar a caseta. Bé, al hostel, que a caseta fa temps que no hi anem! Ai, quina enyorança!

Tayrona i Taganga

2011-04-30T15:26:00.000-07:00

Ja abans d'entrar a Colòmbia sabíem que fer-hi un curs de submarinisme hi resultava força econòmic i com que de diners no anem sobradissims però de ganes en teniem moltes.. l'únic que faltava era decidir on fer-ho en un país amb tanta costa i tanta oferta i tanta demanda i tantarantán tataaaaaan.

La decisió no va resultar gens difícil al veure el nom d'una bonica població a la vora de la ciutat natal de la novia de Piqué.

Taganga! Amb aquest nom no podia ser gaire car el curs...

Però abans... anem a Tayrona. Al ladito de la Caixa tu.. ais no, de Taganga, que esta al costat de Barranquilla, que no es la amiga de Carmen Rigal i tampoc treballa amb nosaltres. I que es Tayrona?... doncs es un parc natural que toca al mar on hi ha platges paradisíaques i selva.. ejem... mira tu, es veu que no em vam tenir prou amb Capurganá i Zapzurro.

Tranquilitat i bons aliments al càmping mes econòmic i mes allunyat de les ordes de joves teenagers que només pensen en veure Vodka i lligar amb espècimens altament calents com ells. Allà que hi vam fer?... sol, platja, agradables excursions per la selva amb el soroll de les onades de fons i de tant en tant una platjeta on gaudir de les càlides i fredes aigues caribenyes... depén del dia i la platja tu.

On es Wally?

I després d'això... al agua patos a Taganga!

Un curs de 4 dies per aprendre a respirar sota l'aigua i nedar al costat de peixos, meduses i tota mena de bitxos del fons marí. El que diuen del submarinisme es veritat, en 10 minuts veus mes animals diferents que 4 dies a la selva! Altament recomanable!

Aqui un bitxo raro de les profunditats marines

I un altre bitxo raro...

I entre immersió i immersió... passejar els vespres per Taganga, escoltant la batalla de “a veure qui la te mes grossa”.......

Que vull dir amb això? Doncs que els colombians “costeños” del nord de Colòmbia tenen una costum una mica rara. Consisteix en comprar l'altaveu mes gran que puguis aconseguir de rebaixes després d'una gira dels U2, endollar-lo a un reproductors de CD nurmalillu, posar un cd de cúmbia colombiana, enfocar el mega-hiper-altaveu cap al carrer i intentar deixar sords a la gent que viu a la costa sud dels EEUU o a tot aquell que passi pel carrer. I pel que es veu hi ha una guerra entre els veïns:

-Tu vols que escolit el teu disc de cúmbia? Doncs jo et posaré el meu! I oju que no t'enxufi l'última adquisició: Els altaveus fets servir per a la final de Mestalla! A veure qui la/el te mes gran!

L'altre veí, cabrejat per no tenir uns altaveus tant grans com els de Mestalla, pensava en reallotjar la seva família en algun altre lloc, demanava per a fer això la intervenció de l'alcalde, sinó no podia fer res amb la dona i els nens i aquell dia haurien d'escoltar el CD del veí... Aquí les declaracions que va fer a les nostres càmeres, els ànims estaven força caldejats..

Però també es un lloc on es pot gaudir també dels tranquils capvespres a la vora de la platja mentre veus als pescadors arribar amb les seves preses del dia i vendre-les a peu de sorra als veïns que s'hi apropen amb galledes i bosses de plàstic.

Un lloc que... si no hi ha molta guerra musiquil es una mer da ve lla..... que noooo, una me ra ve lla... de debóooooooooooooooooo.

Apa, bona nit i tapa't

Incís: Colombians simpàtics. Stop. Moltes ganes parlar seu país. Stop. Menjar peix bo. Stop. Musica dolenta. Stop. Gent borratxa balla sola. Stop. Discoteques a l'aire lliure. Stop. Pràctiques carnavalesques en marxa. Stop. Gent simpàtica. Stop. Cambrers amb ganes de parlar amb turistes. Stop. La coca molt present. Stop. Guiris molt presents. Stop. Passat molt present. Stop. Stop a l'Stop. Stop.

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip.

- Dios! Lo hemos perdido!

+ Que dius Pere?

- Que no trobo a Judes!

+ Normal! amb la crisi les estan retallant totes!.

Copirraijt: aleix

Cap a Cartagena hi falta gent!

2011-04-26T14:28:00.000-07:00

Cartagena d'Índies, bonica ciutat colombiana emmurallada i edificada als peus del Carib. Destinació de milers de turistes d'arreu del món que quan hi arriben deixen les seves bermudes i les seves samarretes a l'hotel per vestir-se amb la típica camisa blanca de fil, el vestidet de tirants amb puntes i volantets, també blanc nuclear, o antinuclear, que no estem per punyetes..., i encasquetar-se un barret panameño, que ja em diràs tu què hi fa a Cartagena; i direu, el mateix que pinta el barret mexicà a les Rambles! Doncs sí! El cas és que el que fa la tropa de turistes quan arriba a Cartagena és anar a ballar salsa al compàs del piano i les trompetes, o passejar-se en alguna de les carrosses que esperen sobre l'empedrada plaça central del casc antic, que antigament s'utilitzava per a la venta d'esclaus. Nosaltres, com sempre fem la nostra, però com que diuen que allí donde fueres haz lo que vieres, ens mimetitzem amb la tendència aprofitant que és l'aniversari de l'Aleix.

"Es busca per guapo!"

I tu què mires? Jo amb calçotets? I ara!

I què hi fem a Cartagena a part de passejar sota les balconades innundades de buganvilies que decoren les acolorides cases colonials del casc antic? Doncs fugir de “Mr Madrid” i “Super Mario Bross”, dos camells que amb aquests noms es presenten i que cada dia que ens veuen ens recorden que tenen “de todo para que se lo pasen bien, mijo! Ens donen conversa, ens abracen i ens fan riure. Despleguen tota la seva simpatia sobre nosaltres per tal de guanyar-se un client nou abans que ho faci la competència. Fins i tot insisteixen en col·locar-nos la seva artilleria mentre nosaltres comprem en una paradeta del carrer un alvocat per a sopar. Aquí la discreció habitual per aquests temes sobra! Tothom es coneix i cap problema!

També descobrim que més enllà del bat i bull de camells i turistes que poblen el barri de Getsemaní, s'hi amaga l'ambient tranquil de poble que ens recorda temps passats. - Aix, això em recorda a Atzena- diu l'Aleix mentre deixa anar un sospir, i jo assenteixo distreta mirant els grups de gent parant la fresca, asseguts a les seves cadires de vímet mentre la fan petar aliens als seus fills que corren lliures pels carrers sota la llum de la lluna.

Hi ha una altra cosa que ens deixa de pasta de moniato: el parc central de la ciutat. És un parc urbà, sí, però en ell s'hi amaguen més animals dels que hem vist nosaltres en totes les selves que hem visitat pagant una pasta, eh! Això és gravíssim! Ni a l'Amazones tu! En una passejada distreta pel parc ens surten al pas 8 o 9 iguanes, una familia de micos, i detectem dos ossos mandrosos fent de vigies des de dalt d'una palmera. Després de preguntar-nos com coi han arribat fins allà tota aquella colla d'animals, ens admirem pel respecte que demostren els colombians per la seva fauna, ja que no els molesten ni interefereixen en la seva vida cotidiana salvatge, urbanita però lliure!

I així, contents i amb la nostra nova indumentària a la nostra motxila polsegosa i gens glamorosa, deixem Cartagena empastifats de repelent de mosquits. L'Aleix no se'n recorda, però jo sí. En tema de mosquits ell no hi entén!

Capurganá!! Zapzurro!!

2011-04-20T04:10:00.000-07:00

Capurganá i Zapzurro... dos protagonistes d'una novel·la de Gabriel García Marquez?
Capurganá i Zapzurro... dos insults que les comunitats indigenes del Chocó utilitzen per a dir que algú es una mica talós?
Capurganá i Zapzurro... dos paraïsos?
Capurganá... Zapzurro... son dos paraisos, que a veces yo... me monto en mi piso... Capurganá.... Zapzurro... ahí si que no me aburro.... lirolí lirolá.

Capurganá i Zapzurro (espero que avui dormiu amb aquest dos noms ben apresos) son dos pobles Colombians a prop de la frontera amb Panamá.

El Caribe nens!!

Després de Salento i muntanya... doncs cap a la platgeta... i la selva. (com es que utlitzo tans punts avui?)

Tot i que estiguin a la Colombia peninsular (ejem) a C&Z no s'hi pot arribar per terra. Perquè!? us preguntareu. Dons perquè no hi ha carreteres i el Chocó (provincia de C&Z) es muuuu salvaje i agreste i diuen que hi ha gent maluca que trafica coca i que et poden fer pupa.

Així doncs agafem una barca fora borda que ens fa entendre perquè aquestes barques tenen aquest nom: fora borda. Doncs perquè donen taaaaaaaaants salts sobre l'aigua que si no t'agafes be adivina per on sortiràs disparat. Dues hores per acabar amb el cul quadrat! Qui diu que el Carib es una bassa d'oli? Yunamierdapatuboca!!!

Ens allotjem a Capurganá, a casa del Norman, un extraficant de tabac, alcohol i revistes del Playboy en la Romania de Chauchescu i que ara es dedica a escriure poemes estirat en una hamaca mentre manté afers amorosos amb dones 30 anys mes joves que ell.

- Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuiii, ni me acuerdo de las novias que he tenido! Eso si, a todas las he amado! La vida me ha tratado bien! Pero ninguna me ha durado mas de 5 años.

I no dormim sols a l'habitació, no! cada nit ens acompanyen:

- 2 nius d'abelles mutantes amb les abelles mutantes corresponents: negres, amb ales, com si fossin formigues però que fan els típics nius d'abelles mutantes.
- 9 Llangardaixos menja mosques (dragons que en deiem a Atzeneta)
- 1 esquirol que foradava les bosses a la recerca de menjar gràtis ehhh!! Alerta!!
- 1 ratpenat que dormia al sostre del lavabo i es feia caca a les parets.
- X elevado a la N mosquits i altres bitxos petits.

I al "condominio", usease, la casa on ens allotjavem al mig de la selva també ens hi acompanyaven:

- 3 militars amb les seves respectives pistolotes i metrallotes dormint a les hamacotes del costat de la piscinota.

- 3 gossos.

- 2 Gripaus-escupe-saliva = babadelalien8ºpasajero

iiiiiiiiiiiiiiiiiiiii....

- La "mami" de Scarlet O'Hara y que va servir d'inspiració per fer aquest anunci:

I es que tot hi estar a tocar de platja també estem a tocar de selva. I curiosament, son els animals de la selva els que es posen dins les cases... mai els peixos o les estrelles de mar. Curiós. A que no us ho havieu plantejat mai això! Trucaré a La Nit dels Ignorants per a veure si algú sap perquè passa.

El fet es que ens hi passem uns 5 dies per allà. Prenent el sol, anant a fer excursions per la selva i banyant-nos com Déu ens va portar al món en estancs d'aigues cristalines amb micos saltant de branca en branca i tiranosaures Rex olorant floretes grogues que s'obren com el penediment (a veure qui pilla això), descobrint el magnífic sabó Nopiquex, jugant a boleivol i descobrint que soc un crak en el tema, prenent aigua de coco amb ron i descobrint que el ron es una caca.

I anant a la Playa Blanca de Panamá (oju! a peu!) i descobrir que les fotos de postal del carib realment existeixen i que potser no estan retocades amb el Photoshop pero descobrint, també, que les camares no apunten a la enooorme qüantitat de ampolles de plàstic i altres merdetes que la gent tira al mar (el servei de neteja no es tant eficient com el de l'ajutament de barcelona la matinada de Sant Joan)

Vaja que vam passar uns dies bonicos de veres en un paradís tropical.

Res, que si voleu anar a un lloc on la selva es menja el mar i que quan ho fa hi ha platjes paradisiaques custodiades per l'exercit jugant a fútbol i sense cotxes però amb altaveus amb cúmbia a tota hòstia (respira, que no hi he posat comes)... on heu d'anar?

Totí totá turitototá totí totá turitototá...

I aquest video de regal... sembla que l'haguessin rodat allà:

Apa, bona nit i tapat!

La Vall de Cocora

2011-04-18T17:44:00.000-07:00

Teníem ganes de natura, de paisatges i excursions, així que seguint les recomanacions de la Lonely Planet, la nostra bíblia en aquest viatge (bé, més meva que de l'Aleix), decidim anar cap la Vall de Cocora. “El paisaje es de una belleza casi alucinante”, havíem llegit. Pintava genial, oi?

Així que dit i fet! Després de 8 hores de viatge congelats en un autobús (les dues samarretes, els dos jerseis, l'abric i el gorro sota els quals ens vam enterrar no van ser suficients per calmar el fred que vam passar per culpa de l'aire condicionat) arribem a Salento, la que serà la nostra base d'operacions. Ja al carrer, tothom amb màniga curta, i nosaltres encara coberts fins a les dents del fred que ens havia quedat al cos!! Aquests conductors d'autobús estan sonats però si serveix per conservar la juventud aguantem el que sigui!

Quan se'ns passa l'hipotèrmia i el buslag, tornem al carrer. Ohhhhhhhhhhhh! Que bonic! Cases blanquetes amb marcs de colors a les finestres i les portes!! Botigues amb artesania, places on prendre un bon “tinto” (aquí és café, no vi!), bars on ballar salsa, bachata i extranyament... tango! Molt turístic però sense perdre l'encant. Al carrer, homes vestits amb ponxos i barrets com Juan Valdez (aquell del café) passejant i xerrant, d'altres jugant al billar... I justament això és el que ens acaba de seduir. És el paradís del billar, hi ha desenes de taules amb tapet verd! Ens encanta!

Fins i tot abans de decidir-ho, ja ens hem plantat al voltant d'una d'aquestes taules, i entre toc i toc anem fent una cerveseta perquè ens ajudi a engolir la vergonya d'anar fent ballar les boles d'un costat a l'altre de la taula sense fer-ne caure cap. Ni fent trampes tu! I al nostre voltant desenes d'homes mirant-nos de reüll, amb el seu barret de cowboy i un somnriure sorneguer sota el nas. De què riuen? De la nostra destresa amb els pals o de que sóc l'única mossa del bar? Sí sí tu, ni una! Finalment, quan estic a punt de guanyar la partida (je je!) de sobte apareixen a escena una altra parella de catalans, en Ferran i la Roser, que estaven de viatge de noces! Ens enamorem a primera vista i acordem anar d'excursió l'endemà plegats. És que fa il·lusió això de trobar-se catalans pel món!

Sortim a les 7 de matí en un jeep carregat de persones, uns a sobre dels altres per rendibilitzar el viatge, i després de mitja hora de trajecte arribem a la vall. Realment els paisatges són impressionants. Muntanyes verdes per tot arreu, vaques, colibrís i palmes de cera quilomètriques a punta pala! És surrealista! És com si Suïssa i una platja del Carib s'haguessin fusionat! I quina llum! Preciós!

I a la tornada ens atrevim a provar sort amb el tejo, un esport colombià d'arrels indígenes. S'assembla a la petanca nostra, però en aquest cas es tracta de fer explotar unes metxes de pólvora col·locades a uns 10 metres de distància llencant unes pedres contra elles. Si no vas amb compte pots deixar algú malferit! Ara, surts d'allà ben descarregat de tensió! Això sí, si amb el billar vam fer el ridícul, no us explico amb el tejo! Jo enlloc de fer explotar la pólvora anava destrossant el local amb les meves pedrades... contra les parets, contra els bancs, contra els banquers...je je!

Al final ens hi passem 4 dies a Salento, amb excusió a cavall inclosa, i la imatge imborrable de l'Aleix fent de jenet solitari, galopant salvatgement pels prats i els rius de la vall. Sí, sí, encara que sembli mentida, l'Aleix ha millorat molt d'ençà d'aquell cop a Santiago del Estero! ;)

Bé, i jo en aguantar-me el mal de cul! Però no hi ha mal que no s'alleugi amb un bon peix fregit amb patacones!

Las nuevas Gitanas

2011-04-16T07:38:00.000-07:00

Tota la vida vivint al costat de gitanos al Prat... i ves per on la primera conversa profunda que tinc amb algú d'ells es a Colombia... si es que....

Nova entrada de l'Anna al blog de El Mundo: Ellas.

Las nuevas gitanas

Aparte de los estereotipos y prejuicios que pesan sobre los gitanos, la mayoría de nosotros sabemos poco sobre este pueblo milenario originario de la India. Ellos viven de forma endogámica para defenderse de la persecución que han sufrido mundialmente por ser diferentes, por no acatar los valores ni los patrones de una sociedad capitalista e individualista. Y nosotros los ignoramos. ¿Para qué acercarnos a un colectivo de quien se dice que son unos ladrones, unos embusteros y unos machistas redomados? En Colombia las cosas están cambiando y quien lleva el timón del nuevo rumbo es Dalila, una joven que asegura que “el mundo vive una revolución a manos de las mujeres”.

Continueu llegint l'entrevista fent click aqui

Bogotá, capital de Colòmbia.

2011-04-02T09:46:00.000-07:00

Tantes entrevistes de gent colombiana.... serà que hem anat a Colòmbia? Anda! Pues sí! Guaita tu! Alça Manela! Cagun l'olla! Renoi, ja gairebé no me'n recordava!

Després de volar des de Leticia (triple frontera selvàtica entre Perú, Brasil i Colombia) per sobre la inmeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeensa selva amazònica, vet aquí una fotico...

... Arribem a Bogotá.

Bogotá, capital de la meravellosa Colòmbia.

Què dir de Bogotá? Doncs que el seu nom comença amb Bo i acaba amb gotá. I que és la capital de Colòmbia. A que no ho sabíeu! Doncs ja podeu anar a dormir amb una cosa nova. Mira si és fàcil ampliar el coneixement...

Una ciutat molt gran, amb molta gent i amb un museu amb moltes peces d'or, i una muntanya que es diu Montserrate, amb un telefèric molt alt, i amb cotxes, i també amb tendes d'artesania, i també té edificis molt alts i d'altres no tant alts. I també té gent que explica contes a les petites places, i gent que camina i ocells que fan caca damunt les estàtues i també es mulla quan plou. També té un barri molt bonic.. i d'altres que no tant. I de tant en tant tallen els carrers i la gent pot fer-hi activitats com caminar, anar en bici, predicar l'evangeli o cantar Rap.

Allà ens va acollir el Sergio, i amb ell vam anar a veure una catedral feta dins una mina de sal.

I després també vam menjar gelat i unes pizzes. I en caure la nit, vam anar a dormir. No recordo què vaig somniar, però el dia següent ens vam aixecar i encara erem a Bogotá, la capital de Colòmbia, una ciutat que comença per Bo i acaba per gotá. Això ja ho sabieu, no?

I pel carrer.. vols fer una trucada a un celular? Cap problema, compres uns Minutos i apa, a xerrar pels descosits amb un celular lligat amb una cadena a la cintura de l'amable llogater dels Minutos... I les hores passen, també els minuts i els segons, que s'acomoden lleugerament un darrera l'altre per a que passin els minuts i també les hores... a Bogota, la ciutat que comença per Bo i acaba per gotá.

I també hi pots veure plantes carnívores, i cactus, i un ocell que fa piu piu al seu niu, encara que sigui petit com el meu dit. Del peu esquerra! No siguis gamberra! A Bogotá també hi ha gent per entrevistar.. i gent, que ens podria caure malament, però com que no els coneixem... nosaltres.. anem fent! Les tarantules... son molt lleugeres! I moltes no piquen, ni mosseguen... i son taaaaant relaxants... Si és que et pot ensenyar tant Bogotá....

Ojo, que vol dir ull, al dato amb el tipet que hi ha darrera de l'Anna!

M'encanta el Google Imatges! jejejeje

Bo go tá. Recorda aquest nom. Bogotá, la ciutat que, si la visites, mai t'oblidarà. I tu? T'està esperant! Aisssss, que ja fas tard! Les 0:13 hores... hora d'anar a domir. Alerta! Amb els punys tancats i sommiant amb els angelets ;)

I un petit homenatge:

Realmente lo siento, pero no aspiro a ser emperador. Eso no es para mí. No pretendo regentar, ni conquistar nada de nada. Me gustaría ayudar en lo posible a cristianos y judíos, negros y blancos. Todos tenemos el deseo de ayudarnos mutuamente. La gente civilizada es así. Queremos vivir de nuestra dicha mutua...no de nuestra mutua desdicha. No queremos despreciarnos y odiarnos mutuamente.

En este mundo hay sitio para todos. Y la buena tierra es rica y puede garantizar la subsistencia de todos. El camino de la vida puede ser libre y magnífico, pero hemos perdido ese camino. La voracidad ha envenenado el alma de los hombres, ha rodeado el mundo con un círculo de odio y nos ha hecho entrar marcando el paso de la oca en la miseria y en la sangre. Hemos mejorado la velocidad pero somos esclavos de ella. La mecanización que trae consigo la abundancia nos ha alejado del deseo. Nuestra ciencia nos ha vuelto cínicos. Nuestra inteligencia duros y brutales. Pensamos en exceso y no sentimos bastante. Tenemos más necesidad de espíritu humanitario que de mecanización.

Necesitamos más la amabilidad y la cortesía que la inteligencia. Sin estas cualidades la vida solo puede ser violenta y todo estará perdido. La aviación y la radio nos han acercado los unos a los otros. La naturaleza misma de estos inventos requería la bondad del hombre y reclamaba una fraternidad universal para la unión de todos.

En este momento mi voz llega a miles de seres esparcidos por el mundo. A aquellos que puedan comprenderle les digo: no desesperéis, la desgracia que ha caído sobre nosotros no es más que el resultado de un apetito feroz, de la amargura de unos hombres que temen el camino del progreso humano. El odio de los hombres pasará y los dictadores perecerán, y el poder que han usurpado al pueblo volverá al pueblo. ¡Y mientras existan hombres que sepan morir, la libertad no podrá perecer! Soldados, no os entreguéis a esos brutos...hombres que os desprecian y os tratan como esclavos, hombres que regimientan vuestras vidas, imponen vuestros actos, vuestros pensamientos y vuestros sentimientos; que os amaestran, os hacen ayunar, os tratan como ganado y ¡os utilizan como carne de cañón!.No os pongáis en manos de esos hombres contra natura, de esos hombres-máquina con corazones de máquina. ¡Vosotros no sois máquinas!¡Vosotros no sois ganado!¡Vosotros sois hombres!¡Vosotros lleváis el amor de la humanidad en vuestros corazones! No odiéis. Sólo los que no son amados odian. Los que no son amados y los anormales....Soldados, ¡no combatáis por la esclavitud! Combatid por la libertad. En el capítulo 17 del evangelio según San Lucas está escrito: "El reino de Dios está en el hombre mismo". No en un solo hombre, ni en un grupo de hombres, ¡en todos los hombres! Y ¡vosotros! Vosotros, el pueblo tenéis el poder para crear máquinas. El poder para crear la felicidad.

Vosotros el pueblo tenéis el poder para crear esa vida libre y espléndida...para hacer de esa vida una radiante aventura. Entonces, en nombre de la democracia, utilicemos ese poder...¡unámonos todos! Luchemos por un nuevo mundo, un mundo limpio que ofrezca a todos la posibilidad de trabajar, que de a la juventud un porvenir y resguarde a los ancianos de la necesidad, prometiendo estas cosas gente ambiciosa se ha hecho con el poder, pero ¡han mentido! No han mantenido sus promesas, ¡ni las mantendrán jamás! Los dictadores se han liberado pero han domesticado al pueblo. Combatamos ahora para que se cumpla esa promesa. Combatamos por un mundo equilibrado...un mundo de ciencia en el que el Progreso lleve a todos a la felicidad. ¡Soldados! en nombre de la democracia, ¡unámonos!

Enfermera con fusil

2011-04-02T09:43:00.001-07:00

Hola a totes i tots!

Aqui teniu una nova entrada de l'Anna al blog de Ellas:

Enfermera con fusil

En las guerras son pocos los que ganan. En Colombia son los grandes traficantes de la coca, que generan con su negocio miles de perdedores. Muertos, desplazados, soldados... incluso los que tratan de curar las heridas de todos ellos pueden convertirse en víctimas de este conflicto. Este fue el caso de Sandra, una auxiliar de enfermería que durante cinco años trabajó por los paramilitares. Se convirtió en una enfermera con fusil.

Contineu llegint l'entrevista fent click aqui

La niña guerrillera

2011-03-24T13:32:00.000-07:00

Uis... es que a vegades ni recodo que tenim aquest blog....

Aqui teniu la segona entrevista.

La niña guerrillera

Aunque en la guerra son los hombres quienes mayoritariamente empuñan las armas, también hay muchas niñas y mujeres que participan en el campo de batalla. Sara es una de estas mujeres. Ella fue una niña soldado que con tan solo 12 años fue reclutada por la guerrilla de las FARC, y fue obligada a luchar en una guerra en la que no creía. Durante 10 años, mató para sobrevivir, obedeció para salvar a los suyos, y se enfrentó a un sistema militar injusto que se las daba de igualitario. Hoy hace 2 años que abandonó las armas y canta para que la paz vuelva a Colombia.

Contineu llegint l'entrevista fent click aqui

Noves entrevistes!

2011-03-11T15:17:00.000-08:00

Vaja, pensavem que haurieu d'esperar fins a la publicació del llibre per a gaudir de les entrevistes i ver per on aqui les teniu.

Es tracta d'un nou blog de El Mundo que es diu "Ellas" i on també hi escriuen la Rosa Regás, la Alaska o la Cayeta Guillén Cuerbo entre d'altres.

La primera història es sobre una afectada per el conflicte armant de Colombia.

Empezar de nuevo

Mujeres calladas, mujeres sumisas, mujeres comprensivas, mujeres... ¿perfectas, o perfectamente machacadas? Silencio y compostura disimulan tantas vulneraciones sufridas, ocultas en la intimidad pero tan presentes y persistentes. Empezando por sus cuerpos, siguiendo por su inteligencia y terminando por sus emociones, las mujeres son rechazadas y cuestionadas por el mero hecho de ser mujer. No es ningún secreto, y las estadísticas lo demuestran: hay millones de mujeres marginadas, mutiladas, explotadas, abusadas y muertas por razón de su género.

Contineu llegint fent click aqui

Per cert, tranquils que algún dia ens explicarem les nostres aventures per Colombia... ejem.... si.... algú dia.... de debó.....

Blog! retardat!

2011-02-08T18:32:00.000-08:00

Benvolguts companys.

Sabem que no actualitzem gaire el blog, que anem amb més d'un mes de retard i quan hi fotem entrades hi posem 4 posts seguits... un tostón de llegir...

Gràcies a Déu nostre senyor, un pastor evangelista del Paraguay ens va ensenyar a demanar perdó.

Espero que les vostres ànimes s'apiadin de nosaltres i que la pau arribi a tots els cors.

Amb l'ajuda de Déu intentarem anar més al dia.

Amén.

Sor Anna i Mossén Aleix

El mercat de Belén: empassa't el cuc!

2011-01-30T18:23:00.000-08:00

Un dels atractius de tota ciutat és el mercat, i diuen que el d'Iquitos és la bomba, que entre les seves parades hi pots trobar qualsevol cosa: tortugues, caimans, cucs, i brebatges que et poden fer veure el teu futur, o acabar amb ell! Així que un dia de bon matí marxem cap al barri de Belén,el barri més pobre d'Iquitos, per veure quin pa s'hi dóna.

A mesura que ens hi anem acostant, ens envaeix una pudor indescriptible, i el terra va desapareixent sota una catifa de merda. Plàstics, papers, restes orgàniques per tot arreu, llaunes... aquí no es recicla res, de fet no cal perquè tot ho tenen a l'abast, a peu de carrer! I el temps que s'hi deu estar tota aquesta merda allà acumulada no me'l vull imaginar. Ens expliquen que un dels problemes és que els escombriaires no entren en aquest barri perquè els carrers són massa estrets. Tot s'ho han de manegar ells mateixos, i amb el munt de deixalles que genera un mercat, imagineu-vos la feinada!

Un altre problema que tenen a Belén son les innundacions. Cada hivern, quan comença la temporada de pluges, el cabdal del riu creix d'una manera descomunal, fins a 3 i 4 metres per sobre del nivell que nosaltres veiem el dia de la nostra visita.

I mentre hi ha cases que ja es construeixen alçades sobre pilones de fusta per protegir-se de la crescuda del riu, hi ha altres cases que cada any veuen com les seves plantes baixes desapareixen durant mesos sota el riu, el Nanay.

Però la gent que no pot pagar-se una obra millor, de fet la majoria de la gent del barri, s'han ingeniat un sistema per adaptar-se a les condicions inclements del clima: cases flotants. Increïble! Les construeixen sobre un tipus de fusta que és molt poc densa, i la casa va surant i pujant a mesura que creix el riu. Ara, això també té un preu: cada 4 anys han de canviar tota la base, i la casa en sí té una vida limitada de 10 a 15 anys.

El barri flotant de Belén és la Venècia d'Amèrica del sud, però mooooooooooooooooolt més pobre i moooooooooooooooooooolt més bruta. Visitem una de les cases, la del germà del guia que ens acompanya, i descobrim que dormen directament sobre el terra de fusta. Res de llits, res de matalassos, només una tovallola per aïllar-se de la humitat.

Viuen al riu, caguen al riu, es banyen al riu, tot ben barrejat, i resisteixen tu! I en canvi nosaltres, per qualsevol cosa ens passem dos dies enganxats a la tassa!

Fent neteja al costat de la letrina que desemboca allà mateix. El que no mata engreixa, diuen oi?

I què hi ha al mercat? Doncs para muestra un botón!

Se va el caimán! Se va el caimán!

Un remei per tots els mals!

Tortuga a la crua!

Si algú en vol tenim contacte a Iquitos que us en pot enviar ;)

I el més emocionant i esperat de la jornada... Per primera vegada vam tastar cucs! Una culleradeta d'una cassola plena de cucs del tamanyt d'un dit gros, fastigós!! Són els suris, i els treuen de l'escorça d'algun arbre. Molt sa i nutritiu!!

A l'Aleix li van semblar... deliciosos?

I a mi... la textura fastigosa, i el gust: bo!

Ja tenen raó ja amb alló que diuen de: Ojos que no ven...

Que bonito el monito!!

2011-01-30T17:06:00.000-08:00

L'Amazonas, l'última frontera, espai inhòspit, espai verd, espai per explorar, espai ple de bitxos, es pa i, es pa la e, i es pa totes les lletres de l'abecedari... ja que es moooooolt gran.

I com que es molt gran el volíem explorar, volíem endinsar-nos en les seves entranyes i copsar en la seva magnificència la esplendorositat de la selva rugent, vibrant i ferotge.

Per això vam contractar un tour de 2 dies i una nit que ens portaria a la increïble, acollonant, inabastable distància de 50km de Iquitos :p

On veuríem micos tant acostumats als humans que fins i tot s'emborratxen per oblidar que un dia potser van viure lliures.

On veuríem una anaconda que l'únic que intenta es tornar-se a posar a la piscina artificial i tenir uns minuts de tranquil·litat abans que arribi el següent grup de turistes per a fer-se fotos amb ella al voltant del coll.

Toca hijito!, toca!, que esto no es caca!

On observaríem el peix mes gran del Amazones.. gran de veres tu! Que allò t'enganxa la ma i et fa pupita!

On faríem una excursió nocturna per la selva per veure les taràntules nocturnes i escoltar els inquietants sorolls de la nit, excursió que ens portaria la friolera distància de 10 metres de les cabanes de fusta amb mosquiteres on ens allotjaríem. Però si que vam veure taràntules i mosquits, molts mosquits.

On entraríem amb contacte amb poblacions indígenes, poblacions que tenen un contracte amb l'empresa turística i que van ser (literalment) importants de regions mes allunyades cap a Iquitos per a participar en danses ancestrals, danses que efectuen quan el guia que ens acompanya els avisa amb un crit ancestral per a que sàpiguen que venim amb so de pau, un crit que, a vegades, els dona temps de canviar-se els pantalons del Barça per les típiques faldilles fetes amb fulles de la selva. Un crit que, altres vegades (com va passar amb nosaltres), no senten perquè estan borratxos i llavors en veure'ns arribar han de amagar-se corrent per a canviar les seves vestimentes. Però cap problema, t'esperes 5 minuts a que es canviïn i després et ballen el que vulguis. Super-turisme-responsable!

ballant una dansa tradicional...

I es que si vols veure animals com els que surten al National Geographic... doncs mira el National Geographic!! o be paga un pastón, amb p de pastón per a fer una excursió mes llarga i que t'endinsin mes a la selva i puguis estar hores i hores mirant fins que tinguis sort i vegis algo. O també pots fer-te el Chuck Norris i endinsar-te a la selva por tu cuenta i riesgo, o trobar un chollo... o jo que se!

Vaja, una turistada como la copa de un pino. Però tot i això, va ser divertit "estar a la selva", fer una excursió per a descobrir que la picada de una formiga et pot deixar mig immobilitzat (una formiga com el meu dit gros de la ma), penjar-se d'una liana o conèixer altres bitxos que et fan treure les ganes de donar una passejada tu sol per allà... I el paisatge es taaaaaaaaaaaaaant maco. I el riu Amazonas es taaaaaaaaaaaaant gran.

Si algun dia veus aquesta formiga... vol dir que no estàs a la Bisbal d'Empordà

Les cabanes les fan aixecades perquè durant l'època de plujes el riu pot pujar força, llavors la gent es desplaça amb canoa per anar a veure els veïns i fer petar la xerrada

Durant kilòmetres el Amazonas i el Nanai van en paral·lel degut a la diferent temperatura i densitat, l'Amazonas es el marró... porta mes chicha a dins de l'aigua...

I l'endemà d'arribar de fer de Dr. Livington... cap a Belén.. va una burra ring ring yo me remendaba yo me remendé yo me eché un remiendo yo me lo quité, su molinillo y su anafre. Maria, Maria, ven a acá corriendo, que el chocolatillo se lo están comiendo.

En el portal de Belén rin, rin yo me remendaba yo me remendé Yo me eché un remiendo yo me lo quité, han entrado los ratones; y al bueno de San José rin, rin, yo me remendaba yo me remendé Yo me eché un remiendo yo me lo quité, le han roído los calzones.

María, Maria... ven acá corriendo, que los calzoncillos los están royendo.

En el Portal de Belén rin, rin, yo me remendaba yo me remendé yo me eché un remiendo yo me lo quité, gitanillos han entrado; y al niño que está en la cuna rin, rin yo me remendaba yo me remendé yo me eché un remiendo yo me lo quité, los pañales le han cambiado.

Maria, Maria ven acá volando, que los pañalillos los están lavando.

Ole y Ole!!!

Bon any Nou!!!

2011-01-30T14:39:00.000-08:00

BON ANY NOU!!!!!

(que passa? que no sabeu el que es la diferéncia horaria?)

Bon any nou a tothom!!! Que sigueu molt feliços en aquest 2011 i els anarquistes us portin molts regals!!!

Si, una mica tard...

Voleu saber com va ser la nostra entrada d'any?

Raro raro raro....

Primera parada a la selva peruana: Iquitos

2011-01-30T14:17:00.000-08:00

Arribem amb avió a Iquitos, al cor de l'Amazones, i la ciutat ens reb amb dos cops de puny a la cara, un de calor i l'altre de xafogor. Plaf, plaf, plaf, plaf... un rere l'altre els ganxos es van convertint en una inacabable pallissa! Per defensar-nos del ko, l'Aleix i jo ens dutxem 5 cops cada dia, però això no ens allibera del tuf continuo. I jo, a falta d'uns pantalons curts, llenço la meva vergonya contra les cordes i decideixo vestir-me amb els calçotets de l'Aleix. Realment és millor aguantar les seves burles que perdre aquest combat. Però tot és en va.

Iquitos és la ciutat més gran del món inaccessible per terra. Això i la seva proximitat amb les fronteres de Colòmbia i Brasil la converteix en un caramel per a tots aquells que volen esquivar la llei. De fet, Iquitos és tristament coneguda pel turisme sexual, i no sé si perquè ja anem predisposats a trobar-ne proves, però el cas és que no parem de veure homes extrangers, sols i amb cara de violadors caminant sense càmeres fotogràfiques pels carrers de la ciutat. Parlem amb una organització que treballa en aquest àmbit i ens diuen que hi ha noies, i també molts nois adolescents que fan una felació per l'irrestible preu de 2 soles (25 cèntims d'euro!). Amb un complet es guanyen un sopar. Aquella mateixa nit sorprenem 3 homes sopant en un restaurant, i al cap d'uns minuts, arriben dues noies, els fan uns petons i s'asseuen amb ells a sopar. Després marxen. Aquí s'ha acabat la relació comercial.

Aquestes sembla que ho fan per voluntat, però també n'hi ha d'altres que són víctimes de la trata de persones amb la finalitat d'explotar-les sexualment. Moltes són enganyades amb falses ofertes laborals, i elles, desesperades per la per misèria i pensant que han tingut un cop de sort, es deixen engalipar. Els mafiosos se les emporten a alguna ciutat, on les retenen, i allí les prostitueixen. Moltes són menors, però sembla que a la clientela li és igual. Encara els deu posar més catxondos veure les seves cares atemorides i els seus ulls plens de llàgrimes.

L'altre tema és que la ciutat també és un pol d'atracció per a potencials yonquees. Pels carrers d'Iquitos, es veuen bastants extrangers bruts i malgirvats vangant sense destinació. Malviuen com poden per un dosi. Un d'ells fins i tot ens enganya per treure'ns pasta. Ens explica un cuento que l'han atracat, que l'han deixat sense res, bla bla bla... i nosaltres, ingenus i acabats d'arribar, l'ajudem amb certes reserves, però decidits per por a que la seva història sigui certa. Després que el yonqui aconsegueix el seu botí, marxa corrent amb una mototaxi, una plaga a Iquitos, i se'ns acosta un veí per revelar-nos la veritat: el paio porta 2 anys fent el mateix, estafant a turistes pel mono.

Iquitos és calorosa, lúbrica i vibrant, i definitivament, ens agrada.

Uns dies de platgeta i.... ens separem!

2011-01-30T13:15:00.001-08:00

Després de Imacita ens vam aturar a Huanchaco, el segon paradís per als surfistes Peruans després de Máncora, el maaar, el maaaarrrrr

Allà ens vam allotjar a casa d'una dona que ens va tractar com a fillets. Aissssssss, que be!

I després l'Anna em va deixar..... si només van ser per 18 dies però ens vam separar, ella a Catalunya i jo a el Perú, el cop va ser tant fort per a mi que només Krishna podia aplacar la pena que tenia el meu cor, de manera que vaig marxar a buscar la llum a l'Ecotrulypark, allà vaig poder cantar a Krishna:

Hare Krishna Hare Krishna Krishna Krishna Hare Hare
Hare Rama Hare Rama Rama Rama Hare Hare

Sincerament... després de 3 dies de Krishna amunt i Krishna avall i Rama amunt i Rama avall, en vaig acabar una mica fins als collons. Tot i que va ser molt divertit participar de les seves celebracions, totes plenes de musica i de cants. No crec que el típic capellà católic es deixes posar per un nen al cap un barret tipus pallasso del McDonals en mig de la missa i que continués cantant tant alegre.

Vet aqui una fotico del puestu... bonico de veres tu!

La resta de dies on els vaig passar? Doncs uns dies a Huanchaco, fent passejades pel mar, xerrant amb immigrants de totes bandes i passant el nadal menjant en un tupper ware menjar per emportar i jugant al parchís amb dos alemanys... ais, que típic.

I uns altres dies a Lima, amb ganes de matar al Richard, un americà afincat a Brasil que esta viatjant per el Perú i que es passava tot el dia practicant amb el piano del hostel, al final el c****on em va fer emigrar a un altre lloc on vaig poder gaudir del silenci.... el silenci.... a que sona be?

I finalment, va tornar l'Anna... amb una agradable sorpresa!

Moltes gràcies a tots aquells que vau participar del video! Va ser molt emocionant!

De tant en tant, se us troba a faltar :)

Imacita i xamanEs

2011-01-30T11:59:00.000-08:00

I cap a Imacita s'ha dit!

El Mundo potser ens ha tancat el blog (be, potser no, de fet es Ens Ha tancat el blog) però aixó no vol dir que puguem continuar coneixent interessants històries de dones d'arreu del món.

De fet, a Lima vam entrevistar a dones analfabetes, un breu apunt sobre això:

Resulta que el president del Perú va prometre que durant el seu mandat el Perú estaria lliure d'analfabetisme, per a que un país es consideri lliure de analfabets ha de tenir menys del 4% de la població analfabeta, que podem fer llavors? Doncs cursos a punta pala per a "ensenyar" a llegir i a escriure, i quan la gent acabi el curs, doncs li donem un certificat i listos, uno menos en la lista.

Be, doncs aquests cursos els fan a gent generalment gran i duren 3 mesos a raó de 6 hores a la setmana. Es a dir, volen fer aprendre a llegir i escriure a gent gran en només 3 mesos... la realitat? que en prou feines aprenen a esciure el seu nom... però amb això ja els hi donen el certificat i el mes important: Alan Garcia podrà dir, segurament, al final del seu mandat (aquest any) que el Perú no te analfabets....

Aqui... l'Antonia, queda clar, no?

Nosaltres vam entrevistar a dones que portaven 2 anys aprenent a llegir i escriure en una ONG Evangelica i en prou feines ho feien... però aixó si, el món estarà mes content de tenir un país menys analfabet.. i les ONG deixaran de rebre fons perquè... pa que invertir diners per aprendre a llegir i escriure en un país on "no hi ha" analfabets?

També vam entrevistar a dues dones víctimes de Sendero Luminoso... be, això ho deixo per a explicar-ho quan ens veiem cara a cara...

I com deia: Cap a Imacita s'ha dit.

Imacita es un poble de la selva amazonica peruana, com a 9 hores de Chachapoyas, un lloc on hi fa mooolta calor i on uns minúsculs mosquits et poden deixar mes de 500 picades només a la cama esquerra... i ho se perquè em va passar... i la picor dura 3 dies!!!

Allà voliem entrevistar a dues dones: Una curandera / xamana i a una mestra que pretén educar a les noves generacions indígenes per a que reaprenguin a cuidar de la selva.

Entrevistes massa llarges i tant plenes de detalls interessants que em fa maaaandra reproduïr aqui ara, no sabria per on començar i encara menys per on acabar... pero us regalarem un caramelet: una cançó que et canten per a conservar la parella mentre estas ayahuascat o fumat en plena sessió terapèutica xamanera...

I aixó es tot d'Imacita.. un lloc on, si hi aneu, podeu anar a dinar i sopar al menjador popular, i preguntar per una noia que vol ser turista i ensenyar la seva terra als estrangers... de cognom es diu Cancer... de nom... no ho recordo :(

També es on viu molta de la gent que va participar en els fets de Bagua, on es van dedicar a tallar el coll a mes de 30 policies... tenien força ràbia perquè el govern volia vendre les seves terres a una empresa petrolífera...

I si voleu saber mes cosetes, ens convideu a sopar quan tornem i fem petar la xerrada sobre aquesta i mes cosetes :p

Kuélap... millor que Machu Pichu?

2011-01-30T11:28:00.000-08:00

I després de la gira amb Nomadas marxem cap a Chachapoyas... ejem... si, mira, es lo que hay... es veu que les dones de fer feines en segons quins llocs també netegen, ejem... molt bé, després d'aquest acudit dolent i masclista anem per feina.

A Chachapoyas, ruinisticament i pedristicament i sarcofogicament parlant, hi ha dues de les restes arqueològiques mes maques que hem vist durant el viatge, es tracta de la ciutat precolombina de Kuélap i dels sarcòfags de Karajia.

Els sarcòfags son aquests, i on els van anar a posar te coll....

Que qui es aquest tipet que senyala on estan els sarcòfags? Ni idea, les fotos les he pillat del Google Imatges perquè em feia mandra triar-les del disc dur... però son igualitas igualitas a les nostres tu, ves per on!

Kuélap es una ciutat moooolt antiga d'una civilització moooooolt antiga que tenien moooooolta força de voluntat, tanta com per a moure 3 vegades mes pedres que les utilitzades per a fer les famoses piràmides d'Egipte (aquelles tres que surten a totes les fotos) per a reomplir el terra de la ciutat i anarla fent cada cop mes gran. A mi personalment (aleix) em va impressionar mes Kuélap que el Machu Pichu, clar que el paissatge al voltant del Machu Pichu es mes maco, però lo de Kuélap... i això que només han investigat el 18%, la resta encara continua sota terra i arbres... I es moooooolt mes econòmic anar a Kuélap!

I una excursioneta per veure la tercera cataracta mes alta del món (segons els peruans, segons d'altres es la 15 o 16... com que te dos salts.... però vaja, que si busqueu per internet surt aquesta com la tercera, però si voleu ser tiquismiquis.... d'on surt l'expresió tiquismiquis? algú ho sap?)

El paissatge molt maco, la calor, molta també.

Aaaaaaaaaaaaaaaaaa, i Chachapoyas, es un poble tant maco que et quedes així:

No, de debó, es molt maco.. dels mes macos del Perú... que hem visitat clar...

La palabra ‘tiquismiquis’ deriva del latín que se hablaba en territorio hispánico durante el medioevo. En concreto, procede de una evolución de los vocablos tibi(para ti) y mihi (para mi), que pasaron a pronunciarsetichi y michi por lo que algunos expertos lingüistas consideran una “extravagante ultracorrección”.

El caso es que tichi y michi se pusieron de moda, y de ahí surgió la palabra ‘tiquismiquis’, entendida como ‘cositas para mí, cositas para ti… minucias exageradas’. Fruto de esa misma corrección coyuntural surgió la palabra aniquilar: nihil (nada) pasó a decirse nichil, origen de annichilare.

Son sinónimos de ‘tiquismiquis’ los adjetivos remilgado, melindroso, pejiguero, meticuloso y puntilloso, entre otros a los que podemos sumar los ya citados en el primer párrafo.

Ja hem acabat de "trabajar en ello"!

2010-12-29T16:04:00.000-08:00

Síiiiiiiiiiiiiiiiiiii, per fi actualitzem el blog, que ja sabem que som uns mandrosos i no us posem al corrent del que fem. A veure si ara el portem més al dia! Any nou, energia nova! Però abans d'acomiadar-nos del 2010 us farem un breu resum dels nostres dos últims mesos, on com sabeu alguns, hem estat a Bolívia i al Perú. I què hem fet? ...ejem...com us ho diria... ara és el moment de deixar de fer aquesta pregunta. No teniu res a fer? Ja sabeu per quin canal farà les campanades la Belén Esteban? Tic, tac, tic, tac...

Bé, als temeraris que us heu atrevit a continuar llegint us hem de dir que l'heu cagat!! Però ara ja és massa tard! Quedareu atrapats en el forat negre d'aquesta entrada. Però no us desanimeu, en realitat heu tingut sort: almenys us estalvieu unes quantes fotos del viatge. Per què? Doncs perquè a Lima ens van robar la càmera amb un munt de fotos que no havíem passat encara a l'ordinador, merda!

Però per sort nostra, de la boliviana Illa del Sol sí que tenim algunes imatges, amb uns paisatges preciosos! Aquí en teniu un exemple:

Hi vam arribar emocionats, amb un somriure d'orella a orella per tornar-nos a trobar amb el mar. Bé, en realitat és al llac Titicaca, però és tan immensament gran que sembla un mar. Quan vam desembarcar ens van caure els collons a terra, bé, a mi una altra cosa. A peu de platja ens esperàvem centenars d'escales que havíem de pujar si volíem arribar al poble i no dormir a la platja. I això, a 4.000 metres d'alçada i amb 4 motxiles a les nostres espatlles, era un repte massa important per dos treintanyeros poc entrenats. Collons, saps què? Quedem-nos al primer lloc que trobem! I així ho vam fer. L'endemà, lliures de càrrega, vam recórrer de punta a punta l'illa, i descobrint a cada poble que passàvem que aquell era el dia dels casaments. Sí, sí, en la seva cultura reserven uns dies del calendari per a que les parelles es casin, i nosaltres el vam ben encertar!

Després vam saltar al costat peruà del llac Titicaca i vam flipar coneixent les turístiques però impressionants illes de totora, unes contruccions d'uns 3 metres de gruix fetes a base de joncs que acumulen uns sobre els altres sobre la seva pròpia arrel, que flota com si fos suro! (aqui hi teniu unes fotos, no son nostres, però son igualetes a les que vam fer nosaltres... tipical photo turist) Allà hi viuen els uros, i és impressionant d'estar-hi perquè el terra es mou com una barca. I l'illa flotant la lliguen al fons marí amb cordes perquè no es desplaci, increïble! Com se'ls va ocórrer als uros deixar la terra ferma, fotre's el curro de construir aquestes illes flotants i anar-hi a viure? Uns diuen que els ho van fer fugint de l'arribada dels inques, i d'altres diuen que senzillament va ser una forma d'integrar-se millor a un sistema de vida basat en la pesca. Qui ho sap! Ara, encara que hi ha males llengües que diuen que els habitants d'aquestes illes només hi van per fer de figurants, hi ha gent que hi continua fent vida, encara que molts van i tornen cada dia a la ciutat per a treballar.

Després, òbviament vam passar per la bonica Cuzco (mes foticos), el melic del món, i la Vall Sagrada dels inques per endinsar-nos en el coneixement de les tècniques arquitectòniques d'aquesta civilització, a prova de terratrèmols i tempestes! Sabíeu per exemple que cobrien les construccions amb greix de llama per a impermeabilitzar la terra amb la que unien les pedres? Reseguint la petjada dels inques ens vam deixar meravellar pel Machu Pichu (foticotico ti), això sí, sense permetre que ens buidessin les butxaques amb les tarifes abusives que cobren els xilens per fer-nos-hi arribar amb tren, la principal via d'accés. Us recomanem una via alternativa: Agafar un bus fins al poble de Santa Maria, d'allà agafar un taxi col·lectiu fins a Santa Teresa i d'allà un altre fins a la hidroeléctica, el punt de sortida d'una bonica excursió que resegueix la via del tren i que acaba al cap de 3 hores a Aguas Calientes, el poble més proper al Machu Pichu. Molt

recomanable! Tampoc us perdeu, si aneu al Perú, les ruïnes de kuelap (d'aqui ja en tenim fotos, però en ha fet mandra penjar-les, per tant.. visca San Google!!), comparables a les del Machu Pichu, ni un dels millors museus que hem visitat fins al moment, el museu de les tombes del Senyor de Sipán (somriuuuu, que ve una foto!!), a Chiclayo, pertanyents als mochicas, una cultura mil·lenària prèvia als inques que alguns comparen amb els egipcis. Tenien la millor ceràmica i orfebreria que he vist mai, súper xula!

I a banda de l'experiència turística, vam tenir l'oportunitat de col·laborar amb una ong peruana que porta el 7è art als indrets més recòndits del continent. Es diuen Nómadas i gràcies al seu cinema itinerant fan realitat el somni de molts nens de veure una peli en una pantalla gegant, sense que hi faltin les crispetes! No sabeu com disfrutàvem l'Aleix i jo en veure la il·lusió que tenien els nens per veure "El delfin", una de les pel·lícules d'animació del moment i a més de producció peruana, o descobrir que entre el públic hi havia avis que l'última vegada que havien trepitjat un cinema era per veure Tarzán!

Com veieu, fins i tot vam sortir per la ràdio i la tele parlant les funcions! Presentats per una presentadora sense complexes que ens anunciava com "una pareja de españoles, olé y olé!". Només li faltava preguntar-nos pels toros i el flamenco!

Fins aviat !!

No actualitzeu el blog?

2010-12-22T08:57:00.000-08:00

Algú m'ha fet aquesta pregunta avui...

Bé, deixaré que el meu portaveu us n'informi:

Bones festes!

Niñas trabajadoras

2010-10-29T21:04:00.000-07:00

I s'acabó lo que es donava. Vet aquí un gos, vet aquí un gat, l'Hemisferio XX, s'ha acabat.

Aqui l'última entrevista a unes nenes treballadores de Sucre, Bolivia:

Niñas trabajadoras

El hambre empujó a Marina y Angélica a salir a trabajar cuando aún eran unas niñas. Una haciéndose pasar por niño para poder limpiar las botas de los señores más adinerados de la ciudad. La otra vendiendo bolsas en el mercado para aquellos que pueden llenarlas. Sus historias son solo dos ejemplos de las vidas de miles de niños trabajadores de Bolivia que viven bajo el umbral de la pobreza.

Contineu llegint les entrevistes i mireu el video fent click aqui

La Paz i el cami de la mort

2010-10-25T08:42:00.000-07:00

I ja a La Paz, a part de patir una salmonelosis i pasar-nos uns quants dies al llitet fent bondat, vam fer una altra guirada.

Baixar en bicicleta per el Cami de la Mort, un camí que ERA (i a vegades encara es) de la mort, ja que abans era l'únic pas per anar a Coroico des de La Paz, i clar, si en alguns llocs només fa 3 metres d'amplada i es creuen un camió i un autobús.... i a mes el camioneru te una mica de son, i potser plou i hi sumes que hi ha penyasegats de mes de 500 metres d'alçada... vaja, que no es un lloc on aniria a fer l'exàmen per a treure'm el carnet de conduïr.

D'altra banda, si vas en bicicleta (força mes estreta que un camió), si contes en que gairebé no hi passa ningú excepte uns altres 60 o 70 ciclistes guiris com tu amb bicicleta, i que els frens de les bicicletes estan allà per alguna cosa, no hi ha perill. A no se que et vulguis fer el guais i et passis de frenada en una corba i llavors facis una mena de bici-ponting i moris desnucat i destrossat, amb les extremitats repartides en una àrea de 50 metres cuadrats.... a mes d'un guiri l'hi ha passat això.

Però nosaltres... xino, xano, que el paissatge es mooooolt bonic i volem tornar a casa a menjar torrons i veure com el Barça guanya una altra copa d'Europa.

I de La Paz? Doncs una ciutat molt gran, rodejada de muntanes molt grans i amb un mercat i un museu de la Coca d'alló mes interessants. Sabieu que la Coca alimenta més que un plat d'escudella i de favada junts?

No?

Doncs apa, una cosa més que sabeu abans d'anar a dormir.

Bona niiiiiiit.

I tapa't.

El salar d'Uyuni

2010-10-21T16:37:00.000-07:00

I cap a Uyuni hi falta gent.

Uyuni, el salar més gran del món mundial terraqui, per a que us en feu una idea, es tan gran com les províncies de Barcelona i Girona juntes. Tot i que ens l'imaginàvem més gran.

Hi vam fer un tour de 4 dies començant des de Tupiza.

4 guiris, el conductor, la cuinera i la filleta petiteta de la cuinera. I tot i que durant 3 dies no ens vam poder dutxar.... tampoc feiem tanta pudor.

Lilolí lilolá, entre aquestes dues fotos, no sé què posar.

I és clar, en un lloc on només hi ha sal pertot arreu, s'ha fer el que tot bon guiri fa al salar. Saltar i intentar fer fotos gracioses.

I ara cap a La Paz....

Propera estació, La Pau, correspondència amb línia 1, 3, 5 i Renfe Rodalies.

Potosí

2010-10-21T16:03:00.000-07:00

I Potosí.

Haig de dir, que el Cerro Rico de Potosí es una de les coses que mes volia veure en aquest viatge.

Fa anys vaig veure aquest documental (si teniu una estona, no us el perdeu, es increïble) i volia saber com era la vida allà.

La mina del diablo

La mina del diablo (parte 1 de 3)

La mina del diablo (Parte 2 de 3)

La mina del diablo (Parte 3 de 3)

I la cosa es que encara es així.

Una de les dones que vam entrevistar per al repor que l'Anna va fer a una dona que guarda una entrada a la mina, Atrapada en la mina, tenia el seu fill que de tant en tant entrava a treballar a la mina.

Si senyors i senyores... any 2010 i les coses encara estan així.

La situació que explica l'Anna en el reportatge de l'Hemisferio XX, no es única, hi ha gent que ho passa realment malament allà. A dins i a fora de la mina.

Si voleu fer el guiri. A Potosí hi ha moltes agéncies turistiques que per uns 80 bolivianos et poden portar a visitar una mina per dins, algunes fins i tot t'ofereixen fer explotar dinamita.

Nosaltres en vam tenir prou amb la visita a les dones de la bocamina.

i tu que mires?

Yura

2010-10-21T15:52:00.001-07:00

Només arribar a Potosí ens reunim amb ISALP una contrapart que SETEM te a Bolivia i deprisa i si te he visto no me acuerdo ens foten dins un 4x4 per anar a parar a Yura.

Recordeu aquesta entrevista?

"Imaginaba personitas dentro del transistor"

Doncs allà vam pasar 3 dies molt agradables xerrant amb la gent de l'altiplano profundo, plantant cebes i escoltant la veu de la Magda a través de les ones de rado del Jatum Ayllu Yura.

A voreeeee, que explicoooooooo..... em sembla que l'entrevista ja explica prou bé com es la vida al Ayllu... o si no podeu mirar en la wikipèdia.... ais si! les foticos, les foticos....

La majoria dels habitants son dones, ja que els homes marxen a treballar lluny de a terrra. Elles cuiden dels horts, dels animals, de la casa, dels fills, dels avis... de tot. El sexe dèbil?

I de Yura, torem a Potosí.

Sucre?

2010-10-21T15:06:00.000-07:00

- No gràcies. M'agrada el café ben amarg.
+ Però has "d'endulsar" la teva vida!
- Doncs mel d'abella de la Granja San Francisco.
+ Si això es tot quimica! Sabies que a Holanda les abelles estàn en perill d'extinció?
- Qui t'ho ha dit això?
+ Un tipet a Cuzco.
- Perú?
+ Si.
- Però si encara no hi hem arribat alla!
+ Ops... per on anavem?

Sucre es la capital "virtual" de Bolivia, i una ciutat molt maca, on en un mateix carrer hi pots trobar 750 perruquers i en un altre 234 advocats.

Ens hi vam estar uns quants dies fent unes entrevistetes a Mis Bolivia 2009 i a unes nenes treballadores del carrer (aquesta serà l'última entrevista de Hemisferio XX) i també perque esperavem el festival de la virgen de Guadalupe.

Dies abans ja et trobaves pel carrer això:

I clar, ens hi vam voler quedar una mica. També hi va influïr l'infern del viatge des de Paraguay fins a Sucre. 27 hores de batidora! Al final les nostres cel·lules no sabien si eren eucariotes o procariotes. Aixi que ens vam dedicar a gaudir de la ciutat, descansar i també avançar feina.

Fins que va arribar el dia del Festival. ESPECTACULAR!

El divendres "només" sortien els petits. Total, "només" 50 grups de unes 200 o 300 persones cadascún ballant des de les 12 del matí que era quan sortia el primer grup fins la 1 o les dues de la matinada, que es quan l'últim grup arribava al final del trajecte de 5 kilòmetres per tota la ciutat.

I el dissabte els grans. Mes gran encara, grups enoooooormes. Tots ballant i ballant i ballant i ballant i ballant i ballant i ballant i ballant i ballant encara mes.

Aqui unes foticos.

Les voreres dels carrers les divideixen cada mig metre. I pots comprar la teva "parcel·la" per a veure el festival.... hi ha revenda! 200 bolivianos (22 euros) mig metre de vorera. Tenint en compte que estem a Bolivia, es un pastón!

I de Sucre... cap a Potosi!

Encara al Paraguay?

2010-10-21T14:56:00.000-07:00

Ah!!! que teniem un blog per explicar allò que feiem? Ais... ja no ho recordava...

Per on anavem.... a si... acavabem de deixar Filadelfia, la ciutat Menonita del Paraguay per anar a parar a Mariscal Estigarribia, la capital del Chaco Paraguaià abans d'empendre el viatge cap a Bolivia... ais Bolia... us enrecordeu de Bolivia? Com? Encara ni he explicat Bolivia? Uissss... si que en queden de coses.

Doncs millor que finiquitem el Paraguay abans, no?

Doncs després de Filadelfia marxem cap a Mariscal Estigarribia amb la intenció de fer-hi algun reportatge, però quan arribem allà ens fa mandra i ens dediquem a pasar l'estona esperant a l'autobús que ens portarà fins a Bolivia.

I passant passant l'estona resulta que ens trobem amb un grupet que es dedica a portar cinema en patalla gegant a les comunitats indigenes. Es diuen Nomadas, i porten un patallón que el monten i el desmonten en un tres i no res.

Gran gent! Tres peruans, una catalana i una noia de castelló.

A veure si ens els tornem a trobar a Lima! Ja que van ser molt amables acompanyant-nos fins les 3 de la matina, quan vam agafar la coctelera que, després de 27 hores per camins de terra plens de bonys, ens va portar fins a Sucre, la ciutat mes dolça d'América :p

Ara si, Paraguay finiquitat.

Caca d'entrada? Doncs llegeix el BOE i ja veuràs que divertit...

Nova entrada a Hemisferio XX

2010-10-20T16:52:00.000-07:00

Aquí teniu la penúltima entrada a "Hemisferio XX":

Miss Bolivia 2009: "no habría sobrevivido a un año más de reinado"

Con 19 años fue coronada la chica más hermosa de su país. Guapa, inteligente, y ambiciosa, Claudia aceptó participar en el concurso de Miss Bolivia a cambio de una beca de postgrado para continuar con sus estudios de ingeniería industrial. Aunque admite que llevar la corona le ha subido la autoestima, asegura que es cansado: “hay veces que te duelen los músculos de la cara de tanto sonreír, pero no puedes dejar de hacerlo. Representas un país”. Tras un año de reinado, rompe una lanza a favor de la belleza que hay en la diferencia: “hay chicas guapas con las cejas raras o la nariz grande, y eso es lo que las hace bellas. No se trata de un molde, sino de armonía. Los países tercermundistas todavía no hemos aprendido eso”.

Si voleu continuar llegint, premeu aquí.

"Que el aborto sea ilegal mata muchas mujeres"

2010-10-11T18:52:00.000-07:00

Nova entrada a Hemisferio XX.

"Que el aborto sea ilegal mata muchas mujeres"

Oculta su identidad por miedo, y no hay para menos, se juega su libertad. Sol se quedó embarazada hace medio año por accidente, e ignorante de su estado, durante los primeros días de embarazo se inoculó una vacuna contra la varicela para prevenirse del contagio de esta enfermedad, que se había extendido en su puesto de trabajo. Cuando los médicos le advirtieron del riesgo que corría la criatura que crecía en su vientre decidió abortar, infringiendo las leyes bolivianas que condenan esta práctica con un mínimo de 2 años de cárcel.

Contineu llegint l'entrevista fent click aqui.

Atrapada en la mina

2010-10-04T19:28:00.000-07:00

Nova entrada a Hemisferio XX... aprofiteu, que en queden poques..

"Atrapada en la mina"

La pobreza la llevó a vivir en la entrada de una de las minas del Cerro Rico de Potosí, una de las montañas más perforadas y peligrosas del mundo, en Bolivia. Como muchas otras mujeres sin recursos que trabajan en la ladera de este monte, aceptó el trato que le ofreció una cooperativa de mineros: vigilar las 24 horas del día la entrada, la maquinaria y el material de trabajo a cambio de techo gratis y un mísero sueldo de 300 bolivianos al mes, unos 33 euros. Desde entonces, ella, su compañero, y su hijo de 2 años malviven en 5 metros cuadrados, sin agua ni luz; apartados del mundo. Sin embargo, lo peor no es el tiritar de su cuerpo durante las noches de invierno, ni el combate contra las goteras insistentes, ni el azote del viento castigador. La principal pesadilla de Elísabet es dormir con su enemigo: un hombre maltratador al que asegura querer.

Contineu llegint fent click aqui

"Imaginaba personitas dentro del transistor"

2010-09-30T17:03:00.000-07:00

Una altra entrada a Hemisferio XX.

"Imaginaba personitas dento del transistor"

A los 5 años, la radio entró en su vida como un bálsamo. Las ondas de la Radio Panamericana traían hasta su humilde casita de Punutuma, una comunidad indígena al sur de Bolivia, la radionovela “Rigurita Sapallan”, las aventuras de una niña campesina huérfana de madre, relatadas en quechua, su idioma. Magda recibía consuelo con esta historia tan parecida a la suya, y dejaba volar la imaginación olvidando por una horas sus heridas. Más de 40 años después, Magda es quien se coloca cada día detrás de un micrófono para que su voz vuele a través de los cerros hasta los oídos de quien la quiera escuchar.

Contineu llegint l'entrevista i mireu el video fent click aqui

"Parí mi tumor, fue un milagro de Dios"

2010-09-13T06:42:00.003-07:00

I vet aquí l'última entrevista del Paraguai. L'endemà vam marxar cap a la capital del Chaco: Mariscal Estigarribia, una petiiiiiita ciutat plena de indigenes que potser fa un any o mes que viuen al carrer esperant a tenir una tarjeta d'identificació, que es recuperin del Mal del Chagas o simplement tenir prous diners per a tornar a casa... al mig del chaco... lluny de tot.

Tot i això... alguns poden disfrutar d'una pantalla de cine inflable... ja us explicarem...

Ara, llegiu l'entrevista.

"Parí mi tumor, fue un milagro de Dios"

Elvira está convencida que Dios hizo un milagro en su vida, y de hecho, no hay explicación médica convencional para lo que asegura que vivió. A los 34 años le diagnosticaron un tumor en el útero del tamaño de una patata; tan grande era que para salvarle la vida debían extirparle el útero entero. Sin embargo, ella no aceptó que la intervinieran porque deseaba tener hijos naturales. Al cabo de 4 meses de sangrados diarios, asegura que expulsó su tumor con contracciones, como si de un parto se tratara. Hoy, 19 años después que su mioma viajara desde el retrete de su casa hasta las cloacas del Paraguay, Elvira está sana, tiene 2 hijos, e iluminada, predica la palabra de Dios como pastora de la Iglesia que ella misma fundó.

Contineu llegint l'entrevista fent click aqui

"Los rusos no eran malos, era su doctrina la que estaba mal"

2010-09-13T06:42:00.001-07:00

I aquesta és la primera primer entrevista a una dona Menonita.

"Los rusos no eran malos, era su doctrina la que estaba mal"

El miedo ha quedado atrapado en sus ojos. Desde que era una niña ha sentido la persecución y el acoso de hombres y mujeres que llevados por sus ideales de igualdad empezaron a odiar aquellos que eran diferentes, y sobre todo, ricos. Elisabeth y su familia, miembros de la comunidad menonita en Rusia, fueron víctimas de la revolución bolchevique de 1917, que prohibió la propiedad privada en aras de redistribuir la riqueza, y eliminó la libertad de culto. Les robaron todo lo que tenían, y les prohibieron su manera de pensar. Así que, aterrados, este grupo religioso evangélico huyó del país que les había acogido dos siglos atrás y emigró en búsqueda de nuevas tierras donde vivir libremente. El viaje terminó en el Chaco paraguayo, el “Infierno Verde”, donde se instalaron hace 80 años.

Contineu llegint l'història fent click aqui

Filadelfia i Menonites

2010-09-13T06:18:00.001-07:00

Després del Foro, enfilem el Chaco paraguaià per anar a parar a la ciutat privada de Filadelfia.

Privada? Si. Filadelfia, es una ciutat que es propietat d'una gran cooperativa de Menonites, i no és l'única, n'hi ha unes 3 ó 4 al Chaco, i més encara al Paraguay.
Aquí, no compres les cases, tens un contracte amb la comunitat i et deixen un espai on poder tenir la teva vivenda, sempre que siguis Menonita, treballis per a ell o siguis un indigena que hagis estat evangelitza't i hagis sortit del teu medi habitual per anar a treballar per a ells.
Hi ha gent que els acusa de participar en evangelitzacions brutals, o de crear una espécie de Apartheid entre ells i la resta del paraguay.

També estan els que els veuen com un gran motor econòmic que han portat riquesa i civilització allà on no hi habia ningú (com a ningú suposo que entenen els indigenes).

Llegint les dues versions de la història, hom es pot posicionar a favor o en contra depenent del que estiguis predisposat a creure. Per tant... que millor que anar-hi i experimentar-ho per tu mateix?

Voleu saber la nostra opinió? Doncs la sabreu quan tornem, perquè esta plena de "si, però...", "clar, es pot veure així però també aixà", "si uns han fet això, però els altres han fet allò", vaja, que ens faria falta viure tota una vida allà, estudiar història i antropologia i tenir una bola màgica que ens expliques "la veritat" i em fa mandra explicar-ho aquí.

A Filadelfia ens vam allotjar a casa d'una espectacular familia que ens van acollir espectacularment bé. Des d'aqui una abraçada ben forta a la Nati, el Kevin, la Nancy i el Chistian Lara.
Estàvem com en un hotel de 5 estrelles!!

Si voleu saber més sobre els menonites busqueu a la enciclopèdia o llegiu els propers reportatges de l'Anna a l'Hemisferio XX. Aixó si, els de Filadelfia son bastant més modernets que els que surten a les típiques fotos vestits com els Amish.

Respecte al Chaco.... era hivern... i a fora hi feien 35 graus i un vent amb pols calenta que no convidava a pasejar alegrement per una ciutat amb carrers megaamples, sense bars, ni cines, ni teatres... i amb mooooltes esglesies.

Aixó si, a casa dels nostres hostes.... de meravella!

I que hi vam fer allà?

Doncs treballlar, clar. I trencar prejudicis.

Hi ha de tot a la terra del Senyor.

I a continuació.... l'història d'una Menonita...

Foro Social de les Amériques

2010-09-13T05:59:00.000-07:00

Després del Pantanal brasiler i de fer una parada a San Pedro per a fer una entrevista (si mai aneu a Paraguay, visiteu San Pedro, es una meravella de poble/ciutat, semblant a Atzeneta del Maestrat, la terreta mes boniqueta del món, conjuntament amb El Prat de Llobregat) tornem de nou cap a Asunción... i es que ens agrada aquesta ciutat! Per anar a allotjar-nos a casa de la Mari Liz i gaudir una mica del IV Foro Social de les Amériques.

Rigoberta Menchu, premi Nobel de la Pau

Ja sabeu, un Foro es on la gent es troba per a parlar de coses que els interessen i que creuen que son interesants i que poden interesar a la gent.

Hi ha els Foros dels rics, on per accedir has de demostrar que no portes cap arma nuclear i on milers de policies creen un perimetre de seguretat entre els representants del poble i el poble en general.

I hi ha els Foros dels pobres, on et pots pasejar como Pedro por su casa. Aixó si, també hi ha barreres en els foros del pobres. I a vegades son barreres tant difícils de superar com les formades per policies i tanquetes. I son les barreres ideologiques i l'anclament aferrat a una idea del món que moltes vegades es redueix a "ells o nosaltres". I, "naturalment", ells son els dolents que fan les coses dolentes i nosaltres som els bons que fan les coses bones.

Però.... com podem saber si fem una cosa que esta be o que està malament? I mes encara si aixó que fem afecta a una altra persona, com sabem si estem fent el be o el mal?I moltes vegades això ni es planteja en un foro. I si ho intentes plantejar... et converteixes en un del altres. Fins i tot en una reunió de No Violéncia Activa on es discuteix sobre formes d'activisme no violent no queda ben definit que es violencia. Potser es que no es pot definir?

Que es violència? Que és violent per a tu?

I el foro mooooooolt maco. Vam poder gaudir de les xerrades de la Rigoberta Menchú, del Evo Morales, del Pepe Mujíca, del Fernando Lugo y de tanta i tanta gent que te alguna cosa a dir.

I nosaltres, que ens agrada tant escoltar.

Evo Morales, president de Bolivia. Fernando Lugo de Paraguay. José Mujica de Uruguay

I de l'estada a casa la Mari Liz..... quedarà entre nosaltres.

Menjant truita de patates a ca la Mari Liz

Ara... qui es nosaltres?

Está bé això de participar d'un Foro on pensava que tothom pensaria igual que jo. Quan veig tanta gent que pensa igual que jo... m'espanto!

"Si quieres conocer una persona, dale poder"

2010-09-10T08:34:00.000-07:00

L'ultima entrada de l'Hemisferio XX al Paraguay. A partir d'aquí... el IV Foro Social de les Amériques, i l'estada a casa de la Mari Liz, i el viatge a cals Menonites...

"Si quieres conocer a una persona, dale poder"

Quizá sea por su formación en matemáticas que Gloria no tolera las injusticias. Cuando la balanza pesa más de un lado que de otro, cuando las cuentas no cuadran o las estadísticas demuestran que el trozo de pastel más grande siempre se lo queda la misma minoría de privilegiados, Gloria levanta la voz para poner orden. Y eso es lo que hizo hace un par de meses en solidaridad con sus compañeros de gremio: se declaró en huelga de hambre para reivindicar mejores condiciones laborales para los maestros del Paraguay. A sus 51 años, Gloria aparcó a su esposo y a sus hijos en casa, y se instaló en una carpa al aire libre en la plaza del monumento de los Héroes de Asunción junto con 20 compañeros más. Ahí, pese al frío y a la lluvia, vivió 16 días a base de jugos y agua, jugándose la salud. Su capacidad de aguante hizo que se ganara el mote de “Duracell”.

Vols llegir mes? Fes click aqui

"Defender los derechos de las mujeres se ve como un suicidio político"

2010-09-10T08:29:00.001-07:00

Nova entrada a Hemisferio XX. Mario aquesta també la trobaràs interessant ;)

"Defender los derechos de las mujeres se ve como un suicidio político"

Ha dedicado media vida a la lucha por los derechos de la mujeres. Empezó colaborando en organizaciones civiles durante la dictadura de Stroëssner, y actualmente es la número dos de la Secretaria de la Mujer del gobierno de Fernando Lugo, así como la vicepresidenta del partido de centro izquierda Encuentro Nacional, al que lleva afiliada 19 años. Teresita Silvero se ha ganado el puesto a pulso, sorteando cada una de las barreras que dificultan el acceso de las mujeres a la política: los roles, la invisibilidad y la falta de financiación. Sin embargo, las fronteras continúan ahí: este año, en las elecciones municipales del ayuntamiento de Asunción, la capital de Paraguay, Teresita ha quedado relegada a una tercera posición en las listas. Por sorpresa, pasó por delante suyo un chico regordete y simpaticón que anuncia una compañía telefónica por televisión. Por lo visto, debe haber vendido mucho.

Continueu llegint fent click aqui... i si no ho voleu llegir igualemnt feu click, que aqui pujen les estadístiques ;) Encara que es impossible que algú no es pugui interessar per uns articles tant interessants.

"Cuando entras en el cirque du Soleil pierdes tu nombre"

2010-08-27T09:17:00.000-07:00

Nova entrada a Hemisferio XX:

"Cuando entras en el cirque du Soleil pierdes tu nombre"

Elegancia, perfección técnica, equilibrio y resistencia. Estas 4 cualidades se conjuran en una especie de obra de arte en vida cuando nuestra protagonista se contorsiona, casi flotando en el aire. Sus articulaciones se doblan hasta cortar el aliento a todo aquel que la mira: uno tiene miedo que en cualquier momento se vaya a romper. Con solo 18 años, esta joven acumula varios premios de los festivales de circo más importantes del mundo, y ha captado en varias ocasiones el interés del reputado Circo de Soleil. Sin embargo, hasta el momento ella ha rechazo sus ofertas. Todavía no es el momento de trabajar para ellos, piensa. Primero quiere forjarse una carrera y que conozcan su nombre: Elayne Kramer.

Segueix llegint i mira com aquesta noia es contorsiona fins a l'impossible en el video que va fer l'Anna fent click aqui

"Voté un candidato porque consiguió que yo tuviera cédula de identidad"

2010-08-17T15:50:00.000-07:00

Nova Entrada a "Hemisferio XX":

Cerca de 600.000 personas viven en Paraguay sin identidad. Por razones económicas, sociales y culturales, no están inscritos en el registro civil. Otros tantos carecen de carnet de identidad y viven en un limbo legal, sin derechos ni obligaciones, excluidos de la escuela, del trabajo, del sistema político, judicial y financiero. La mayoría son pobres, y ni tan siquiera pueden acceder a ayudas y subsidios por carecer de documentos que acrediten que existen. No están presupuestados. Esta fue la situación de Ninfa durante la mayor parte de su vida, pero hoy, a sus 28 años, muestra satisfecha su cédula de identidad, un rectángulo de plástico que le permite acceder a todos los servicios que hasta los 20 años le fueron negados.
Continueu llegint aquí

"Quiero descubrir la verdad de las cosas"

2010-08-17T15:40:00.001-07:00

Nova entrada a "Hemisferio XX":

Tres trenzas sujetan su pelo ondulado en un pueril y sofisticado peinado. Viste unos vaqueros ajustados que definen su silueta y una camiseta fucsia sin mangas. Oculta tras unas enormes gafas de sol de acuerdo con la moda, Cristiane se descubre guapa, luce una bonita sonrisa y unos ojos llenos de vitalidad. Es extrovertida y confiada, y no duda en compartír un pequeño pedazo de su vida con una europea desconocida en un autobús rumbo a Brasil. Nos dirigíamos hacia Campo Grande, la capital del Mato Grosso do Sul, ella de vuelta a su casa, tras una visita a su padre, instalado en Paraguay, y yo camino hacia la gran atracción ecológica del país, el Gran Pantanal. Tras unas cuantas horas de trayecto, esta joven brasileña de 19 años decidió dejar de ser desconocida, se dio la vuelta sobre su asiento, frente al mío, y su cabeza asomó por encima del respaldo con ánimo de intercambiar unas palabras. Me habló de su renuncia al baile para dedicarse a la química y de su sueño oculto de viajar para conocer el mundo, como yo.
Continueu llegint aquí

El Pantanal

2010-08-11T16:26:00.000-07:00

Campo Grande, capital de l'estat de Mato Grosso do Sul, es el lloc on has d'anar si vols fer les típiques excursions que tot bon giri ha de fer en El Pantanal, posiblement l'ecosistema més ric del món en biodiversitat de flora i fauna (ho diu la wikipedia, i si ho diu la wikipedia es com si ho digués Déu mateix en persona... si existís)

Allà em fet servir per primera vegada per allotjarnos el Couchsurfing (es veu que si son dues persones es mes difícil que t'agafin, clar no tothom te espai... a mes a mes hi ha molta gent que l'utilitza per a lligar.. i clar... lligar amb una parella... a no se que vulguin fer trios... ) (per a que l'anterior part entre parentesis hagi fet gràcia s'ha d'haver llegit amb la veu que possava Pepe Rubianes en el seu penúltim espectacle quan parlava de la parella que tenia un compte corrent a La Caixa, queda clar?) i vam anar a parar a casa de la Vanessa i la seva mare, l'Ana, que ens va omplir de caipirinhes, caipiroskes, feijoá, pastis de chacaré (caiman) i suc de canya de sucre. I nosaltres a elles de gazpatxo, truita de patata, paella (o un intent de) i sangria... viva la fiesta y el colesterol!!!

Ana i Anna menjant pastis de caimà (jacaré en brasiler)

Un parell de nits i cap a El Pantanal.
4 dies i 3 nits veient bitxos.

- Eus aqui una petita mostra.
+ Petita? Però si es tot el que vam veure!
- Calla! Però ells no ho saben aixó.
+ No hem de mentir.
- Escolta. I quina culpa tenim nosaltres que haguem vist de la missa la meitat?
+ Ais... les expectatives... que et pensaves? Que seria com un reportatge del National Geografic?

I es que en els documentals d'animaliuts (i en les fotos de le agencies de viatges) només t'ensenyen les imatges mes bones, aquells 5 segons de Puma d'entre els 3 dies que van estar buscant i grabant per la selva. I clar, jo esperava veure el mateix en vivo i en directo.

I... tot i que no ha sigut així, hem gaudit d'aquests cuatre dies de "vacances giriguesques" on vam veure caimans, pescar piranyes, vam anar a caball i vam gaudir de molts i molts ocellets de diferents mides i colors

Ara si... les foticos.

Els jacares (o caimans) estan tot el dia amb la boca oberta per a que els hi entri el sol i d'aquesta manera morin les sangoneres que li entren a la boca per la nit, mentre caça.

El rosegador mes gran del món.

Un petita piranya. Les que menjen humans son negres i mooolt mes grosses.

Un macaco mascle pot tenir entre 8 i 9 femelles. Quan noten que una altra "tribu" s'acosta comencen a fotre uns crits (tota la colla de munitus) que es poden sentir fins a 5 quilòmetres lluny i que si no vas amb un guia que t'ho expliqui et poden fer cagar els calçotets/calces.

I una altra curiositat d'animals:

Hi ha uns animals (caca de vaka que no recordem el nom) que, si neixen impotents pot ser que es tornin bojos, llavors acostumen a matar als fills dels altres que si que poden "fer allò lleig", però si un d'ells sobreviu, quan es gran se'n a al cap del grup i li explica el que va passar. Llavors el cap del grup ordena que vingui el "assassí impotent" i tots els membres del grup se li pixen a sobre. De manera que com que l'olor del pipí no marxar ni a la de tres, queda marcat per sempre i es putejat per tots els de la seva espècie.

Cagate lorito.

Mes foticos de la nostra mini estada brasilera:

Fronteres

2010-08-11T16:01:00.000-07:00

Per entrar a Brasil des de Paraguay s'ha de fer per la "frontera" que Pedro Juan Caballero (Paraguay) i Punta Porá (Brasil) dues ciutats enganxades.

Els que sou de barcelona o de l'Hospitalet sabreu que caminant, no sabeu quan esteu a l'Hospitalet o quan passeu a Barcelona, aqui passa el mateix.

+ Perdon, sabe donde puodemos encontrar un ciber.
- Un ciber? A estas horas en Brasil. Dos cuadras hacia delante y la primera a la izquierda.

Caminem el tram indicat.

- Bom dia. Internet?
+ Sim. Duas maquinas?
- Sim.
+ Número cinco eu sete.
- Obrigado

Mostra un mapa més gran

La linia gris es la frontera... com veieu comparteixen avingudes, carrers, anuncis de centres comercials....

Ara faig un salt en el temps i me'n vaig a la tornada de El Pantanal brasiler... a la seguent entrada ja us explicarem que hi vam fer allà.

Arribem a Punta Porá (Brasil) el diumenge al matí. A la terminal d'autobús. D'allà un taxi a migracions per a segellar el passaport de sortida del Brasil.

Segellem i de migracions Brasileres a migracions Paraguaies però....

aaaaa, se sienteeee. Elis elis. Es diumenge i no hi ha ningú fins les 19h a migracions (la frontera esta... tancada?), i l'últim bus cap a San Pedro surt a les 17h. Ajo i agua.

- Que fem? Tenim el segell de sortida del Brasil però no el d'entrada. Estem en la clandestinitat!!!
Ohhh my goooddddd!!!!
+ Bé, doncs, pillem un hotel a Pedro Juan (Paraguay) i demà serà un altre dia.
- Mr. motorista de táxi, o terminal do Pedro Juan, por favor.

Fronteres? Ara mes que mai veig l'estupidesa de la seva creació.

PD: senyors policies, ara ja tenim tots els segells en regla

Reflexions Aché-lils

2010-08-11T13:13:00.000-07:00

Després de marxar d'Asunción i camí del Gran Pantanal brasiler, vam fer una ràpida visita a una comunitat indígena Aché. D'ells no en puc dir gairebé res perquè en prou feiens hi vam poder estar 3 ó 4 hores. No els hi arriba el transport públic i el paraguaià que ens hi va portar només tenia aquesta estona lliure.

Allà vam entrevistar a dues parteres que van venir secundades per una bona representació de la població femenina de la comunitat a mes dels dos mestres que ens feien de traductors (només parlen la seva llengua, l'Aché. Cal recordar que al paraguai les llengües oficials son el castellà i el guaraní) i alguns homes del poble, entre ells el cacique.

L'entrevista va ser curiosa i lenta pel tema d'haver d'estar traduint contínuament però vaja, el que mes em va sorprendre es la capacitat demanatoria que tenia aquesta gent (bé, demanar demanava el cacique i el nostre contacte que ens va ajudar a arribar allà).

Per arribar vam col·laborar amb:

Una càrrega de 20.000 garanies per al mòbil.
Una càrrega de gasolina de la moto per 30.000 garanies.
Una pilota de futbol Adidas per a la comunitat valorada en 100.000 garanies.
Pagar el lloguer de la moto del tipet que ens va venir a buscar al cruze de Mbutuy, uns altres 30.000 garanies.
Total, que a mi ja m'estava pujant la mosca al nas... però...

Auto-excuses per a afluixar la mosca i no pensar que t'estant estafant:

Per al mòbil: Clar, com que ens estant trucant tant per a ajudar-nos a fer el reportatge.
Per a la moto, tant gasolina com lloguer: Clar, com que ens han vingut a buscar al encreuament.
Per la pilota: Clar, com que ens van dir que està bé fer un regal a la comunitat com a símbol de respecte.

Peró son això, excuses barates per a intentar tapar el sentiment de fons: no m'agrada donar diners, no ho vull fer això i ho estic fent, merda!

El primer que vaig pensar es... joder! si tant malament estan de pasta doncs que reclamin a les autoritats, que es queixin i que exigeixin els seus drets!

L'Anna i jo vam viatjar a El Salvador fa temps amb la ONG Setem. Aquesta ONG te una filosofia que es que no s'ha d'anar a fer res als països del tercer mon (o del sud, com en diuen ara), sinó que el que s'ha de fer es deixar-los en pau per a que facin la seva vida.

Amb aquesta ONG vam fer un curs d'introducció a la solidaritat on ens van ensenyar que hi havia 4 tipus de ONG.

Les primeres son les típiques asistencialistes: Donar el peix per a que mengin els pobres.
Les segones les del: No els donis el peix, ensenyal's a pescar!
La terceres son aquelles que ensenyen a la població local a exigir i demanar els seus drets, els hi diuen com han de fer per a queixar-se del que els pertany, a exigir que algú (estat, empresa, etc) els doni el peix o els ensenyi a pescar.

Aquí es on em vaig quedar jo en un primer moment quan vaig pensar: Joder! Que es queixin!

Però hi ha un 4rt tipus de ONG, son aquelles que diuen: Si veus a un pobre... deixa'l en pau!

Com es que els Aché demanen?

Abans el Aché no havien de demanar res. Vivien del bosc. Vivien en el bosc. En el bosc hi tenien tot el que necessitaven.

Però clar... fa falta fusta. Com si no ompliríem els nostres pisos amb mobles de l'Ikea cada dos per tres? Quan dura un moble ara? Quan durava abans? Quanta fusta necessitem consumir avui dia?

I clar, si hi ha demanda hi ha negoci.

I quan hi ha diner pel mig.. que importa treure els recursos per a viure a una colla d'arreplegats? Gairebé res. Per no dir res.

Així es que els Aché van ser apartats de les seves terres, abans plenes de selva, ara plenes de vaques i soja transgènica.
Així es que els Aché ja no tenen res del que viure.
Així es que els Aché demanen ara.

Per què han de aprendre a queixar-se amb jutges i manifestacions per ciutats plenes de ciment i cotxes i contaminació?

Per què simplement no els deixen en pau?

Asunción

2010-08-11T10:45:00.000-07:00

Els nostres dies a Asunción han passat ràpidament.

Entre entrevista i entrevista hem conegut la dictadura que va patir aquest país sota el General Stroessner, un més dels dictadors que el gran germà, Estats Units d'Amèrica, va implantar a Amèrica Llatina durant tants i tants anys. Per a què ho va fer? Interessos econòmics (hi ha historiadors que diuen que si a Amèrica Llatina no es va desenvolupar un xarxa ferroviària és per la pressió de Goodyear, General Motors i altres empreses que volien que es gastessin cotxes i camions que tinguessin rodes amb pneumàtics) i la "por" al comunisme (tothom sap que en aquella època els comunistes menjaven nens... o això deien els grans salvadors de l'infantesa capitalista, no fos cas que morissin massa d'hora, calia que abans anessin a treballar a les mines, al camp o que les nenes fossin violades per terratinents i "nens de papà" (cooming soon in Hemisferio XX)

Asunción no té gaire coses turístiques a veure, a la guia destaquen la seva vida nocturna i poca cosa més (hi ha moooolta festa realment), però una cosa que si es curiosa de veure a Asunción és el barri/favela/villa/somorrostro més perillós del Paraguai (sense contar amb les grans extensions marihuaneres controlades per la màfia, clar), estic parlant de la Chacarita. Aquest barri es troba a la llera del riu Paraguai, just al davant de la casa de la presidència, davant del govern i davant de totes les dependències policials i de l'exèrcit.
De fet, els diputats i senadors i el president, quan van a treballar hi passen just pel davant. Deu ser dur per a ells. M'imagino els pobres polítics, treballant i treballant per al bé del seu poble, amb tot l'esforç i l'entrega que els caracteritza, amb les penúries, esforços, sacrificis que fan per al poble, l'abnegació amb la que treballen per al be comú... sortir a altes hores de la matinada, després d'intentar amb tots els seus esforços que el poble paraguaià sigui un poble pròsper, sense desigualtats i trobar-se que els seus esforços encara no són fructífers, i que hi ha gent que ha de viure amb cases de bosses de plàstic o txapes de ferro en un país on a l'estiu poden arribar fàcilment als 40 o 45 graus.

En aquest video podeu veure de què us parlo:

Ens hem estat allotjant al Black Cat Hostel, l'únic hostel del tot Paraguai... un hostel... normalet però ple de gent encantadora, sobre alguns d'ells ja en vaig parlar a l'anterior entrada (yuyus i altres herbes), però entre tots destacarem al Antonin, un perfecte francés (ja sabem que França és la millor i més gran terra del món i que el francès és el més excels idioma que ha existit i que exitirà mai ;p ) que ens amenitzava les tardes de treball al hostel amb música de tota amèrica llatina. Des d'aqui, Antonin, el nostre petit homenatge a la teva gran persona:

I moltes coses més, i que em fa mandra escriure ara... si ho faig... que carai explicarem quan tornem? I ara... cap a veure els Aché, un indigenes putejadets, putejadets...

Fui una madre maltratada

2010-08-07T17:43:00.001-07:00

Nova entrada a Hemisferio XX:

"Fui una madre maltratada"

No quiere revelar su identidad por vergüenza, pero accede a contar su historia bajo un nombre falso: Violeta. Durante 6 años, esta mujer paraguaya fue víctima de maltrato a manos de su hija adolescente: gritos, insultos, golpes e incluso lesiones sumieron a toda la familia en un infierno que muchos no comprendían. Tras pasar por varios psiquiatras, su hija, Elena, fue diagnosticada con un trastorno límite de personalidad.

Contineu llegint l'història fent clic aqui

Yuyus i altres herbes

2010-07-29T13:15:00.000-07:00

A sudamérica, desconeixo si en el castellà que es parla a la península s'utilitza aquesta paraula, a les herbes medicinals també els hi diuen "yuyos", a les herbes medicinals y també a les que neixen descontroladament per jardins y boscos, ja sabeu, les males herbes. No se perquè se'n diuen "males" si moltes d'elles son medicinals, però vaja.

Perquè parlo de tot això? Doncs perquè viatjant et trobes amb tot tipus de persones... ejem.... ara no se com lligar-ho... però us juro que mentre estava fent la migdiada la idea que em rondava pel cap era bona... vaja, que hi farem.

El tema es que viatjant et trobes gent de tot tipus, i a l'igual que hi ha "yuyos" (aaaaara i caic) que els veus cada dia però no saps per a que serveixen, també hi ha molta gent que la veus cada dia però no saps que carai foten al món.

Llavors et pica, em pica, ens pica, la curiositat i comencem a preguntar i a parlar amb aquesta gent. Molts d'ells els trobeu al blog de l'Anna, l'Hemisferio XX, però mooooolts d'altres no els arribareu a conèixer mai (bé, potser si, el món es un pañuel).

I llavors ens trobem gent que:

- L'any passat va anar de vacances a l'Afganistan, es van posar un burka (si, una noia viatjant sola per l'Afganistan) i van anar de turisme pels mercats de Kabul i el nord del país. I que l'anterior va marxar a Somàlia... be, concretament a Somaliland. I que ha estat a tots aquells llocs on per la tele surt gent morint a causa de les bombes o de l'integrisme religiós perquè "tinc curiositat de veure com viu la gent en aquests llocs... i son gent encantadora!"

I d'altres que:

- Viatgen i treballen alhora (igual que nosaltres)... però... de que? doncs jugant al Pocker Online i guanyat de mitjana uns 3 o 4mil dòlars al mes, "Hi ha cursos on t'ensenyen a jugar, i a internet hi ha molta gent que es pensa que sap jugar i no en sap. Hi ha molts diners a guanyar" ens explica.

I d'altres que:

- Estan jubilats i viuen 6 mesos a França i els altres 6 mesos de l'any lloguen el seu pis i marxen a viatjar en bicicleta per tot el món. I això ho fan cada any!. "Es fàcil, primer comences amb rutes senzilles. No aniràs a pujar els Andes el primer dia! i després... ja hi tens pràctica" Si.... fàcil... realment fàcil vist així.

I es que de vegades tenim una idea molt equivocada del que es pot i del que no es pot fer. Qui posa els limits? El món o la visió que tenim d'ell?

"Me violaron y me trataron como si lo hubiera provocado"

2010-07-22T14:48:00.000-07:00

Nova entrada a Hemisferio XX. La entrevista mes dura que hem tingut fins ara. Entres amb una idea a la presó... i tot es desmonta... be... llegiu l'article i ja entendreu de que parlo.

"Me violaron y me trataron como si lo hubiera provocado"

Entré en el Penal de mujeres de San Salvador de Jujuy esperando encontrar un estandarte de la lucha feminista en Argentina: Romina Tejerina. El movimiento feminista tomó su caso como bandera para pedir la legalización del aborto en Argentina. Aseguran que si Romina hubiera podido abortar, su trágica historia no habría sucedido. Esta joven argentina fue condenada en julio de 2005 a 14 años de cárcel por haber acuchillado su hija el mismo día en que la parió, en el inodoro de su casa. Dijo que la criatura era fruto de una violación y que se cegó al ver la cara de su agresor en el rostro de su hija. Sin embargo, el caso no pudo probarse y Romina fue sentenciada sin atenuantes a pasar su juventud en cautiverio.

Continueu llegint l'història fent click aqui

Ja som al Paraguai... que.... guay?

2010-07-21T16:33:00.000-07:00

Doncs ja som al Paraguai, un país on la sopa es menja amb forquilla i ganivet.

Si si, i on damunt d'un autobús pots comprar un encenedor elèctric per a la cuina, mitjons, gorres, talla-ungles, chipas, bolígrafs, xocolata, fil de cosir, ulleres de sol, antenes per a la ràdio, recanvis del filtre de la cafetera, clauers i tot allò que un ser humà sigui capaç de portar penjar del seu braç dret.

Arribem a Encarnación amb la intenció de passar-hi una setmana fent reportatges i ens trobem amb temperatures de 0 graus, pluja, una habitació d'hotel fosca i amb un escalfador d'aire que fa mes soroll que un arbre que cau sol al mig del bosc sense que ningú l'escolti.

Sort de les ruïnes jesuítiques de Trinidad, on una magnífica guia ens va explicar la pel·lícula “La Misión” però en real (jo no l'he vista, intentem descarregar-la però Internet es leeeeeeeent com una mala cosa).

sopa calenteta per anar a dormir

Total, que davant del "meravellós" paisatge que ens presenta la ciutat decidim marxar cap a la capital, Asunción.

- Que precio tiene el boleto?
+ 45.000 guarianies (uns 7 euros i mig)
- Y cuanto tarda en llegar a Asunción?
+ 5 horas, va parando en todos los lados.
- Hay un micro (autobús) que va directo, no?
+ Si, 60.000 guaranies (uns 10€)
- Y cuanto tarda en llegar a Asunción?
+ 5 horas.
- Tarda lo mismo el directo que este?
+ Si.

No se que dir.... i pugem al bus: ERRROOOORRRRR.

El viatge dura 8 hores en lloc de 5 (averia de motor inclosa en el preu) i anem a parar al Black Cat Hostel, l'única hostel que hi ha en tot Paraguai (un país preparat per al turisme de motxilerus on els hi hagi, si senyor), un hostel on hi ha mantes pero no llençols, i fa fred i la cuina es una merda de planxa metàl·lica elèctrica que triga 2 hores en fer una sopa i la ciutat es fosca i cara i tenim el cul quadrat de la merdabus, i les tendes... tanquen a les 20h!!! On s'es vist que un país explotat pel capitalisme salvatge tanqui les tendes a les 20h... quina vergonya!! Si Wall Street ho veies...

Volem marxar del Paraguai, ara entenem perquè la gent no hi ve. Perquè tenen dos dits de front.

Però l'endemà surt el sol, pugen les temperatures, hi ha vida al carrer, descobrim una ciutat amb mes encant que Santiago de Chile i Buenos Aires i a mes a mes anem al circ i el coneixem per dins, i entrevistem a una mestra que ha estat 15 dies en vaga de fam (aquí els treballadors del McDonald's cobren mes que els mestres) i coneixem un cambrer que te la filla vivint a Palafrugell, i los pajaritos cantan i las nuves se levantan i el hostel te Internet i pots esmorzar tot el que vulguis, i hi ha giris com tu i l'Anna es molt guapa.

Total, que la propera vegada que us trobeu davant d'allò que considereu una meeeeeerda, un consell:

Preneu aire, exhaleu al mateix temps que aneu relaxant tota la musculatura del cos. Conteu fins a 10 i després visualitzeu-vos ballant, escolteu-vos rient i sentiu-vos feliços i contents.

Després obriu els ulls.

Veureu com tot es més maco.

2010-07-08T14:23:00.000-07:00

Nova entrada a Hemisferio XX, a l'altra terra dels vins de Argentina, Salta i el Cafayate... allà on els guies turistics diuen que no hi ha comunitats indigenes nosaltres ens vam trobar amb la cacique d'una de les mes de 300 que hi ha.

"Los políticos no quieren un pueblo ilustrado, quieren un pueblo tonto"

A los 6 años el mundo de Angélica se desmoronó. Perdió lo que más amaba y de la forma más cruel. Sus padres la abandonaron y se quedó sola en una ciudad desconocida. Lejos de su cuna originaria, una comunidad indígena del norte de Argentina, Angélica tuvo que aprender a sobrevivir y a defenderse de un entorno hostil que nunca antes había conocido. Era la antesala de un camino lleno de golpes, físicos y morales. Careció de todo: de alimento, de ropa, de libros, y de afecto, y ahora que ya es mujer solo quiere darse a los demás. Ella es la cacique de su pueblo, y la obra de la que se siente más orgullosa: una biblioteca popular.

Continueu llegint el reportatge i veieu el video fent clic aqui

"La vida tiene más valor que las tierras"

2010-06-29T13:38:00.000-07:00

Nova entrada a l'Hemisferio XX, justament la que correspon a la família que ens va acollir just el dia que l'Anna es va trencar el genoll i vam haber de tornar.

"La vida tiene más valor que las tierras"

Argentina es el tercer productor mundial de soja, y mientras unos hacen negocio con esta oleaginosa, en el interior del país miles de campesinos sufren sus consecuencias: desertización de la tierra, acoso, violencia y desalojos con total impunidad y con la complicidad de los poderes. Conocí la historia de Susana y Ramón hace un año en mi primera visita a Santiago del Estero. Allí me rompí una pierna, pero una vez recuperada, decidí volver para contar su historia.

Continueu llegint el reportatge fent clic aqui

"Una sociedad se juzga por como trata sus animales"

2010-06-11T16:01:00.000-07:00

Nova entrada a Hemisferio XX

Pasta con carne, arroz con carne, verduras con carne, carne con carne… Un plato sin un pedazo de ternera, cerdo, pollo o cabrito levanta sospechas en Argentina. En el país con el índice más elevado de consumo de carne vacuna, con una media de 73 kilos por persona cada año, ser vegetariano es casi misión imposible. Poly, con 26 años, ha logrado ir a contracorriente.

Contineu menjant carn... ais, llegint el reportatge fent un simple click aqui

"Cuando estás fumando 'paco' no tienes miedo, te da coraje"

2010-06-07T12:07:00.000-07:00

Nova entrada a Hemisferio XX

El sexo, las drogas y la soledad han marcado la corta vida de Pamela. Esta porteña tiene tan solo 18 años y ya ha conocido el infierno en la tierra. Huérfana de padre, un drogadicto asesinado por impago de deudas, Pamela creció con una madre ausente y dos hermanos conflictivos. Las dificultades de su infancia se agravaron cuando a los 8 años fue víctima de un abuso sexual por parte de su primo. Ella trató de olvidar su historia abandonándose a las sustancias prohibidas, y terminó cayendo en el pozo del paco, la droga de los pobres en Latinoamérica.

Contineu llegint l'història aqui

"La pasión del tango es necesaria para la pareja"

2010-06-04T02:01:00.000-07:00

Nova entrada a Hemisferio XX, un altre reportatge que vam fer a Mendoza.

La música recorre todo su cuerpo y lo mueve hasta hacerlo doler. Hija de bailarina y nieta de un conocido compositor argentino, Tito Francia, Sofía adora bailar. Siempre fue uno de sus principales placeres y hoy es también su forma de ganarse la vida. Tras 13 años aprendiendo la rigurosa técnica del ballet clásico, se dejó seducir por el tango. Y no solo eso. Este baile, nacido en la ribera del Río de la Plata a finales del siglo XIX, hizo despertar el amor entre Sofía y uno de sus compañeros de baile, Claudio. Ahora más que nunca, los sentimientos que interpretan cuando suben arriba del escenario están a flor de piel.

Contineu llegint el reportatge i mireu el video aqui

"Puedo trabajar de sol a sol, pero lo haré para mí"

2010-06-02T02:30:00.001-07:00

Nova entrada de Hemisferio XX, una noia que va treballar en la recollida dels "millors vins d'argentina" que alhora també son l'excusa per a fer unes de les millors explotacions laborals d'argentina.

El “Corralito” los golpeó en el 2001 como a tantos argentinos. Su padre no conseguía un empleo fijo, y en casa eran 7 bocas por alimentar. Así que todos deberían estrecharse el cinturón y contribuir como pudieran a la economía familiar, sobre todo ella, que era la hermana mayor. Con 15 años, Carolina y 2 de sus 4 hermanos, de 10 y 12, empezaron a trabajar cada verano en la vendimia, acompañando a su padre a recoger la uva que, fermentada, se convertiría en los mejores vinos de Argentina.

Contineu llegint el reportatge, aqui

"La policía siempre está con los de más arriba"

2010-05-31T09:12:00.000-07:00

Una nova entrada de Hemisferio XX. L'entrevista la vam realitzar mentre estavem a Mendoza.

Vivía tranquila en su rancho de Jocolí, en la árida provincia argentina de Mendoza. Había crecido en esas tierras hace más de 40 años, con sus padres y sus 6 hermanos. Al casarse, se marchó de allí por un tiempo, pero cuando sus padres envejecieron, regresó para tomarles el relevo en el arduo trabajo de campo. Toda una vida tranquila, cuidando cabras, cerdos y gallinas, no la iba a perturbar cualquiera, o eso creía ella. Sin embargo, su paz desapareció el día que llamó a su puerta un ambicioso abogado sin escrúpulos con el objetivo de apoderarse de sus tierras y echarla de casa. Pisoteó sus derechos y arrasó su propiedad, pero a pesar de ello, Blanca todavía resiste.

Continueu llegint el reportatge aqui

Salta, Jujuy, diaguites i colors

2010-05-11T07:56:00.000-07:00

Després de Santiago del Estero hem marxat cap a Salta i Jujuy, el famós nord-est argentí. També terra de vins i de paisatges de Western.

Ens hi hem passat una setmaneta.-Entre d'altres coses, visitant el Museu d'Alta Montanya de Salta. Impressionant i xocant veure unes mòmies tant ben conservades... hi varem tenir un debat amb membres de la comunitat indígena sobre el sacrilegi o no d'exposar aquests nens. Un dels membres era Misky Yaku, cacique d'una comunitat diagita de Salta, una de les mes 300 que hi ha. Amb ella vam visitar la quebrada de Cafayate (si alguna vegada hi aneu proveu el vi de Cafayate.. està sent el nostre vi estrella durant el viatge.. el Malbec sobretot) on varem poder visitar la seva comunitat, una comunitat on estan intentant recuperar les tradicions dels pobles originaris... be, ja ho llegireu a Hemisferio XX.

Misky Yaku, impresionant la seva història i la seva lluita

També vam entrevistar a una noia que va matar al seu nadó nomes néixer. A l'Argentina, ni que et violin pots abortar... clar que la noia aquesta ni es va plantejar l'avortament... i el "violador" va tenir el suport de tota la seva comunitat durant el judici... i... vaja, que anàvem amb una idea i l'entrevista ens va deixar completament desconcertats i descol·locats. Una bona lliçó per a aprendre a no tenir prejudicis de cap tipus.

I bé, moltes cosetes que també els nostres amics de Hofandos van fer, i que nosaltres, amb un atac d'originalitat galopant hem imitat ;)

I ara.... del desert, cap a l'excés d'aigua.

Tornant a Quimili

2010-05-11T07:12:00.000-07:00

- Muy bien. Entonces, si llegan la policía y los paramilitares a echarnos de nuestra casa y ocupar nuestras tierras... ¿que podemos hacer?
+ Ir a denunciarlo.
- ¿Y si la policía no quiere atender a nuestra denuncia?
+ Les decimos que ellos no son nadie para decidir si pueden o no recibir la denuncia. Que si no lo hacen les denunciaremos a ellos ante asuntos internos de la policía.
- ¿Que ley nos ampara?
+ El articulo 4215!
- ¿Que pasa con este articulo?
+ Que es un articulo del código civil y si los terratenientes nos denuncian nos aplicaran el código penal.
- Entonces no estaremos protegidos por esta ley, no?
+ No.
- ¿Entonces que pasa?
+ Nos pueden acusar a nosotros de entrar en su propiedad, deternos y llevarnos a prisión. Aunque llevemos toda nuestra vida trabajando esa tierra y sean ellos los que con papeles truchos (falsos) quieran criminalizarnos.
- ¿Y que pasa en la prisión? ¿Que le hicieron a tu padre, Beto?
+(Beto): Le pegaron.
- ¿La familia de Beto es la única que ha sufrido esto?
+ No, casi a todos nosotros nos ha pasado lo mismo.
- Y que haremos nosotros como MOCASE?
+ DEFENDER LOS NUESTRO!

Benvinguts a la classe de llei agrària de la Universidad Campesina del MOCASE.VC.

80 joves de la província de Santiago del Estero venen una setmana al mes a aprendre allò que les escoles del país no ensenyen: Com protegir-se dels terratinents, dels paramilitars, de la policia corrupta, del capitalisme salvatge..

Si, hem tornat a Quimili, la regió de l'Argentina on l'Anna es va trencar el genoll. I hem compartit una setmana de classes amb els alumnes del MOCASE.VC. Aprenent com defensar-se de la policia, per a que es tant important l'aigua, quin es el cicle vital de les plantes, com actua el capitalisme i moltes altres coses.

I també hem tornat amb la família que ens va acollir aquell dia que l'Anna es va trencar el genoll.
Ha estat emocionant retornar amb una família que, d'alguna manera, ens ha acompanyat durant tot el temps que varem estar a catalunya recuperant-nos.

Es curiós. Quan dèiem a la gent d'Argentina que aniríem a Santiago del Estero, ens deien: "Para que, si allí no hay nada".

Res?

A tot arreu hi ha gent. I si hi ha gent... hi passen coses. I moltes vegades coses gens agradables que queden amagades als ulls de la majoria de la població.

Total.. Argentina que es? El Perito Moreno, Iguazú i el tango? O hi ha vida mes enllà?

Santiago del Estero, la última frontera. Aquest son els viatges de la nau Enterclauielduroprise, continuant la seva missió: explorar nous i desconeguts mons, buscar noves formes de vida i noves civilitzacions, arribant allà on ningú ha estat abans.

A Mendoza

2010-05-06T14:06:00.000-07:00

Arribem a la terra argentina dels vins, Mendoza!
I mentre tots els nostres companys del hostel encadenen una excursió rere l'altre i s'emborratxen amb continues degustacions de vins, què fam nosaltres? Treballar i treballar! Mira que som treballadors eh!

Però la feina també dóna les seves satisfaccions, i punts de vista diferents. Mentre tothom paga per gaudir de la diversitat de vins de les millors bodegues, nosaltres vam parlar amb una temporera, la Carolina, que ens va explicar com va treballar sense contracte per diferents empreses viticultores i agrícoles des dels 15 als 20 anys. I com havia de carregar sacs de 20 quilos per ajudar la seva família a sortir endavant.

També vam poder conèixer els efectes que té en els camperols de la zona la presència d'aquests grans monocultius i el poder que tenen els empresaris per gestionar l'aigua, deixant sense reserves als pagesos de l'entorn en zones àrides. Es veu que els diners ho poden tot! I altres històries que veureu més endavant a l'Hemisferio XX!

Però tampoc podíem prescindir de l'oferta turística, així que ens vam apuntar a una sortida en bicicleta per la ruta dels vins. Quin perill! Peladejar per una estreta carretera plena d'automobilistes inquiets i farts de turistes que ni s'arreconen per adelantar-te, ni frenen, ni res de res! Fins i tot ens van explicar que un camió va arrencar una part del fre de la bicicleta que conduïa una noia i ni es va parar! Animals! Així que ens vam portar bé i només vam beure un parell o tres de copetes. Si bebes no conduzcas! Ara, el vi, boníssim!

"Cuanto más responsable te haces de lo tuyo, menos te enfermas"

2010-05-02T15:57:00.000-07:00

Nooooova entrada de Hemisferio XX

Hoy en día, mientras las universidades forman cada año miles de nuevos médicos especialistas, que con avanzada tecnología libran una cruda batalla contra las enfermedades del cuerpo, algunos sanadores fuera de la línea científica consiguen los mismos, o mejores resultados, desde una perspectiva global, y con métodos difícilmente demostrables. Eloísa es una de ellos. Se autodefine como “una curandera científica e intuitiva”, y su principal aportación ha sido descubrir centenares de plantas y flores con propiedades curativas en El Bolsón, en Argentina. Siguiendo la teoría de las Flores de Bach, sus flores tratan de contrarrestar el desequilibrio emocional que subyace en algunas enfermedades, y el caso es, que la fama la precede.

Contineu llegint aqui

"Al perder la virginidad, pensé que si me hacía monja me perdería lo mejor"

2010-04-27T13:32:00.000-07:00

Nou article a Hemisferio XX

A Blanca Rosa le salieron alas a los 7 años. A esa edad, su padre, un aristócrata chileno en la ruina y adicto al alcohol, enfermó de tuberculosis, y para protegerla de un posible contagio, sus padres decidieron ingresarla en un internado de niñas pobres. Sólo volvía a casa los fines de semana, llena de gozo y de piojos. “En el internado, todas mis compañeras lloraban porque echaban de menos a sus padres y yo no entendía ese juego emocional. Para mi fue maravilloso porque descubrí la libertad de estar sola en el universo, sabiendo que en casa me esperaban unos padres que me amaban”.

Continueu llegint aqui

"Me siento remujer, con los ovarios bien puestos"

2010-04-25T05:57:00.000-07:00

No, no ho dic jo, ho diu Laura Piltri a Hemisferio XX, la dona que ha fet que m'agradi la cervessa negra.

La primera vez que coción fué un desastre. El sabor era asqueroso y la ceveza tenía tanto gas concentrado que las botellas donde las envasó se convirtieron en improvisados cohetes al abrirlas. Esa fue una tarde divertida pero frustrante, puesto que tuvo que desechar el ansiado líquido dorado y buscar otra receta. Desde entonces han pasado ya 8 años, y Laura, junto con su compañero Marcelona, no sólo ha logrado crear una rica cerveza artesanal, sio que hoy tiene su propia fábrica en El Bolsón, la Patagonia argentina...

Continueu llegint el repor i veieu el video de com es fa una cervessa artesanal, aqui

Que ens vam deixar les fotos del Peritooooo

2010-04-13T12:32:00.000-07:00

Iep, que aqui estan les foticos del Perito Moreno i el Fitz Roy.

Qui no te cap ha de tenir cames.

"Quiero aprender a leer y a escribir"

2010-04-13T11:45:00.000-07:00

Nova entrada a Hemisferio XX

Siempre va sobre ruedas, la acompañan a todas partes y a menudo hablan por ella. Des de que se levanta, manos ajenas la visten, la asean, le preparan el desayuno, le dan de comer y la llevan al baño. Hilen no conoce otro estilo de vida. Desde que nació, hace 19 años, convive con una parálisis cerebral y una rigidez muscular (hipertonía) que le impiden moverse libremente. Sin embargo, Hilen no se conforma con vivir como ahora. Des de Ushuaia, la publicitada ciudad más austral del mundo, ella sueña con una vida independiente que le permita salir del fin del mundo.

Continueu llegint aqui

El Bolson

2010-04-11T15:30:00.000-07:00

Aibó, aibó, a la granja a currar, los que gastan mucho tienen que ahorrar, aibó, aibó, aibó, aibó...

Després de fer el turista durant moltes setmanes, vam decidir que ja era hora de posar-nos a treballar (ejem... be, l'Anna ja treballa força, però és un dir jiji), la cosa era estalviar, així que ens vam inscriure a la web del Woofing d'argentina i vam anar a parar a la granja de l'Horacio, la Mónica i el Rodri: granjalosenebros.blogspot.com

La primera setmana va ser mortal: Treballavem de sol a sol, 9 hores diàries basicament tallant llenya i cuinant, a canvi d'allotjament i menjar. Com que no teniem temps ni per a treuren's els mocs i les nostres mans feien pena entre tants talls i llagues, vàrem decidir marxar en acabar la primera setmana. Però l'Horacio ens va contraofertar amb treballar només pel matí, per a que tinguessim temps per a fer reportatges per al blog d'Hemisferio XX, i per a coneixer una mica mes de prop la Permacultura. Total, que al final vam estar-hi 20 dies. I ben contents tu!!

D'allà marxem sabent que es poden fer cases amb ampolles de plàstic, de vidre, que les cuines rocket son la hòstia, que es pot tenir un orgasme mentre estas parint (pròximament a Hemisferio XX), amb noves receptes de cuina, sabent que els yuyos (les males herbes) ho poden curar gairebé tot, que la cervesa negra pot arribar a estar bona (per a l'Aleix abans era només aigua bruta), que al sostre de casa hi pots tenir un jardí i moltes, però moltes, però moltes mes coses que no us expliquem aqui perquè ens fa mandra :p

Però si voleu veure unes foticos...

vista vespertina de la granja

l'Anna fent musculs amb el pre-pa

feu-me un ingrés al compte corrent per a que em compri la camisa de cuadres

de dreta a esquerra: Horacio, Mónica, Joel, Kate, Rodrigo i nosaltres

la casa on viviem, amb mig "sostre viu"

La resta de fotos, aqui

Perito Moreno i Fitz Roy

2010-04-10T19:43:00.000-07:00

El famós Perito Moreno

+Portem aquí 5 hores, i comença a fotre un fred que pela, tu.
-Doncs què, nos alavamos?
+Ala vamos, ala vamos...
- Ala venimos, ala venimos!

I mentrestant anàvem fent via entre llargues fileres d’arbres que ens ho tapàven tot…patapammmmmm!

+Aleix!!! Que cau un tros!!!
-Me cagon l’ou!! Corre, corre! Cagon l’ou, mira com crida tothom i nosaltres aquí!

I quan arribem al mirador de dalt…un guiri de merda amb cara d’estúpid restrenyit ens diu: “Guys! Have you seen the big one falling?”. Que traduït al català volia dir: Pringaos! Us heu perdut la caiguda més espectacular del dia!

"Nooo, what a pitty!" Que en català vol dir “deixa de mirar-me amb la teva caracúlica, tan de bo el tros de gel hagués caigut damunt la casa de la teva família….nyrlegwl egjwleg!"

Ens 5 hores dóna temps per a probar moltes coses... xula, oi? (inspirada en nomadink)

Després de la visita llampec a El Calafate vam marxar cap a El Chaltén, un poble construit només pels excursionistes. Allà s'hi troba el mític Fitz Roy, del qual, només vam veure els núvols que l'envolten.

el Fitz Roy és el pedrot darrera els núvols

Una de les coses xules que hi vam fer, després de caminar 7 hores en un dia i destrossar-nos els peus, va ser sopar amb el Jose i la Julia, dos nois amb qui ens vam retrobar despres d'haver compartit el creuer pels canals de la Patagonia... es veu que tots els guiris fem el mateix recorregut, ja que també ens vam trobar a Ushuaia.

Amb el Jose, la Julia i el pingüí borratxo

i ja està! que no teniu res mes a fer que mirar com em moco? pireu a treballar!!

La fi del món? Yunamieeeeerdapasubocaaaaaaa!

2010-04-10T18:58:00.000-07:00

-Bienvenidos al fin del mundo!
+Ui sí. Yunamieeeeerdapatubooooca! Que més al sud encara hi ha món! Mamón!
-Sí, pero no se lo digas a nadie, que nos hemos gastao muxa pasta en publicidad...
+A mi blog vas!
Ushuaia no és el poble més austral del món, encara hi ha món mes avall, Puerto Williams, Puerto Toro, Puerco Espin.... no, puerco espin no, però Puerto Toro sí.
Total, que tot i que s'ha gastat un munt de pasta en dir una mentida, s'ha de dir que s'hi pot estar molt bé a Ushuaia. Sobretot a l'albert Yukush, escoltant tot el dia Amparanoia, i Amparanoia, i Amparanoia, i Amparanoia.... al final teníem amparanoia persecutoria (juas juas, chist fàcil).

Hi fa fred. Sobretot de nit i si no portes res a sobre.

També es poden compartir barbacoes, anar a prendre unes birres, caminar per un dels paisatges mes macos dels que hem vist fins ara (i mira que n'hem vist de macos), i menjar "centollas" de gratis gràcies als repors per a Hemisferio XX i coneixer una mica més la gent del poble.

Al cap de 7 dies al hostel, gairebé érem part del personal i hem aconseguit que Fermin Muguruza i Manel prenguin una mica de l'espai que ocupa Amparanoia.

Ais sí... què hem fet:

- Passejar per el parc nacional de Tierra del Fuego (BONICO DE VERES, TU)
- Fer realitat el somni de l'Anna de veure pinguinus (shmugru, shmugru)
- Compartir unes pizzes per sopar amb la familia de la Hilen (coming soon in Hemisferio XX)
- Menjar "centollas" (que si no quieres unas, te las comes todas... parientes de las lentejas) de gratis gràcies a la Silvia i al seu marit.- "Convidar" a sopar 3, 4, 5, 6? vegades amb el... ais... no recordo el nom però era el doble del Raúl de l'Irlandes
- I parlar amb el Roli (un tipet de puta mare) de la ciutat amagada de Erks... que no sabeu on son? mireu, mireu
- Menjar.
- Cagar.
- Dormir.

I...

- Prou!
+ Però Anna...
- Prou! Prou! Prou! Vull les fotos jaaaaaaaa

Platgeta al Parc Nacional de la Terra del Foc

La cosa vermella no és un pingüí de l'illa Martillo, encara cal identificar l'espècie!

O pinguino míooooooo, pinguino tuyyyyoooooo!

Un asado compartit al Yakush. Excel·leeeeeeeent!

Moll d'Ushuaia moll

Mes foticos aqui

Fotico tico tico ti, fotico tico ta

2010-04-10T16:48:00.000-07:00

Hola a tothom i mes concretament a ningú.

Sabem que no podeu dormir esperant les nostres cróniques des de l'altra punta del món.
Sabem que dia i nit poseu espelmes a la Moreneta per a que expliquem que hem fet a Ushuaia, al Perito Moreno, a El Chalten, a El Bolson o que estem fent ara a Mendoza.

Pero all i aigua.

Ara com ara toca una meravellosa sessió de les foticos que vam fer mentre feiem el creuer pels canals de la Patagonia xilena i les foticos de les Torres del Peine i que PER FI he pujat al ciberespai sideral.

Quan fa d'aixó... mil anys? Bé, vosaltres trieu. O les mireu ara a casa vostra i per tant podeu mentir en dir-nos que les heu vist, o a la tornada quedem per a una d'aquelles sessions taaaaaaant ansiades per tothom quan algú et diu:

Perquè no quedem per sopar i us ensenyem les 3.987 fotos del cap de setmana que vam passar a Berlín?

Aixó es el creuer pels canals.

I aixó son les Torres del Paine

Apa, agafeu crispetes, desconecteu el mòbil, i feu un pipí, que en teniu per estona.

Fins araaaaaa

La maestra

2010-04-07T10:19:00.000-07:00

Nova entrada a Hemisferio XX

Llego a su casa con 5 minutos de retraso. Llamo a la puerta, y tras unos segundos de espera, vuelvo a tocar el timbre. Nada, nadie responde. Insisto de nuevo, impaciente, esta vez combinando el timbre con los golpes en la puerta. ¡Riiing! ¡Pam, pam, pam! Silencio. “Qué raro, si quedamos a las 10.15h!”, pienso yo. Finalmente, miro por la ventana al interior de la casa, y distingo una mujer que se levanta tranquila de una de las butacas de la pequeña habitación que vislumbro detrás de la cortina. La mujer de corta estatura se acerca a paso lento hacia el recibidor. Es ella, María Baldramina. A pesar de sus 87 años, anda erguida, se la ve fuerte y luce una frondosa y enérgica mata de pelo gris, a juego con sus ojos. Finalmente, abre la puerta. “Ay, perdone, es que estoy media sorda” se excusa amablemente, “Hace mucho tiempo que espera? Estaba justo aquí al ladito leyendo, en la salita, y no oía la puerta, ¡disculpe!”.

Continueu llegint aqui

La recolectora de semillas

2010-03-27T08:00:00.000-07:00

I una entrada mes de Hemisferio XX... tranquils que aviat podreu gaudir de les nostres aventures a Ushuaia, el Perito Moreno, El Bolson... :)

Pero ara toca llegir un altre espectacular reportatge de l'Anna a Hemisferio XX, en aquest cas una dona que, conjuntament amb moltes d'altres intenta tirar endavant tot i que els "machos" i MONTSANTO voldrien una altra cosa.

La recolectora de semillas

A menudo observo que cuando un grupo de hombres y mujeres deben tomar decisiones o debatir un tema, son los hombres los que más intervienen en público. También hay muchas mujeres que opinan, no lo voy a negar, pero suelen ser minoría. Muchas se callan, quizá por vergüenza o timidez, y esperan a que otros discutan por ellas. ¿Será porque culturalmente, los roles de poder social lo han ejercido siempre los varones? Ahora, las cosas van cambiando poco a poco, y mujeres como María, una chilena de sangre indígena williche, planta su semilla para que crezca la voz de todas las portadoras de cromosomas XX. Del mismo modo que no permite que su punto de vista quede oculto, trabaja para que se conserven los frutos de su tierra natal, la isla de Chiloé, cuya conservación está amenazada por las reglas de las empresas transnacionales de la industria agrícola.

Mireu el video i contineu llegint el repor aqui

La mamá chilota.

2010-03-27T07:57:00.001-07:00

Nova entrada de Hemisferio XX, la protagonista es la dona que ens va acollir a Chiloé mentre feiem el "curs" de Gestalt amb la Adriana Schnake.

La mamá chilota

Cuando llegué a la isla de Chiloé pasé de largo de hoteles, albergues u hostales. Buscando la calidez de un hogar, me dirigí a casa de doña Cecilia, una lugareña que se gana la vida alquilando habitaciones. Cecilia me recibió en el comedor de su casa y con una anécdota me dejó las cosas muy claras: “Tuve una pensionista que todo el tiempo me daba órdenes. Al cabo de unos días, le devolví el dinero y le pedí se fuera. Esto no es un hotel, es una casa de familia”. En ella, Cecilia trata de curar sus heridas de juventud derrochando amor. Y yo, día tras día, lo voy descubriendo.

Continueu llegint la història aqui

Jugar con los árboles

2010-03-13T07:31:00.000-08:00

Buenasss, nova entrada de Hemisferio XX

En aquest cas es l'història d'una dona que l'Anna va conèixer mentre estavem a Chiloé (Xile)

Aqui en teniu un extracte:

Cleofa, conocida por todos como Coca, tiene un don. Sus manos convierten las raíces, las ramas y los troncos que toca en pequeñas obras de arte. Los saca del bosque o de la playa de Huillinco, un pequeño pueblo en Chiloé, la isla al sur de Chile que la vio nacer y crecer. Desde bien joven, los ojos de esta anciana de 66 años rastrean el camino por donde pasa buscando formas esculturales entre la naturaleza. Cipreses, robles, lumas… De su imaginación y su trabajo han salido centenares de figuras que, tras pulirlas y barnizarlas, hoy decoran el interior de coloridas casas chilenas, estanterías canadienses, americanas o europeas.

Continueu llegint l'història aqui: Jugar con los árboles

Torres del Paine

2010-03-10T10:23:00.001-08:00

Després del creuer pels canals de la patagonia xilena desembarquem a Puerto Natales, porta d'entrada del Parc Nacional de Torres del Paine. El circuit de la W, de la O, de la Q.... un paradís per a uns excursionistes intrépids i amants dels riscos extrems com nosaltres.

Anna - Tens l'Inistone?

Aleix + Si.

- L'Indasec?

+ Si.

- L'audifon?

+ Que?

- QUE SI HAS AGAFAT L'AUDIFOOONNN!!!

+ Si.

- Les gotes?

+ Si.

- Les pastilles pel mareig?

+ Si.

- Les grogues?

+ Si.

- Les vermelles?

+ Si.

- Les blaves?

+ Si.

- Perfecte, ja estem mes que preparats per a la nostra mega-aventura: Un día de visita guiada amb minibus al parc.

Vam estar mirant de fer la típica ruta de la W, la mes concorreguda del món diuen, però despres de parlar amb alguns que l'havien feta i d'escoltar la frase màgica: Lo que mas sufren son las rodillas. Vam desistir de fer-la i ens vam limitar a fer una excursió guiada pel parc, la Viejo's Tour.

Bonico de veres tu!

Aqui teniu algunes foticos:

També a Puerto Natales va ser on vam detectar per primera vegada un síndrome que espero que haviat estigui inscrit dins del DSM4 i que Pfizer o Bayer em doni alguns drets de la patent del medicament que poden inventar per a guanyar ¿mes? diners. Es tracta del síndrome del viatjer que només te 10, 15 o 30 dies de vacances hi ha de veure 3.456.789 coses, o Síndrome Viatjerquefewdaysandvolseelahostiadecoses (si el nom es llarg sembla mes xungo).

Definició del Sindrome Viatjerquefewdaysandvolseelahostiadecoses: Diguis d'aquell viatjer que arriba a l'alberg a les 20h, a les 20h30min ja ha tornat del super on hi ha comprat 34 pots en conserva per a pasar 5 dies d'excursió acampant, ha sopat a les 22h despres de organitzar la motxilla, a anat a dormir a les 23h i a les 7 del matí ja ha desaparegut per sempre mes de les nostres vides.

Amb aquests síndrome... tots els allotjats al nostre alberg i el 98% dels turístes de Puerto Natales.

I es que poca cosa mes es pot fer en el poble de Puerto Natales... a part de treballar-hi, tenir-hi familia, cuidar dels fills, anar a escola, enamorar-se de la mes guapa de la classe, intentar muntar un negoci com a fuster, no tenir vacances durant 10 anys, possar-se malalt, treure la neu que cobreix el cotxe per a per poder anar a treballar... el típic que passa a qualsevol "ciutat turística".

Si algun dia hi aneu allotjeu-vos a l'alberg Esmeralda, parlar amb el seu amo es tot un plaer.

Clar que potser ja no hi es quan hi arribeu... la vida dona moltes voltes.

Els canals de la patagonia xilena.

2010-03-06T13:29:00.000-08:00

Ais si, osea, qué te voy a contar, como que hemos ido de cruzero, ¿sabes?

Doncs sí, mentre mig país s'ensorrava per culpa del terratrèmol més gran de la història de Xile nosaltres estàvem de creuer.

Vam marxar just la tarda abans de que succeís, de Puerto Montt a Puerto Natales, 4 dies de viatge amb un vaixell de càrrega.

Com vam decidir agafar aquest vaixell:

- Hola, d'on sou?
* De Lleida.
+ Jo de Madrid, però sóc Bomber a Tirig.
- I qèe? per aquí de vacances? (típica pregunta)
+ Sí, acabem d'arribar de creuer des de Puerto Natales.
- A si?

...bla bla bla bla bla bla bla....

Total, que el tipet ens explica mil meravelles del creuer i dues hores abans de que surti el nostre bus cap a Bariloche per a fer 36 hores de viatge fins arribar a El Calafate decidim cancelar el bitllets i comprar dos passatges per al creuer.

un momentet del creuer

Aleix: Hola volem cancelar el bitllet (en castellà, clar)
Tipeta del bus: No poden, es massa tard.
Aleix: Bé, tant se val, doncs perdem els diners i marxem a comprar el bitllet, que només queden 20 minuts per a embarcar.
Anna: Però no tenim pesos xilens! No podem agafar un taxi!
Aleix: Anem al caixer automàtic.
El tipet de Tirig: No funcione, jo ara vinc d'allí i estan tots penjats.
A&A: Merda!
Guiri: Excuse me, do you have tickets to bariloche?
Tipeta del bus: No.
A&A: We yes!!!!! We can! We are lucky to find you! We love you!

Al guiri li cau una gota de suor pel front però finalment ens compra els bitllets. Ja tenim pempins per agafar el taxi.

Comprem els bitllets amb un 25% de descompte per a ser d'última hora (es veu que no hi havia gaire gent), en principi havíem de dormir en lliteres al mig dels passadissos. Volíem l'opció més econòmica.
Finalment ens posen en un camarot per a 4 persones i només hi som nosaltres dos.

yupiiiiii

De luju! I tot pel mateix preu.

Us havia dit que tenia una flor al cul? Ara ja ho sabeu.

- I el creuer? Què tal el creuer?
+ Mireu algunes foticos:

Vam veure el glaciar Pio XI, el glaciar més gran del món (sense comptar els pols nord i sud). Una bestialitat, 6 quilòmetres de ample i uns 100 metres d'alt. A mes a mes el vaixell es va poder apropar fins a 260 metres, quan normalment el veuen des de 500 o fins i tot un quilòmetre, depenent del temps i del gel que hi hagi al mar.

També foques i dofins i fins i tot balenes... encara que de lluny i petites.

I l'última nit una festeta que va amenitzar meravellosament el senyor Cristian Troncoso (tot i que no va tocar cap de les seves cançons) i en la que em va tocar una ampolla de vi per ser l'únic al que no li va sortir cap número en el bingo. La vam compartir amb brasilers, colombians, escocesos, xilens i un asturià i una alemanya.

Anna: Va, posa el video.

Aleix: Que nooooooooooooooooooooo.
Anna: Vaaaaaaaa

Aleix: No, com a molt posaré la resta de fotos d'aqui a uns dies, que ara la connexió va mulenta i tinc son.

I ara... cap a las Torres del Paine!

Hemisferio XX al Facebook

2010-03-04T14:14:00.000-08:00

Si es que estem a l'última.

Ara ja pots unirte al grup de Hemisferio XX del Facebook, de manera que podras saber quan surt una nova entrada en el mateix moment que miris el teu facebook...

Mes fàcil?

No, no pot ser mes fàcil.

Només has d'anar al teu facebook i buscar Hemisferio XX.

Apa, dit i fet.

Ara escric una mica mes per a que la imatge quedi una mica rodejada per text, no cal que li doneu massa importància a aquestes línies, son per a omplir una mica... li lo liiii, li lo laaaa, li lo liiiii, li lo laaaaaa

La tejedora

2010-03-04T13:30:00.001-08:00

Buenasss,

Nova entrada de Hemisferio XX

Con 16 años se escapó de casa. Desapareció sin dejar rastro y tuvieron que pasar 5 largos años antes que algún miembro de su familia tuviera noticias suyas. Huía de su padre, un estricto terrateniente chileno propietario de 42 hectáreas de tierra, que empleaba a sus 14 hijos en el cuidado de su hacienda. Marcharse fue el primer gran acto de rebeldía de Novelia, una mujer indomable y luchadora que hoy cuenta con 81 años.

Continueu llegint i mireu el video aqui

Iep, que estem vius

2010-03-01T11:46:00.000-08:00

Ja veus, estem 4 dies incomunicats i la que se lia.

Ja anirem contestant els emails a poc a poc però ara com ara em sembla que aquest es el mitjà mes ràpid per dir a tothom que estem bé.

Ja us explicarem que hem fet durant aquests dies... res a veure amb terratremols ni ná de ná.

Hem estat de creuer per la patagonia xilena, gaudint de la natura i al·lucinant dels dofins, balenes, foques i glaciars, fent el guiri mentre tot el país tremolava. El típic exemple del giri que no te ni papa del que passa al país on es troba.

Com a excusa tenim que al vaixell no hi habia ni internet, ni telefon, ni tampoc deixaven fer senyals de fum.

Gracies a tots els que us heu preocupat.

La resta.... ja ens veurem les cares, ja. Je, que sus vamos a moler a palos.

Fins aviat.

Anna i Aleix.

Por el nombre del padre

2010-02-25T17:20:00.000-08:00

Nova entrada de Hemisferio XX

20 años de prisión por tenencia de explosivos. Cuando Elena Morote oyó la sentencia que la condenaba no lo podía creer. El juicio había durado solamente dos horas y media, su abogado no pudo intervenir más que 10 minutos, y a pesar que no se probaron los cargos, ni había testigos que apoyaran la acusación, la declararon culpable y la condenaron, según ella, por ser hija de su padre, Osmán Morote, el número dos de Sendero Luminoso. “Me dijeron que yo pertenecía a una de las familias más sanguinarias del país y que por eso no me iban a dejar salir”. Tras pasar 13 años de condena, se anuló su juicio por irregular. Hoy, Elena vive refugiada en Chile, pero todavía de noche, cuando duerme, vive atrapada en el correccional.

Continueu llegint aqui

Romper el armario

2010-02-17T15:23:00.001-08:00

Nova entrada, renova, novissima, entrada de Hemisferio XX.

Claudia era diferente a las demás niñas de su clase. Ella lo sabía muy bien, pero callaba su secreto: “a todas mis compañeras de curso les gustaban los chicos menos a mi. A mi me atraían las chicas, pero sabía que debía ocultarlo si no quería salirme de la normalidad”. Así, nadie sospechaba nada y su vida transcurría tranquila entre pupitres y juegos infantiles. No rompía su silencio ni siquiera en su casa, donde de hecho, era el sitio menos indicado para hacerlo. “Mi familia era muy conservadora y católica. Para ellos, ser homosexual era pecado y punto, así que todos eran tremendamente homofóbicos”.

Seguiuiuiuiu llegintntnt aqui

Ossos a Bariloche

2010-02-17T14:25:00.000-08:00

I a Bariloche... que hem fet a Bariloche....

- Turisme.
· Noooop
- El pallús?
· Noooop
- Nooopejar?
· Nooop, hem fet un curset que... bé, em sembla que ho explica millor la Diana, la nostra profe del curs, en aquest text (parla del métode Feldenkrais, però crec que es pot aplicar perfectament al curs que hem fet):

El movimiento es vida.

Alguna vez alguien te dijo algo que resonó en vos por obligación, respeto, lógica o identificación. Tanto se te hizo carne que ya no recordás que alguna vez reflexionaste sobre eso, o que entró en vos como algo nuevo y fresco. Esa idea penetró tus poros, te inundó y tiñó lo conocido con "SEGURIDAD". Hoy, ese proceso está olvidado y todo está tan obviamente inundado de esa idea que ya forma parte de tu respiración, de tu luz, de tu alimento. Es tan tuya que ni siquiera recordás que existe. Cuando un vecino viene con su idea propia, con la cual tuvo un proceso de integración tan respetable com el tuyo, tus poros se alertan, tu idea lucha por su lugar... a pesar tuyo. Cubre tus neuronas para que no haya lugar de entrada. Y, sabes qué? Vos sos tan sólo un títera de esas ideas, no pode hacer nada. Entonces gritás, matás, te peleas por algo que alguna vez te convenció para entrar y ahora te domina. Si pudiéramos parar, reflexionar, hacer que la ideas y la seguridad nos sirvan para pararnos sobre nuestros pies y andar, aceptar, quizá podríamos tomar las nuevas ideas y amigarlas con loas viejas y seguir nuestro camino enriquecidos por la posibilidad de elegir. Com escribió Franz Picabia: "Nuestra cabeza es redonda para que las ideas circulen. el movimiento es vida".

Diana Sternbach

un momentet de "optimismo biológico"

Recordeu l'entrada de Feldenkrais? Doncs aixó es una cosa molt semblant (de fet, la base es Feldenkrais) que es diu Bones for Life i n'hem fet un curset a Bariloche... espectacular!

Villarrica

2010-02-17T14:00:00.000-08:00

I després de Chiloé, cap a Villarrica a pasar uns dies abans de marxar cap a Bariloche i de pas fer un altre reportatge molt mono a una dona semi-maputxe teixidora de llana.

I també fer una excursió matadora al parc nacional Huerquehue amb una alemanya, un francés i dos suïsos i cap catalana... snif.

I el frances diu:
-En mi país nació un honbre sin brazos, le pusieron unos brazos ortopédicos y ahora es campeón de boxeo.

la alemanya diu:
-Pues en mi país nació un honbre sin piernas le pusieron unas piernas ortopédicas y ahora es campeón de atletismo.

i un dels suïsos diu:
-Pues en mi país nació un hombre sin cabeza, le pusieron un mélón, le pintaron una sonrisa estúpida y ahora es EL PRESIDENTE.

ja... ja... ja... ejem.....

I una visiteta a los Ojos del Caburga

I fer una barbacoa amb una alemanya, un francés, dos suïsos, dos catalans, un americà, una brasilera i un polac a La Torre Suiza, una pensió on tothom parlava raro.

I marxar cap a Bariloche...

Aqui les foticos:

A Chiloé

2010-02-17T13:43:00.000-08:00

Després de Santiago hem anat remant cap a Chiloé... ejem... si, ja uns quants dies d'aixó, de fet ja hem marxat, hem estat a Bariloche uns 15 dies i em tornat a Chiloé... però com que no hem escrit res d'aqui doncs... ara toca.

Basicament jo he estat fent unes convivencies d'estiu a Anchimalén amb la Dr. Adriana (Nana) Schnake, una reconeguda terapeuta Gestalt que treballa amb el diàleg amb el organs.

foto del grupet

- Mande? Dialogar amb el organs? Aleix, que t'has tornat piruli?
· Noooooooo, llegeix aixó i ja veuras
- Ufff, que llarg...
· Tu mateix....

Mentre jo feia aixó, l'Anna treballava...

- Oleeee, visca la llibertat de la dona!
· Visca!

... fent uns quants reports per al blog de Hemisferio XX que sortiran d'aqui un temps i també fent una mica de turisme.
A Castro ha estat allotjada a casa de la Ceci, una gran "mamuchi" que allotja a tot tipus de gent.

Per cert, aixó es força comú a Xile, es a dir, que si viatjeu, podeu anar tranquilament a una ciutat sense reservar res i deixar-vos convencer per la gent que us vindrà a oferir allotjament, generalment dones de mes de 50 anys que us llogaran una habitació de casa seva.

Aqui les foticos de Chiloé

Salir del Nido

2010-02-17T13:06:00.000-08:00

Nou "repor" de Hemisferio XX

Esa noche decidimos salir de juerga, o como dicen en Chile, nos fuimos de carrete, y como ya hacía unos días que estábamos de viaje, nos hacía ilusión recordar el sabor de unas buenas patatas bravas en un restaurante catalán de Santiago. Nos sentamos en la barra y diez minutos más tarde ya estábamos charlando con la pareja de al lado.

Continueu llegint aqui

amb l'Ana i el seu company que no vol sortir per internet, al bar De la ostia.cl

Microcantos

2010-02-17T13:00:00.000-08:00

"Nova" entrada de Hemisferio XX

Una vez conocí a un hombre que animaba a sus hijos a prosperar en la vida con este lema: hijo mío, tú dedícate a lo que quieras, pero hagas lo que hagas, sé el mejor! Para mi, la fórmula para ser feliz, va por el camino inverso: Si quieres ser bueno con lo que haces, descubre cuál es tu vocación, y dedícate a ella!

Si vols continuar llegint el text i veure el video que hi ha... fes clic aqui

Ho dicciopilles?

2010-02-04T16:06:00.000-08:00

Viatjar és aprendre, i una de les coses que més s’aprenen és idiomes.

I alguns direu: - ¡Corta el rollo, repollo! No flipeu tant que total esteu a Sud Amèrica, i aquí la gent parla en castellà, una llengua que vosaltres per imposició cultural heu hagut d’aprendre a la força!

Ah sí? Tan fácil és? A veure què entendrieu d’aquesta frase? (els que esteu estat a Xile, si us plau, absteniu-vos de fer-vos els llestos, que volem que hi hagi molts comentaris, que així ens puja una mica l’autoestima, que ningú es mira el blog, jolin! -ho diem fent morritos-)

una escena típica on podrieu sentir la següent frase (sopar a casa del Ben)

-Vente al tiro de carrete ueona, no me seas fome, que será la raja, po! Además vendrá Rober, cachai? Dicen que ya no pololea, y es muy mamón! Además, tiene un buen pico, po! Eso sí, cuidado no te haga una guagua, cachai?!

Què, ho dicciopilleu?

Foticos de la nostra estada a Santiago de Chile.

2010-02-01T16:07:00.000-08:00

Hola.

Aqui teniu les afoticos que vam fer mentre estavem a la capital Xilena i a Valparaiso.

Encara em fa mandra escriure....

La sanadora del poble

2010-01-28T03:19:00.000-08:00

Nova entrada de Hemisferio XX

La sanadora del pueblo

Perteneciente a una larga saga de mujeres ‘lawentuchefes’, María Quiñelén siempre ha llevado en la sangre el interés por la sanación. Des de pequeña ayudaba a su abuela a recoger hierbas, plantas, y raíces para elaborar remedios naturales. “Me enseñaba el nombre de todas las hierbas medicinales, su ubicación, su tiempo de reproducción, a identificar las tierras húmedas, las calientes, etc. Yo no era buena para tejer, ni para moler, no era buena para nada más que no fuera la medicina!”.

Con su nueva designación, el aprendizaje iba a ser más intensivo. Tras terminar sus estudios medios en Santiago de Chile, de los 9 a los a 18 años, se trasladó a Temuco, capital de la Araucanía, territorio ancestral mapuche, para aprender todos los secretos de la medicina tradicional de su pueblo de la mano de Armando Marileo, un sabio que todavía hoy es su maestro. Él la ayudó a encontrar su nombre mapuche: “la hija de la diosa que canta en las aguas”.

Continua llegint aqui: Hemisferio XX

Nova direcció web de Hemisferio XX

2010-01-25T18:48:00.000-08:00

Hola gent.

Que sapigeu que Hemisferio XX ha canviat de direcció web, ara es:

http://www.elmundo.es/blogs/elmundo/hemisferioxx

I ja hi ha una nova entrada:

Sus ojos azules

Raquel sigue con vida gracias a sus preciosos ojos azules. Hoy tiene 56 años y vive con una gran cicatriz que la ha marcado des de los 22: el trauma de haber sufrido tortura física y psicológica por parte de la dictadura de Augusto Pinochet. Corría el año 1975, dos años después del golpe militar. Ella era una joven universitaria que estudiaba ciencias sociales y pese al régimen de terror que había impuesto el dictador, con asesinatos y desapariciones,....

Continueu llegin aqui: Hemisferio XX